Albert Botran, historiador i exdiputat de la CUP
Crec que l’independentisme té un problema de credibilitat respecte la seva pròpia gent. Ja fa diverses eleccions que el principal problema és que no mobilitzem els nostres. Alguna gent se’n va cap a uns altres espais, però tenim gent que no va a votar perquè no veu que l’independentisme tingui un projecte per oferir. Penso que això respon a la deriva que hem agafat des del 2017, que cadascú s’ha explicat de maneres molt diferents. Això ha provocat divisions entre els partits i no s'ofereix una idea clara que la independència és possible i que se sap com arribar-hi. Això desmobilitza. D’altra banda, l’independentisme s’ha de connectar amb els problemes que té el país. Això no va per dos camins separats ni paral·lels. No és que ara s’hagi de parlar d’independència i s’hagi de deixar de parlar de canvi climàtic o al revés, sinó que l’independentisme virtuós serà el que aconsegueixi lligar la independència com una palanca de canvi també per a aquestes qüestions. Si pensem que la gent ja no parla d’independència i que per tant cal parlar d’altres coses, això encara ens enfonsarà més.
Salvador Cardús, sociòleg
Pensava que en aquestes eleccions l’independentisme polític tocaria fons i crec que ha sigut així. No només per la pèrdua de la majoria en vots i escons, sinó perquè l’enfonsada d’ERC és greu i preocupant. I perquè Junts no s’ha enfonsat per l’efecte Puigdemont, però si no hi hagués hagut efecte Puigdemont s’hagués enfonsat igual. Per tant, els dos partits més rellevants de l’independentisme no són capaços de proposar una alternativa creïble i convincent. En aquestes eleccions tanquem definitivament la història del procés i ara l’independentisme, tant el civil com el polític, ha de revisar tots els seus supòsits. No l’horitzó, però sí les organitzacions, l’estratègia i el relat. Crec que o es fa això de manera radical o passarà molt de temps perquè aparegui una altra proposta. Fins que no es toca fons no s’acaben de fer els plantejaments que toquen, i per tant és bo que haguem arribat al final de tota una etapa que s’ha anat diluint. I apunto dues coses. Una, que la retòrica de l’independentisme més fidel de dir que no s’ha perdut cap independentista, que el que passa és que no ens mobilitzem i que ens estan esperant, em sembla que s’ha de revisar. Ja no és veritat que hi hagi 700.000 independentistes desenganyats, sinó que una bona part ha desistit de l’esperança per la independència. I la segona cosa és que potser no ens hem adonat prou, però del 2017 fins ara la societat catalana també ha canviat prou en termes demogràfics, d’expectatives econòmiques, de vinculació nacional... l’independentisme no ha de revisar només les seves estratègies i formes d’organització, sinó que ha de tornar a llegir amb encert quina és la nova societat catalana. La gent jove ja no llegeix igual ni se sent atreta per aquell eslògan del 2007 o 2008 que era el del dret a decidir.
Teresa Ciges, experta en comunicació política
Els resultats de l’independentisme són clars i hi ha dades que demostren que hi ha hagut una transferència de vot cap a altres forces no independentistes. Però principalment ha baixat per l’abstenció que hi ha hagut. I per això crec que el principal objectiu ha de ser tornar a activar aquest electorat emprenyat que s’ha quedat a casa. És difícil, però s’ha de fer. No és que la gent haja deixat de ser independentista, sinó que està descontenta i ha decidit castigar. També s’han de revisar, òbviament, les esquerres independentistes, en referència a ERC i la CUP. Hi ha hagut una dretanització, Junts ha pujat però no ha sigut el revulsiu que s’esperava amb la tornada de Puigdemont i no s’ha beneficiat de cap transvasament de vots. I l’extrema dreta independentista ha entrat al Parlament. Queda demostrat, també, que l’estratègia d’assenyalar els altres com a botiflers al final el que ha fet ha sigut causar un desencís que s’ha traduït en abstenció. Segurament la millor estratègia és anar de la mà o, si no, conviure amb els altres espais polítics. Molta gent té la sensació que es passen el dia barallant-se després de no haver complert les expectatives. També cal plantejar-se com confrontar amb l’extrema dreta de cara a les municipals del 2027. Aliança Catalana aspirarà a aconseguir més alcaldies i teixirà xarxa territorial amb representació al Parlament, i això també s’ho ha de plantejar l’independentisme.
Mònica Clua, catedràtica de Ciència Política a la Universitat de Texas
Diria que, en part, el problema, és que els horitzons de l’independentisme des del 2019 fins ara, des de la sentència, han estat electoralistes. Aquest ha sigut, al meu parer, un dels problemes principals, perquè l’electoralisme no porta il·lusió, o si la porta ho fa a molt curt termini. I la política institucional, sense deixar de ser important, acaba sent desmobilitzadora. I aquí arribaríem al següent punt, que és l’abandonament de la mobilització social que hi havia durant la dècada anterior i que va aconseguir que hi haguessin aquells resultats electorals, que no es van produir gràcies als partits sinó gràcies a una atmosfera de mobilització social molt elevada. La resposta es troba, per tant, en el paper que han tingut aquests partits independentistes, o alguns partits independentistes, en contribuir a la desmobilització social que teníem i que al final és el que genera il·lusió i horitzons emancipadors per la gent, perquè a través de l’organització col·lectiva s’aconsegueixen coses, com ara posar urnes a les escoles i obrir-les i mantenir-les obertes. De fet, a l’independentisme li ha passat una mica el que li ha passat al 15-M i a Podemos: quan desplegues tots l’operatiu electoralista per absorbir la mobilització social, els resultats electorals mai no aporten la il·lusió que aporta la mobilització social, i el que s’acaba fent és matar la llavor que t’ha permès créixer.
