Regne Unit

Jeremy Corbyn: "Ja no podem aturar el Brexit’"

El líder del Partit Laborista del Regne Unit, Jeremy Corbyn, parla sobre el declivi de l’esquerra a Europa i com en edat de jubilació encara es pot ser un ídol per als joves.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Jeremy Corbyn, l’home sobre el qual recauen les esperances de la joventut britànica, fotografia tapes de clavegueres i fa melmelada en el seu temps lliure. Li agrada vestir amb jaquetes bombades i a vegades, si és necessari, passa de contraban formatge anglès al seu domicili vacacional a Mèxic. En altres paraules, duu la vida mitjanament estrambòtica d’un jubilat britànic. Professionalment, Corbyn, de 69 anys, s’està preparant per convertir-se en el pròxim primer ministre britànic. Des que el 2015 aquest home d’Islington (Londres) sorprenentment va arribar fins al cim dels laboristes, el partit està vivint un boom sense precedents. Igual que Bernie Sanders als EUA, Corbyn entusiasma amb una política socialista i pacifista la gent jove, sobretot. Amb 54.000 membres, el Partit Laborista és el més gran de la UE. En les eleccions del 2017 va aconseguir un 40 per cent, malgrat els atacs descomunals dels mitjans de comunicació britànics i les intenses baralles internes pel rumb que prendria el partit. Des d’aleshores hi ha partits d’esquerres i socialdemòcrates fent cua a Londres per arravatar a Corbyn el secret del seu increïble èxit.

 

­—Senyor Corbyn, si mira al seu voltant, per Europa, la socialdemocràcia està condemnada a la ruïna?

—I ara! Mireu Portugal, allí el partit socialista lidera un Govern d’esquerres d’èxit. El Partit dels Treballadors suec també ha estat molt bé últimament.

—Aquests ja són els últims bastions. A Alemanya, França, els Països Baixos i altres països els socialdemòcrates estan a punt de convertir-se en un partit minúscul, un micropartit. Per què els va tan malament?

—La manera com els partits van reaccionar a la crisi financera i econòmica del 2008 va ser decisiva. La pregunta és: volem seguir tolerant que les limitacions pressupostàries dominin un sistema econòmic que reparteix la riquesa en la direcció errònia? O hi proposem una alternativa? Penso que els partits d’esquerres tindran èxit si segueixen una política antiausteritat contundent.

—Actualment a Europa qui té èxit són sobretot els populistes amb tendències de dretes.

—Quan les persones s’allunyen decebudes dels polítics i de la política pot ser molt perillós. Per això també veig que l’ascens de l’extrema dreta a Àustria i Alemanya és molt inquietant. A pesar que a Alemanya l’AfD, després de tot, ja no pot entrar en les enquestes, el seu èxit és alarmant.

—El declivi de la socialdemocràcia va començar després que governessin homes com Tony Blair i Gerhard Schröder. Casualitat?

—Blair va intentar portar la socialdemocràcia cap a una anomenada “tercera via”.

—Cosa que, al cap i a la fi, el va ajudar a aconseguir el 1996 una victòria aclaparadora.

—Sí, però per aconseguir-ho va portar el Partit Laborista a la dreta, una estratègia que jo sempre he considerat incorrecta. Va ser bo i adequat que hi hagués inversions en el sistema sanitari i en l’educatiu. Però el pitjor va ser la participació britànica en la guerra d’Iraq i creure que les institucions i l’ajuda estatals estaven millor en mans privades.

—La seva resposta, doncs, és un rumb fort d’esquerra.

—La nostra resposta és una política contundent que es basa en valors. Valors com que tots i cadascun dels individus d’una comunitat compten i les minories no han de ser el cap de turc, valors com que hem d’invertir els nostres diners en ensenyament i formació i, sobretot, que les persones necessiten esperança. Els ciutadans d’arreu d’Europa han de poder tornar a creure que tenen un futur. El grau de frustració i desesperació en regions postindustrials és enorme. La gent té massa pocs treballs, massa roïns i massa inestables, cosa que comporta un gran perill per a una societat. Per això nosaltres diem que cal tornar a repartir la riquesa.

