La cara B de la repressió

Tot just fa un any, la consigna “votarem” era el crit més reiterat en les nombroses manifestacions celebrades prèviament a l’1 d’octubre. Era un crit intencionat, però també contenia un punt d’innocència, de consciència honesta que votar no podia fer mal a ningú. “Referèndum és democràcia”, tal com deien moltes de les pancartes presents en aquelles manifestacions. Però la confiança en un canvi d’actitud de l’Estat es va esvair vistos l’escorcoll d’impremtes i l’assalt policial a conselleries. També amb les imatges de guàrdies civils i policies en actitud violenta, per obrir escletxes físiques entre la gent i expropiar les urnes, paradoxalment amagades de les autoritats en un Estat democràtic. La rectificació esperada de l’Estat i l’empara d’Europa no van arribar. I el 16 d’octubre, amb els primers empresonaments, va ser el tret de sortida definitiu d’una repressió sense obturador.

Qui ho viu des de dins ho fa, encara, amb perplexitat. Una sensació que no es deslliga de la consciència ni de la indignació. La indignació per haver de veure pares, mares, parelles i fills rere els vidres d’una presó. O mitjançant vols regulars. Alguns d’aquests viatges no tenen tornada. Més d’una família ha deixat Catalunya per mantenir-la unida. Les famílies també comparteixen el suport mutu, eina fonamental per encarar uns judicis que, temen, no tindran cap garantia. L’Associació Catalana pels Drets Civils, fundada i formada pels familiars dels encausats, no sols serveix per fer-se ressò de la situació dramàtica que estan patint i per denunciar una vulneració de drets que consideren sobradament provada. També és una entitat que els manté units. I la unitat, resultat del compartiment del dolor és, en aquestes ocasions, oxigen pur.

Qui són, tots ells? En tots els casos, famílies que mai no haurien imaginat que tot s’esdevindria així. Alguns duen tota una carrera de militància política a l’esquena. D’altres es van trobar, sense voler, al capdavant de conselleries. Quasi tots han acabat amenaçats amb trenta anys de reclusió. Uns, després de tres mesos al capdavant d’un departament de la Generalitat. Uns altres, simplement, tractaven d’unificar al carrer la demanda del dret a l’autodeterminació. I tots, inesperadament, experimenten el que, consideren, és el frau d’un sistema que mai no imaginaren que respondria amb aquesta desproporcionalitat. D’aquesta manera tan visceral. Amb aquest esperit de revenja.

No s’ho hauria imaginat mai, posem per cas, Raül Romeva, economista de formació que va esdevenir conseller d’Afers Exteriors després de liderar la llista de la candidatura de Junts pel Sí, que va concórrer a les eleccions del 27 de setembre de 2015. D’aquells comicis va sorgir el Govern que acabaria sent processat. Diana Riba, la seua dona i mare dels seus dos fills, recorda la decisió d’encapçalar aquella llista. “Jo l’hi vaig empènyer. Sempre hem tingut clar que el que interessi professionalment a un dels dos tindrà el suport de la parella. I si aquell era el procés que demanava la ciutadania, per què no havia d’encapçalar-la? I més una persona com ell, amb el suport de les dues parts principals de la coalició”, en aquell moment Convergència i Esquerra Republicana. Va ser el moment en què Romeva va començar a adquirir més dimensió pública, després de deu anys com a eurodiputat.

El 27S va servir per formar Govern. Però no va ser gens fàcil. A l’Ateneu Popular Rocaus de Sallent, localitat d’uns 6.000 habitants ubicada al cor del Bages, ens rep la família d’Anna Gabriel. Ella va eixir diputada en aquells comicis i la seua figura es va fer del tot pública. Les exigències de la CUP per impedir la investidura d’Artur Mas, el líder polític català indiscutible durant els anys anteriors, va generar tota mena de debats. I de moments de tensió. Gabriel ha estat una de les impulsores d’aquell Ateneu, decorat amb profusió de proclames de l’esquerra independentista, cartells antifeixistes que recorden la Guerra Civil, crides a la insubmissió, imatges de cultura popular o símbols anarquistes, entre més. La seua parella, Joan Teran, també implicat en la CUP, recorda que en el moment del no a Artur Mas “ella adquireix notorietat pel seu carisma, per ser una gran oradora i per plantar cara a determinada gent no perquè a ella li donés la gana, sinó perquè representava una opció política. I això es paga amb campanyes dures, insults i difamacions”. Teran rememora, també, com Sallent s’omplia de periodistes que tafanejaven en cada racó del poble. Ningú no hauria dit, en aquell moment, que gairebé dos anys després l’Anna Gabriel s’hauria exiliat a Suïssa.

Menys incòmoda va ser la repercussió de personatges com ara Jordi Sànchez, definitivament reconegut als carrers quan el van fer president de l’Assemblea Nacional Catalana, substituint Carme Forcadell. Susanna Barreda, la seua parella i mare dels seus tres fills, reconeix que ella no s’implicava massa en la seua vida social. Ha estat enguany, precisament, des que ell va ingressar en presó, que ha pogut conèixer més els seus companys de l’Assemblea. Aquesta entitat va servir, també, perquè Carme Forcadell, la seua primera presidenta, fera el salt a la vida pública. Abans havia estat regidora a Sabadell amb Esquerra Republicana, partit del qual havia format part de l’executiva durant el període de Josep-Lluís Carod-Rovira. Ho recorda el seu fill, Ferran Pegueroles Forcadell. La seua aparició habitual als telenotícies va ser rebuda amb orgull per la família. “Tot el que rebíem eren felicitacions i gent volent fer-se fotos amb ella”. Ferran recorda, també, que van rebre amb el mateix orgull i la mateixa alegria el nomenament de sa mare com a presidenta del Parlament. Tal com va fer, en el seu cas, la família Comín. Sergi Corbera, parella de l’exconseller exiliat a Bèlgica, exposa que el seu salt a la primera plana política no va suposar cap “canvi radical: només era un pas més”. Corbera, que treballa en el món del teatre com a escenògraf, va animar Comín “amb totes les conseqüències”. Si bé admet, amb recança, que no sabien quines serien les conseqüències exactes. La feina de Toni Comín, explica Betona, la seua germana, era aplicar a l’àmbit de la Salut allò per què sempre havia lluitat: la justícia social. “És a través de la Salut que aquesta feina es pot desenvolupar. Ell és un gran estudiós i coneixedor de l’Estat del benestar, i definir els eixos estratègics d’aquest departament, segurament, no ho havia de fer un metge”, apunta Sergi, que recorda les crítiques que va rebre el Govern pel fet de posar un filòsof de formació al capdavant d’aquesta tasca. Toni Comín no va comptar amb temps per desenvolupar els seus plans. Va haver de triar entre presó o exili. I va marxar a Lovaina.

Tampoc va ser un problema la transcendència de Carles Puigdemont. La seua dona, Marcela Topor, agraeix la discreció dels veïns de Girona. Qui en fora alcalde amb Convergència entre 2011 i 2016 ja era conegut entre els 100.000 habitants d’aquesta ciutat per haver estat candidat a governar-la el 2007 i per haver-se implicat en mil i un projectes culturals i periodístics. Marcela reconeix que el 2016, quan el fan president, “perdem cert anonimat, però aquí ningú no ens atabala”.

El camí previ als fets

El camí a l’1 d’octubre va tenir molts punts de partida. D’entre els setze entrevistats, qui assenyala la data inicial més allunyada és Laura Masvidal. Nascuda el 1966 a Barcelona, està casada amb Joaquim Forn, amb qui té dues filles de 20 i 24 anys. Laura va conèixer el seu marit a la universitat, al caliu del moviment sindical estudiantil. La dona de l’exconseller d’Interior ens cita al Born, enfront del Centre de Cultura i Memòria, “un lloc de reflexió que serveix per relligar passat i modernitat, moviment popular, comerç i futur. Un espai que haurien de tenir totes les ciutats” i que, explica, els seu marit tant s’estima i visita. Forn, amb tota una vida política al darrere, es va fer més conegut arran dels desgraciats atemptats del 17 d’agost. “Va ser horrorós. El vaig veure totalment desbordat”, recorda la seua dona.

La tragèdia de l’atac terrorista va tenir una gran resposta amb la gestió desenvolupada pels Mossos d’Esquadra, aplaudida a Catalunya i arreu d’Europa. “Va ser un patiment per a ell. El Joaquim té contenció emocional, però l’afecta tot moltíssim”, diu Masvidal, que aquells dies va veure molt poc el seu marit. Recorda, també, que, arran de les crítiques de l’Estat contra els Mossos d’Esquadra i la Generalitat l’endemà mateix dels atemptats, ell “va preveure certa reacció agressiva”. Una reacció amb precedents. “Quan havia de sentir que Joaquim era un radical per haver assumit el Departament d’Interior, quan el tractaven com si fos una persona boja, em va doldre profundament. Hi havia crítiques dures i enganyoses que pretenien intoxicar l’opinió pública arreu de l’Estat. En acabat, la gestió que es va fer del 17 d’agost va ser elogiada per tot Europa. Això va ser una satisfacció, més encara quan veníem d’èpoques en què els cossos de seguretat havien estat molt qüestionats. I les crítiques, les vam entendre més aviat com una reacció política. Ell ja va preveure que això els incomodava perquè l’Estat tenia poc de paper aquí”. Joaquim Forn va estar al capdavant del Departament durant tres intensos mesos en què no sols va haver de gestionar, policialment, els fets de la tardor. També va viure l’efemèride més trista dels darrers anys: els atemptats terroristes de l’agost de 2017. Forn és una de les quatre persones que no ha deixat en cap moment la presó des que hi va entrar el 2 de novembre.

D’aquella trista data es va passar a les del 6 i 7 de setembre, en què el Parlament va aprovar les lleis de referèndum i de transitorietat per fer efectiu el resultat de l’1 d’octubre. Joan Teran, parella d’Anna Gabriel, ja notava que l’Estat, “especialment des d’aquell moment, començava a traure les urpes, a escorcollar impremtes i mitjans de comunicació”. Si, durant aquells dies, algú va estar al punt de mira va ser Carme Forcadell, presidenta del Parlament, la qual va moderar els debats més tensos que es recorden els últims anys. Llicenciada en Història de la filosofia i en Periodisme, explica el seu fill Ferran Pegueroles, Carme Forcadell va treballar uns anys a Televisió Espanyola des de Sant Cugat. “Jo encara era molt petit”, diu. Més endavant, es va dedicar a l’ensenyament. Forcadell és membre d’una família en què només ella té vocació política. Tot i procedir de Xerta, una petita localitat del Baix Ebre, es va traslladar a Sabadell. Allà va pujar tots dos fills, amb el seu marit, que prové de la mateixa localitat on encara viu la mare, amb 90 anys, qui, sens dubte, pitjor duu l’empresonament. A la plaça del Vallès, a Sabadell, on viu des que va nàixer fa 42 anys, Ferran explica que els improperis llançats contra sa mare en aquella doble jornada “no van ser més nombrosos que els d’abans o després. Per tant, aquell dia no ens va afectar molt”. Reconeix, alhora, que ara “evito recordar aquells dies. Em poso de mala llet, tot i que els recordo amb il·lusió i emoció”. Quan el Parlament bullia, Ferran parlava poc amb ella. “La veia més per la tele i potser li vaig fer algun comentari del tipus ‘déu n’hi do quina canya t’han fotut!’, o alguna cosa per l’estil”. Però “no crec que ho visqués molt diferent pel fet que fos la meva mare”, diu Ferran, que defineix la seua família, exceptuant la mare, com a introvertida.

I d’aquella doble data a una de no programada. El 20 de setembre, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil es presentaven, respectivament, a la seu de la CUP i a la del Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya. Barcelona era un formiguer de manifestacions improvisades, com pertoca a un moment d’estricta excepció. Manifestacions que van servir, però, per acusar els dos primers empresonats: Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, i Jordi Sànchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana.

Txell Bonet, parella de Jordi Cuixart, recorda “perfectament” que la concentració d’aquell dia “la va començar el poble, espontàniament”. “El Jordi tenia el telèfon apagat i em van trucar a mi per avisar-me del que havia passat i que el carrer estava ple”. Aquell dia, el president d’Òmnium estava malalt, tal com es veu al documental 20S, realitzat per Mediapro. “Jo em vaig despertar abans que ell i em van trucar per dir-me ‘si us plau, si us plau, que es posi el Jordi’”. “En cap moment”, continua Txell, “no vaig pensar que passés res perillós, perquè s’estava exercint al dret a la llibertat d’expressió i de manifestació”. La parella, aleshores, ja tenia un fill, nascut de feia poc. Txell recorda que va veure per TV3 “el moment en què es van enfilar a dalt dels cotxes perquè desconvoquessin la concentració espontània en què ells van actuar com a mediadors” entre els manifestants i les forces policials.

