-La situació actual li recorda a alguna situació anterior del partit?
-Sí. Des de l’inici de la presidència d’Oriol Junqueras, al 2011, el partit s’havia calmat, a diferència del que havia ocorregut a Esquerra Republicana al llarg de la seua història. Ara tot ha tornat a esclatar i la situació actual em recorda a la del congrés del 2008, en la qual hi havia dues candidatures oficials. Una, la de Joan Puigcercós, representava més aviat l’aparell. L’altra, la d’Ernest Benach, representava el líder, la figura de Josep-Lluís Carod-Rovira. És curiós que hi torni a haver dues candidatures d’aquest estil. Al 2008 també hi havia candidatures més outsider, que tenien tendència a fer esmenes a la totalitat pel que fa a l’estratègia del partit, curiosament pressionant més per l’aposta independentista. En aquell moment criticaven el tripartit, després de la integració d’ERC en els governs de Maragall i de Montilla. I ara critiquen la subordinació, tal com diuen, al PSOE i al PSC a Catalunya, a Espanya i en certa manera també a l’Ajuntament de Barcelona. Per tant, sí, hi ha un cert paral·lelisme entre aquests dos moments.
-Ara Joan Puigcercós seria Xavier Godàs –representant del rovirisme– i Carod-Rovira seria Oriol Junqueras.
-Sí. Les comparacions són odioses i les circumstàncies històriques mai no es repeteixen, tot i que la història a vegades rima. Hi podem trobar paral·lelismes. Estem parlant, en aquest cas, d’un aparell controlat per Marta Rovira, tot i que en aquell moment el controlava de manera més fèrria en Joan Puigcercós; i després d’un líder, Carod-Rovira, que curiosament en aquell congrés ja no es va presentar. Però s’hi van presentar els carodistes. Aquí hi hauria una altra diferència. Junqueras manté la voluntat de continuar liderant el partit. En aquell moment, per cert, l’aparell va guanyar, i no sembla que això és el que hagi de passar ara. Aquí hi ha una altra diferència.
-Per què pensa que Junqueras és el candidat amb més possibilitats de guanyar? Què ofereix a la militància?
-Junqueras és qui ha aconseguit més avals, i si els avals es traduïssin en vots tindria majoria absoluta. Passa que hi ha una meitat de la militància que no va signar avals i caldrà resoldre aquesta incògnita. Junqueras, malgrat el que li està dient la resta de la direcció i part de la vella guàrdia, continua sent qui possiblement té més tirada com a líder dins del partit entre la militància i també entre l’electorat. Ell està venent un discurs no només adreçat als militants, sinó també cap a la ciutadania. Joan Tardà va fer una definició molt clara sobre el que pensen de Junqueras els seus partidaris: és el candidat que ofereix les millors prestacions. És el candidat més conegut, té un cert carisma, el pas per la presó li dona un valor i crec que tot això li dona més possibilitats de guanyar, tot i que pràcticament s’enfronta al 90% de la direcció.
-Com s’explica que ERC haja arribat tan dividit al congrés actual?
-La veritat és que m’ha sorprès. És com si totes les tensions haguessin estat ocultes. Jo crec que tot s’explica pels fracassos electorals consecutius que hi ha hagut a les eleccions municipals, a les espanyoles, a les catalanes i a les europees. Sobretot a les catalanes, en què ERC no només va perdre la presidència de la Generalitat, sinó que va perdre quasi un 30% dels vots. Això ha posat sobre la taula les diferències, discrepàncies o tensions que hi poguessin haver. Si el partit hagués deixat d’obtenir èxits electorals segurament no s’hagués produït aquest esclat.
-Creu que hi haurà escissions després del congrés?