—Al Regne Unit hi ha molt pocs desocupats, no hi ha hagut res de semblant des del 1975. L’economia millora a pesar del Brexit.

—Realment molta, molta gent treballa, en el millor dels casos, a temps parcial o segons la demanda i fa deu anys que els salaris no creixen. Quasi quatre milions de britànics depenen de bancs d’aliments per poder menjar, i tot en el sisè país més ric del món. Els conservadors es recreen en el benestar que hi ha en parts de Londres i al sud-est d’Anglaterra. Però, d’això, a la resta del país no n’hi ha gens ni mica.

—Per això l’any passat el Partit Laborista va guanyar el 40 per cent dels vots?

—Nosaltres vam respondre a les preocupacions de la majoria, sí. I la nostra campanya electoral ha canviat. Ara anem municipi per municipi, integrem molt més els nostres membres de partit. Tots junts hem plantejat la idea d’un servei educatiu comú nacional. Una cosa completament nova al Regne Unit, on el sistema d’ensenyament està dividit i cadascú, des de l’escola, passant per autoritats locals fins a les universitats finançades per l’Estat i les privades, tenen altres idees. A més, hem trobat noves vies per apropar els nostres missatges al poble.

—Eludint els “mitjans de comunicació mainstream”, com vostè els anomena.

—Sí. Els nostres pitjors adversaris seuen a les redaccions dels periòdics mainstream, que són increïblement hostils. Des que fa tres anys em vaig convertir en el líder del Partit Laborista el 86 per cent de les notícies d’aquests periòdics han malparlat de nosaltres. Hi fem front tan bé com podem, sobretot a través de la televisió i les xarxes socials.

­—Però no els calen periodistes perquè els difamin. Els  oponents més durs encara estan en el seu propi grup parlamentari.

—El partit està més unit del que vostè pensa. Al nostre últim congrés del partit a Liverpool van venir quasi 14.000 persones; en aquest país no hi ha hagut cap acte polític tan concorregut. I ens hem pogut posar d’acord sobre la majoria de temes com cal. No hi ha una gran separació.

—Malgrat tot, molts diputats laboristes preferirien tornar a desfer-se de vostè avui mateix si poguessin.

—Diguem-ho així: alguns diputats del meu partit necessiten un poc més de temps per pujar-hi a bord.

—Per què és tan odiat entre l’antiga guàrdia laborista?

—Temo que això hauria de preguntar-ho a ells. Jo m’apropo a tothom, sempre.

—Es diu que alguns antics seguidors de Blair i centristes més joves estan planejant un nou partit. Això li facilitaria les coses?

—No, no desitjo que el partit se separi, posaria en perill tot el nostre futur. Hauríem de comprendre junts que només podem guanyar les pròximes eleccions si presentem una alternativa radical al Govern conservador actual. I la podem oferir.

—Vostès, entre més coses, planegen una nacionalització de la xarxa ferroviària i d’electricitat. A més, volen concedir als treballadors molta més participació en les seves empreses i una monumental redistribució de la riquesa des de dalt a baix.

—La nostra política és raonable, inclusiva i realment a favor dels interessos de la majoria dels ciutadans. Segons les enquestes, hi ha una majoria que dona suport al pla de tornar a posar la xarxa ferroviària en propietat pública.

—Vostè, en 35 anys com a diputat, ha adquirit una reputació de rebel laborista. Tot sol ha votat contra el seu propi partit en 400 ocasions.

—Oh, crec que n’han sigut moltes més.

—Al mateix temps, alguns rivals interns van ser sancionats durament mentre vostè estava al capdavant. No és absurd, això?

—Ningú no va ser sancionat pel que vagi votar. Nosaltres no castiguem la gent per les seves opinions, sinó pel seu comportament o per declaracions falses.

—Alguns membres del seu propi partit li recriminen que vostè tolera l’antisemitisme, és així? El tolera?

