La dana fou un trauma a un país on l'aigua no sap ploure. La tragèdia de la gran riuada no sols va incrementar la conscienciació i la preocupació enfront dels aiguats, sinó que els experts van posar el dit a la nafra a la construcció en zones inundables. Va haver-hi clams per reconsiderar l'urbanisme, però també hi van surar altres discursos per desregular i simplificar les normatives, sota l'argument que calia agilitzar la reconstrucció.
Aquest esperit està present en l'avantprojecte de llei del sòl de la Generalitat Valenciana del PP. Un informe jurídic de la cooperativa El Rogle, encarregat pel col·lectiu Per l'Horta, adverteix d'una normativa feta a mida del «sector privat». «Prioritza els interessos dels grans promotors», assegura Ana de Sousa Selfa, autora del document, que compara la legislació preparada pel Consell del PP amb l'aprovada durant l'etapa botànica.
«La víctima principal de les polítiques que impulsa el Consell del PP serà el sòl no urbanitzable, un recurs estratègic vital per a l'agricultura i l'equilibri territorial», completa Antonio Montiel, membre de l'associació en defensa del territori. De fet, llança un recordatori a manera d'avís: «Les polítiques de liberalització del sòl, com les que va promoure el Govern espanyol de José María Aznar en l'àmbit estatal l'any 1998, contribuïren a la bambolla especulativa i la crisi posterior».
Menys controls
L'informe de la cooperativa jurídica denuncia que la normativa preparada per l'executiu del popular Juanfran Pérez Llorca «afebleix el principi de precaució», fonamentat en l'atorgament a la protecció del medi ambient i als possibles riscos per al territori una especial consideració quan s'avaluen projectes urbanístics. L'avantprojecte dels conservadors erosiona la precaució perquè elimina les distàncies de seguretat fixades en la normativa botànica: «Mentre que a la LOTUP [la llei urbanística anterior, aprovada a l'etapa botànica] s'establia aquest mínim en 1.000 metres, la nova legislació no introdueix un mínim i deixa la definició d'aquesta distància per a una avaluació ambiental específica del projecte».
«Tot i que es pot entendre que una avaluació projecte a projecte, ben feta i si el tràmit d'avaluació ambiental de projectes generara confiança, podria ser llegit en positiu, la realitat és que, a parer de qui redacta aquest informe, suposa un pas enrere perquè deixa en mans de promotors l'establiment de mesures de seguretat», argumenta. I expressa que les limitacions, «quan vagen en contra de l'explotació del màxim benefici, poden ser no avaluades amb el rigor que s'exigiria».
Un altre dels canvis és la condició adquirida per la figura de la declaració responsable, que guanya punts envers la llicència. «Aquesta modificació no està relacionada amb canvis de les activitats que estan sotmeses a un mecanisme o l'altre de control. De fet, no hi ha cap activitat del llistat regulat a la normativa que canvie en la seua forma de ser avaluada d'un instrument a un altre. Totes les activitats que estaven sotmeses a llicència amb la LOTUP continuen igual amb l'avantprojecte. El mateix ocorre amb les activitats sotmeses a declaració responsable», puntualitza.
La transformació del model es dona perquè la llicència perd abast. Per exemple, «es restringeix la possibilitat de demanar informes únicament a aquelles matèries que es consideren directament afectades, quedant limitat l'ajuntament en les seues capacitats de demanar informes en cas de sospita d'afecció no estudiada o no assenyalada pel promotor». «L'avantprojecte estableix una presumpció de silenci positiu per al cas d'aquells informes que, tot i ser preceptius, no s'evacuen en el termini d'un mes», agrega.
A la nova normativa es concedeix un rol especial per a les Entitats Col·laboradores (ECUV), que «substitueixen el paper de control desenvolupat per les administracions públiques fins al moment». La nova proposta de llei del sòl, a més, limita a un any el temps de les administracions per a verificar i controlar els projectes urbanístics, quan en l'anterior legislació botànic aquesta vigilància estava present al llarg del procés de desenvolupament de la iniciativa. En les autoritzacions d'activitats a sòls no urbanitzables comuns, erosiona la visió de conjunt i «fa més vulnerables als municipis, especialment aquells d'una mida menor i amb menys múscul econòmic».