Josep Costa, jurista i exvicepresident del Parlament amb Junts per Catalunya
El meu posicionament, des de fa temps, és que s’ha de fer una renovació profunda no només de lideratges, sinó també d’idees, d’organitzacions i d’estratègies. S’ha de reinventar o refundar l’independentisme. Crec que, fins ara, potser no tothom era conscient d’aquesta necessitat, però amb el resultat electoral del 12 de maig és molt difícil que algú pugui pensar que podem continuar mínimament amb els actors, amb els discursos i amb les estratègies que hi ha damunt la taula. Està clar que, d’alguna manera, totes les guerres que uns i alteres fan pel seu compte han fracassat. No hi ha més història que aquesta. Els qui han perdut vots i escons han fracassat, i els qui no han arreplegat els vots que els altres han perdut i s’han quedat sense la possibilitat de fer majories i aplicar les seves estratègies també estan en una situació d’impossibilitat d’implementar els seus projectes. ERC és evident que s’ha de refundar, la CUP ja ho està fent, i pel que fa a l’espai de Puigdemont és evident que en aquestes eleccions han tocat sostre. Si Junts posa tota la carn a la graella amb tots els actius possibles, anul·la tots els competidors –Clara Ponsatí ha quedat a l’ostracisme, ERC s’ha enfonsat, la CUP ha perdut la meitat dels diputats– i es queda amb el mateix percentatge de vots del 2017, això vol dir que aquesta estratègia també ha fracassat. Per tant, Junts també ha tocat sostre i no pot fer majoria, ni amb socis ni en solitari.
Àngels Martínez Castells, economista i exdiputada de Catalunya Sí que es Pot.
Ens deixem ofegar pel curt termini, pel curtíssim termini, i això ens ofega. S’ha de fer una anàlisi molt acurada de tot el que està passant, i no només no es fa, sinó que ni tan sols no es planteja. I així ho tenim molt malament. S’està demostrant sobradament que no coincideix l’anàlisi per part de la gent que es dedica a la política amb la de la gent que té uns valors i creu que som una nació amb moltes possibilitats de créixer. Aquesta dissociació entre el que cal fer i com créixer per dintre, com créixer mentalment, en valors, en fortalesa i en valentia existeix. No passa res per travessar uns moments menys il·lusionants, el que cal és que en cada moment siguem molt conscients del que està passant, del que estem tolerant i del que estem proposant. Això no ho veig. Per mi la fita no canvia, sempre és la mateixa, però les maneres d’actuar han de ser molt diferents a com han sigut fins ara.
Lluís Pérez Lozano, professor de Teoria Política a la UPF i director acadèmic de la Fundació Irla.
L’independentisme ha d’aprendre a viure amb la seva diversitat. Hi ha alguns sectors de l’independentisme que viuen amb bastanta recança el fet que hi hagi altres opcions independentistes amb diversos projectes polítics i ideològics. El país és divers, i l’independentisme només té opcions d’èxit si té present aquesta diversitat. Aquesta és una de les tasques més importants: quan es parla d’una estratègia conjunta crec que és més important, aprendre a pactar i conviure amb les discrepàncies, i que més aviat les estratègies o els consensos emergeixen quan les discrepàncies es viuen amb certa calma i certa naturalitat. Hi ha una part de l’independentisme que sempre ha viscut això malament, i a partir del 2018 això s’ha accentuat amb l’existència de diverses formes d’entendre el camí cap a la independència i els diversos models de país que cada espai independentista ha plantejat. La diversitat s’ha de posar en valor, cal convertir-la en un actiu i no en un motiu de discòrdia.
Josep Ramoneda, filòsof
A l’independentisme de moment li cal molta paciència. És evident que les eleccions han suposat un canvi de rumb i d’estratègia entre l’independentisme. Després de l’arrencada, possiblement excessiva i descontrolada en un moment donat, s’ha anat imposant el principi de realitat i ha passat el que passa quan es planteja un objectiu amb uns tempos que no estan a l’abast. No s’ha fet el càlcul adequat en funció de la situació d’un país ni de l’estat d’opinió de la ciutadania, s’ha accelerat amb errors estratègics grossos, com per exemple la falsa declaració d’independència que ni tan sols va ser publicada en comptes de convocar eleccions, que és el que probablement s’hauria d’haver fet aquell dia. Alhora, no hi ha hagut forces per arribar a l’objectiu proposat i la crisi conseqüent s’ha allargat bastant. El resultat d’aquesta ressaca és que les coses han canviat, l’independentisme ha perdut credibilitat i atracció, torna a ser minoritari i si vol seguir avançant, ha de canviar d’estratègia sent conscient que li queda molt camí per recórrer i molta feina per fer.
Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política a la UPF
Les eleccions han constatat que hi ha un cert fracàs no de l’independentisme, sinó dels partits independentistes. Hi ha hagut una abstenció amb una bossa important d’independentistes. Davant d’això crec que el plantejament més convenient seria que els dos partits més grans, Junts i ERC, establissin una mena de programa d’acció conjunta. No dic un full de ruta, sinó una cosa més modesta, més realista, una sèrie de punts que establissin uns objectius i un mètode concrets en diferents escenaris territorials: Catalunya, Espanya i Europa. Crec que això no és impossible d’establir. I aleshores caldria fer una coordinació clara mantenint la independència dels partits i que aquest programa fos obert perquè també s’hi poguessin afegir les organitzacions de la societat civil. Per exemple, en l’escenari espanyol crec que val la pena que establissin una reflexió sobre com optimitzar la situació de dependència que té el PSOE d’aquests dos partits independentistes catalans. Això vol dir sortir d’aquesta nefasta política de competència una mica infantil que han estat fent Junts i ERC durant anys. S’hauria de sortir d’aquí, caldria aprendre la lliçó i establir aquest programa, o bé delegar en una comissió independent pactada pels dos partits per fer un primer esborrany d’aquest programa d’acció conjunta. Això, de tota manera, ho veig molt difícil si no hi ha una renovació de lideratges. Jo el que trobo a faltar és una reflexió profunda amb vocació pràctica en els dos partits. I segons la meva informació no ho està fent cap dels dos partits per separat, però crec que caldria fer-ho de manera conjunta i després passar a un programa d’acció conjunta. Si no, l’independentisme continuarà en aquest estat latent. És impossible que mori el procés mentre l’Estat no es transformi. Altra cosa és si els partits saben recollir aquesta realitat, cosa que fins ara no han fet, tal com s’ha vist amb l’abstenció que hi ha hagut, que a mi fins i tot m’ha sorprès. La participació no ha arribat ni al 60%, i això és una xifra molt baixa.
Marta Roqueta, investigadora, periodista i consultora feminista
Crec que, bàsicament, l’independentisme ha de fer els deures que fa anys hauria d’haver fet. En primer lloc, substituir tots els lideratges i després plantejar un projecte veritablement independentista i veritablement sobirà. Aquest és el problema: hem parlat molt de procés però no hem parlat mai de construir un país. Cal un projecte de país que articuli el concepte nacional vinculat a donar resposta a les necessitats que té el país, que són necessitats econòmiques davant la crisi neoliberal de precarització de sous, de la vivenda i d’expropiació de recursos naturals. Estem també en una crisi climàtica i en una crisi nacional, en el sentit que la cultura i la llengua catalana estan en retrocés. I estem també en una crisi reaccionària, ja que el masclisme, el racisme, etc. s’estan rearmant, tal com hem vist amb l’entrada d’Aliança Catalana al Parlament, que se suma a Vox. La crisi nacional també es demostra també amb el fet que un PSC més espanyolista que mai ha guanyat les eleccions, que el PP s’ha reforçat i que Vox també. Per tant, el que s’ha de fer ara és renovar lideratges, s’ha de construir un projecte de país que doni resposta a les necessitats de la població atenent les crisis econòmica, ecològica, nacional i reaccionària. He de dir que jo soc bastant optimista, perquè per mi els resultats del 12 de maig són un èxit. A les municipals i a les generals de l’any passat ja se’ls va dir als partits independentistes que ho estaven fent malament, no han fet absolutament res i la gent els ha tornat a castigar. Els partits independentistes estan en crisi, però l’independentisme social, amb aquesta abstenció, mostra que no: hi ha gent que ha madurat i que ja no s’empassa ni els xantatges dels presos ni res de tot això.
Blanca Serra, filòloga i activista independentista
L’independentisme es mereixia una bufetada. Penso que s’ha desaprofitat completament el 52% que es tenia al Parlament i, per tant, hi ha tota una estratègia que no ha funcionat. Això vol dir que hi ha d’haver no una retirada, sinó una retirada múltiple. Hi ha d’haver foc nou, simplement. Això no ens pot portar massa temps, perquè una legislatura amb Salvador Illa com a president quatre anys ens pot deixar planxats durant una generació. Això vol dir que necessitem calcular molt bé el temps i ser molt intel·ligents. La renovació ha de ser de cares, de gent, i està molt clar que la gent que està atrapada en el tema de l’amnistia i dels indults no serveix per encapçalar-la. Hi ha d’haver cares noves, i hi són. Jo, personalment, crec que serà molt important la renovació que hi haurà a l’Assemblea Nacional Catalana, ja que es presentarà gent molt bona, i que la relació amb els partits s’ha de refredar perquè l’ANC ha de ser al carrer. Una renovació sense el carrer no funcionarà. I molta gent ha de passar a la rereguarda. Cal una renovació de cares i estratègies, i no es que calgui unitat, sinó una confluència d’estratègies.