Susanna Barreda, mare, amb Jordi Sànchez, de tres fills de 20, 16 i 11 anys, ens atén al parc que hi ha a dalt de la plaça del Nen de la Rutlla, al barri barcelonès del Guinardó. Jordi Sànchez és de Gràcia i la seva parella, de Sants. Tots dos es van mudar al barri on som ara no fa gaire temps, després de tota una vida compartida al sud de Barcelona. Barreda admet que perdre el contacte amb tota la xarxa veïnal anterior va ser “un pal”. A partir del 16 d’octubre, dia en què van engarjolar el Jordi, “va sorgir” al seu nou barri “gent que ens donava suport de tota mena. Una carnisseria ens trucava i ens deia que ens guardarien el que necessitéssim. Un noi que té una botiga de fruita ecològica ens portava taronges. L’escola de la meva filla ens feia costat. O gent que, senzillament, ens animava pel carrer”. On hi ha el nen amb la rutlla, petit monument que presideix la plaça, un grup de gent del barri col·locava floretes grogues per cada dia que el seu home passava a la presó. És per això que ens cita en aquest racó, del tot significatiu. Quasi tant com l’entitat que els va unir, la Crida a la Solidaritat, on es van conèixer aquells anys vuitanta en què hi havia la il·lusió de quan tot està per fer.

El 20 de setembre, Susanna no el va viure pensant en el Jordi. “Crec que va ser la primera vegada que la gent estava verdaderament emprenyada, indignada, i es va començar a mobilitzar per iniciativa pròpia. Jo no ho vaig veure com una cosa que li pogués generar problemes”. A pesar de tot, hi havia algunes actituds que no deixaven d’inquietar la Susanna. “Vaig pensar que podia passar alguna cosa quan el ministre d’Interior, Juan Ignacio Zoido, va dir que les manifestacions eren ‘tumultuàries’. Quan comencen a parlar de tumult t’adones que hi ha un intent de canviar el sentit de les coses. El que ara es diu mantenir un altre relat. El moment, crec, en què vaig preguntar ‘hòstia, Jordi, què està passant?’, va ser quan vaig sentir allò del tumult”. Susanna recorda fins i tot buscar la paraula al diccionari per esbrinar, exactament, què volia dir allò. “I el 20 de setembre va ser l’excusa, crec, per dur a terme el pla que l’Estat tenia predeterminat. Tinc claríssim que abans que se’ls imputés [als Jordis] qualsevol delicte, tenien clara aquesta estratègia. I el 20 de setembre ajuda a això. Suposo que volien provocar més violència, quan de fet no n’hi va haver. No s’explica, si no, que la policia anés a la seu de la CUP sense ordre judicial. O que els cotxes estiguessin oberts i amb armament”. Segons Barreda, “això és el que al Jordi [Sànchez] més el va afectar: quan un agent de la Guàrdia Civil li va dir que tenia el cotxe obert i amb armament a dintre”.

Tothom té clar que tot allò va ser un muntatge per justificar un doble empresonament. Raül Presseguer, company de Marta Rovira, des de Ginebra assegura que “necessitaven l’argument de la violència i l’havien d’aconseguir d’alguna manera”, diu mentre recorda aquell dia “de confusió brutal”. Segons explica, “al matí la gent trucava per avisar que estaven entrant al Departament d’Economia, però al cap de mitja hora van deixar de telefonar”. L’escorcoll havia començat. Per la seva banda, Txell Bonet relaciona l’empresonament de Cuixart amb la implicació d’Òmnium i l’Assemblea en les manifestacions impulsades “directament pel poble”. “El poble és molt fort i la judicatura espanyola ha volgut criminalitzar les entitats que fan una mica de paraigua de la seva voluntat”.

Des de l’òptica cupaire, Joan Teran, company d’Anna Gabriel, era a la seu de la formació anticapitalista. “Com t’he dit, ja es percebia com l’Estat treia les urpes i volia demostrar el seu poder. El 20 de setembre va ser això. El fet d’intentar entrar a la seu de la CUP tenia un significat de fons: la gent pot controlar i aturar unes forces policials que intenten generar violència. Això va demostrar que el referèndum es podia fer i que, si l’Estat volia impedir-lo, havia de fer servir la violència. I la va utilitzar, tot i que no va aconseguir impedir-lo”.

I arribà l’1 d’octubre

La data referida serà, sens dubte, la més recordada d’aquells dies de tardor convulsa. D’amenaces, d’acusacions, de nerviosisme i de decisió. L’1 d’octubre arribava amb l’emoció de fer possible allò per què s’havia estat lluitant. I allò per què la Fiscalia acusa onze membres de l’anterior executiu i la presidenta del Parlament de delictes que podrien comportar dècades de presó. Sense oblidar, tampoc, les acusacions repartides contra policies, alcaldes, diputades i manifestants.

L’1 d’octubre va ser un dia intens que alguns van començar amb mal peu. Per exemple, Sergi Corbera, parella de Toni Comín, que es va trencar el lligament de matinada, penjant un cartell a l’Escola Projecte de Barcelona, on va passar la nit i l’endemà. Sergi, amb la seua cunyada Betona, seu en una cafeteria ubicada a la plaça d’Alfonso Comín, al barri barceloní de Sant Gervasi, que duu el nom del pare de l’exconseller. Comín pare, cristià marxista represaliat per la dictadura, va ser diputat amb el PSUC al Parlament, un cop es va recuperar la Generalitat de Catalunya. Segurament mai no va imaginar que el seu fill tornaria a patir, si fa no fa, el que ell va experimentar. La seua vídua, amb 85 anys, va recomanar al conseller de Salut marxar a l’exili, “sense cap mena de dubte”. Ella ja sap com són les venjances. La plaça on ens reben, avui, és tristament més significativa que fa un any. 

Toni Comín, persona “d’una generositat brutal” segons els qui el coneixen, també va passar “pràcticament tot el dia” en aquella Escola Projecte, la de la seua filla, Laia, de sis anys. Betona Comín, germana del conseller, portava la coordinació de l’escola. I tenia, diu, dos sentiments molt ambivalents. “Van venir 30 furgonetes i 200 policies, i per això vam estar més de 40 minuts fent resistència. Després vam posar tots els avis en una sala i va ser una cosa sorprenent. Vam deixar que una urna es veiés i vam amagar les altres en un congelador i al damunt vam posar pèsols, croquetes... Quan vam poder a tornar a posar les urnes, allò va ser d’una intensitat esborronadora. Conservo el moment en què els polis, tots tapats... Se’m va quedar molt gravada la cara d’odi d’aquella gent. Era un contrast molt bèstia i, per a mi, una metàfora molt important: ells tenen la força de les armes i nosaltres la de la gent, que guanya”.

Betona destaca la complicitat entre la gent, que “ho va fer tot possible”. Sergi recorda que aquella va ser una de les primeres escoles “on van fer l’escombrada”. “I en van sortir molt emprenyats, perquè només n’hi van trobar una urna amb pocs vots”. Sergi Corbera tornà a l’escola cap a les 10:30 h, després d’haver passat per l’hospital per tractar-se de la lesió que havia patit. “Plovia, i això feia l’ambient més intens i més trist. I molt èpic. La policia va trencar les portes de l’escola. Recordo els nens. Perquè hi ha tota una generació de nens que s’ha preguntat que, si la policia és bona, per què em trenquen la porta de l’escola, per què peguen a aquell senyor... Això és una cosa que hem hagut d’enfrontar els pares”. Alhora, fruit del sentiment ambivalent que remarcava la seua cunyada, l’1 d’octubre va ser, per a ell, “una llavor, un abans i un després, el dia de l’apoderament i sobretot, pel que fa al barri, va ser meravellós”.

Alguns no van dormir a l’escola, però es van alçar ben d’hora. Com ara Laura Masvidal, dona de Joaquim Forn, qui té molt present aquell dia. “Eren les 4:50 de la matinada i quan vaig obrir la porta de casa em vaig trobar amb la veïna de davant, que anava a fer el mateix que jo. I hi vam anar plegades. Plovia i el carrer estava ple de paraigües. Era un dia molt especial, d’una gran emoció”. Masvidal va viure la jornada a Gràcia, a l’escola Josep Maria Jujol, on hi havia “gent jove i gran protegint l’escola, amb una autoorganització sorprenent. Tothom prenia la responsabilitat que podia assumir. Va ser una imatge molt maca. Una imatge de país”.

Aquella nit, el conseller d’Interior no va dormir a casa. “Suposo que va estar tota la nit preparant la seguretat. No ho sé”. Forn va votar a la mateixa escola. “Ell necessitava saber quan podia venir i que jo trobés la manera de dir que hi vindria perquè el deixessin votar abans. Ho vaig comentar i em van dir que de moment no vingués perquè hi havia una cua bestial i el sistema informàtic no acabava de funcionar. I quan em van dir que ja podia, li ho vaig fer saber. Va arribar i la gent el va deixar passar. Devien ser les 10 del matí”. Pel que fa al seu paper policial aquell dia, Masvidal assegura que en Joaquim tenia clar que “hi havia coses que no faria”. Per exemple, no estava disposat a posar en perill la responsabilitat dels funcionaris. A banda, “en les reunions de coordinació m’assegurava que va insistir i van quedar que la jornada havia de ser, òbviament, segura. El primer és la seguretat de la gent”. “Per tant, és veritat que ells tenien obligació legal de tancar escoles, i els Mossos així ho van fer. Però òbviament amb proporcionalitat i seguretat. En veure com anava el dia, es va trasbalsar i es va indignar. Va fer totes les gestions que va poder per tal que allò s’aturés”.

La dona del conseller d’Interior, de fet, revela que Forn va estar trucant al delegat del Govern espanyol, Enric Millo. “Sense resposta. Finalment, quan li va agafar el telèfon es va enfadar moltíssim. Ell em diu que aquella va ser de les converses més dures que ha tingut en sa vida”.

La repressió no va arribar a totes les escoles. Però en cada ciutat i poble hi havia alguna barri o poble veí on la policia o la Guàrdia Civil feien acte violent de presència. Com ara a Sallent, poble d’Anna Gabriel, a tocar de Sant Joan de Vilatorrada, municipi conegut, entre més, per ser el de Jordi Pesarrodona, qui va ser reconegut —i colpejat— per la Guàrdia Civil l’1 d’octubre després d’haver posat al costat d’un agent amb un nas de pallasso el 20 de setembre a Barcelona. O a Fonollosa, també al Bages, recorda Olga, cunyada de l’exdiputada de la CUP. 

Aquest temor compartit va fer que molta gent d’arreu del Principat que estava vivint la jornada tranquil·la als seus col·legis decidís traslladar-se a altres indrets per defensar les escoles. Com ara la filla de Lluís Puig, conseller de Cultura, avui exiliat a Bèlgica. Alba Puig i la seva mare, Sumpti, ens reben a VESC, l’empresa que va muntar Lluís Puig l’any 2000 a Terrassa, la ciutat d’on provenen tots. VESC, sigles de Vèrtex Empresarial de Serveis Culturals, és el resultat de l’empenta de Puig, un home estretament vinculat al món de la cultura, tal com ressalten en la seua família. La seu d’aquesta empresa, ubicada entre carrers d’estretor antiga que conflueixen amb espais amplis envoltats de formigó, presumeix d’un pati com els d’abans, amb terra de pedres i tot d’arbres fruiters. Avui, l’empresa la porta la seua sòcia, l’Ali Pujol, mentre Lluís roman a la “presó de vidre” de l’exili belga, des de fa un any, després de tres mesos i mig al capdavant del departament.

Alba Puig va anar a l’Escola Lanaspa-Giralt, de Terrassa, on va estudiar de petita i on ha votat tota la vida. Des de les 5 de la matinada va ser a la porta amb molta altra gent. “El meu marit és d’Alella [Maresme], un poble petit on potser no devien tenir tanta gent per defensar l’escola, i per això vam decidir anar-hi a donar suport”. Més encara, diu, quan es va confirmar la notícia que es podia votar en qualsevol col·legi gràcies al cens universal. “A nosaltres no ens va tocar”, diu Alba referint-se a la repressió. “Però ens podria haver tocat”. De fet, a Sabadell, l’altra capital del Vallès, la policia va actuar amb contundència.

