Amb el vent de cua d'aquella frase pronunciada per l'expresident espanyol José María Aznar, aquell «qui puga, que faça» contra l'amnistia als líders independentistes, van iniciar-se l'estiu passat les negociacions per a la investidura del socialista Salvador Illa com a president de la Generalitat de Catalunya. El món judicial i l'univers conservador espanyol s'havien exaltat amb l'aprovació de l'exempció penal als comandants del procés d'autodeterminació de Catalunya.
En aquell moment, hi havia tres fronts judicials encapçalats per tres togats d'orientació clarament escorada cap a la dreta. Es tractava de Manuel García Castellón, que havia activat una causa plena de llacunes contra el conjunt de l'independentisme, empresaris i periodistes crítics; de Joaquín Aguirre, que havia maniobrat per articular una fantasmagòrica investigació per una suposada ajuda del Kremlin al cercle de l'expresident català Carles Puigdemont; i Pablo Llarena, que des de la seua maça del Tribunal Suprem rebutjava l'amnistia per al líder de Junts per Catalunya, així com per als exconsellers Toni Comín i Lluís Puig.
Els procediments judicials de García Castellón i Aguirre han acabat enfonsant-se, marcats per les errades processals dels mateixos magistrats —en el cas de la recerca judicial del Tsunami Democràtic— o per les giragonses allunyades de les reglamentacions judicials, com va ocórrer amb la investigació de la denominada com a trama russa del procés. D'aquest trident de jutges, l'únic que va aconseguir imposar el seu criteri ha estat Llarena, un dels personatges de la judicatura amb temporades de protagonista al serial audiovisual del procés.
Llarena va decidir en el seu moment que ni Puigdemont ni Comín ni Puig havien de beneficiar-se de la mesura de gràcia aprovada pel Govern espanyol. En aquell estiu d'ofensiva judicial contra els represaliats per impulsar aquell full de ruta d'autodeterminació, el magistrat del Tribunal Suprem va considerar que, «a diferència del delicte de desobediència, que ha sigut amnistiat en tots els supòsits de l'àmbit d'aplicació de la norma, per al delicte de malversació s'exclou l'amnistia només si el subjecte actiu aborda l'execució dels fets amb el propòsit d'obtindre un benefici personal de caràcter patrimonial».
El togat argumentava que «el relat de fets plasmat en els anteriors fonaments jurídics reflecteix que els encausats tenien la decisió última sobre la disponibilitat dels fons públics confiats al Govern de la Generalitat de Catalunya i que la van utilitzar per a fer front als costos inherents al referèndum que ells mateixos van voler impulsar». «En conseqüència, els actes de disposició del patrimoni de l'Administració van estar radicalment vinculats a un benefici personal i van tindre un marcat caràcter patrimonial, que han permès que els encausats obtingueren determinats béns i serveis sense disminució del seu peculi o patrimoni», resolia per a negar-los l'exempció penal.
Vuit mesos després d'aquella resolució, va celebrar-se una vista aquest dilluns al Tribunal Suprem per decidir sobre l'amnistia als tres dirigents independentistes. La tinent fiscal de l'alt tribunal espanyol, Ángeles Sánchez Conde, va acusar els magistrats d'haver-se «inventat una tesi artificiosa» que estava desembocant «en una erràtica aplicació de la llei d'amnistia». I atacava el moll de l'os: deia que era «com a mínim, sorprenent» que es beneficiaren personalment quan la justícia va dictaminar que aquesta malversació «era un exemple paradigmàtic de desviament de fons pressupostaris». L'advocacia de l'Estat també sol·licitava la mesura de gràcia.
L'advocat Gonzalo Boye, representant de Puigdemont i Comín, va canviar el tauler del joc. Atès que ni l'expresident català ni l'exconseller de Salut són eurodiputats, va al·legar que el Tribunal Suprem ja no era competent per decidir sobre l'amnistia. El lletrat va insistir que la decisió sobre l'exempció penal havia de recaure en la justícia catalana. Amb el cap de Junts per Catalunya com a diputat al Parlament de Catalunya, el jutjat que atresoraria la facultat per escollir sobre l'amnistia al líder independentista hauria de ser el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
En la seua al·locució, Boye també va recordar el vot particular de la magistrada Ana Ferrer. Aquesta togada apuntava que en la doctrina del Tribunal Suprem mai s'havia observat un benefici personal en els condemnats per malversació. A banda d'aquest exercici d'hemeroteca judicial, el raonament dels processats per aquell octubre d'autodeterminació era l'organisme competent. No hi ha moltes esperances que una sala del Tribunal Suprem conformada pel conservador —i exsenador del PP per la demarcació d'Alacant— Vicente Magro, Susana Polo —que va qualificar de «brillant» la sentència del procés— i el dretà Eduardo de Porres atenga els recursos. Ara bé, es dibuixa una possible senda a batallar per l'amnistia dels referents independentistes.