—Clar i ras: no. L’antisemitisme és una forma repugnant de racisme, el rebutjo fermament. No hi ha espai per a això en el nostre partit i s’ha d’erradicar de tota la societat. Nosaltres farem tots els passos necessaris per lluitar contra l’antisemitisme i garantir que els jueus puguin viure al Regne Unit sense ser molestats.

—El país està extremadament dividit, en gran part pel Brexit. Si el pogués aturar, ho faria?

—Ja no podem aturar el Brexit. El referèndum es va fer, el procés de separació està en marxa. El que podem fer és entendre per què la gent volia sortir de la Unió Europea.

Il·lumini’ns.

—Molta gent està enfadada per la manera com se’ls ha ignorat i oblidat. En les regions desateses hi havia alts percentatges de participació pel Brexit, allí les condicions de treball fa dècades que són cada vegada pitjors, tot amb el suport de lleis i normes de la UE. A diferència dels conservadors, que volen continuar així, nosaltres volem tornar a reforçar els drets de la població treballadora.

—Admet vostè que en les negociacions del Brexit tindria els mateixos problemes que la primera ministra May?

—No. Nosaltres no portaríem el nostre país en un camí cap a una economia dels EUA completament desregulada. Nosaltres perseguiríem una unió duanera nova i completa amb la UE, mitjançant la qual (i això és el més important) no seria necessària una frontera forta entre Irlanda i Irlanda del Nord. Amb nosaltres es conservarien les cadenes de subministrament de les empreses. La gent s’ha decidit a favor o en contra de la UE, però ningú no ha votat perdre el seu treball o el seu nivell de vida.

—Alguns pensen que el referèndum hauria acabat d’una altra manera amb un líder laborista pro-UE. Com hauria de ser una UE a la qual vostè donaria suport?

—Sempre he criticat la política de competència i l’economia de mercat a Europa i, és clar, com van tractar Grècia durant la crisi econòmica. Jo tinc en ment una Europa social, amb societats que estan per a tothom i no per a uns quants.

—Uns quants neoliberals?

—Bé, vostè ja es deu haver adonat que no soc un gran fan d’un sistema econòmic neoliberal.

—Vostè ha sentit compassió alguna vegada per Theresa May, que es troba amb la tasca quasi impossible d’haver d’agradar tant a Brussel·les com al seu partit?

—Soc una persona compassiva, em sap greu per qualsevol persona que estigui malament. Però el millor camí per evitar una pressió excessiva és no exposar-s’hi més.

—No voldria ofendre’l, però vostè pertany, igual que el senador d’EUA Bernie Sanders, a una generació de polítics més vella...

—No em puc creure que m’acaba de dir això! (rialles)

—... podria explicar per què molta gent jove l’escolta amb tanta atenció?

—No té res a veure amb nosaltres com a persona. Només demostra que com a partit o com a moviment tornem a donar esperança a la gent. Els joves no s’han allunyat mai de la política, la política s’ha allunyat d’ells. Jo vaig créixer als any cinquanta i seixanta i sabia que ho tindria millor que els meus pares. I ells no eren pobres. El punt d’inflexió va ser la política de Ronald Reagan i Margaret Thatcher. El seu missatge a la joventut era que de seguida havien de pagar per la seva educació, per la seva salut i per les seves pensions, que ningú no s’interessava per ells realment; i que la vida és tota una cursa.

—I ara vol tornar vostè al futur?

—El que nosaltres volem a banda i banda de l’Atlàntic és una redistribució del benestar i del poder. Bernie Sanders ho va dir molt ben dit: “Amèrica s’ho pot permetre tot, menys la present desigualtat”.

—Vostè farà 70 anys l’any vinent. Es presentarà a les pròximes eleccions una altra vegada?

—Soc molt jove. Estic sa. Soc vegetarià, cada matí menjo les meves farinetes. No fumo, no bec. No faig res que sigui nociu. Ho sento si sona una mica avorrit.

—Senyor Corbyn, gràcies per l’entrevista.

Traducció de Mar Sanfèlix

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.