John Burton encara recorda molt bé el vespre en què Tony Blair li va trucar a la porta. Era l’any 1983 i en aquell moment Blair encara era tan sols un polític jove i desconegut a la cerca d’una circumscripció electoral que li permetés entrar al parlament com a diputat laborista. Sedgefield, la circumscripció que envoltava el poble de Burton, Trimdon, situada al nord-est d’Anglaterra, era l’única que encara no havia escollit cap candidat. Si Blair tenia la intenció de presentar-se com a candidat en una regió minera i carbonera com aquella, havia de convèncer Burton, que era el líder local del partit.
Burton va fer entrar Blair i li va oferir seure al sofà. Recorda que a la televisió feien la final de la Recopa d’Europa i el Reial Madrid s’enfrontava a l’Aberdeen. Van treure les cerveses i el partit es va allargar fins a la pròrroga. Burton explica que es va posar dempeus per anar al lavabo i, en tornar, havia pres una decisió: renunciaria a presentar-se com a candidat a la seva circumscripció electoral. En aquell moment va veure clar que, un dia, Blair esdevindria ministre. Com a mínim.
Aquell vespre, Blair va explicar a Burton el seu pla per expulsar els conservadors de la seu governamental de Downing Street. “Estàvem tips de perdre”, afirma Burton. Blair va arribar en el moment precís. Volia escorar els laboristes cap al centre encara que el partit s’hi resistís. Volia deixar enrere tot el llast polític d’esquerres que pesava més a la població. L’objectiu era remodelar el Partit Laborista, convertir-lo en una organització tan pragmàtica i poc ideològica que ningú no sospités cap mena d’inèrcia socialista. Blair ho va anomenar “New Labour”.
Les eleccions es guanyen al centre. D’aquí a pocs dies, Keir Starmer vol reprendre aquesta idea per esperonar els laboristes —un partit que és a l’oposició des de fa 14 anys— perquè arribin al poder, tal com feu Tony Blair en el seu moment. I perquè res no es torci, copia el mateix mètode que Blair va posar en pràctica a Trimdon anys ençà.
John Burton, avui un home de 83 anys, de celles espesses i bigoti ben retallat, podria passar-se hores parlant de Tony Blair. Durant un any i mig va deixar que Blair dormís a casa seva tot sovint. Per al Tony, explica Burton, la meva filla va buidar l’habitació que havia tingut de petita i la meva dona va planxar calçotets. A la sala d’estar, damunt de tauletes i còmodes de fusta s’hi poden veure fotografies emmarcades de tots dos: Blair i Burton de campanya electoral. Blair i Burton amb George W. Bush.
Burton va participar activament en la campanya electoral de Blair. Anava de porta a porta. Explica que a la gent li agradava aquest nou camí que proposava el jove candidat, i no només a Trimdon. El 1997, quan Blair finalment va arribar a l’oficina de primer ministre, al Regne Unit es parlava d’una “landslide victory”, una victòria aclaparadora.
Avui, les enquestes prediuen que Starmer guanyarà les eleccions amb un marge similar, com a mínim. Ara mateix, el Partit Laborista recull aproximadament un 40% de la intenció de vot; el Partit Conservador, els tories, un 20%. Això significa que, gràcies al sistema electoral britànic —en què cada circumscripció electoral té tan sols un guanyador—, els laboristes podrien arribar a ocupar 400 o fins i tot 500 dels 650 escons de la cambra baixa. Al partit fins i tot ja s’imaginen passar dues legislatures al poder, sinó més. Els conservadors més desesperats gemeguen que poden venir “20 anys de Starmer”.
Trimdon està situat en el que es coneix com a Red Wall. Els electors de les regions del centre i del nord d’Anglaterra eren votants tradicionals dels laboristes… fins que, el 2019, un populista d’allò més carismàtic anomenat Boris Johnson els va fer canviar d’opinió. Des d’aleshores, el Partit Laborista ha fet tot el que ha pogut per recuperar la regió. Starmer ho aconseguirà, afirma Burton. Com a mínim en els seus mètodes podríem dir que és l’hereu de Blair. Avui, “New Labour” es coneix com a “Changed Labour”, el laborisme transformat. Aposten perquè el mètode de Blair també ajudi a guanyar fins i tot als candidats menys populars.
