Pere Aragonès ha aconseguit sostenir durant tres anys el govern més feble de la història recent de Catalunya. Fins aquí. La incapacitat d’aprovar els darrers Pressupostos ha estat la paret definitiva contra la que ha topat el president català. L’esdeveniment que ha provocat la convocatòria electoral pel 12 de maig, però, no és el símbol més significant de l’arraconament que ha viscut el president català, que l’ha obligat a remar a contracorrent durant tot el mandat.
L’anomalia, de fet, és que hagi resistit tres anys. El Govern d’Aragonès, en certa manera, ja va néixer mort la primavera de 2021. El seu soci inicial, Junts per Catalunya, en cap moment va donar crèdit de forma decidida a l’executiu del qual formava part.
L’acord d’investidura, treballat entre Pere Aragonès i l’aleshores secretari general de Junts, Jordi Sànchez, va arribar in extremis i contra la voluntat d’algunes figures significatives del puigdemontisme, entre elles, la llavors acabada d’escollir presidenta del Parlament, Laura Borràs, també presidenta de Junts. Bona mostra d’això va ser el degoteig de noms de dirigents del partit que van renunciar a ocupar conselleries.
Finalment, el perfil pragmàtic de part dels consellers de Junts, com Jaume Giró (Economia i Hisenda) o Victòria Alsina (Acció Exterior), feia pensar que l’executiu podria seguir avançant sense massa dificultats. En privat, però, des dels dos partits reconeixien que la sensació al Consell de Govern era més aviat que hi havia dos executius, un per partit, treballant en paral·lel, sense disrupció però sense cooperació.
Es va fer evident ja en la primera sessió de control al Govern, quan el vicepresident Jordi Puigneró, de Junts, es posicionava a favor d’una ampliació de l’aeroport del Prat. Un tema que genera tensions dins d’ERC i que era en la llista de macroprojectes que els republicans havien dit a la CUP que no tirarien endavant.
Es feia evident que el pacte amb Junts tenia també una altra cara. De facto, els juntistes tampoc reconeixien com a propi el pacte que ERC havia segellat amb la CUP per aconseguir els vots dels anticapitalistes per a la investidura. Aquest punt de partida va fer inevitable un trencament prematur de les confiances de la CUP amb l’executiu d’Aragonès. La distància s’aniria eixamplant fins que el 30 de maig de 2022, Carles Riera feia evident el trencament d’una aliança que ja feia mesos que no funcionava. «S’ha acabat el bròquil», etzibava el portaveu cupaire. El desacord amb la CUP també deixava en paper mullat els dos anys de marge per la negociació amb l’Estat que havien acordat els socis independentistes.
La primera fase del Govern d’Aragonès, però, va estar marcada per la gestió de la pandèmia de la Covid, que ja havia començat a capitanejar durant el mandat anterior després de la destitució del president Quim Torra per part de la justícia espanyola. Com en l’anterior mandat, també van seguir les tensions amb Madrid per la descentralització de la gestió de la pandèmia, i amb Junts per la forma com calia fer el desconfinament.
Ingerència espanyola i més conflictes
Aquest primer any el marca també la pressió de l’espanyolisme i els tribunals per aplicar el 25% d’hores lectives en català a l’escola a partir del cas de l’Escola Turó del Drac de Canet de Mar, al Maresme. La gestió del cas tensa la relació entre partits independentistes fins al punt que l’aprovació, el juny de 2022, d’una nova llei que s’ha de pactar dues vegades perquè Junts es desmarca del primer acord. Finalment, s’aprova amb suport de puigdemontistes, PSC, Comuns i el vot contrari de la CUP. La vida a Educació és complicada pel conseller González Cambray, que al març veu com els sindicats educatius li organitzen una vaga de cinc dies pels canvis en el calendari escolar i el currículum educatiu.