-És difícil de dir. No crec que n’hi hagi, però si n’hi ha no diré que era inimaginable. Escissions sempre hi ha hagut al llarg de la història, però totes han anat a parar al mateix lloc, que és l’àmbit de Junts, antigament l’àmbit de Convergència. Hi ha un quart sector que es volia presentar al congrés, el del Col·lectiu 1 d’Octubre, que no ha aconseguit suficients avals i que és un sector molt minoritari. No sé si aquesta gent podria protagonitzar una escissió. Porten molts anys sent la consciència crítica del partit, i es fa difícil d’imaginar. També és difícil d’imaginar com poden conviure els dos sectors majoritaris després de dir-se algunes de les coses que s’han estat dient. Potser no tant entre els dirigents, tot i que també, sinó sobretot entre les bases, tal com es pot veure amb els comentaris a les xarxes socials. Hi ha una mala maror evident i tot pot passar. Però cal recordar, també, que entre aquests sectors no hi ha una diferència ideològica. Aleshores, si algú se’n marxa, cap a on se n’anirà? Què defensarà diferent del sector que s’hi queda? No hi ha diferències ideològiques entre junqueristes i roviristes.
-Una integració de la candidatura perdedora en la futura executiva es pot donar per impossible?
-És la gran pregunta. No crec que ni ells mateixos la puguin contestar. En els debats entre candidats a presidir el partit tothom apostava per, després de decidir la nova direcció, treballar des de la unitat per enfortir el partit i tot això. Però ja veurem si això acaba sent així després d’episodis com el dels cartells. És difícil d’imaginar, però imagino que entre ells hi ha d’haver voluntat de treballar conjuntament en un futur. Una altra cosa seria un suïcidi.
-Pel que fa a la candidatura amb més possibilitats de guanyar, quines diferències troba entre el Junqueras d’ara i el del 2011, quan va accedir per primera vegada a la presidència d’ERC? Més enllà del canvi de context polític, evidentment.
-Crec que la diferència fonamental, precisament, la podem identificar en el context català de cada moment. Junqueras és la mateixa persona, tot i que li han passat coses molt bèsties com ara haver estat en la primera línia del procés, haver viscut el seu fracàs i haver passat gairebé quatre anys a la presó. No és poca cosa. Tot això condiciona. La diferència és que el Junqueras del 2011 és el president que ha de treure ERC del pou en què ha caigut després de set anys de tripartit. En aquell moment ell fa una anàlisi i considera que s’ha de distanciar del tripartit. I és quan es produeix el gir estratègic per acostar-se a Convergència i a Artur Mas. Primer ERC va estar a l’oposició, tot i que era una oposició suau, i finalment va acabar compartint candidatura a les eleccions del 2015. I ara veiem a Junqueras accentuant molt el discurs social, parlant d’una esquerra que s’acosti a les classes populars, una esquerra que “abraci als pagesos”. Com que esquerra té aquestes dues ànimes, la nacional i la social, es pot inclinar cap a una banda o cap a l’altra sense perdre cap de les dues. Al 2011 Junqueras va accentuar el discurs independentista perquè en aquell moment creia que calia allunyar-se de la unitat de l’esquerra després de set anys. I ara, al 2024, Junqueras accentua el discurs social perquè creu que ha de recuperar suport entre aquest sector de la població.
-I de l’aposta independentista, què creu que se’n farà?
-ERC continua sent un partit independentista, però segons els moments històrics l’estratègia fa virar més cap a una banda o cap a l’altra. Al 2015 i al 2017 es va accentuar sobretot la línia independentista i ara cada candidatura marca una mica l’accent cap a un costat o cap a l’altre. Possiblement Junqueras accentua el discurs social per marcar diferències amb les altres candidatures, però això no vol dir que la seva candidatura no sigui independentista.
-Per últim, pel que fa al futur d’ERC, com imagina el partit després del congrés?
-Costa d’imaginar que un partit que va ser fundat pràcticament fa cent anys i que ha aguant coses com la Guerra Civil, com l’exili, la dictadura o la pràctica desaparició a finals del franquisme per salvar-se finalment in extremis i a partir d’aleshores anar creixent fins acabar formant part de governs i aconseguir la presidència de la Generalitat, costa pensar que després de tot això ara, de cop, per un cicle electoral fallit, ERC desaparegui. Costa d’imaginar. A més, penso que l’espai polític d’ERC continua existint. Crec que ERC continuarà. No sé si passarà una travessia al desert o si es recuperarà de seguida.
-Però la continuïtat de Junqueras pensa que podria castigar el partit electoralment?
-Parlar de futuribles en àmbits com la política catalana o l’espanyola després dels últims anys és ben difícil. En principi, les pròximes eleccions seran les del 2027, les municipals. D’aquí a aleshores plourà molt.