Boris Johnson està perdent pes una altra vegada. Fa poc, el cap del Govern britànic fou vist jugant al tennis a casa de l’ambaixador americà. Ara també ix a córrer amb regularitat pels jardins del palau de Buckingham, amb el permís de la reina.
Segons el seu entorn, Johnson creu que la malaltia de la COVID-19 l’ha portat a l’UCI sobretot perquè té sobrepès. Quan el van ingressar a l’hospital a principis d’abril, gairebé pesava 110 quilograms. Ara està manifestament decidit a perdre pes. Es diu que ha animat els seus ministres a que es comprometen a aprimar des dels cinquanta anys, segons han informat recentment els mitjans de comunicació britànics.
Per això, als cinquanta-cinc anys, Johnson corre i fa exercici en diversos parcs privats de Londres. Sembla que, pel que fa a la seua salut, millora dia a dia. No obstant això, políticament, Johnson va ràpidament en declivi. Els que li són fidels es pregunten, cada vegada més incòmodes, on està realment el Johnson que anava a favor de la corona i si tornarà.
Només fa mig any que Johnson va obtenir una victòria electoral que ni tan sols els conservadors més optimistes esperaven. Una majoria absoluta, amb més de 80 escons al parlament, que va liquidar l’oposició laborista i que va posar fi triomfalment a la llarga batalla pel Brexit. Segons semblava, res no podia impedir que Johnson governara durant els propers anys.
Llavors va arribar el coronavirus.
Des d’aleshores, el públic britànic és testimoni d’una inconstància que l’home que ocupa el número 10 de Downing Street va instaurar com a programa electoral. Un home que perd els estreps durant una crisi i que ja no pot confiar en la seua arma més esmolada: el domini de la llengua i l’eloqüència.
El cap del govern mai no havia estat tan allunyat del seu gran ídol polític, va criticar recentment The Guardian: «Oblideu el paper com a Churchill; avui Boris ja no aconseguiria feina ni com a Johnson».
Així, el primer ministre ja no pot mostrar cap debilitat més. L’antiga crisi, el Brexit, gairebé oblidada a causa d’una de nova, s’està fent lloc amb diligència al primer pla novament. A Johnson li agradaria rescatar les negociacions encallades sobre un futur acord comercial d’ací a poc en una reunió amb la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen.
Si no vol perdre definitivament la confiança de la seua gent, haurà de complir alguna cosa. Però ni tan sols està clar si l’home que sempre va vendre el Brexit quasi com una missió religiosa, sap del tot el que ell mateix vol encara. Pel que sembla, BoJo -el malnom amb què alguns periodistes el distingeixen- ha perdut el seu encant.
És ben cert que la crisi del coronavirus ha enxampat desprevinguts tots els governs del món. Però pràcticament cap altre cap de govern ha dirigit el seu país d’una manera tan vacil·lant durant els últims mesos com Johnson. Mentre que a la resta d’Europa feia temps que s’havien preparat per a les dures mesures de confinament, ell feia broma del virus, feia encaixades de mans amb infectats i defensava l’eixida als pubs com un dret humà dels britànics.
Després que Johnson bloquejara el seu país, es va fixar repetidament diversos objectius que no han pogut complir. Tan desconcertants eren les normes, que els governs d’Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord se’n van distanciar perquè, de vegades, Johnson només actua com a primer ministre d’Anglaterra.
La setmana passada va declarar una quarantena de dues setmanes per a tot aquell que entre al país, tot i que el seu principal conseller científic s’hi mostra escèptic. Com ha argumentat, una mesura com aquesta hauria sigut raonable al principi, quan el número d’infectats a l’illa era reduït i en altres llocs alt. Fa temps que ocorre el contrari a una caiguda. Amb més de 50.000 morts, el coronavirus és el trist líder d’Europa.
Fins ara, els britànics han esperat en va una disculpa o la confessió dels errors. Està «orgullós del que ha aconseguit», va declarar Johnson; una opinió que és quasi exclusivament seua. En una enquesta recent de YouGov, ciutadans de set països europeus, entre els quals n’hi havia de britànics, estaven d’acord en què no hi havia cap país que estiguera pitjor dirigit durant la crisi que el de Johnson. Ara el Regne Unit és, literalment, el malalt d’Europa.
La mala sort de Johnson és que enmig d’aquesta pandèmia ha guanyat un nou oponent polític més fort. Cada dimecres a la Cambra dels Comuns, s’enfronta al nou líder dels laboristes, Keir Starmer, un enginyós advocat pels drets humans que prova de fer públics els errors de Johnson d’una manera precisa i lacònica. Per aconseguir-ho, no ha de fer molt més que engegar-li a la cara les seues pròpies paraules.
Per exemple, quan el diari conservador TheDaily Telegraph va informar fa poc en exclusiva que, des d’ara, Johnson es faria càrrec del «control directe» de la gestió de la crisi nacional, Starmer va preguntar amablement: «Qui n’ha tingut el control fins ara?»; Johnson es va quedar amb la boca oberta. A principis de juny, Starmer va insistir: «El dia 1 de juny, vostè va prometre que el millor sistema de seguiment i de rastreig del món estaria llest. No ho està. Per què no?»; «No entenc tots aquests atacs», es queixava Johnson. Starmer, seguidament, atacava: «Confon preguntar amb atacar». De nou, el cap del govern no va saber què respondre.