L’agenda de la negociació amb Madrid també ha estat empantanada des del primer moment. La primera reunió del mandat es va fer al setembre de 2021 sense resultats massa tangibles i amb només una part del Govern, ERC, prenent-ne partit. Els juntistes se sentiren foragitats de la taula de negociació després que Aragonès no aprovés la seva delegació en l’última reunió perquè no estava formada exclusivament per consellers. Abans, al juny, havien arribat els indults, que a hores d’ara és, amb l’amnistia, dels pocs fets imputables a l’agenda d’acostament a Madrid per part d’ERC. Sobre el dret a l’autodeterminació, els avenços ni hi són ni se’ls espera.
Per més inri, la negociació de pressupostos evidenciava encara més l’escassa sintonia de Junts amb ERC dins l’executiu. Junts es va desentendre d’un acord entre ERC i Catalunya en Comú, tot i que el conseller Giró va formar part de les negociacions que, finalment, van acabar donant el vot positiu als comptes després de fer-se pregar i d’evidenciar les dues ànimes de la formació puigdemontista. Trencar la resistència dels comuns, d’altra banda, va obligar a ERC a fer una roda de premsa a través de qui era el seu referent a l’Ajuntament de Barcelona, Ernest Maragall, empassant-se les seves pròpies paraules i anunciant que aprovaria els pressupostos de Colau a la capital catalana en contra del que havia assegurat dies abans.
Al juliol de 2022 es reuneix per tercera vegada la taula de diàleg i, per segona vegada, els membres del Govern vinculats a Junts es neguen a assistir-hi. No només això, sinó que redoblen la tensió interna. Aquell mes també s’anuncia una consulta sobre els Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu, que encara eixampla més la distància amb la CUP i que mai no s’acabarà celebrant.
El trencament
Amb el Govern desfent-se a bocins per dins, Aragonès va viure un dia dur la Diada de 2022 en ser xiulat pels manifestants quan hi arribava. Era la translació al carrer de l’estratègia de confrontació frontal que havia desplegat l’ANC els darrers mesos per l’agenda de negociació. I era el preludi del que havia de venir.
A cavall d’aquestes crítiques, a finals de mes el grup parlamentari de Junts per Catalunya demana a Pere Aragonès que se sotmeti a una moció de confiança des de la cambra catalana sense haver-ho comunicat abans. La resposta d’Aragonès és la destitució del vicepresident Puigneró i, de retruc, Junts per Catalunya, no sense debat intern, acorda sortir del Govern català després d’una consulta a la militància. A partir d’aquí Pere Aragonès es queda sol, amb l’únic suport dels 33 diputats d’ERC i amb el seu antic soci convertint-se en l’opositor més dur.
Per fer la reformulació de l’Executiu català, després de la sortida dels consellers de Junts, Aragonès escull consellers de perfils ideològics diversos: de Carles Campuzano, exPDeCAT, a Gemma Ubasart, exPodem, o Joaquim Nadal, exPSC. És la seva manera de projectar que el Govern té un suport social que va més enllà del seu partit.
Això no evita, però, haver de negociar els pressupostos de 2023 des de la debilitat parlamentària. Els Comuns, de nou, i el PSC, són els que es presten a negociar. Tot i les distàncies en la qüestió del Hard Rock, que se salven en fals i han rebrotat en la crisi d’enguany, ERC aconsegueix salvar els comptes. El cost que assumeixen els republicans per poder allargar el seu mandat en solitari, però, és alt. Els socialistes els fan empassar-se el gripau del Quart Cinturó i ERC accedeix a trencar amb tota la seva trajectòria de lluita contra aquesta infraestructura i ser l’encarregat d’impulsar-la. Qui n’és el responsable directe, de fet, és l’aleshores conseller de Territori, Juli Fernàndez, que havia estat un dels impulsors dels grups opositors d’aquesta carretera al Vallès. Fernàndez havia sigut, a més, alcalde de Sabadell, cocapital del Vallès Occidental.