A Terrassa no hi va haver colps, però sí molts nervis. I molta emoció. Així ho recorda Sumpti Romañach, la muller del conseller Puig, que acostuma a votar en un barri de Terrassa “molt característic, gairebé una barriada”. Explica que “vam anar tots dos a un barri molt petitó i va ser molt impactant. Nosaltres no hem estat persones públiques com altres consellers. Però quan vam arribar ens aplaudien i ens animaven cridant-nos ‘no esteu sols, no esteu sols’. Era increïble”. Després, el seu marit va haver de marxar a la Generalitat “i jo em vaig quedar allà, amb la por que, al col·legi, hi quedessin menys persones de les que hi havia. Perquè els Mossos ens deien que, si la presència baixava, s’haurien d’emportar les urnes. Llavors, jo tenia el telèfon a la mà i trucava perquè no disminuís el quòrum de personal”. I així fins a les 9 de la nit.

En alguns llocs, les cues eren tan llargues que molts votants van haver d’anar a un altre col·legi per poder votar abans en alguna localitat veïna. Així ho recorda Josep Surroca Bassa, fill de Dolors Bassa, que es va traslladar a Ullà, al costat de Torroella de Montgrí, el poble empordanès de la consellera. “El matí va ser molt festiu. Jo havia tancat tard el bar i vam anar a les 5 o les 6 del matí al col·legi. Estava a petar. I ja hi era tothom. Els Mossos van veure que no podien treure ningú i van marxar. Era com una festa”.

Josep recorda aquell dia, entre més coses, pel patiment de sa mare. “Ella ens va trucar mil vegades preguntant-nos on érem i ens demanava que fotéssim el camp. Però no li vam fer ni puto cas”. Dolors Bassa va anar amb sa mare, de 87 anys, a votar al seu poble, on sempre ha viscut, també durant la seua etapa com a consellera. El fill relata que “al migdia es va anunciar un parell de vegades que la Guàrdia Civil vindria, i es van muntar barricades”. La mare, que ja era a Barcelona, li trucava demanant-li que, si ja havien votat, marxaren a casa.

La policia sí que va arribar al Departament d’Educació, on hi havia el centre de votació de la consellera Clara Ponsatí. “La van tirar pel terra”, diu Montserrat Obiols, sa mare, que compta 93 anys. L’exiliada té una denúncia oberta contra els agents que van entrar a aquell col·legi electoral, tal com testimonia Oriol, el seu germà. I el seu fill, Jordi Malet, de 27 anys, recorda que la policia també li va furtar l’ordinador.

Més cridanera va ser la persecució que va patir el president, Carles Puigdemont. La seua dona, Marcela Topor, considera l’1 d’octubre com un dia “molt estrany”. A Sant Julià de Ramis, al Gironès, hi havia el col·legi on tots dos anaven a votar. “A primera hora del matí ens van dir que no podíem votar perquè s’hi havia presentat la Guàrdia Civil, que havia trencat els vidres del pavelló. Ens vam adonar que la cosa podia anar molt pitjor del que ens havíem imaginat”. “Per tant”, assegura, “vam intentar votar en un altre lloc”. Els moments següents els recorden com una pel·lícula d’acció. “Un helicòpter a prop del cotxe va estar seguint-nos tota l’estona a tot arreu, a pocs metres. L’objectiu que era que no votéssim. Però ho vam poder solucionar. Va ser quasi un miracle, perquè vam haver de pensar una estratègia en moments molt crítics, amb l’helicòpter al costat. On vivim nosaltres, a baix, hi ha un pont. I és allí on vam poder pensar l’estratègia que ens va permetre votar a Cornellà del Terri”, a la comarca del Pla de l’Estany. “Finalment, l’helicòpter es va despistar, i no sabia en quin cotxe anàvem. Vam poder votar i va ser genial. Un moment de màxima emoció, però també de màxima tristesa per tot el que estava passant, sobretot a Sant Julià de Ramis, on hi havia amics ferits, plorant”. Marcela, també, recorda amb ràbia que “van anar a sac al col·legi de les nostres filles”.

Aquell dia va marcar un abans i un després. Entre més coses, perquè gent que fins llavors no s’havia sentit interpel·lada, de cop i volta s’hi va sentir. Francesc Riera així ho creu. És el cunyat de la dona d’Oriol Junqueras. Exerceix com a portaveu familiar. “El pare de l’Oriol està delicat de salut i el seu germà té complicacions familiars i de treball”. I per aquests motius ha fet ell el pas endavant. “La família de l’Oriol és poc extensa. D’altres tenen més membres i poden atendre més directament els mitjans i anar als actes. Jo tinc més disponibilitat i puc fer aquesta feina”. Quan ens entrevistem amb ell, ens trobem a la plaça de la Vila de Sant Vicenç dels Horts, a l’ajuntament que Junqueras va presidir entre el 2011 i el 2015. A la plaça se celebra un dels sopars grocs tot just quan es compleixen nou mesos de l’empresonament del vicepresident. I hi assisteixen, entre més, Alba Vergés, consellera de Salut, i Maite Aymerich, qui el va substituir al capdavant del consistori. Sant Vicenç dels Horts és un d’aquells llocs de l’Àrea Metropolitana de Barcelona on el castellà i el català comparteixen espai. Són quasi 30.000 habitants, i al centre neuràlgic tots se saluden i es coneixen. Oriol Junqueras va desenvolupar el seu carisma en aquest nucli que el recorda, pràcticament, en cada balconada amb fotos i llaços grocs. 

Riera reflexiona, dins de l’ajuntament, sobre si l’1 d’octubre va esperonar l’independentisme. “Quan les imatges de les agressions policials van circular, és evident que gent que no pensava anar a votar finalment ho va fer. Tu pots estar en contra o a favor de la independència, però veure la manera de procedir de la policia contra gent que només volia votar va provocar que molta gent votés com a acte de dir ‘no estem d’acord’ amb aquesta manera de procedir”.

Txell Bonet, companya de Jordi Cuixart, recorda aquell dia com una jornada frenètica. Feia de fixer per a una televisió canadenca, amb la qual treballava llargues hores. A la tensió i la velocitat dels esdeveniments se sumava la dessincronització amb Canadà. “L’1 d’octubre, el recordo molt bèstia”. El dia següent, tanmateix, resultà dolorosament decebedor. “Havíem aconseguit fer el referèndum. Però el dia 2 el vaig viure molt malament perquè vaig seguir la Comissió Europea i molta gent no va condemnar la violència, que és igual de dolent que practicar-la”.

Meritxell Lluís, dona de Josep Rull, conseller de Territori, destaca d’aquell dia el paper que va complir el Govern. “Puc dir que aquell dia vaig sentir ple orgull de tenir un Govern que va ser fidel al mandat de les urnes, convocant el referèndum i després aplicant-ne el resultat. És un dia que a molts països els agradaria tenir en les pàgines de la seva història, malgrat el que ha anat esdevenint-se després. Vam fer un exercici d’aprofundiment democràtic molt important: posar urnes, ser fidels a una promesa amb totes les conseqüències i respectar el mandat. I per tant és orgull com a país i d’un Govern que va fer això”, expressa admirativa.

S’interromp l’eufòria...

Les jornades posteriors es van viure també amb una tensió enorme. S’havia previst aplicar el resultat del referèndum. I les negociacions, els estira-i-arronses i les inseguretats van marcar l’agenda d’unes jornades en què tot era incertesa i por. La vaga del 3 d’octubre es va viure com un èxit. L’Audiència Espanyola cridava a comparèixer personatges molt conspicus en aquell moment. Eren els primers passos de Josep Lluís Trapero, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart pels jutjats. Ningú no tenia clar què passaria. I el 10 d’octubre es veia a venir com una data històrica. Era el dia assenyalat per proclamar la República al Parlament.

Carles Puigdemont, en canvi, va preferir demanar la suspensió d’aquella proclamació a la recerca de diàleg. Sense èxit. El passeig Lluís Companys de Barcelona, a vessar de gent, va passar de l’eufòria a la incredulitat en qüestió de segons. Un sentiment d’estupefacció compartit arreu de Catalunya. 

Així ho relata Josep Surroca Bassa. Viu a Torroella de Montgrí, el poble de l’Empordà de vora 10.000 habitants que va veure nàixer, créixer i viure la seua mare, Dolors Bassa, qui fou consellera d’Afers Socials i Famílies. Abans d’entrar en presó compartia casa amb la seua mare i un dels seus quatre fills allí mateix. Josep, un altre membre de la fillada, ens rep al bar on treballa i del qual és soci. L’establiment es diu Nafent. Ell és militant d’Endavant i defineix sa mare com “la moderada de la família”. No és estrany del tot en un entorn ple d’estelades i de cartells que reivindiquen la llibertat dels presos. No és estrany en un poble on pel trajecte d’arribada, en cada senyal d’entrada als pobles adjacents, s’anuncia la pertinença a la República Catalana.

Tornem a rememorar el 10 d’octubre. El bar de Josep estava ple de banderes, amb gent que saltava de l’emoció. “Semblava un Barça-Madrid”. Preguntat per com van rebre en la família la suspensió de la proclamació, ens diu que no parlaven de política. “Pensem diferent i ens barallem. Però discutim molt bé! De fet, jo aquells dies li deia que ens estaven vacil·lant, que no anaven seriosament”.

I des de dins del Parlament? Betona Comín, germana del conseller de Salut, reconeix que “no va entendre el que estava passant”, tot i que per la seua “plena confiança en el president Puigdemont i en el Govern” va pensar que “això es feia en benefici de tothom, que seria una bona estratègia”. Marcela Topor, muller del gran protagonista d’aquell 10 d’octubre, recorda que en aquelles setmanes “no hi havia res de normal”. “El Carles, en tot moment, va mantenir l’esperança de diàleg. I encara la manté”, expressa quan recorda aquella decisió que, segons Marcela, “va ser correcta”.

No hi està gens d’acord Joan Teran, parella d’Anna Gabriel. Conta que el grup parlamentari de la CUP “havia preparat” aquell dia “una intervenció coral en diferents idiomes. I van haver de canviar-ho a última hora perquè l’Anna fes un altre discurs. Se’ns va informar tard i malament de la decisió. D’altra banda, va ser la tònica de tota la legislatura i del procés: Esquerra i Convergència decidint pel seu compte i comunicant-ho més tard”. Olga, cunyada de l’exdiputada, remata les paraules de Joan: “I continua sent així”.

... I s’interromp la llibertat

“Dramàtic”. Així respon Betona Comín quan se li pregunta pel 16 d’octubre, dia en què Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van ingressar en presó. I no n’han eixit. “A banda que els consellers i el president tenen una responsabilitat executiva. Tot i que em sembla una barbaritat absoluta que hagin d’anar a la presó per organitzar un referèndum... Però, allò dels Jordis? Que estiguin a la presó?”. El seu cunyat emfatitza. “És que és la frase: ‘allò dels Jordis...’”. Betona, que forma part del secretariat nacional de l’ANC, destaca la tasca de pau que van desenvolupar els Jordis aquell 20 de setembre. “En tot moment van vetllar perquè tot fos pacífic. N’hi ha vídeos”. Segons el seu cunyat, aquella era la prova que “la maquinària començava a funcionar. S’ho inventen tot per generar por, violència... La roda havia començat a girar l’1 d’octubre, que mai no ens perdonaran. Tot va ser premeditat”. Betona entén que l’encarcerament del 16 d’octubre responia, clarament, a una venjança. “Després de mesos de dir-nos que no votaríem, que no hi hauria urnes ni paperetes, després de tenir 6.000 policies a Catalunya, d’escorcollar impremtes no només vam votar, sinó que vam guanyar. I suposo que aquesta ràbia la van canalitzar empresonant els Jordis, que eren un símbol per a la gent”.

Aquell mateix dia, Marcela Topor, muller de Carles Puigdemont, va plorar. Coneix molt els dos activistes i les seues famílies. Blanca Bragulat, dona de Jordi Turull, assegura que tenien clar que “els següents serien els membres del Govern. Abans també ho pensàvem, però quan encarceren els Jordis ja era del tot clar”. Josep Surroca, fill de Dolors Bassa, malgrat tot, pensava encara que amb el Govern no s’atrevirien. “Pensàvem que allò era per espantar. Aquella frase de ‘tranquils, que no s’atreviran’. I collons si es van atrevir”.

