Manifestació

‘Escolta, Espanya’

120.000 persones -18.000 segons la Delegació del Govern espanyol- omplen els carrers de la capital espanyola en una manifestació inèdita i històrica del sobiranisme català -i de la resta dels pobles de l’Estat espanyol- pel dret a l’autodeterminació i per la llibertat dels presos polítics.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Per fer sentir la seua veu. Per la democràcia. Contra la repressió. Per l’autodeterminació i per la llibertat. Pels presos polítics catalans, pels encausats. Per Valtònyc i pels joves d’Alsasua. Per una sortida dialogada del conflicte. Per totes aquestes causes, desenes de milers de persones representades per diversos partits, entitats i institucions es manifestaven dissabte a Madrid. Eren desenes de milers de catalans i de gent procedent de tot l’Estat que es volia sumar a la causa. La marxa, convocada al passeig del Prado, es realitzava entre Atocha i la plaça Cibeles. Per un dia, Madrid s’ha tenyit amb els colors de Catalunya i el groc antirepressiu. I el ressò contra el judici que s’està celebrant al Tribunal Suprem, a quinze minuts d’on es produïa la marxa, era més fort que mai.

 

“La autodeterminación no es un delito. Democracia es decidir”. El lema de la manifestació, escrit en castellà, tenia un objectiu ben clar: que Espanya escolte, tal com deia el president català Quim Torra en declaracions als mitjans prèviament a la marxa, tot parafrasejant Joan Maragall en la seua ‘Oda a Espanya’, poema del 1898. Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium Cultural, desitjava que aquesta manifestació tinguera un mínim d’influència en el Govern espanyol, que va cedir a la protesta convocada el mes passat a la plaça Colón, també a Madrid, quan Partit Popular, Ciutadans i Vox condemnaven la voluntat de diàleg amb Catalunya i exigien la convocatòria anticipada d’eleccions generals. Pressions que va acabar acatant Pedro Sánchez.

Però els motius per acudir a la marxa, més enllà de les demandes polítiques, eren fonamentalment antirepressius. Jo deia Alberto Vaquero, portaveu d’Izquierda Castellana, un dels partits convocants de la marxa. Ho deia també Gerardo Pisarello, tinent de l’alcaldia de Barcelona. I molts altres que agafaven autocars des de les 4 o 5 de la matinada a distints punts de Catalunya, del País Valencià i de la resta de l’Estat, conscienciats amb la necessitat de fer arribar més enllà de les fronteres del Principat la demanda de llibertat dels presos polítics. “No només som catalans, sinó gent de tot l’Estat: això és l’important”, deia Meritxell Lluís, portaveu de l’Associació Catalana pels Drets Civils i dona de l’exconseller de Territori Josep Rull, avui empresonat preventivament. Elisenda Paluzie, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, defensava aquesta “mostra de civisme” contra el judici que s’està celebrant al Suprem, que “és una vergonya per a la democràcia”.

 

 

El temor a possibles enfrontaments als carrers de Madrid s'esvaïa. Només algunes amenaces via xarxes socials i un acte minoritari de Falange a la plaça Callao eren la resposta a la manifestació per part de l’unionisme més extrem. Només la detenció de Jordi Alemany, secretari nacional de l’ANC, qui no s’havia presentat als jutjats gironins, que el requerien per les protestes en l’aniversari de l’1 d’octubre a Girona, alterava la normalitat del dia. També el fet que la Guàrdia Civil aturara distints autobusos que anaven a Madrid des de Catalunya. La manifestació, per tant, es podia celebrar amb normalitat. Finalment, això sí, un dels busos de tornada organitzats per l'ANC rebia una pedrada i un vidre quedava trencat.

