JUDICI 1-O - EL CARRER

La manifestació sobiranista del 16-M a Madrid des de dins

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Roman en la memòria la foto de la dreta trifàsica de Plaça de Colón, aquella de la qual més d’un se’n penedeix. Quan encara roman el retrat dels tres líders de la dreta espanyola, l’independentisme es manifesta massivament a Madrid, molt a prop del Tribunal Suprem, concretament a Cibeles, allà on els madridistes celebren els títols. És una convocatòria d’esperit contrari a la manifestació de la dreta espanyola. El missatge és de fraternitat entre pobles, de més democràcia. També és radicalment diferent a les que estem acostumats a veure, perquè no és habitual que els qui omplen una manifestació política en una ciutat determinada resideixin en d’altres situades a 600 quilòmetres de distància o més.

Les picabaralles de l’independentisme, presents durant els darrers temps i per moments accentuades durant la campanya electoral, queden arraconades en cites com aquesta. Ni la distancia ni la por han pogut esporuguir les 120.000 persones que es van congregar, segons els organitzadors, a la capital espanyola sota el lema “L’autodeterminació no és delicte”. Per a molts republicans catalans i espanyols d’arreu de l’Estat, plantar-se al bell mig del Paseo del Prado ha suposat un esforç considerable. L’estudiant universitari, Nil Castell, comenta que aixecar-se a les 6 del matí per anar a Madrid en autocar no li va suposar cap fastigueig, ans al contrari: té una sensació de germanor que ha viscut amb la resta de persones que, com ell, van decidir aventurar-se el va impactar fortament. “Quan fèiem carretera l’ambient ja era formidable perquè podies palpar la il·lusió de la gent”.

La cornellanenca Montserrat Coma, en canvi, hi va anar amb l’AVE. Subratlla la por que sentia quan el tren va arrencar perquè no sabia si es trobaria amb la Madrid hostil. “El camí es feia més planer quan veies pujar gent amb detalls grocs a la solapa, bufandes o insígnies. És absurd, però durant el trajecte tenia por de trobar-me ‘sola’ a la capital de l’Estat. En arribar, vaig poder contemplar el Passeig del Prado tenyit de color groc i vaig esclatar d’alegria”.

Hem vingut a acomiadar-nos’ ha estat una de les proclames més populars durant la manifestació, que ha ocupat tot el passeig del Prado, d’Atocha fins a la font de Cibeles. Coma explica que, per moments, Madrid semblava Barcelona durant una diada. “Passejar per la Cibeles amb estelades, llaços grocs i pancartes ens va desfogar”.

A la manifestació de dissabte no només hi va haver catalans, van desplaçar-s’hi castellans, andalusos, bascos, gallecs, valencians...L’activista Lliurat Garcia guarda en el record el sentiment de fraternitat que va compartir amb els republicans vinguts d’arreu de l’estat. “Trobar-me amb gent vinguda d’arreu de l’estat per la mateixa causa que la meva va ser emocionant. No tot és com alguns mitjans de comunicació pretenen vendre’ns. Existeix l’Espanya que ens recolza i desitja com nosaltres una democràcia de qualitat. Els catalans no estem sols”.

Pel Nil Castell, ser-hi va servir per adonar-se que, després de l’1 d’octubre, la declaració fallida d’independència i la presó als líders independentistes la gent no es rendeix. “Caminar per Madrid entre estelades, banderes andaluses, castellanes....I pensar en els qui estan sent processats per una justícia fake per permetre’ns votar no ho oblidaré mai.”

En relació amb la convivència amb els madrilenys no afins a la causa sobiranista, Castell reconeix que en determinades ocasions va sentir-se violentat, però no conserva un regust amarg de la ciutat perquè ha pogut conèixer l’altre Madrid, la del ‘No Pasarán’ i la del diàleg. “No podem caure en la seva trampa. Utilitzen la política de la por. Nosaltres no, estimem Espanya i els desitgem un futur ple d’esperança com el que volem per a la nostra terra. Vaig anar-hi perquè defensar Madrid és defensar Catalunya”.

En Lliurat Garcia, amb llarga trajectòria activista, es mostra convençut amb la idea que manifestar-se a Madrid ha estat crucial. Creu que, gràcies a la massiva mobilització del 16 de març, l’independentisme volia expressar a la resta de l’estat i al món que donar suport a l’autodeterminació de Catalunya és donar suport a la democràcia d’Espanya.

La manifestació de Madrid també ha deixat anècdotes que els desplaçats recorden rient. L’estudiant de dret explica com alguns madrilenys s’apropaven per cridar-li: “viva España”. Castell fa saber que no reaccionava amb cap tipus de violència verbal sinó tot al contrari. “Quan em deien viva España jo també deia viva i això els sobtava molt. Alguns no entenen que no els volem cap mal, que no odiem a ningú, simplement volem un país millor que garanteixi una vida digna per a totes les persones.”

La Montserrat destaca el moment en què va sonar ‘L’Estaca’ de Lluís Llach. “Pensàvem que aquell temps que ens va tocar viure ja ho havíem deixat enrere, però no és així. Vaig recordar l’època en què la llengua i la cultura catalana eren perseguides. Desgraciadament, l’única diferència amb els concerts de Llach durant el franquisme i els d’avui va ser la llum dels nostres smartphones.”

Garcia clou expressant que cal fer entendre al conjunt de la societat catalana i espanyola que no tan sols es tracta d’independència sinó d’antifeixisme i democràcia. L’activista posa l’exemple d’un cas com és el del judici als dirigents independentistes. “A la manifestació, hi eren els pares dels joves d’Alsasua, són pares que els han arrabassat el seus fills. I joves que els han robat la joventut”.

Els sobiranistes catalans van traure vora un milió de persones al carrer a la Diada, s’han encadenat de mans per tot el territori català de nord a sud, han organitzat dos referèndums, han viatjat a Brussel·les per manifestar-se i ara, 120.000 persones a Madrid. L’independentisme no sempre aconsegueix tot el que es proposa, però no deixa d’insistir.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.