Susanna Barreda, parella de Jordi Sànchez, admet que les dues vegades que el seu home va anar a comparèixer al Suprem “va marxar amb una maleta. Hi havia la previsió”. Evidentment, de la previsió al fet, hi ha una bona tirada. Txell Bonet, companya del president d’Òmnium, hi coincideix. “Que se’l quedessin era una de les possibilitats. I tot era possible”. Bonet insistia, explica, perquè Cuixart posara l’accent en el seu fill, que encara tenia pocs mesos. “Jo pensava que tenint una criatura patiria un dany irreparable i que no s’atrevirien a tancar-lo en presó preventiva. Allò va ser excessiu a tots els nivells. Aquesta presó preventiva està en contra de la jurisprudència d’Espanya i de l’ordenament públic. Perquè si tu ets un perill públic has d’estar a la presó. Però ell no ho és! En canvi, cada dia que ell passa a la presó és un dia que no està amb el seu fill. I això sí que és un dany a la societat. El temps que ell no ha passat amb el seu fill durant el primer any de vida, quan comença a menjar, a parlar, a caminar, això no l’hi tornarà ningú mai”. 

El fill de Bonet i Cuixart corre per la casa i observa en cadascuna de les fotos que hi ha a les parets. La família va arribar al pis l’any passat mateix, a la primavera, tot just abans de l’efervescència. Estan ubicats a Gràcia, on va nàixer Txell. Cuixart, nascut a Santa Perpètua de Mogoda, havia residit fins llavors a Sabadell, a escassos quilòmetres del seu poble natal. Tots dos es van conèixer fa uns tres anys, en un esdeveniment literari d’Òmnium que Txell, periodista vinculada al món audiovisual, presentava. Ara comparteixen un fill. La casa també la compartien. Però el 16 d’octubre els van apartar l’un de l’altre. D’aleshores ençà, Txell es dedica plenament perquè el seu fill siga conscient que té un pare. “És que, si no vigilo, no sap que en té!”. El seu drama del 16 d’octubre es va agreujar quan, després que Josep Lluís Trapero fora alliberat amb mesures cautelars posteriorment a la compareixença, l’Audiència Nacional retinguera el seu marit. Una decisió inesperada, atès el precedent immediat.

Una proclamació enrarida

No és estrany que els dies previs al 27 d’octubre, quan al Parlament es va llegir la declaració unilateral d’independència, l’ambient estiguera del tot enrarit. De fet, les parelles de tots dos activistes, en aquell moment ja empresonats, no recorden res especial d’aquell moment. “Nosaltres ja estàvem en una altra història”, rememora Susanna Barreda. “El 27 d’octubre era un dia important, però la situació familiar era tant potent... Jo ja vaig començar, des del 16, a canalitzar les coses en funció de pensar el que afavoriria al Jordi [Sànchez] i el que no”. Pel seu compte, Txell Bonet confessa que la declaració del 27 “no em va provocar alegria. No tenia ganes d’anar a la plaça Sant Jaume amb el Jordi a la presó. Jo era a Madrid, com en una altra pantalla. No tenia expectatives ni deixava de tenir-ne. A partir del dia 16 només pensava en quines coses fer pel meu home i en el fet incontrovertible de tenir-lo a la presó”.

Les famílies dels Jordis són, sens dubte, les famílies que més motius tenien per no celebrar res. Les altres, però, tampoc van viure amb gaire entusiasme aquell dia. Maribel Sabaté és la mare d’Anna Gabriel. Durant els anys vuitanta va ser militant del PSUC, partit per què va ser regidora al seu poble a inicis de la dècada, quan la seua filla entrà, amb ella, a l’Ajuntament de Sallent per primera volta. Anna va seguir els seus passos, però amb la CUP. Sa mare, per tant, no es desentén de la política. La viu amb passió i amb la por de tenir una filla al punt de mira judicial. Aquell dia 27, Maribel estava a Barcelona observant com la gent celebrava l’esdeveniment. Ella, diu, no entenia tanta felicitat. “Al Palau de la Generalitat no hi havia ningú. Tampoc a l’edifici de l’Ajuntament”. Anna Gabriel li va demanar que tornara cap a casa. “No us entretingueu amb ningú pel carrer; marxeu”, els va dir, segons relata Maribel, qui explica la seua desconfiança en aquella proclamació. “Només calia veure els membres del Govern el 27 d’octubre al Parlament: volien cantar i no els sortia la veu. Aquella foto era ben bé un esforç d’estar allà i de mostrar una serenitat quan tots sabien el que els cauria a sobre”.

Ferran Civit ho va poder viure des de dins. El company de Meritxell Serret, consellera d’Agricultura, actualment exiliada a Bèlgica, era diputat de Junts pel Sí. El 21 de desembre va renovar l’escó amb Esquerra Republicana, després de les eleccions. Civit i Serret es conegueren fa quatre anys, al secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana. I la vida els ha fet tombs imprevisibles. El diputat ens rep al pis que havia de ser la llar de tots dos, ni que fos de manera temporal. Coincidien a Barcelona. Ella, procedent de Vallfogona de Balaguer, a la Noguera. I ell, de l’Espluga de Francolí, a la Conca de Barberà. El pis és petit, acollidor, de família jove i de vocació, presumptament, efímera. Hi van accedir al setembre. De fet, el tens dia 20 d’aquell mes, Civit recorda que estava mudant-s’hi. Ara, el pis, situat al Born, continua mig buit. Tot després de no haver-hi passat junts més de quinze nits.

El company de Serret recorda el 27 d’octubre al Parlament. “Hi havia una sensació ambivalent. Alguns ens forçàvem a nosaltres mateixos a estar contents i alegres perquè els dubtosos també ho estiguessin. Però la realitat és que tots vam arribar justets allà i ningú estava plenament convençut del que havíem fet. I això és el que em sap més greu”, diu Civit, que recorda que es va “forçar” a fer petons i abraçades a tots els diputats de Junts pel Sí i de la CUP. I reconeixia perfectament qui estava més convençut i qui menys. Sergi Corbera, parella de Toni Comín, va viure el dia “amb un sentiment ultracontradictori, sabent que si anàvem endavant alguna cosa passaria”. Diana Riba, dona de Raül Romeva, va preferir quedar-se a casa amb els seus fills, “creant un clima de familiaritat i de normalitat amb ells”.

El desengany també va ser compartit al carrer per molts familiars dels membres d’aquell Govern. Josep Surroca, fill de Dolors Bassa, compara el que va sentir el 27 d’octubre amb un gol anul·lat. “De seguida es va veure que no hi hauria implementació”. Laura Masvidal, dona de Joaquim Forn, reconeix que ho va celebrar, però que sabien que l’alegria “seria efímera”. “No sabíem cap a on ens portaria el pas, però era il·lusionant”. En canvi, poc després, va tenir una “sensació incerta quan, al vespre, el Joaquim estava consternat i no tenia ganes absolutament de celebrar res. Estava tremendament preocupat”. Preguntada pels motius, Masvidal suposa que els consellers “devien tenir informacions que els preocupaven moltíssim. Preocupacions que nosaltres no teníem i que, potser, encara no tenim”.

Des de Terrassa, la família de Lluís Puig recorda aquella nit encara amb més patiment. “Aquí va arribar la duresa”, lamenta Sumpti, la seua dona. La proclamació, segons ella, va ser molt emotiva. Al llarg del dia, recorda Alba, la filla, havien recordat “un tiet que creia moltíssim en la República i que ens havia deixat dos anys abans”, víctima d’un càncer. “Tots sabíem que el pare era al Parlament pensant en ell”. Per tant, intervé Sumpti, “tota la família esperàvem el Lluís a casa. Era una festa, calia celebrar-ho. I el Lluís no ve, i el Lluís no ve. I arriba a casa amb la cara descomposta. Fem un brindis, ens emportem els avis, que són ben grans, i el Lluís ens diu: ‘nois, me’n vaig’”. Aquella mateixa nit.

Entre la presó i l’exili

En aquell moment s’obre el gran dilema. Els membres del Govern han de decidir què fer. Marxar i esperar. O tornar i enfrontar-se, no se sap ben bé com, a un futur que s’albirava dramàtic. Cadascú, personalment, va triar la seua opció. Prova d’això és que entre els presos i els exiliats hi ha de totes les condicions i de tots els partits polítics que formaven part d’aquell executiu.

Alguns van anar a Bèlgica. Hi havia Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Joaquim Forn, Dolors Bassa i Meritxell Borràs. Els tres últims van tornar. La resta s’hi van quedar. El destí de cadascú ja és conegut.

 Ferran Civit explica el motiu de la decisió de Meritxell Serret. “Crec que va fer el que jo també hauria fet. Ho vam mig parlar i jo, el primer que vaig dir, és que confiava en el que decidís. Mai no es va plantejar quedar-se ni tornar. En el nostre cas, el fet de ser dels més joves ens ajudava a plantejar-nos la vida de nou. No tenim tantes hipoteques com la gent més gran. Jo ho tinc més difícil, perquè soc fill únic i el meu pare és gran, però en el seu cas, els seus pares són autònoms i els seus germans hi viuen a prop. Nosaltres teníem flexibilitat per triar. D’altres no tanta”.

Per a la família Comín, les barreres eren més grans si Toni decidia tornar i entrava a la presó. Sergi Corbera s’ha traslladat allà amb ell. Viuen a Lovaina, on han escolaritzat la Laia, la filla que comparteixen. Pocs dies abans dels fets, Sergi havia sentit que hi havia les dues opcions. “Jo li vaig dir, evidentment, que marxés. El que no anàvem a fer la Laia i jo era veure el seu pare a la presó. ‘Ens mataràs’”, li advertia el seu company, cas que hi ingressara. “‘Marxa i ja vindrem. No pateixis per mi ni per la Laia. Et seguirem on sigui’”.

Pel que expliquen les famílies, hi havia una persona que encara tenia més clara aquesta decisió. Es tracta de Clara Ponsatí, consellera d’Educació. Berta, la seua germana, que seu amb dos dels seus germans —Oriol i Anna Maria—, amb sa mare —Montserrat— i el seu nebot Jordi —fill de la consellera—, assegura que el fet que “ella hagi viscut tant de temps a fora feia que ho veiés tot més fàcil”. La família Ponsatí és nombrosa. Són cinc germans i tres d’ells ens reben a casa de sa mare, Montserrat Obiols, que compta 93 anys. Viu al barri barceloní de Sarrià i recorda, encara, els foscos anys quaranta, quan superava l’adolescència en un país vençut. Potser això l’ha fet ser l’única de la família que no l’ha sorprès la reacció de l’Estat. Jordi Malet, el seu net i fill de la Clara, té 27 anys. Reconeix que la troba a faltar. Però està acostumat a viure lluny d’ella. De fet, el seu oncle Oriol, germà de Clara, li recorda que ell va nàixer a Catalunya “per accident”. De menut, assegura, li era més fàcil parlar l’anglès que el català. Malgrat tot, la marxa va ser sobtada. Oriol Ponsatí narra que “en vam parlar una setmana abans i estava clar que havia de desaparèixer”. Jordi, fill de Clara Ponsatí, puntualitza que “tampoc no va dir res. Ens vam acomiadar un dia per anar a la feina i després, quan vaig tornar, ja no hi era”.

També va quedar-se a BèlgicaCarles Puigdemont. Marcela Topor, com la resta de familiars, reconeix que la decisió es va haver de prendre en un termini molt curt. “Però si una cosa teníem clara era que millor exili que presó. Perquè des de la presó no pots fer res i, en canvi, des de l’exili pots treballar, denunciar el que està passant a Catalunya, de quina manera Espanya vulnera constantment els drets democràtics fonamentals”. Des que va marxar, el president no ha pogut tornar a veure els seus pares. Una perspectiva que va condicionar moltes decisions entre els qui van preferir quedar-se a Catalunya.

El fill de Dolors Bassa assegura que ella mai no va pensar en l’exili. “Em va impactar quan ens va enviar un WhatsApp i ens va dir que els havien convocat a Bèlgica. Ella va estar allà i en va tornar. La nit d’abans ens va trucar i ens va dir que hi havia les dues opcions. O es quedava allà o venia. I ella ho va tenir claríssim, tot i que jo li vaig insistir perquè no vingués. Però ella ho tenia clar. ‘Si ho he fet, ho he fet’”. Josep Surroca admet que en algun vis-a-vis li ha fet la broma si no estaria millor allà, “menjant musclos”. Però sa mare no es penedeix de la decisió. “Estaria allà, sola”. La mare de la consellera, que vivia amb ells, de segur que va ser una de les principals raons per no marxar. Té 87 anys.

Amb Dolors Bassa va tornar Joaquim Forn, que tampoc es va plantejar mai l’exili. Laura Masvidal, la seua dona, recorda que el 30 d’octubre a la nit, ell li va telefonar. “Em va dir que tornava, que si el podia anar a buscar. Jo era a Viladrau, preparant una castanyada. I al cap d’un minut, el meu cunyat va veure que els citaven a declarar. Ell, quan em va trucar, no ho sabia. Jo li ho vaig dir per telèfon i em va dir que li era igual. Que tornava. Ho havia decidit”.

