Esquerra Republicana ja no és la bassa d’oli dels últims anys. Des del 2011, el tàndem format per Oriol Junqueras i Marta Rovira ha anat renovant el lideratge del partit amb congressos “a la búlgara” en què fins i tot obtenien més del 90% dels vots favorables. La repressió posterior a l’1 d’octubre, la difícil gestió del president Pere Aragonès al capdavant de la Generalitat de Catalunya i les contradiccions d’alguns pactes polítics són qüestions que han afectat el partit, però no tant com la divisió generada arran el trencament entre Junqueras i Rovira.
Segons els càlculs interns que es fan des del partit, el més probable és que Oriol Junqueras recupere la presidència del partit després d’haver fet un pas al costat el passat 10 de juny, a l’endemà de les eleccions europees, quan ERC va acumular un nou fracàs electoral només un mes més tard d’unes traumàtiques eleccions catalanes per al partit. El gran dubte és si Junqueras aconseguirà imposar-se amb més del 50% dels vots dels militants que participen en el congrés –ho podran fer de manera telemàtica i s’espera una participació elevada– el pròxim dissabte 30 de novembre. En aquest cas, Junqueras reprendria la presidència del partit.
En cas que no hi haja majoria absoluta caldrà celebrar una segona volta el dissabte 14 de desembre. Si es dona aquest supòsit entrarien nous factors en una equació que podria donar lloc a aliances entre les candidatures minoritàries per tal d’acumular opcions. Però sembla difícil que Junqueras no siga reelegit president del partit si es té en compte el nombre d’avals recollits, amb més de 2.500, mig miler més que els recollits per les altres candidatures conjuntament.
Els avals permeten fer previsions, però no fer pronòstics que aspiren a ser definitius. Tot i així, la sensació interna al partit és que Junqueras recuperarà la presidència. La gran pregunta és si el partit podrà refer-se internament. Amb Junqueras com a president o sense ell.
Divisions
Fonts de les tres candidatures afirmen a aquest setmanari que la voluntat final ha de ser integrar membres de les tres candidatures en la futura executiva després del congrés. Però el foc creuat aquests últims mesos i les desconfiances internes que s’han anat generant els últims anys no fan pensar que aquesta idea siga materialitzable. “La intenció és que la presidència i la nova direcció del partit integri a tothom. El que estem fent és un procés democràtic per decidir el rumb que prendrem, i això vol dir que qui no guanyi haurà d’acceptar el resultat i posar-se a la direcció de la nova direcció”, diu una veu pròxima a la candidatura de Junqueras.
La seua candidatura porta el títol de “Militància Decidim”, i el relat intern que defensa de cara al congrés és que les bases del partit en recuperen el control després d’haver-lo perdut –segons el seu punt de vista– en favor dels quadres que els últims anys hauria dominat Rovira. Una prova d’això seria la carta que els principals càrrecs públics del partit van signar demanant a Junqueras que desistira del seu desig de continuar liderant el partit.
Des de la candidatura rovirista, que té el nom de Nova Esquerra Nacional i l’encapçala Xavier Godàs –exalcalde de Vilassar de Dalt, a la comarca del Maresme–, desmenteixen aquesta versió i consideren que Junqueras “ha actuat de manera premeditada i a l’esquena de la major part de la direcció des de fa un any amb la intenció de fer inevitable una alternativa a la seua candidatura”. En una hipotètica segona volta, que previsiblement la disputarien la candidatura junquerista i la rovirista, els consultats entenen que seria més factible l’entesa d’aquesta última opció amb Foc Nou, la candidatura impulsada per l’exconseller Alfred Bosch i que lidera Helena Solà, referent del partit a Cerdanyola del Vallès.
Fonamentalment, perquè aquestes dues candidatures són les que defensen de manera explícita la renovació de càrrecs a la cúpula d’ERC, i a hores d’ara la màxima expressió del continuisme és Junqueras, que presideix el partit des del 2011. Aquest argument és rebatut des de la candidatura de l’exvicepresident de la Generalitat, que s’erigeixen com els màxims representants de els bases i recorden que, en cas de segona volta, qualsevol pacte entre les candidatures considerades alternatives “es faran als despatxos i no a través de la militància”.
Tot i els pronòstics, des de la candidatura Foc Nou asseguren que aspiren a guanyar. Entenen que el nombre d’avals no s’ha de correspondre necessàriament amb la xifra de vots i asseguren que els consta que “en alguns casos” aquests avals “no s’han signat de manera totalment lliure”. Recorden, a més, que un bon gruix de la militància, aproximadament la meitat, no ha participat en cap acte ni s’ha manifestat públicament, per la qual cosa detecten un “vot ocult” elevat que pot deparar sorpreses.
Des d’aquesta candidatura defensen “tornar a apostar clarament per la independència” i critiquen que el foc creuat entre junqueristes i roviristes és “lamentable”. Es consideren, alhora, l’única candidatura capaç de recosir el partit, i demanen renunciar als “pactes sistemàtics” del partit amb els socialistes catalans i espanyols. Un punt, aquest últim, sobre el qual no discuteixen les altres dues candidatures, en tant que bona part dels seus integrants han propiciat acords com el de la investidura del president Salvador Illa a l’agost evidenciant, una vegada més, diferències més personals que ideològiques.
El congrés se celebrarà el dia 30 de novembre després de mesos de tensió interna acumulada. La pregunta no és tant qui s’imposarà en aquest conclave, sinó si el partit serà capaç d’apaivagar la guerra interna i evitar futures escissions. Els més pessimistes no descarten aquesta possibilitat. D’altres, en canvi, recorden que el partit ha viscut moments encara més difícils als quals sempre ha acabat sobrevivint per fins i tot, sovint, acabar reforçant-se.