Un dels objectius de l'independentisme és guanyar simpaties. I un dels espais on el moviment té necessitat de créixer és en l’òrbita sindical. L’independentisme mai no ha atret el gruix del sindicalisme, integrat a la Unió General de Treballadors i Comissions Obreres. Ambdós sindicats han sortit al carrer a l’hora de reivindicar els drets civils. No obstant, de les aturades de país darrerament convocades, se n’han desentès. No va passar el mateix amb la vaga del 3 d’octubre de 2017, quan UGT i CCOO s’hi van sumar en protesta contra la repressió de l’1 d’octubre. Aquella vaga es recorda pel seu èxit, ja que es va assolir un nivell inèdit i històric de participació: un 80% de seguiment gràcies a la incorporació dels dos sindicats majoritaris. En canvi, la recent vaga convocada per la Intersindical-CSC arran del judici als líders independentistes del 21 de febrer no va ser capaç d'aglutinar tantes sensibilitats ni mobilitzar tanta gent. Ni CCOO ni UGT s’hi van adherir.
El passat 21-F, una vaga general aturava bona part de les principals vies de comunicació catalanes. Val a dir que bona part de l’èxit del col·lapse va ser protagonitzat pels Comitès de Defensa de la República (CDR), però la responsabilitat de la convocatòria va ser de la Intersindical-CSC. No era la primera vegada que un sindicat clarament independentista impulsava una vaga general en solitari. Ho va fer el 8 de novembre de 2017. Per la seva banda, la patronal del Foment del Treball, va intentar tombar la convocatòria de vaga de febrer tot considerant-la “vaga política”, però la seva acusació no va tenir recorregut judicial i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va dictaminar que la convocatòria era totalment legal.
D’aquella jornada de reivindicació laboral i política es recorda la dificultat del moviment independentista d’obtenir suports sindicals per realitzar una aturada contundent, amb efecte directe als llocs de treball. Ni CCOO ni la UGT van voler participar en una vaga explícitament independentista. El coordinador d’àrea pública de CCOO, Joan Maria Sentís, manifesta que els sindicats no s’han de dedicar a fer política perquè quan se’n fa obliden els drets dels treballadors. “Tots som classe treballadora i no la podem segmentar per motius ideològics. Qui ha fet avançar la classe treballadora han estat els sindicats de classe”. Els talls a les carreteres i vies ferroviàries constatava un pas endavant en l’embat amb l’Estat, però no era suficient per aturar-ho tot ja que els principals llocs de treball del sector privat no es van veure gaire afectats. L’Albert Recio, doctor en Economia per la Universitat Autònoma de Barcelona, expressa que les últimes vagues no han tingut prou seguiment perquè la major part de la població no s’hi ha sentit cridada. Considera que ha quedat demostrat que sense UGT ni CCOO no es pot convocar una gran vaga.
Després de l’1 d’octubre de 2017, encara es palesa una feblesa històrica del moviment independentista català: la falta d’un sindicalisme amb visió de país. Recio creu que a Catalunya mai no hi ha hagut un sindicat obertament independentista suficientment influent perquè els partits polítics han preferit intentar tenir influència en els més grans i arrelats com UGT i CCOO. També afegeix que en els llocs de treball els treballadors estan més preocupats per les condicions laborals que no pas per qüestions nacionals.
El secretari general de la Intersindical CSC, Carles Sastre, manifesta que el pla d’acció del sindicat republicà consisteix a tenir en compte l’evolució sociolaboral que ha fet la societat catalana arran del procés d’independència. Segons ell, les relacions laborals estan canviant perquè el país també ho està fent. “Estem fent el que els sindicats van fer l’any 1977, posicionar-nos per enfortir els drets dels treballadors i la democràcia”. “Creixem perquè llegim la realitat, no l’esquivem. La nostra proposta és la de desburocratitzar les relacions amb la patronal i afavorir la participació del treballador al mateix temps que ens adaptem als reptes que se li plantegen al país, com és el sobiranisme”. Pel dirigent de la ICSC, els sindicats predominants han quedat ancorats al règim del 78.
Sembla ser que la dinàmica està canviant. Sorprenentment, la ICSC ha guanyat les eleccions sindicals de personal tècnic i administratiu de la Generalitat de Catalunya, tot passant dels quatre delegats a les eleccions de 2015 a obtindre’n 35. Així doncs, s’ha convertit en la primera força a l’administració, empatada amb la IAC-Catac, que n’ha reculat dels 40 als 35. També cal esmentar que la ICSC ha aconseguit uns resultats inesperats a les eleccions sindicals de personal docent no universitari en arribar als 47 delegats (passant de 0 a 47 representants). Els delegats assolits han permès a la ICSC entrar a la Mesa Sectorial de personal docent no universitari i, de retruc, tenir la capacitat de condicionar les decisions que afecten als més de 80.000 professors del Principat. En l’àmbit públic, la ICSC ha protagonitzat un creixement sense precedents.