Meritxell Lluís, muller de Josep Rull, es va assabentar també, de manera curiosa, que el seu marit estava citat al Tribunal Suprem. Va ser més endavant, el 21 de març, després que el 4 de desembre ell, amb Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull, Carles Mundó i Meritxell Borràs abandonaren, temporalment, la presó. Els dos últims citats, consellers de Justícia i Governació respectivament, no han tornat a ingressar-hi, atès que no se’ls acusa de rebel·lió. En aquell moment, Meritxell Lluís va rebre la notícia per la premsa. Rull, el seu marit, s’hi quedaria. A casa l’esperen la seua dona i els seus dos fills, de 9 i 4 anys.

No debades els fills han estat factors clau, també, en totes aquestes decisions. Tal com calia esperar. En alguns per marxar, en altres per quedar-se. En el cas d’Oriol Junqueras, el cunyat de la seua dona, Francesc Riera, reconeix que en la seua decisió “va primar l’estabilitat familiar, la dels seus nens —de 3 i 5 anys— i la seva dona. Per a ell era prioritari que els seus fills poguessin continuar anant a l’escola que anaven i vivint on vivien. Ell estava convençut que el que havia fet no era un delicte, com tots els que hi ha a la presó. No tenen por de defensar davant d’un jutge el que van fer, perquè creuen que era el que havien de fer”.

En el cas de Raül Romeva, l’exili “ni el contemplava”. La seua companya, Diana Riba, viu a Sant Cugat del Vallès, a la casa que van construir els seus avis i que ara és la seua, la de l’exconseller, i la dels seus dos fills de 10 i 12 anys. Diana ens obre les portes. Reconeix que per a ella és més fàcil. “El Raül no feia mai res a casa i jo, des que ell és allà, ho faig tot aquí. Em va millor que vingueu, perquè tinc poc de temps amb els nens i, si em moc, finalment, encara en perdo més, de temps”. La casa és plena de llibres. Una coincidència amb l’ofici de Diana, que sempre ha estat llibretera, tot i ser pedagoga de formació i treballar, actualment, en l’empresa familiar. Al seu home el va conèixer, recorda, en el trasllat del pis d’una amiga que tenen en comú. Abans d’esdevenir conseller, Raül havia estat tota una dècada eurodiputat. És dels pocs membres del Govern que, com a conseller, passava més temps a casa que quan s’havia dedicat a una altra cosa.

“Raül tenia claríssim que volia continuar explicant-se a Catalunya i, si calia, davant d’un jutge sobre els fets i la situació”, explica. “Perquè té clar, també, que no hi ha rebel·lió, ni sedició, ni malversació, ni res. Aquest ha estat sempre el seu posicionament i la seva lluita està aquí”. Diana apunta que “el tema de l’exili i la presó és una decisió de cadascun d’ells, i s’ha de conviure amb totes dues situacions, que són molt dures. No em puc imaginar haver-ne triat cap de les dues sense el ple convenciment”. A més, considera que, pel que fa a la causa, i malgrat tot, aquesta dualitat posa en evidència el comportament de la justícia espanyola. “L’exili seria molt poc efectiu si no hi hagués la repressió de l’Estat que es demostra amb la presó. I sense l’exili, la presó tindria un altaveu menys”. A Raül Romeva encara li viuen els pares, que viuen a cavall de Sant Cugat i les terres de l’Ebre.El 21 de març, Carme Forcadell també era citada a comparèixer davant del Suprem. Ella només havia passat una nit en presó, quan va ser requerida a declarar amb els membres sobiranistes de la Mesa del Parlament. Va ser alliberada després de pagar una fiança. Al cap dels mesos, però, seria processada per rebel·lió. La nit anterior a la trobada amb Pablo Llarena va deixar la seua acta de diputada. Però no va voler marxar a l’exili. “Ella té una vida aquí”, diu Ferran Pegueroles, el seu fill. “Sobretot té el convenciment que no ha fet res mal fet, que des del Parlament s’ha de poder parlar de tot, i que havia defensat la llibertat d’expressió”.

A l’hora que era citada la presidenta del Parlament, li va arribar, de sorpresa, un requeriment idèntic a Marta Rovira. Durant la legislatura del referèndum, havia desenvolupat funcions parlamentàries, que no executives. És per això la va sorprendre tant aquella carta inesperada. Per això “la decisió es va haver de prendre molt ràpidament, sense gaire temps per pensar-hi”. Ho diu Raül Presseguer, la seua parella, que ens atén des de Ginebra, on estan exiliats. “La citació no se l’esperava ningú. Un cop sortiren els consellers al desembre i es quedaren quatre persones a dins, penso que tothom tenia més o menys la sensació que ja no hi hauria més canvis fins al judici”. Però les alarmes es van encendre. “No hi havia cap indici que això pogués passar”. A mitjan febrer, Marta Rovira havia passat pel Suprem, però va ser alliberada mitjançant el pagament d’una fiança. Només Vox, partit ultradretà que exerceix l’acusació particular, va demanar-ne l’empresonament. Però, passat un mes, el pronòstic era ben distint. Per a Marta Rovira, la seua filla ha estat fonamental a l’hora de marxar. De fet, Presseguer defineix la decisió com “familiar”. “Té una filla de 7 anys i s’enfronta a 27 de presó”.

Un mes abans, el 21 de febrer, Anna Gabriel també havia estat citada a declarar davant Llarena. Ella tampoc havia format part de l’Executiu, però la citació no la va sorprendre. Joan Teran, el seu company, revela que va començar a calcular aquesta possibilitat després de les eleccions del 21 de desembre, quan el seu nom començà a aparèixer en els informes policials i judicials. Finalment, el jutge només la investiga per desobediència. “Però no sabem si hauria entrat en presó ni tampoc si el 23 de març, quan Pablo Llarena resol la interlocutòria de processament i li atribueix només càrrecs de desobediència, ho fa perquè està a Suïssa i el jutge vol estalviar-se una altra negativa judicial com les que ja havia patit a Europa” quan reclamava l’extradició d’altres polítics per rebel·lió. I és que, com conclou Joan Teran, “els càrrecs poden canviar en qualsevol moment”. Siga com siga, ell insisteix en el fet que “l’exili no només s’explica com una manera d’eludir la presó: també és una eina de denúncia”. Avui, Anna Gabriel viu a Ginebra, com Marta Rovira. La cupaire va inaugurar el camí de l’exili suís, al qual es va sumar després la dirigent d’Esquerra Republicana. La tria, en el cas d’Anna Gabriel, va obeir a la voluntat d’obrir un altre front. Va ser, diu Joan Teran, una decisió presa després d’una valoració individual i col·lectiva, feta també des de la CUP.

“A mi, m’agradaria remarcar que aquell no va ser un acte de por ni de covardia”, diu Maribel Sabaté, mare de l’exiliada cupaire. “Ella havia visitat presons i deia que el que no volia era ser humiliada ni que la fessin abjurar de coses que per a ella són principis bàsics des que era molt jove. No vull dir que tots haguessin de fer aquest pas”, diu Maribel. “Sempre que puc vaig a Lledoners. Em commou la situació dels presos. Però això ha demostrat que realment, des de fora, la nostra veu és una potència que tenim”. Mentre parlem de l’exili, la neboda d’Anna, Berta, “nebodíssima”, no pot evitar transmetre el drama que està patint. Encara adolescent, és qui menys parla durant l’entrevista i a qui més dur se li fa el moment.

Esperaven arribar fins ací?

Ningú no ho esperava. El càstig rebut, però, no és motiu en absolut de penediment. Les famílies dels presos i dels exiliats són conscients que no hi van actuar malament. Però aquesta repressió els ha trasbalsat. Més encara quan els tribunals europeus han contradit, fins ara, i de manera contundent, la judicatura espanyola.

Si alguna persona va saber preveure això amb certesa va ser Anna Gabriel. El seu company, Joan Teran, recorda els seus discursos al Parlament. “Ho va dir durant tota la legislatura: aquest no era un procés de la llei a la llei, tal com ens volien fer creure. Ni tothom ens reconeixeria ni Europa ho acceptaria sense problema. Ella sempre va alertar que aquest procés comportaria repressió”. Però no d’aquesta manera, diu. “Hi ha moments en què caminem per Ginebra i diem: ‘Ostres, què fem aquí?’. Però que la repressió seria despietada era imaginable”. Maribel, mare de la represaliada, assenyala el discurs de Felip VI el 3 d’octubre com el moment clau per pronosticar què passaria. Abans, però, Maribel no ho veia tan greu. “‘Vols dir, Anna?’, li preguntava. Sempre li deia que ella no havia estat consellera, que no tenia cap poder executiu, que no va tenir decisió. Jo no ho esperava”.

La dona de Josep Rull, Meritxell Lluís, també assenyala el discurs del rei espanyol com a moment clau. Meritxell va nàixer a Cerdanyola, però té la vida a Terrassa, la ciutat del seu marit i també la que ella sent com a pròpia. De fet, és regidora allí amb el PDeCAT. Convergència, el precedent d’aquest partit, va animar Josep Rull a entrar en política de ben jove. Tots dos es van conèixer al si de la Joventut Nacionalista de Catalunya, el planter del partit. Meritxell Lluís ha triat el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya per fer l’entrevista. És un espai situat al centre de la seua ciutat, dedicat a la revolució industrial, tan significativa per a la capital vallenca. Per a ella, aquest museu “és una mostra que la cultura i la indústria poden anar perfectament de la mà per avançar”. 

Ella, des de Terrassa, assenyala, també, “una altra data d’aquelles fatídiques, la del 3 d’octubre, la del discurs de Felip VI. Aquell moment, amb aquelles paraules, deies: ‘ostres, què passarà ara?’. Era un discurs d’odi, de ressentiment, d’a por ellos. No era un parlament digne d’una persona que vol ser cap d’Estat”. Abans d’allò, diu que “no érem conscients” del que passaria.

Els pronòstics, doncs, no sempre van ser encertats, ni de bon tros. De fet, Josep Surroca Bassa defineix els primers moments posteriors a l’empresonament de sa mare com “una hòstia molt grossa, perquè no ens ho esperàvem. Potser sí els tres mesos abans, però no al novembre. Ella estava molt i molt tranquil·la”. Ferran Civit, parella de Meritxell Serret, reconeix que ell va ser “un d’aquells diputats que anava pel territori explicant que faríem això i això altre, que l’Estat espanyol no s’atreviria. Que si el segle XXI, la Unió Europea, l’OTAN... Ho reconec. Vam pensar que tot això no passaria, però sí. Ha passat. Ara, com que ja sabem de què és capaç l’Estat, tenim un escenari nou”. Alba, la filla de Lluís Puig, mai no va imaginar, tampoc, “que arribaríem a aquests extrems. Parlaven d’embargaments, de multes... Però sempre vam pensar que algú dialogaria a l’altra banda”.

Diana Riba, la dona de Raül Romeva, diu que, a nivell familiar, no es feien pronòstics ni anàlisis. “Recordo els moments previs amb molta necessitat de cuidar els meus fills, d’estar a casa i de molt poca mobilització. El Raül sempre estava a fora i no ens vèiem gairebé. I per això no parlàvem. Que podia arribar aquesta situació? Jo no ho pensava. Tampoc esperàvem les càrregues policials. Som un poble pacífic”. També reconeix que, enmig de tota la tensió prèvia a l’1 d’octubre, “més enllà del que pogués passar, a l’endemà no miràvem massa”. En termes similars s’expressa Raül Presseguer, company de Marta Rovira: “Tot anava molt ràpid i no hem tingut temps de veure-ho amb perspectiva. No tinc una visió de com anaven les coses en el dia a dia. Hi havia molta feina i molt important”. En canvi, malgrat creure que “l’Estat faria el que fos perquè no se celebrés un referèndum, no hi havia manera de pensar que arribés a aquests límits”. Presseguer, però, admet que no hi pensaven massa. “La feina era una altra: que l’1 d’octubre es fes, que tirés endavant”. D’altra banda, aquells dies previs al referèndum, segons Susanna Barreda, parella de Jordi Sànchez, “no van ser especialment diferents als de la resta d’anys” previs a les diades, sempre multitudinàries.