Part del Partit Laborista detesta Tony Blair. Els membres més partidaris de polítiques d’esquerres no li han perdonat mai que volgués participar a la guerra de l'Iraq i que s’empassés aquella mentida de les suposades armes de destrucció massiva que tenia Saddam Hussein. Starmer, però, ho veu d'una altra manera. Podem estar orgullosos dels èxits de Blair, afirma. És el primer líder laborista que de tant en tant es deixa veure al costat de Blair.
L'any passat, Burton els va poder observar a porta tancada. Una colla de convidats selectes van celebrar els 70 anys de Sir Tony Blair a Londres. De sobte, Starmer es va posar davant de tot, disposat a fer un discurs a Blair, diu Burton. Va parlar amb una gran admiració dels canvis decisius que Blair havia fet al partit en el seu moment.
Starmer sembla tenir un model a seguir en la fermesa de Blair. L'any 2020 va ser escollit líder dels laboristes amb un programa d'esquerres, però des d'aleshores el que ha fet és escorar el partit al centre. Que si gravar les rendes més altes amb més impostos? Que si destinar milers de milions a les energies verdes? Starmer ja no en vol saber res, de tot això. Com també feu Blair, va imprimir fullets amb eslògans tan poc sospitosos que fins i tot els seus propis candidats no sempre eren capaços de recordar: estabilitat econòmica, més mestres, carrers més segurs. Res d’oferir cap mena de possibilitat perquè els ataquin.
El líder laborista ha declarat la guerra a l’ala més d’esquerres del partit. Va prometre que actuaria “sense cap mena de pietat” i això és el justament el que va fer. El seu equip va filtrar els candidats a les eleccions parlamentàries amb una malla molt fina. N’hi havia prou d’haver posat “m’agrada” a un parell de publicacions inapropiades per caure en desgràcia. Encara no fa gaire van expulsar Faiza Shaheen, una mare jove d'un suburbi de Londres que fa uns quants anys va mostrar simpatia per unes piulades antiisraelianes.
Starmer passa molt de temps intentant que els grans empresaris del país es posin de part seva. Al gener va sopar amb Blair i l'empresari John Caudwell. El multimilionari havia sigut un dels principals donants del Partit Conservador, però fa pocs dies va anunciar a la BBC que votaria els laboristes per primera vegada a la seva vida. “Keir ha expulsat del partit tot el que era més d’esquerres”, va explicar Caudwell en horari de màxima audiència. El Partit Laborista s’ha apropat fins a tocar les seves pròpies opinions, les d'un “capitalista comercial”.
Starmer, fill d'un fabricant d'eines i d'una infermera, destaca sempre que sap molt bé què significa la pobresa. La seva família no sempre podia arribar a final de mes. A diferència de Blair, que creia profundament en la tecnologia, Starmer no creu que la globalització sigui la panacea i tampoc no creu que categories com l’esquerra i la dreta hagin quedat obsoletes. Tanmateix, a mesura que s’apropa el dia de les eleccions, totes aquestes opinions tenen menys pes.
Qui controla la campanya de Starmer és l'irlandès Morgan McSweeney; que va veure en Starmer un candidat prometedor fins i tot abans que ningú cregués en ell. Starmer, però, ara li ha posat tot de blairites experimentats al costat. El veterà Pat McFadden va ser un dels principals assessors de Blair. Fins i tot el llegendari spin doctor de Blair, Peter Mandelson, conegut dins del partit com el “príncep de les tenebres”, torna a aconsellar. “Starmer no és Blair”, va dir Mandelson durant la conferència del partit a la tardor. Però de tots els líders laboristes és el que més se li assembla. Des de l’ala més esquerrana del partit ho expressen de manera menys diplomàtica. El que proposa Starmer és “Blairisme sense carisma”, lamenten.
La manca de carisma persegueix Starmer des de fa anys. Davant la casa de Burton hi ha l'església des d’on Blair es va dirigir als britànics després de la mort de la princesa Diana. Hi ha una placa que ho rememora. Aquí, fins i tot els moments més tristos viscuts amb Blair es recorden amb afecte. Starmer, en canvi, com gairebé tots els polítics del present, ha de fer front a l’escepticisme.