La imatge de Johnson al Parlament emesa en directe a milers d’espectadors és lamentable. El mestre de la paraula s’ha quedat en silenci. Al principi encara intentava convèncer amb les seues grolleries habituals. Per exemple, per a Johnson, mantenir plana la corba d’infectats volia dir «enfonsar el barret mexicà». El que potser abans podria haver sigut graciós, de sobte, enfront de les innumerables morts, era senzillament irreverent. Llavors, Johnson va reprimir el llenguatge. Encara no ha trobat un de nou.
Per al polític amant de l’espectacle també és importú el fet que haja perdut l’audiència durant la crisi del coronavirus. Durant setmanes, una gran part dels diputats ha participat en debats a través de la pantalla. Per a Starmer, jurista que tendeix a ser tímid, això és un avantatge. Per a Johnson, que s’alimenta d’aplaudiments, és un obstacle. Sembla un pallasso trist al circ de la Càmera dels Comuns. Potser no és per casualitat que el secretari d’Estat, responsable del parlament, convocara fa poc a tots els diputats de nou a Westminster malgrat el risc de contagi.
Els companys de partit de Johnson tampoc no han passat per alt aquesta davallada i es pregunten cada vegada més si la malaltia ha afectat el seu líder més fort del que ell voldria admetre. Hi ha rumors que diuen que el cap de govern no està en plena forma, que trontolla i que depèn massa dels seus consellers. Són els mateixos rumors que la predecessora de Johnson, Theresa May, va haver d’escoltar abans que la seua pròpia gent la fera fora del govern l’any passat.
Boris Johnson està lluny d’això. Fa poc, però, un número perillosament gran de diputats conservadors es van rebel·lar diverses vegades contra el govern. «Fins i tot, en les pròpies files la gent es pregunta quant de temps més aguantarà Boris», afirma Jill Rutter, de l’influent laboratori d’idees UK in a Changing Europe. Ara, a Johnson, li passa factura el fet que reunira majoritàriament «gent de tercera classe i inexperta» al gabinet quan ell mateix encara era nou a la feina. No els va escollir «per competència, sinó per lleialtat».
A més, segons Rutter, Downing Street està dirigida majoritàriament per la gent que al seu dia va dirigir la campanya del Brexit. «La seua fortalesa són els titulars i els eslògans, no la política de crisi, i allò comú en el que diuen és que no dubten en contraatacar».
L’electorat també s’adona de com d’absurd s’està actuant a Downing Street. Sobretot des que Johnson es va aferrar amb totes les seues forces al seu assessor cap, Dominic Cummings, el qual s’havia saltat diverses vegades les estrictes normes de confinament amb excuses absurdes. Des de llavors, els índexs d’aprovació de Johnson estan caient en picat, i la distància dels laboristes respecte dels conservadors s’ha reduït a uns pocs punts en les enquestes.
«No em puc recordar de cap govern que haja perdut la simpatia de l’electorat en tan poc de temps», afirma Tim Bale, politòleg de la Universitat Queen Mary de Londres. En la ment de molt britànics s’ha instal·lat una perillosa tríada per a Johnson: «Els qui ens van tractar com a idiotes en la crisi de Cummings, han resultat incompetents en la crisi del coronavirus, i el cap del govern està massa dèbil com per comandar el timó».
En tot cas, John Major va viure una caiguda igualment dràstica després del Black Wednesday en 1992. El primer ministre d’aquell moment va haver de devaluar dràsticament la lliura esterlina després d’una sèrie d’especulacions monetàries. Va patir un desprestigi del qual no es va recuperar mai; segons Bale, la derrota electoral de 1997 es va segellar en aquell moment.
Quant de Major hi ha al Johnson de l’època post-coronavirus? L’home, l’optimisme aparentment inalterable que ha patit visiblement durant els darrers mesos, pot retrobar la seua antiga fortalesa?
L’oportunitat se li oferirà ben prompte. Com a molt tard a finals de juny, després d’un enfrontament a Brussel·les, Johnson haurà de decidir si vol prolongar una vegada més el període de transició fins el Brexit real el 31 de desembre: una mesura a la qual la majoria dels britànics donen suport. O bé, si deixa passar la data límit i, amb això, accepta el fet que el seu país se separe de la Unió Europea a final d’any sense un acord: una mesura a la qual una gran part del seu partit dona suport.
Les dues alternatives són arriscades per a Johnson. Si transigeix, molts del seu partit el titllaran definitivament de dèbil. Si s’hi resisteix, els britànics el faran responsable de les conseqüències econòmiques que s’afegiran als estralls del coronavirus.
A Boris Johnson encara li queda un llarg camí per recórrer abans de recuperar-se.
Traducció de Marina Cortés