 

Contra la repressió

Aquest era el principi fonamental de la marxa. Ho expressava la periodista Patricia López, que participava en l’acte final. “Ahir vam veure com companys bascos, per discernir, eren considerats terroristes. No ho permetrem”. La redactora del diari Público alertava de “la situació d’excepcionalitat que viuen els germans catalans”. Efectivament, hi ha una part de Madrid que escolta Catalunya i que vol que tothom l’escolte. I un fil conductor que connecta lluites d’ambdós pobles. Part dels cartells repartits entre els manifestants bé recordaven la lluita exercida des de Madrid amb el lema ‘no pasarán’, emprat per Jordi Cuixart el 20 de setembre de 2017 i que va servir com a argument de la Fiscalia per demanar una condemna alliçonadora contra aquest líder cívic. La crida l’ha enaltit Marcel Mauri, màxim representant d’Òmnium fora de la presó, Des de l’escenari, en la cloenda de la manifestació. I era seguida per tothom tot just després d’assegurar que “defensar la democràcia a Espanya passa per defensar els drets de Catalunya”.

 

“Cap dels meus dos cognoms és català”, deia Elisenda Paluzie en el discurs final de la manifestació. Un altre missatge de fraternitat amb la resta dels pobles d’Espanya adreçat a fer entendre que l’independentisme no es bassa en premisses identitàries. Antxón Ramírez de Alda, pare d’un dels joves d’Alsasua empresonats des de fa dos anys i mig, era un altre dels qui parlava en la cloenda de la manifestació. “El dolor de la situació que patim ens obliga a recordar-lo”, deia en un nou clam contra la repressió. “No estáis solos”, se sentia unitàriament des del públic que l’escoltava. Posteriorment, Òscar Reina, portaveu del Sindicato Andaluz de Trabajadores, s’expressava en el mateix sentit: “Que sàpiguen que el poble valent s’unirà per fer fora aquesta elit corrupta que està contra la llibertat i contra la democràcia”, expressava amb un discurs netament republicà. La marxa concloïa amb una interpretació del ‘Canto a la libertad’ de José Antonio Labordeta i, finalment, amb un càntic unitari de tots els concentrats de ‘L’Estaca’, de Lluís Llach, en una imatge inèdita fins dissabte 16 de març de 2019 a Madrid. El moment era idèntic al viscut en qualsevol de les diades de l’última dècada.

 

Reaccions esperades

Com calia esperar, els líders de la dreta espanyola reaccionaven a la manifestació. Mentre des del Partit Popular Pablo Casado acusava les entitats organitzadores d’estar “subvencionades a través del Fons de Liquiditat Autonòmic”, Javier Maroto culpava l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, i el president espanyol, Pedro Sánchez, per permetre la manifestació. Albert Rivera, de Ciutadans, acusava Sánchez d’estar callat “per por a que li lleven l’avió i les claus de Moncloa”. Missatges de pronòstic senzill fets en clau electoral.

També era previsible la comptabilització de manifestants a la baixa per part de la Delegació del Govern espanyol, que xifrava l’assistència en 18.000 persones. Els convocants en comptabilitzaven 120.000. Segons justificava el servei de premsa d’Òmnium Cultural, només amb els 520 autobusos arribats des de distints punts de l’Estat s’havien reunit a Madrid 30.000 persones. Gairebé el doble de les que calculava la delegació estatal per sumar el total de manifestants, és a dir, els arribats en autobús, en AVE i en cotxes particulars. En missatge oficial, el Govern de l’Estat defensava poder fer política sempre dins dels límits de la Constitució. I davant la denúncia del judici que s’està celebrant al Suprem, l’Executiu assegurava que “la mateixa justícia que defensa els que s’han manifestat a Madrid és la que jutja els qui s’han saltat les lleis”. Un argument que intenta compensar la denúncia del judici que s’està celebrant al Suprem, cada cop més unànime i més estesa.

 

Per primera vegada, Madrid ha estat la seu d’una manifestació sobiranista. Un precedent que pot ser el primer de manifestacions posteriors i que serveix per mirar d’influenciar en l’opinió pública espanyola sobre el que està passant a Catalunya i a la resta de l’Estat. Allà on la repressió deixa empremta i esdevé, alhora, la llavor de grans mobilitzacions com la de dissabte a Madrid.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.