Els delegats obtinguts en els comicis de la màxima institució catalana permeten l’entrada del sindicat republicà a la Mesa General de la Funció Pública per primera vegada, fet que comportarà la possibilitat d’influenciar en els acords i en les propostes de millora que es plantegin. En relació amb les eleccions sindicals de la Generalitat, Sentís, de CCOO, assegura que quan la patronal, en aquest cas el Govern català, celebra l’èxit de la ICSC, vol dir que el treballador no ha sortit guanyant. “Carles Puigdemont va fer una piulada tot celebrant el resultat de la Intersindical. Si la patronal celebra el resultat d’un sindicat determinat, vol dir que alguna cosa no va bé”. Tot seguit, es mostra contundent a l’hora de fer referència a la política de retallades dels espais polítics que governa la Generalitat. “Des de CCOO, treballem per fer avançar la classe treballadora, és clar, però també hem hagut de fer molts esforços per revertir la política de retallades de Convergència”.
El doctor en Sociologia per la Universitat de Barcelona, Víctor Climent, atribueix l’èxit de la Intersindical a dues raons. D’entrada, entén que els grans resultats obtinguts per la ICSC a les eleccions sindicals de la Generalitat es deuen al moment polític. Amb l’aplicació de l’article 155, els llocs de treball del funcionariat han estat amenaçats. I en l’àmbit de l’educació, el professor de la UB creu que han tingut importància altres raons extralaborals, com és la defensa del model d’escola catalana, model també defensat, en tot cas, pels sindicats majoritaris. En aquest cas, la situació d’escac de l’ensenyament en català ha contribuït a superar el concepte de sindicalisme clàssic.
D’altra banda, Albert Recio creu que la ICSC ha arribat al seu topall perquè les eleccions sindicals de la Generalitat i les de docents no universitaris estan molt polititzades. “A Catalunya, els moviments socials no tenen punts de confluència amb l’independentisme perquè aquest sempre ha estat més preocupat per la qüestió nacional”. Tanmateix, Climent opina que guanyar en la funció pública catalana és molt important. En aquest sentit, considera que ICSC ha fet un pas de gegant per convertir-se en un pilar del sindicalisme.
Sastre és conscient que en el sector privat resta molta feina per fer, però no relaciona la manca de suports amb la defensa dels drets nacionals de Catalunya. “Som un sindicat de classe que treballa perquè tots els treballadors optin a una vida digna. A més, tenim com a objectiu la república catalana de la justícia social i del benestar. Precisament, és aquesta la raó de la nostra existència, la república de la classe treballadora.” També afirma que està havent-hi un degoteig d’empreses petites i mitjanes que s’hi estan sumant i que poc a poc es va guanyant terreny.
La UGT i CCOO han passat d’un 48% de delegats el 2015 a un 37%, un descens que s’afegeix al de les anteriors eleccions, perquè el 2010 havien obtingut el 64% dels delegats. En ensenyament no universitari, CCOO ha passat d’un 34% de delegats de 2015 a un 22%. La Comissió General de Treballadors ha mantingut gran part del suport, tot i que ha perdut quatre delegats, passant de 28 a 24. Sastre troba la resposta a la baixada de CCOO i UGT “en el fet que la ICSC va ser l’únic sindicat que va lluitar”, des de dins de l’administració catalana, contra l’aplicació del 155. També esmenta que davant del temor a una nova aplicació de l’article 155, “el sindicat republicà es converteix en la millor arma per defensar al personal públic i a les institucions catalanes contra la repressió que comporta un nou control per part del Govern espanyol”.
Quan es demana a Sentís pel pes de l’independentisme al si de la CCOO es mostra clar. “Hi ha molts independentistes i també molts que no ho són. Des dels nostres orígens, hem defensat el dret a l’autodeterminació i ho seguim fent. Estem convençuts que el conflicte polític català s’ha de resoldre des de la política i no per la via judicial”. No obstant, la catalana és una situació totalment diferent a la que viuen el sindicats sobiranistes bascos on ELA (Eusko Langileen Alkartasuna, Solidaritat amb els Treballadors Bascos) i LAB (Langile Abertzaleen Batzordeak, Comitès d’Obrers Abertzales), són majoritaris. O amb la de Galícia, on la CIG (Confederació Intersindical Galega) té prop del 30% dels representants sindicals. El professor Recio explica que, històricament, la societat basca ha estat molt més dividida entre esquerra i dreta que Catalunya. Creu que és aquesta la raó per la qual es van crear sindicats nacionals. En canvi, Catalunya va rebre més immigració espanyola, raó per la qual es va crear un punt intermedi, amb UGT i CCOO com a sindicats majoritaris. En aquesta línia, el doctor en Sociologia Víctor Climent, raona que tots dos sindicats han sabut mantenir l’autonomia amb la seves respectives confederacions. Segons ell, aquest és el motiu pel qual els seus afiliats no se n’han sentit exclosos.
El cas basc i l’empenta de la Intersindical dels darrers mesos esperonen el sobiranisme sindical per créixer de forma transversal. Malgrat tot, la ICSC no ho té gens fàcil per adquirir la condició hegemònica de CCOO i UGT. S'ha demostrat en les eleccions sindicals a l'Institut Català de Salut, en què CCOO, Metges de Catalunya i UGT tornen a ser líders. Intersindical CSC n'és sisena força. Malgrat el seu creixement, hi ha sectors en què el sindicat emergent independentista ho té més complicat per continuar guanyant adeptes.