En qualsevol cas, el nerviosisme i la inquietud hi eren. Joaquim Forn, per exemple, “era conscient que el moment era delicadíssim”, més encara quan “els Mossos estaven en el punt de mira”, diu Laura Masvidal, la seua dona, que podia intuir que l’Estat “actués de manera agressiva o bel·ligerant”, però no amb aquests arguments que han servit per empresonar-los. Francesc Riera, representant de la família d’Oriol Junqueras, indica que “una de les coses que ara sabem però que en aquell moment era difícil de preveure era que el jutge s’inventés un relat com el que es va inventar: el d’una violència que només ell va veure i que ningú no s’ha cregut”. Oriol Ponsatí, germà de l’exiliada, sí que era conscient del risc, però no “que es desenterressin reaccions com la de 1934”. Blanca Bragulat, dona de Jordi Turull, qui va ser conseller de Presidència només durant tres mesos —nomenat al juliol— ja veia “que el tema s’estava complicant des de mesos enrere”. Tot i que, diu, des de la família no li van posar cap entrebanc al fet que accedira al càrrec. “És un projecte polític. El seu. I era el que tocava fer”.

Era el que tocava fer. Aquesta és la conclusió de Marcela Topor, muller de Carles Puigdemont, quan se li pregunta com va ser la decisió d’assumir la presidència de la Generalitat de Catalunya en un moment tan decisiu, el gener de 2016. “Ell va haver de prendre una decisió en molt poc de temps, una decisió que sabia que canviaria les nostres vides. Però no érem conscients en aquell moment fins a quin punt”. De fet, Marcela mai no hauria imaginat que hi hauria presos polítics ni gent a l’exili. “Mai!”, exclama. “Sabíem que seria difícil, però sempre teníem l’esperança que hi hauria diàleg, que parlarien, com en qualsevol país democràtic normal. Però ja s’ha vist que no estem en un país ni democràtic ni normal”. Segons ella, a l’Europa del segle XXI estan passant coses totalment surrealistes. “Tots teníem la sensació que vivíem en una democràcia i que evidentment no els agradaria això, però és la voluntat del poble. I quan el poble vol una cosa, les coses, en un país democràtic, es parlen”.

Marcela Topor parla a la plaça del Vi, al bell mig de Girona, tot just davant l’edifici de l’Ajuntament que el seu marit, Carles Puigdemont, va presidir entre 2011 i 2016. La plaça del Vi és horitzontal i empedrada, envoltada d’estelades, llaços grocs i pancartes que reivindiquen la República catalana. Girona no arriba als 100.000 habitants. Gairebé tothom es coneix allí, i més encara a Marcela, parella de qui, a hores d’ara és, sens dubte, el gironí més internacional. Tot i que, com s’ha dit abans, no l’atabalen massa. Els gironins, diu, són discrets, tal com ella mateixa es defineix. Marcela va nàixer al nord-est de Romania, prop de les fronteres amb Ucraïna i Moldàvia. Va conèixer Puigdemont en una gira teatral del seu grup, Luidc, que va passar per Girona, on el llavors futur alcalde estava implicat en l’organització del festival. Després van coincidir a França en un festival similar. “Carles és un enamorat de França i, abans de conèixer-me, viatjava molt sovint a París”. Després d’aquelles trobades, avui tenen dues filles, d’11 i 8 anys. Marcela té l’òptica de qui ha conegut, venint de fora, l’evolució política que ha experimentat Catalunya els darrers quinze anys. “Jo no coneixia Catalunya abans de venir. Ara sí que és coneguda, però abans només es coneixien els Jocs Olímpics i el Barça. Molta gent no sabia que existia un idioma diferent”. Assegura que sempre s’ha sentit entusiasmada per la causa política, que sempre ha donat suport al dret a decidir i que els darrers anys els ha viscut amb il·lusió i implicació, “com qualsevol altre català”. “Porto uns quants anys aquí i em sento d’aquí. I a més, vivint-lo amb el Carles, t’ho pots imaginar...”.

La dona de Puigdemont destaca una coincidència vital amb ell. Ella, explica, ve d’un país que va patir una dictadura. “Quan va caure el Mur de Berlín jo tenia 15 anys. Per tant, recordo perfectament què vol dir la repressió i tenir gent a la presó. I un cop aquí vaig pensar que això no ho viuria mai més. Igual que el Carles. Ell tenia 13 o 14 anys quan va morir Franco. Per tant, tots dos vam viure l’inici de les nostres vides en circumstàncies de repressió. I que et torni a tocar viure això, i a més de manera personal...”.

Què en fem, dels pares i dels fills?

Marcela Topor i Carles Puigdemont van créixer en aquelles circumstàncies. I els seus pares van viure fets similars amb més intensitat, amb més consciència. Una experiència que els va fer encertar, la gent gran, pronòstics durant la tardor passada. Gent gran que no confiava gaire en Europa comptava amb possibilitats de diàleg.

Bon exemple d’això és la mare de Toni Comín, vídua de l’esmentat Alfonso Comín. Betona, germana de l’exiliat, recorda una conversa amb ella. “‘Toni, entre presó i exili, exili. A l’exili pots lluitar, però la presó t’aïlla’. I a més”, continua Betona, “va dir una frase que jo repeteixo molt als actes: ‘Són els mateixos feixistes que van posar el pare a la presó. I els feixistes només tenen un objectiu, que és humiliar’, deia. Se’m va quedar gravat”. Aquestes paraules les va pronunciar quan encara era agost, mesos abans del referèndum. 

Allò de la mare de Toni Comín no va ser cap excepció. Alba Puig, filla del conseller de Cultura exiliat també a Bèlgica, descriu la celebració a casa del 27 d’octubre, tot just abans que el pare anunciara la seua marxa. “Recordo un moment que ara l’he entès perfectament: l’avi [pare de Lluís Puig] estava molt seriós. I jo li deia: ‘Però avi, que tenim República!’. Ell em va mirar amb la tristesa de qui ha passat la guerra i la postguerra. ‘No sabeu on us heu posat ni contra qui us heu ficat’”. Alba reconeix que en aquell moment no li va fer cas. Ara, però, no passa dia que no recordi aquelles paraules. “Ell està revivint el que ja va viure”. I tot això malgrat que ells, diuen Alba i Sumpti, mai no s’han implicat en política. Els pares de Lluís Puig encara viuen. L’avi, conten, està molt preocupat. “En sa vida no s’hauria pogut imaginar tenir un fill a l’exili. Costa molt d’entendre”. D’altra banda, la mare està malalta. “L’està perdent”, diu Alba referint-se a son pare.

Montserrat Obiols, mare de Clara Ponsatí, té 93 anys i s’autoqualifica de “gata vella”. El 27 d’octubre, diu, recordava quan Lluís Companys era a la presó. Montserrat ha pogut viatjar a Bèlgica i Escòcia per veure la seua filla. D’altres, com els pares de Carles Puigdemont, no tenen la mateixa sort. “Són grans i em dol molt veure’ls així”, diu Marcela, la nora de tots dos. “Ells també han viscut dictadures i han patit molt durant la seva vida. Ara només els faltava això. És molt més dur el que estan patint ara. Se senten enganyats i desconcertats, perquè se suposa que viuen en una democràcia”. Des que Carles Puigdemont va marxar no ha pogut tornar a retrobar-se amb els seus pares. Marcela lamenta que estiguen delicats de salut.

En el cas de Carme Forcadell, ella mateixa va demanar el trasllat a la presó de Mas d’Enric, al Catllar (Tarragonès), més a prop dels seus. Especialment de la seua mare, que té 90 anys i és “més patidora”, segons Ferran Pegueroles, fill de l’expresidenta del Parlament. Abans, a la presó de Puig de les Basses, ubicada a Figueres, Carme Forcadell estava “a hora i mitja de Sabadell i a tres i mitja de la seva mare”, que viu a Xerta, al seu poble. Ara està a una hora de tots dos punts. Fins que va ser trasllada a Catalunya, “l’àvia només va poder anar una vegada a Madrid” a veure la seua filla empresonada. 

Tothom, entre presos i exiliats, pateix drames similars. Segons indica Laura Masvidal, dona de Joaquim Forn, la mare de l’exconseller d’Interior té 84 anys i pateix una malaltia que “la despista” i fa que “li costi molt entendre aquestes situacions”. Els pares de Jordi Turull, que en tenen 78, van ser un dels motius de la decisió del conseller a l’hora de no voler exiliar-se. “Ho estan passant molt malament”, denuncia la nora de tots dos, Blanca Bragulat, i agraeix les concentracions que fan rutinàriament a Parets del Vallès, el poble on viuen, perquè donen afecte i animen els pares del polític empresonat.

D’altres, malgrat el drama, tenen més facilitats a l’hora de retrobar-se amb els seus fills. Ferran Civit, parella de Meritxell Serret, destaca la complicació laboral dels seus sogres. “Tenen una granja, són autònoms i quan treballes al sector primari ho fas de l’1 de gener al 31 de desembre: no te’n pots escapar. Però tots dos han pogut anar a veure-la”. En el cas de Marta Rovira, els seus pares han pogut visitar-la igualment. “I aquesta és una raó de la decisió” de l’exili, diu Raül Presseguer, parella de l’exdiputada. “El fet que els teus pares no hagin de fer 600 quilòmetres cada cap de setmana per veure’t mitja hora darrere d’un vidre ha estat determinant”.

Si algú, però, ha patit especialment l’exili en termes familiars, ha estat Toni Comín, que va perdre el seu germà, malalt terminal, durant aquest període. De fet, el mateix germà va viatjar a Bèlgica per estar, els seus darrers dies, al costat de Toni. Va morir allí. En el retorn a Bèlgica de Carles Puigdemont, quan va poder deixar Alemanya després que la justícia d’aquell país negara la rebel·lió i des del Suprem es rebutjara una extradició limitada a una possible malversació, l’emotiva abraçada entre el president i el conseller exiliats va ser molt significativa.

“I vindran malalties. I vindran morts. I això com ho justifiques a nivell humà? És imperdonable”, s’indigna Sergi Corbera, parella de Toni Comín. “Una dona de 85 anys què cony ha de parlar amb el seu fill per l’Skype? Què és això? Parlen d’exili 2.0. Ni exili 2.0 ni res. És una merda! Tu els vols tocar! I els pares i les mares que els veuen a través d’un vidre? Jo em foto a plorar quan hi penso. Això no els ho tornarà ningú mai!”.

I dels fills? El mateix Sergi Corbera reconeix que la gran lluita durant l’exili “és que la nena mantingués el vincle amb el pare. I l’hem guanyada”. Fins que no es van traslladar definitivament a Lovaina, feien per viatjar cada quinze dies i incorporar la Laia, de sis anys, gradualment, a una nova vida. “L’objectiu era salvaguardar la unitat familiar. Ella sap que el pare no pot tornar, que està exiliat i per quina raó ha anat ella a viure allà”. Meritxell Lluís, dona de Josep Rull, denuncia el fet que “s’estan vulnerant greument els drets dels infants”. També els drets dels pares i mares empresonats, que veuen els seus fills “dos cops al mes”. En aquest cas, com en molts altres, els fills encara són nens. A Laura Masvidal, dona de Joaquim Forn, les dues filles més grans ja han passat la vintena. I reconeix que “és una sort”. “La meva filla gran viu a Londres i té xicot. Jo l’he conegut, però el Joaquim no ha pogut. I la meva filla m’ha dit que li vol presentar el pare. Em vaig alertar, i ella em va dir que el pare és un pres polític, que la gent sap el que és i que per a ella és un orgull molt gran”. Reconeix la satisfacció i la força que li van donar aquelles paraules. “Em va donar un bany de realitat”. Però no tothom pot rebre aquest suport dels fills. És per això que Laura Masvidal reconeix haver plorat moltíssim per les famílies que tenen fills petits.

De la família de Joaquim Form parlava, precisament, Josep Surroca, fill de Dolors Bassa. Recordava els dies previs al 4 de desembre, quan alguns consellers —entre ells, la seua mare— van ser temporalment alliberats. El mateix dia 4, “dilluns, va córrer la notícia que deixarien sortir a tots excepte el Romeva. Ens arribaven coses per tot arreu. I recordo les filles del Forn quan van dir que el seu pare es quedava. Va ser bastant bèstia”.

Sobreviure al dia a dia

El mateix Josep Surroca explica que sa mare, Dolors Bassa, li telefona cada dilluns, “com si fos un ritual”. “Dimarts telefona a l’àvia, al meu germà dimecres, a la seva germana els dijous... I es guarda una trucada per si hi ha cap urgència. Dilluns a les 6 em truca a mi i sempre estic pendent del mòbil per no quedar-me sense bateria”.

