Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) ha presentat les ponències política, estratègica i estatutària a la militància que queden ara a l’espera d’esmenes per ser aprovades definitivament. Als documents s’analitza la conjuntura política actual i el paper del partit en aquest context determinat per la “dretanització”, per “l’auge dels populismes”, pels perills que pateix la Unió Europea i per una sèrie de factors que no conviden a l’optimisme.
La feina feta
Des del partit valoren positivament els “acords ambiciosos” signats amb el PSC per investir el president Salvador Illa, tot i que condicionen l’estabilitat del govern català al seu compliment. És per això que els republicans justifiquen haver-se retirat de la negociació pressupostària, a l’espera de resultats. Al seu torn, en clau estatal, interpreten que “la conjuntura de debilitat del Govern socialista i de Sumar representa una oportunitat per aconseguir el compliment dels acords en benefici de la ciutadania i en benefici de Catalunya i dels Països Catalans”.
En canvi, admeten la davallada electoral de l’independentisme i en concret d’ERC, el partit més castigat. L’anàlisi que fan des de la formació és que els ha anat bé “quan les eleccions anaven per a una majoria de votants en clau d’agenda nacional”, però no quan “les eleccions s’han dirimit en termes de barrar el pas al Govern de les dretes i en clau espanyola”. Així mateix, “el vot prestat i rebut d’altres forces d’esquerres no independentistes durant el 2017 i el 2019 no es va poder fidelitzar”, i en responsabilitzen parcialment l’actitud de la CUP i de Junts durant el mandat presidencial de Pere Aragonès, que “va derivar en una situació d’oposició frontal, mediàtica i multipartidista al Govern d’ERC en solitari i als seus líders represaliats”.
En la situació actual, el partit constata una “percepció de debilitat del catalanisme com a element d’identitat nacional majoritària” i “un retrocés de la llengua”, fenòmens davant els quals ERC “ha de saber llegir les causes dels malestars i comprendre la decepció i la desafecció cap a la política dels partits tradicionals, que dona ales als posicionaments antisistema en forma de populismes amb solucions màgiques”.
“Més Esquerra Republicana”
Davant això, el partit pretén “reconnectar amb la ciutadania”, “liderar els grans consensos polítics” i combinar lluites socials amb la nacional. També proposa combinar treball institucional amb fórmules activistes i integració amb moviments socials i s’emmiralla, en aquest aspecte, en el paper desenvolupat en el passat per l’antic PSUC, pel “primer PSC” o fins i tot per Convergència Democràtica, apostant pel municipalisme, per la política de quilòmetre zero i per l’enfortiment de la formació “des de la base”.
La pretesa transversalitat, que volen aconseguir tant en les àrees urbanes com en les rurals, conduiria –segons l’anàlisi feta per ERC– el partit a “ser el referent de l’esquerra a Catalunya”, fet que “significa adreçar-nos transversalment a qui se sent únicament català, més català que espanyol i tant català com espanyol, que s’implica en la justícia social, la sostenibilitat i la sobirania individual i col·lectiva del país pel bé comú”.
Pel que fa al fet nacional, la ponència política vol situar el partit en un posicionament “d’aprofundiment democràtic que reivindica la nació com a comunitat i societat alhora”, mentre que rebutja el “replegament etnicista i autoritari” i també la postura “continuista que apel·la a la por a l’extrema dreta per no tocar l’statu quo nacional i social. Dins d’aquest aspecte ERC defensa el “catalanisme cívic”, una concepció que “no és ni ha de ser un patrimoni exclusiu de l’independentisme d’esquerres” i que aposte per la inclusió. Els Països Catalans, d’altra banda, continuen estant “a l’horitzó” del partit.
Pel que fa a les apostes socials, culturals i econòmiques del partit –indústria, transició verda, llengua, feminisme, mobilitat, habitatge, emancipació juvenil, benestar animal, etc.–, una de les més interessants a analitzar és la de la seguretat, en la qual la dreta i la ultradreta insisteixen amb força. Des d’ERC consideren que “la seguretat ciutadana també ha de ser vista com una política d’esquerres”, ja que “des d’aquesta òptica hem de defensar amb convicció que a més igualtat, més seguretat”, i “per això la millor política de seguretat és la política social”. “Però quan la cobertura social no arriba a totes les persones cal disposar d’un model de seguretat pública per a garantir drets i llibertats i la seguretat de les persones, començant pels més vulnerables”.
També defensen que fenòmens com l’okupació o la multireincidència han de ser abordats des de l’esquerra “malgrat la seva complexitat”, i alerten que “si les esquerres no som resolutives en les polítiques de seguretat, això serà aprofitat per retroalimentar l’extrema dreta”.
L’estratègia
Quant a la ponència estratègica, el partit situa al títol del document que l’objectiu és “assolir la majoria social a favor de la independència” l’any 2031, quan es compliran cent anys de la fundació d’ERC, només tres setmanes abans de la proclamació de la República. El partit diu “refermar-se” en els seus objectius fundacionals i pretén dissenyar “una estratègia que volem que sigui compartida amb les altres forces polítiques independentistes, amb els altres partits d’esquerres i progressistes i amb les entitats sobiranistes, els sindicats nacionals i de classe i els moviments antifeixistes, antirepressius, ecologistes, feministes i pacifistes”.
ERC, a més, considera que l’experiència del 2017 ha proporcionat “una sèrie d’aprenentatges fonamentals sobre el camí cap a la plena sobirania nacional i els obstacles que inevitablement haurem d’afrontar”. Interpreten que la conclusió és que “per a poder guanyar hem de ser més”, tal com ve repetint el partit –des que es va constatar el fracàs del procés– amb la consigna “d’ampliar la base”.
La manera d’aconseguir la independència seria a través d’un referèndum d’autodeterminació que l’Estat hauria d’acceptar a còpia de “fer valdre la nostra força per la via democràtica i la mobilització, tot generant costos a l’Estat”. Amb aquest objectiu impulsaran la celebració d’una Conferència Nacional Sobiranista el 2026 amb tots els agents “que s’hi vulguin sumar” i “treballarem pel referèndum inevitable, per uns nous 1 i 3 d’octubre que ens duguin a la proclamació de la República Catalana, que és el nostre objectiu irrenunciable i per al qual no podem descartar, d’antuvi, cap via democràtica”.