Un canvi de model
El col·lectiu Per l'Horta, a través de l'informe d'El Rogle, critica «un afebliment del deure de planificació de l'administració pública». «Hi ha un allunyament de la concepció de l'urbanisme i l'ordenació del territori com a qüestió pública», remarquen. Aquesta modificació de l'anterior model de gestió urbanística es produeix per una limitació en el paper de l'Estratègia Territorial valenciana (ETCV) i en els plans generals. El capítol «més preocupant», en paraules de la cooperativa jurídica, és la intenció de «facilitar i simplificar els mecanismes i els tràmits de control».
En el cas de l'ETCV, «es preveu que puguen anar afegint-se modificacions puntuals amb l'objectiu de fer que l'estratègia tinga un caràcter d'instrument viu». «En la pràctica, implica una pèrdua de la visió estratègica i de conjunt, que permet modificacions ad hoc a projectes concrets que, molt probablement, no sempre respondran a interessos generals sinó a interessos de promotors particulars», raona. «El mateix ocorre amb el nou contingut de mínims que se li atribueix al Pla general», complementa.
«S'assumeix el risc d'avançar cap a un model territorial potencialment injust i descompensat, on es fomente la creació de zones de sacrifici i s'aposte per blindar pols que es consideren econòmicament interessants, reduint el territori a un càlcul de gestió d'elements productius del qual extraure el màxim benefici possible a través d'interessos de promotors privats», censura. «La substitució dels plans especials de minimització d'impactes en sòls no urbanitzables per ordres individualitzades de minimització també camina en aquesta línia», reforça.
És cert que l'Administració no perd la iniciativa de les expropiacions, però el nou plantejament «privatitza la gestió del procés». «Mitjançant concurs públic, promotors privats tindran la possibilitat de convertir-se en agents expropiadors, havent-se de fer càrrec del pagament de les expropiacions i tenint com a recompensa la dinàmica de la rendibilitat de la inversió amb beneficis, perquè aquest expropiador privat adjudicarà i vendrà les parcel·les edificables resultants del procediment expropiador», explica. La nova legislació valenciana del sòl, fins i tot, incorpora una mena de llibertat d'elecció al model dels agents urbanitzadors, cosa que redueix el pes de la planificació pública.
L'avaluació d'El Rogle, però, també apunta possibles canvis amb efectes positius, com ara la introducció «d'una nova obligació transversal per integrar la prevenció del risc d'incendis en l'anomenada interfície urbanoforestal». «Més enllà de mantindre l'avaluació concreta dels projectes proposats en matèria d'incendis, aquesta prevenció haurà d'estar integrada des del primer fins a l'últim dels instruments i plans d'ordenació del territori, atorgant-li un caràcter molt més estratègic. Tanmateix, cal matisar aquesta proposta en positiu assenyalant que, de nou, trobem un buidatge en el contingut dels estàndards tècnics mínims proposats», desenvolupa.
La creació de nous instruments de planejament per a municipis de menys de 1.000 habitants «és una demanda real». De fet, «respon a la necessitat de reconèixer que no és operatiu ni té sentit exigir tràmits amb igual grau de complexitat a municipis amb recursos, personals i econòmics molt limitats, ja que no tenen la capacitat de poder assumir aquests procediments en igualtat de condicions amb altres ajuntaments de mida més gran i amb més recursos».
Aquest canvi, a priori, positiu, també genera escepticisme: «Aquest nou instrument conté menys requisits i criteris de control previ de caràcter ambiental i territorial. I dintre del context ja assenyalat, d'una pèrdua de pes del que és públic en favor de la iniciativa privada, es podria estar creant una catifa vermella per a l'especulació amb el territori dels municipis xicotets».
L'avantprojecte del PP, en definitiva, «es podria interpretar com una proposta legislativa feta a la mesura del sector privat, que prioritza l'agilitat administrativa, la seguretat jurídica dels promotors i la rendibilitat econòmica per damunt de la protecció del territori, el medi ambient i l'interès general». «Aquest enfocament suposa un retrocés respecte dels principis de precaució, planificació pública i participació ciutadana, i posa en risc la construcció d'un model territorial just, equilibrat i sostenible al País Valencià», rematen a l'informe. Tot un crit d'alerta per un retorn als temps del totxo.