La presó ha canviat, evidentment, la vida d’aquestes famílies. El telèfon de Joaquim Forn, explica Laura Masvidal, treia fum i, “de cop i volta, comença a desbordar-se el meu. Va ser horrorós: hi havia infinitat de gestions a fer. Jo no compartia el seu dia a dia de feina i de cop i volta em cau tot a mi, sumat a la meva pròpia càrrega diària. I havent de gestionar, a més, les meves emocions, les familiars i les de les amistats. El col·lapse va ser complet”. Laura, fins i tot, revela que va haver de demanar ajuda.

Jordi Turull també és a Lledoners, com Joaquim Forn i la resta de presos polítics catalans. Malgrat les dificultats, Blanca Bragulat reconeix que el canvi de presó els ha facilitat, una mica, el dia a dia. Però sense deixar de denunciar, sempre, que el trasllat ha suposat un canvi de presó a presó. Que els volen a casa. Blanca viu a Parets, al Vallès Oriental, en una casa familiar al poble on va nàixer el seu espòs i on han crescut, també, les seues filles. Jordi Turull és present arreu, en multitud de cartells i en cada llaç groc. És una estima recíproca. Perquè l’exconseller de Presidència presumeix dels seus orígens. Ell i Blanca són casats des de 1995 i es van conèixer al gabinet del conseller Antoni Comas, qui va dirigir el Departament de Benestar Social entre 1988 i 1999, en els anys de l’oasi pujolista. La casa de Turull és a peu d’un carrer ple de vida de poble, d’aquells on cada vegada viuen menys parelles joves. Al costat hi ha el parc de la Linera, on fem l’entrevista i on se celebra, cada mes de juliol, la festa major de Parets del Vallès. Turull comparteix el seu amor per Parets amb el que sent per Josa de Cadí, a l’Alt Urgell, que és el seu altre poble. Va començar a visitar-lo als sis anys, als estius amb els seus pares. Blanca conta que hi havia un pastor que portava les ovelles a una carnisseria de Parets i que va ser ell qui va recomanar als seus sogres anar a Josa, que estava a prop de Bagà, al Berguedà, on fins llavors havien passat l’estiu. I li van fer cas.

El trasllat a una presó catalana permet als presos escoltar i veure els mitjans catalans. “A Estremera només veien La Sexta i Telecinco. I era tremend. A més, ara els tenim a 50 minuts en cotxe”. Blanca destaca el tracte dels funcionaris. Tant a Lledoners com a Estremera el seu home estava ben cuidat, assegura. Però el funcionament de les presons és diferent. Malgrat que la seua vida és més còmoda ara que els primers mesos d’empresonament, “continuen estant a presó”, insisteix.

Tornem a l’exili. A Ginebra, on Anna Gabriel passa els seus dies. La seua família la visita sovint. Maribel, la mare, lamenta que “a l’hora de tornar se’t fa un nus. Sempre és un esforç tornar i no saber si la veuré un altre cop”. El germà de l’exdiputada, David, se sorprèn pel fet que en aquesta situació coneix més coses de la seua germana que no abans. “Quan cuinàvem li deia: ‘a casa teva no sabia on eren els estris i ara sí que ho sé’. He conegut els racons de casa seva a Ginebra”. Tot seguit, Maribel insisteix en el paper de Berta, la seua neta i neboda d’Anna, filla de David i Olga, també presents en l’entrevista. “Quan anem allà, les vegades que s’han trobat s’han quedat a soles, a part de tot el grup. A mi sempre em deixen a la vorera”.

La família de Lluís Puig ha passat a planificar la vida a un dia vista. Ferran Civit i Meritxell Serret plantegen l’escenari que els esperen dècades a fora. “Ho fem així perquè aleshores ja ens hi adaptem. Segurament no serà així”, diu esperançat, “però per si de cas t’has de mentalitzar”. Tots dos es marquen petits reptes. “El primer va ser sortir de Catalunya, el segon arribar a la destinació, el tercer les eleccions, després les euroordres, després el Govern... Sense oblidar mai, però, que l’escenari potencial d’estar dècades a l’exili és una condemna, perquè no pots tornar a casa teva”. Alhora, per a Clara Ponsatí, el fet d’haver passat més de mitja vida a fora i ser directora d’una facultat de la segona universitat més antiga del Regne Unit i la més antiga d’Escòcia, St. Andrews, fa d’ella una persona reconeguda. Un carisma que l’ajuda a superar la situació, segons els seus familiars.

Tornant a les presons, des de l’entorn d’Oriol Junqueras, Francesc Riera explica que “tot això ha de servir perquè res del que ha passat sigui en va, per defensar una causa que és justa: que la ciutadania decideixi quin és el futur que vol per a aquest país. Per això, si em pregunten si ha valgut la pena, jo contesto que sempre”.

Se senten forts

És una característica compartida per tots els represaliats. Oriol Junqueras “està fort des del primer dia i amb una lucidesa enorme. Entén que hi ha un ànim de revenja molt gran contra ells i això ho pagaran. Des del primer dia ens ha dit que siguem conscients que això pot ser llarg. Llarg vull dir anys”, diu Francesc Riera. Diana Riba, dona de Raül Romeva, explica que “quan diem que estan forts volem dir que ells tenen clar quin és el seu paper allà dintre i dintre del procés. I treballen molt fort per al futur i per fer política. Ells continuen funcionant com a polítics”. Des de Terrassa, Meritxell Lluís expressa que “les nostres conviccions personals són insubornables, també per tot l’escalf i suport que rebem de la gent. Tenim un país extraordinari. No només no estem sols, sinó que ho sabem”. Blanca Bragulat celebra que Jordi Turull, el seu home, “està com un campió. Però ell i tots! És impressionant. El Govern espanyol ja sabia el que feia: ha empresonat un Govern amb vocació i que és fort”.

Tot i que Carles Puigdemont continua a l’exili belga, va patir 12 dies de presó a Alemanya, a l’espera d’una previsible extradició. Malgrat tot, la seua veu es va poder sentir, amb enteresa, durant aquells dies, en alguna entrevista gravada dins del centre penitenciari de Neümunster. “Ell sempre ha tingut aquesta fortalesa”, diu Marcela Topor, la seua dona. “Sempre ha estat serè i ferm. Jo crec que aquesta tranquil·litat la té perquè està convençut del que ha fet. Té la consciència tranquil·la”.

També a l’exili hi ha Marta Rovira. Els mesos abans, sense esperar-ho, va haver d’assumir la direcció del partit. El líder d’Esquerra, Oriol Junqueras, va donar-li aquesta confiança des de la presó, i per això també va haver de liderar una campanya electoral, la del 21 de desembre, cosa que mai no hauria imaginat, segons observa Raül Presseguer. Ell està a Ginebra, amb ella, on s’ha traslladat amb la filla de tots dos, que té 7 anys. Ambdós es coneixen, “més o menys”, des de l’any 2000, quan van coincidir en una colla castellera de Vic, la seva ciutat. Amb Raül s’ha fet una excepció. Hi havia la idea de marxar a la capital d’Osona per parlar, físicament, amb alguna persona de l’entorn de Marta Rovira, tal com s’ha fet amb la resta de les famílies implicades, però ella va preferir que l’entrevistat fora el seu marit, que ens va contactar per Skype. Raül, com Marta, ha iniciat una nova vida després d’una decisió que es va haver de prendre en qüestió d’hores, quan sobtadament el Tribunal Suprem va citar Marta Rovira a comparèixer, malgrat que no havia desenvolupat cap funció executiva en l’anterior legislatura. El seu paper estrictament parlamentari ­—era portaveu de Junts pel Sí— no li va evitar de ser acusada de rebel·lió. La seua família no va tenir cap dubte a acompanyar-la a Suïssa.

Des del 2 de novembre, quan Oriol Junqueras i altres consellers són empresonats, Marta Rovira, “més que viure, el que fa és sobreviure”. Segons el seu company, “l’únic que podia fer era estar al costat de l’Oriol, i per això calia fer el pas i posar-se al davant, tirar endavant amb tot. No es podia fer marxa enrere quan l’Oriol i la resta de consellers estaven com estaven. No podíem retrocedir ni fallar-los”. I encara pensen el mateix.

Malgrat el que han hagut de passar. Sumpti, dona de Lluís Puig, no desitja a ningú el moment que ella va viure quan el seu marit va dir adéu, “i punt”. “I no preguntis”. Meritxell Lluís recorda el 4 de desembre, quan van eixir de presó uns quants consellers tret d’Oriol Junqueras, Joaquim Forn i els consellers Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Encara que el seu marit, Josep Rull, haguera estat alliberat, “no era un dia feliç”. I aquest argument, el de la tristesa del 4 de desembre, el comparteix plenament Blanca Bragulat, dona de Jordi Turull. Jordi Malet Ponsatí, fill de l’exconsellera d’Educació, diu que ha patit una “sensació de realisme màgic: no saps exactament què ha passat, tot és tan surrealista que no t’ho acabes de creure. Ets conscient del que està passant, però alhora no vols acceptar-ho”. Berta, la seua tia, remata l’argument: “Penses ‘no pot ser, no pot ser, no pot ser’ i, alhora, ‘està passant, està passant, està passant’”. Però continuen forts.

Si la tardor va ser calenta, la primavera també va assolir una alta temperatura. Divendres 23 de març tornaven a ingressar en presó Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell. La presidenta del Parlament era l’única de tots que havia passat, només, una nit empresonada. Pel seu compte, Marta Rovira marxava a l’exili aquells dies, i evitava la compareixença i un més que previsible encarcerament. Diumenge, dia 25 de març, Carles Puigdemont era detingut a Alemanya. Tothom en pronosticava l’extradició. Aquell diumenge, els carrers de Catalunya tornaven a bullir després d’haver-ho fet dos dies abans, divendres, quan es va confirmar la presó dels polítics esmentats.

Per a Marcela Topor, aquell 25 de març va ser un dels seus pitjors dies. “Havia pujat a Bèlgica amb les nostres dues filles per passar la Setmana Santa. Jo sabia que estaven baixant per Dinamarca i, quan vam arribar-hi, Carles em va fer saber que havien entrat a Alemanya i que arribarien a la tarda. Poc després, els advocats em van explicar el que havia passat i jo vaig agafar un avió per tornar a Girona amb les nostres filles”. Marcela reconeix que no troba paraules per descriure aquells moments.

Al cap de 12 dies, tot es va capgirar. Marcela va anar a veure el seu marit empresonat el dimecres 4 d’abril. “Vaig tornar i l’endemà, dijous, em va trucar a la tarda, com sempre. Ell encara no sabia res. Vam parlar normal, va penjar, i als pocs minuts em truquen per preguntar-me si sabia el que havia passat. I em vaig espantar pensant que havia passat alguna cosa més grossa. Què més podia passar?”. La notícia, però, era que el seu marit seria alliberat. “Va ser brutal”. Marcela, que reconeix que entrar en una presó per visitar el seu marit la va impressionar molt, també vol destacar el tracte correcte que va rebre. “Va ser exquisit, de màxim respecte”. Malgrat això, ella sempre insisteix en el fet que aquests moments d’alegria eren contrarestats per l’existència de presos a Catalunya. Cosa que mai no ha oblidat.

Pel que fa als exiliats, tant la família Comín com Ferran Civit, company de Meritxell Serret, recorden amb especial alegria la retirada de les euroordres. Des d’una altra perspectiva parla Laura Masvidal, dona de Joaquim Forn, que reflexiona sobre tot el que, per a ella, ha suposat aquest temps. “Hi ha una cosa que per a mi té molt de valor. Jo he estat amb aquesta persona amb un compromís de parella durant molts anys, però no estava segura d’haver entès la seva vocació política. I ara l’he entès. He entès que hi ha compromisos que donen sentit a la vida. I el seu compromís polític és el sentit de la seva vida. I inclús la presó acaba donant sentit a aquests compromisos. Entre aquests compromisos també incloc el compromís seu amb mi. Entendre això té un valor extraordinari. En la relació de parella hi ha un abans i un després. I aquest després és molt més autèntic que abans”.