Mentrestant, al Parlament ERC viu la pinça entre Junts i el PSC, que s’alien per aprovar mesures econòmiques i d’infraestructures en contra la voluntat del Govern. Es fa palès, per exemple, el març de 2023, quan tomben el pla pilot de la renda bàsica universal aprovat a inicis de mandat.
Remodelació
El juny d’aquest mateix any, després de la patacada a les municipals, Aragonès torna a fer reformes al Govern per reforçar-se internament i allunyar els perfils que es considera que pateixen més desgast. Fan fora Josep Gonzàlez-Cambray, que es manté al focus de les crítiques dels sindicats educatius; Juli Fernàndez i Teresa Jordà (Acció Climàtica), i entren Anna Simó, Ester Capella i David Mascort respectivament.
Amb aquests canvis comença la darrera fase de l’executiu català, que ha de fer front a dues crisis que es toquen. D’una banda, la gestió de la sequera i l’aplicació de les restriccions en el consum d’aigua. Aquesta crisi, pot anar a mes els pròxims mesos, ha pesat en la decisió d’avançar eleccions. «Caldrà prendre decisions que no agradaran», vaticinen des de fa mesos des de l’executiu.
Mostra d’això són les protestes de la pagesia contra aquestes restriccions i el que ells consideren un abandonament continuat per part dels últims governs de la Generalitat. Al punt de mira s’hi posa el conseller David Mascort, pràcticament acabat d’arribar i que, possiblement, haurà de deixar el procés negociador a mitges.
L’octubre de 2023, el Govern català presenta una de les poques actuacions en què pot afirmar que hi ha posat un segell propi. L’estrena de la plataforma digital 3Cat és la culminació de la feina de l’executiu per impulsar el català als canals digitals i, en especial, entre els joves i infants que ja havia començat amb el redisseny del Club Super 3, ara SX3, i l’impuls del canal juvenil transmèdia Eva. Abansm Aragonès també havia marcat segell propi creant la Conselleria de Feminismes per primera vegada en la història de la Generalitat, amb Tània Verge al capdavant, i que recentment ha impulsat mesures com la distribució gratuïta de productes d’higiene menstrual reutilitzables.
L’últim tram
Enmig de tot plegat, l’executiu català ha dedicat els darrers cinc mesos a intentar aconseguir els suports pels pressupostos de 2024. En aquesta ocasió, el pacte ha estat més o menys senzill amb el PSC, malgrat que la insistència dels socialistes en impulsar el Hard Rock ha estat la línia vermella que ha impossibilitat a ERC rebre el suport dels comuns com en altres ocasions.
Només des de la perspectiva que aquestes negociacions no acabarien bé es poden entendre els darrers moviments tàctics del Govern del president Pere Aragonès. D’una banda, a mitjans de gener, ERC ratificava el ratificava com a candidat per unes futures eleccions. Poc dies després, el 23 d’aquell mateix mes, el president català feia una reestructuració del seu Govern per reforçar la visibilitat del seu pinyol. Laura Vilagrà passava de ser consellera de Presidència a vicepresidenta i Sergi Sabrià, cervell de l’estratègia comunicativa d’Aragonès, surt de l’ombra del sottogoverno per ser nomenat viceconseller d'Estratègia i Comunicació. En paral·lel, el Govern va llançar la campanya “Tenim clara la nostra destinació”, per posar en valor la gestió política, l’obtenció del traspàs de Rodalies en la negociació a Madrid o les bondats dels Pressupostos que el Parlament va tombar. Una campanya que, d’altra banda, només ha estat emesa per televisió dues vegades, perquè el Consell de l’Audiovisual de Catalunya l’ha vetat en considerar que contenia missatges partidistes.
Amb la màquina greixada i constatat el fracàs pressupostari, Aragonès ha fet valer el seu poder com a president per convocar eleccions en el moment que els republicans pensen que pot ser el més idoni.