Al centre de Trimdon, molts negocis han tancat. Una petita botiga anomenada Fabulous Finds ven sabates per a nadons, piles i gelats. La dependenta és una dona amb els cabells decolorats i pantalons de camuflatge. Ens diu que no que fem públic el seu nom. “Posa que soc la Blondie”, la rossa. Blondie és una infermera jubilada. Explica que sempre havia votat els laboristes, com gairebé tothom del poble. El 2019, però, les coses van canviar. Creu que Jeremy Corbyn, el candidat laborista d’aquell moment, només feia que dir ximpleries socialistes. Va votar per Boris Johnson, l’il·lusionista que va prometre a les terres del nord d'Anglaterra —ignorades per Londres— que posaria el Brexit en marxa i que donaria molts diners a la regió.
Però les promeses se les ha endut el vent. Moltes ajudes de tipus estructural han arribat fa quatre dies i part dels diners s’ha invertit en projectes vistosos, però inútils. A Trimdon no ha millorat res i moltes coses han empitjorat, afirma Blondie. Abans hi havia set pubs al poble, però avui només en queda un. Al vespre gairebé no hi ha autobusos i a l'hivern la neu només es neteja un cop per setmana. “I només al carrer principal”. Els 14 anys de polítiques d'austeritat dels conservadors han deixat empremta. Blondie no sap a qui votarà a les eleccions de principis de juliol. Starmer és força avorrit, diu. “Si et soc sincera, ja no confio en ningú”.
La sort de Starmer és que el partit adversari fa anys que es va tirant pedres damunt la seva pròpia teulada: el Brexit hard de Johnson ha resultat ser un fracàs. La seva successora, la fugaç primera ministra Liz Truss, va desfermar el pànic en els mercats financers i va fer pujar els tipus d’interès hipotecaris. I el seu successor, Rishi Sunak, ha hagut de recollir els bocins del caos i està fent una campanya electoral tan terrible que n’hi hauria per preguntar-se si el seu propi equip el vol sabotejar.
Sunak va anunciar la data de les eleccions sota una pluja torrencial. Després va visitar el lloc on es va fabricar el Titanic. Va acabar saltant-se part dels actes commemoratius del desembarcament de Normandia per gravar una entrevista. Sense oblidar que, en intentar donar de menjar a unes ovelles en un acte públic, els animals van fugir d'ell. Starmer, doncs, per a molta gent és un home amb més sort que talent. Els conservadors li estan regalant els votants, com aquell qui diu.
Tony Blair va arrasar Downing Street el 1997 a cavall d’una onada d'eufòria. Les bandes de brit pop vivien el seu moment àlgid i l’habitatge tenia un preu assequible. El món es preparava per entrar en un nou mil·lenni. L'optimisme de Blair encaixava amb aquella època. Va convertir la cançó Things Can Only Get Better en el seu himne perquè realment feia l’efecte que les coses només podien anar a millor.
Avui, va afirmar Starmer en un acte organitzat pel think tank de Blair l'estiu passat, la situació és diferent: l'economia està malmesa, l'administració pública està feta ruïnes i els ànims no acaben de rutllar. Ni tan sols no s’ha molestat a triar una cançó de campanya. Si Starmer esdevé primer ministre, vol estimular l'economia i destinar els ingressos al benestar social. És la vella recepta de Blair. El que passa és que, aquells anys l'economia creixia gairebé per si sola i ara fa anys que està estancada.
L'antic líder laborista de Trimdon, John Burton, va passar la nit de les eleccions el 1997 al costat de Tony Blair. Tots dos miraven les projeccions de vot per televisió sense acabar-s’ho de creure i després van volar cap a Londres en jet privat. L’entusiasme palpitava arreu, recorda Burton. Per a molts, aquella victòria va ser una mena d’alliberament. Al pub, un tècnic de la BBC li va saltar als braços.
Ben entrada la nit, Blair va pronunciar unes paraules que passarien a simbolitzar tota una època: “Avui encetem una nova era.” Burton tenia por que el mal temps passés per aigua la compareixença, “però aleshores, just en el moment oportú, va sortir el sol. En aquell instant vaig arribar a creure que Tony era capaç de caminar per damunt de l'aigua”. Si les enquestes no l’erren, Starmer podrà fer un discurs semblant ben aviat, però segurament més sobri. Tindrà menys sentimentalisme, menys optimisme, que és el que exigeixen els temps que corren. Potser ni tan sols no surt el sol.