D’entre els bons moments viscuts en un període tràgic no es poden oblidar els suports rebuts. Per a Diana Riba ha estat molt important parlar amb la família de Joaquim Forn, amb qui el seu marit, Raül Romeva, va compartir 33 dies de cel·la. De Terrassa són Josep Rull i Lluís Puig. Cada vesprada, cap a les 19.30, enfront de l’ajuntament es reuneix gent que canten per ells, “plogui, nevi ­—perquè aquest any va nevar­— o faci un sol de justícia”, diu Alba Puig, filla de l’exiliat Lluís. També des de Terrassa, Meritxell Lluís es conforma que la gent la miri als ulls i li faça un somriure. “Això ajuda molt”. Francesc Riera, familiar d’Oriol Junqueras, valora molt el moviment “Free Junqueras” de suport que rep el seu cunyat. “La presència de samarretes amb la cara de l’Oriol fa veure que hi ha gent que el porta al cor”. A mitjan agost, quan l’ambient es calfava i s’enraria, la família de Joaquim Forn va dinar en un restaurant i un senyor li va demanar que passara a saludar la seua àvia, de qui celebraven el seu centenari. “Quan va entrar al menjador, tothom li va aplaudir”, recorda Laura Masvidal. Josep SurrocaBassa no pot oblidar quan la carnissera de Torroella de Montgrí li duia el sopar a la seua àvia. També “algú que apareixia” els primers dies d’empresonament i deia: “Això per a vosaltres”. “I ens trobàvem cartes i sobres amb diners i de tot”. El mateix fill de Dolors Bassa agraïa especialment quan els clients habituals del seu bar s’hi solidaritzaven. De vegades amb una mirada, sense necessitat de dir res. I recorda amb força el suport inesperat de dues persones. Un, el d’un senyor “que viu aquí, un militar anglès, bastant de dretes, que només té al cap els comunistes i em va dir: ‘Josep, tú sabes cómo pienso, pero pienso mucho en tu madre’. Que t’ho digui aquest...”. No menys sorprenent va ser la crida d’un funcionari de la presó d’Alcalá-Meco, on hi havia Dolors Bassa. “Vam pensar que havia passat alguna cosa, i quan vam arribar al seu despatx el tio se’ns va desmuntar. Que no havia vist mai això, que tot el seu suport, que li sabia molt greu... I va acabar plorant”. Blanca Bragulat, dona de Jordi Turull, agraeix els sopars grocs. I recorda també quan la Colla Vella dels Xiquets de Valls va visitar el seu marit a Estremera.

Turull, que va pronunciar un discurs d’investidura per ser nomenat president tot just un dia abans de saber que entraria a presó, va poder notar l’escalf quan el van triar a ell, malgrat la fallida del propòsit. Blanca Bragulat creu, “honestament” que la CUP “es va equivocar” no permetent la investidura. “Hauria estat molt més fort que haguessin empresonat un president”. Jordi Sànchez també va ser proposat, abans, com a substitut de Carles Puigdemont. Però el jutge no li va permetre acudir a la investidura. Susanna Barreda, la seua companya, recorda les paraules de Jordi Pina, el seu advocat: “És molt difícil que el jutge no el deixi anar a la investidura. Molt difícil”. Però ella, explica, estava segura que no l’hi deixarien anar. I el seu marit “creia que no, però en dubtava”. “Recordo el dia en què s’havia de celebrar el ple d’investidura i que no hi va poder anar. Jo tenia un vis-a-vis i pensava ‘hòstia, hauria pogut estar en la seva investidura, estant o no amb ell, però veient-lo, i estic aquí fent cua’ amb un fum de famílies que em miraven i em deien ‘mira, la catalana!’”.

Allò que mai no esperes

Són històries colpidores, que commouen, que et deixen glaçat. Sobretot quan es mira amb perspectiva tot el que ha menat aquestes famílies de represaliats allà on son ara. No ho esperava Meritxell Serret quan exercia la direcció tècnica de la Fundació del Món Rural, a Lleida, ni quan treballava per a la Unió de Pagesos. Tampoc Diana Riba quan va conèixer Raül Romeva, economista que treballava a l’Escola Cultural de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona, abans d’afiliar-se a Iniciativa per Catalunya. Menys encara Lluís Puig, sempre implicat en mil i un projectes culturals com el Mercat de Música Viva de Vic, que va dirigir abans de fer el mateix amb la Direcció General de Cultura Popular, moment en què va haver de deixar VESC, la seua empresa, per incompatibilitat. Tampoc quan feia de bomber a Barcelona, moment en què li van telefonar perquè ocupés una plaça de tècnic al Departament de Cultura, sense haver militat en cap partit.

Sí que hi militava Josep Rull, que va entrar a la JNC de ben jove, com Meritxell Lluís, la seua dona. Abans de ser-ne secretari general, el seu predecessor era Carles Campuzano, actual diputat al Congrés. Després va ser regidor durant 12 anys a Terrassa, i cap de l’oposició municipal. La seua dona recorda el seu lema de campanya: “Catalunya comença al teu Ajuntament”. Qui hauria dit, en aquells anys de pujolisme a la Generalitat, que els qui prendrien el relleu del partit serien assenyalats? Part de la responsabilitat de l’evolució política de Convergència també és de Jordi Turull, qui havia estat treballant les relacions institucionals amb Antoni Comas, conseller de Benestar Social. Turull, abans, també, va ser regidor —de l’oposició— a l’Ajuntament de Parets, el seu poble de l’ànima, i va treballar en dos ajuntaments com a gerent: el de Sant Adrià de Besòs i el de Sant Cugat. L’Institut Català del Voluntariat també va estar a les seues ordres. Ell sempre ha estat independentista, afirma la seua dona, Blanca Bragulat. I és que l’evolució ideològica de Convergència ha estat determinada per persones com ells. La JNC va veure entrar Jordi Turull quan només comptava 15 anys. Allí també es va criar, políticament, Joaquim Forn. Laura Masvidal, la seua dona, el va conèixer abans, quan presidia la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, a inicis dels vuitanta. Sempre, recorda, el va moure la inquietud política i social. “Des de ben jovenet ja reivindicava coses sense saber ni de què parlava”, diu Laura abans de riure, parlant del seu home. Després, Forn va evolucionar al costat de Ramon Juncosa, qui va ocupar diferents càrrecs d’àmbit educatiu al si de la Generalitat. “Un gran referent per a ell”.

També de ben jove, tot i que en un món radicalment distint, va començar a militar Anna Gabriel. Entre 2003 i 2011 va ser regidora a Sallent, la primera legislatura al Govern municipal i des del 2007 a l’oposició. Quan era a la universitat, recorda el seu company, ja estava a l’Ajuntament, i “veia que el secretari municipal posava moltes dificultats” per tirar endavant iniciatives, “al·legant sempre motius jurídics”. Per això, entre més coses, va triar estudiar Dret. Mai no va pensar, segurament, que aquesta disciplina, malauradament, li serviria a posteriori. Prèviament, a Manresa, on va cursar la secundària, s’havia implicat en organitzacions antifeixistes i en col·lectius de solidaritat amb els presos polítics, “perquè en aquell moment també n’hi havia”.

Abans, quan Josep Surroca encara era un adolescent, sa mare, Dolors Bassa, viatjava per Chiapas, el Salvador i Nicaragua, entre més llocs, “on va fer molts contactes com a voluntària, observadora internacional en eleccions i coses d’aquestes”. Bassa, que és mestra d’ofici, més endavant entraria a la UGT i a l’Ajuntament del seu poble, Torroella de Montgrí, amb Esquerra Republicana, partit al qual no es va afiliar fins que va entrar al Govern de la Generalitat, mesos després d’esdevenir consellera, recorda el seu fill. Mestra de formació, Josep Surroca recorda quan els va convocar, a tota la família, en un restaurant per comunicar-los que li havien oferit ser consellera d’Afers Socials. La van deixar elegir. “Tu mateixa”. “Ella ens va avisar que aniria amb el pin de les tisores. I així va ser. No es va llevar el pin contra les retallades”. Després, quan va entrar en presó, el seu fill relata com “el primer cop que la vaig anar a veure a Madrid, pel vidre em va dir que tota la vida havia estat convençuda que ‘jo vindria a veure’t aquí dins’. Ella a mi!”. I és que el seu fill, tal com es descriu, era el més “esbojarrat” de la família, políticament parlant. Tant que, fins i tot, li deia a sa mare que no s’atrevirien a tirar endavant amb el full de ruta que tenien previst. Adolescent encara, amb només 17 anys, Clara Ponsatí va passar efímerament pel PSUC, recorda sa mare, Montserrat Obiols. Ara, Oriol Ponsatí, germà de l’exiliada, es defineix com un “federalista desenganyat”. Les evolucions ideològiques són tan imprevisibles com l’esdevenidor polític. Dins de la seua família sempre n’havien parlat. Tot el contrari, sembla, que en la de Carme Forcadell. Només ella es va implicar en política, explica Ferran Pegueroles, un dels seus dos fills, que assenyala els seus primers records de sa mare com a activista quan participava en la Plataforma per la Llengua i en la Comissió de la Dignitat dels Papers de Salamanca. Toni Comín, pel seu compte, va evolucionar de la identificació amb Pasqual Maragall, quan pretenia saltar de l’Ajuntament de Barcelona a la Generalitat de Catalunya, a ser un dels consellers de la proclamació del 27 d’octubre. Abans, a inicis de segle, havia estat elegit diputat com a independent amb el PSC, integrat en Ciutadans pel Canvi, a la recerca d’un relleu al Palau de la Generalitat després de 23 anys amb Jordi Pujol com a president. La seua evolució política, com la de tants altres, la defineix perfectament Betona Comín, la seua germana. “És una mica l’expressió que emprava mossèn Ballarín: ‘jo m’estimo molt Espanya, però ens han tancat tots els camins i no ens deixen cap altra opció’”.

Alguns, com Jordi Sànchez, ho van veure més clar abans i demanaven el dret a l’autodeterminació quan gairebé ningú no ho feia, en els anys de la lluita cívica de la Crida a la Solidaritat. D’altres, també des de l’activisme cívic, s’han trobat, com ell, amb una situació tràgicament inesperada. Per exemple, Jordi Cuixart, emprenedor nat, tal com el defineix Txell Bonet, la seua companya. Empresari des dels 25 anys i familiarment independent des de prou abans, va combinar la seua iniciativa empresarial amb l’activisme des de ben jove, col·laborant amb Amnistia Internacional o amb la mateixa Òmnium Cultural que ara mateix presideix i de la qual, abans, va ser tresorer, proposat des de l’entorn de FemCAT, la Fundació d’Empresaris de Catalunya. Cuixart, autodidacte, va adquirir el seu compromís cultural, entre més coses, gràcies a un dels seus oncles, també emprenedor, que va muntar una llibreria als anys vuitanta a Santa Perpètua, quan Jordi encara era un adolescent i s’enamorà d’aquesta cultura que va acollir famílies com la de sa mare, d’origen murcià. D’esperit i de lluita transversal, ara és a la presó, ningú no sap ben bé per què. Però escoltant la gent es comprova que el seu carisma encara queda lluny d’estar segrestat, com ell.

Deu anys d’abans d’exiliar-se, a Marta Rovira li van encomanar, des d’Esquerra Republicana, refer un partit trencat. El 2011 en va esdevenir secretària general i, amb ella, la formació va créixer després de la crisi del segon tripartit. Quan ella va entrar al secretariat nacional de la formació, recorda Raül Presseguer, va saber cosir ferides obertes i “refer sinergies internes que no funcionaven”. Una tasca en què també va ser imprescindible Oriol Junqueras, vicepresident del Govern encapçalat per Carles Puigdemont, qui ja era conegut a Girona pel seu compromís amb la ciutat, governada pels socialistes des de la Transició fins que ell, el 2011, al segon intent, va guanyar l’alcaldia. Abans, recorda Marcela Topor, ja havia estat implicat com a director de la Casa de Cultura i com un dels impulsors de l’Agència Catalana de Notícies, “un projecte molt innovador en aquell moment en què alguns treballaven amb internet quan la majoria utilitzava faxos”.

També hi tindrien molt a dir els consellers Carles Mundó i Meritxell Borràs, alliberats temporalment, però a l’espera de judici. O el major dels Mossos d’Esquadra Josep Lluís Trapero i la intendent Teresa Laplana, acusats de sedició i el primer, també, d’organització criminal pels dispositius organitzats durant la passada tardor. O Adrià Carrasco, d’Esplugues, exiliat a Bèlgica des del mes d’abril, investigat per l’Audiència Nacional per possibles delictes de terrorisme i rebel·lió per haver tallat, presumptament, carreteres i aixecat barreres d’autopista. O també Tamara Carrasco, acusada, com Adri, de formar part dels Comitès de Defensa de la República i castigada sense poder superar el terme municipal de Viladecans, on viu. O els centenars d’alcaldes i càrrecs públics que estan a l’expectativa de possibles esdeveniments judicials. O Ramona Barrufet, Lluís Corominas, Joan Josep Nuet, Lluís Guinó i Anna Simó, membres sobiranistes de la Mesa del Parlament durant l’anterior legislatura. Són, per tant, només 16 històries d’entre les moltes més que es podrien contar. Relats de repressió i dignitat amb un final encara per escriure.