El 28 de maig vinent es complirà un any del tomb electoral al País Valencià que va marcir el Botànic. Des de l’estiu passat, doncs, PP i Vox han desplegat el seu programa de govern en les diferents àrees competencials. Els canvis són substancials en diferents camps: en ensenyament, volen aprovar una llei que minoritza la llengua pròpia; en cultura, han iniciat una ràtzia contra el que el conseller Vicente Barrera considera “pancatalanistes”; en memòria històrica, tenen previst aprovar una llei revisionista...
També en el camp de l’arquitectura institucional i territorial han començat a fer passes. Són passes subtils i legislativament poc cridaneres, però de força importància simbòlica. Així s’ha d’entendre la decisió de
El PP mai s'ha sentit còmode amb la idea de potenciar les comarques.
modificar la llei de mancomunitats comarcals, que va aprovar el Botànic l’any 2018 i que estava cridada a ser un primer pas cap a la comarcalització del País Valencià. Ara, PP i Vox volen introduir canvis i, sobretot, eliminar la figura jurídica de la mancomunitat comarcal. Això no significa que s’eliminen les mancomunitats com a tal, però sí l’especificitat comarcal que es va introduir en la llei.
La Generalitat defensa el canvi, tot assegurant que la modificació de la llei s’enquadra en el procés de «racionalització i cerca de l’eficiència» que ha posat en marxa el govern de Carlos Mazón. Els partits de l’oposició, en canvi, hi veuen una intencionalitat clara: esborrar la comarca com a unitat de referència territorial. En definitiva, tornar-la als llimbs administratius i jurídics en què s’ha trobat la major part del temps, d’ençà de la instauració de l’autonomia.
Quin model de país?
Al darrere de tot plegat, hi ha una disputa soterrada per la concepció territorial del País Valencià. Mentre la dreta s’ha trobat sempre molt còmoda en la lògica d’«una autonomia, tres províncies», l’esquerra —amb diferents intensitats— ha reivindicat tradicionalment les comarques com a ens de gestió territorial i com a fonaments sobre els quals construir el país. A ulls dels conservadors, les comarques, com el terme País Valencià o el llegat de Joan Fuster, representen una mena d’eix del mal identitari.
Per a Fran López, alcalde de Rafelbunyol i responsable de mancomunitats del PSPV-PSOE, la modificació de la llei suposa “un atemptat contra l’autonomia municipal” i va “en contra de l’organització territorial que històricament sí que han assumit sindicats, associacions, centre d’estudis o partits”. Rafael Pla, diputat de Compromís a les Corts, és taxatiu: “Les comarques, com a instruments de vertebració del territori, no els agraden”.
“En un context de recursos escassos i quan el que es persegueix és el màxim d’eficiència econòmica, no té cap sentit crear i mantenir una nova estructura administrativa. No hi ha motius ideològics en aquest canvi”, respon, José Antonio Redorat, director general d’Administració local a la Generalitat Valenciana, el qual abans havia exercit de secretari de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies (FVMP).
La llei aprovada pel Botànic el 2018 va donar carta de naturalesa a les 'mancomunitats comarcals'.
Que al PP no li agradaven les mancomunitats comarcals era, en realitat, cosa ben sabuda. Fou, de fet, a instància de la Diputació d’Alacant —governada pel PP— que l’executiu de Mariano Rajoy va presentar el 2018 un recurs d’inconstitucionalitat contra la llei aprovada pel Botànic.
Carlos Mazón, aleshores president de l’ens provincial, va arribar a dir que les mancomunitats copiaven el “model català”. El setembre de 2019, però, el Tribunal Constitucional va llançar una galleda d’aigua freda sobre el PP en estimar la plena constitucionalitat de la legislació impulsada pel Botànic. La llei, doncs, podia entrar en vigor.
Un rescat del pou de l’oblit
El text legislatiu havia estat aprovat el 2018 a les Corts amb els vots favorables de socialistes, Compromís i Podem. Fou, en realitat un assoliment històric: per primera volta, la Generalitat Valenciana legislava en aquesta matèria. No és que no existiren mancomunitats abans d’aquesta legislació, però les que existien ho feien sota l’empara de la llei general de règim local, sense cap especificitat pròpiament valenciana.
La legislació del Botànic va donar carta de naturalesa al concepte mancomunitat comarcalper referir-se a aquelles que coincidien amb els límits de les demarcacions comarcals (si bé també preveia excepcions, en casos de continuïtat geogràfica) i incloïa, per a aquestes, avantatges en termes de finançament i convenis competencials. Era un intent per dotar de consistència administrativa unes comarques que, ni en temps de Joan Lerma ni en temps dels successius executius del PP, havien gaudit de gaire atenció, quan no d’un desinterès manifest.
“L’objectiu de la llei era descentralitzar la Generalitat i delegar en les mancomunitats determinades competències, com ara en matèria d’habitatge, serveis socials o polítiques d’ocupació”, explica Antoni Such, que va ser director general d’Administració Local i pare de la norma.
La llei també preveia l’obligació per part de les diputacions de mantenir un contacte directe i preferent amb les mancomunitats per tal de desenvolupar les seues polítiques. La llei, doncs, tenia per objecte legislar sobre les mancomunitats, però, de retruc, també esmenava l’omnipresència competencial de les diputacions provincials en el territori.
Hi havia, per tant, un cert qüestionament de l’statu quo. L’aprovació de la llei va coincidir en el temps, a més, amb un debat intens entre els partits del Botànic sobre el buidatge competencial de les diputacions, un buidatge que, en última instància quedà com a simple revisió i amb limitats efectes pràctics.
Mancomunitats de primera i de segona
La condició de mancomunitat comarcal permetia que les mancomunitats que adquiriren aquesta condició tingueren delegades de forma automàtica determinades competències que, altrament —com a mancomunitats ordinàries—, havien de sol·licitar. D’ençà que entrà en vigor la norma, set mancomunitats han sol·licitat ser catalogades com a comarcals. La Federació Valenciana de Municipis i Províncies té comptabilitzades 31 mancomunitats.
Els canvis que vol introduir la Generalitat Valenciana ara no implicarien, segons explica José Antonio Redorat, la desaparició de les mancomunitats; “només”, recalca, la desaparició de la “forma jurídica de les catalogades fins ara com a comarcals”.
“El que va fer el Botànic —assegura— és generar duplicitats innecessàries i injustificades. Les mancomunitats continuaran existint com fins ara i la Generalitat continuarà donant-los suport per tal que responguen a la seua raó de ser, que és la de donar serveis als municipis i, de forma molt especial, als municipis més xicotets”, raona el director general d’Administració Local, el qual argumenta, com a prova del “fracàs” de les mancomunitats comarcals el fet que només se’n constituïren set. “S’està generant una polèmica artificial”, rebla Redorat.
El got mig buit
“Si no es crearen més mancomunitats comarcals, fou perquè el PP va enviar als seus alcaldes l’ordre de torpedinar-les”, esgrimeixen al PSPV-PSOE. “No és veritat que la raó per eliminar les mancomunitats comarcals siga d’estricta eficàcia econòmica. Les mancomunitats han demostrat ser instruments molt útils per als veïns i veïnes, especialment en els municipis més menuts. Una gestió mancomunada estalvia diners a les arques públiques”, lamenta Fran López, alcalde de Rafelbunyol i president de la Mancomunitat de l’Horta Nord, el qual tem que la modificació siga l’avantsala d’una eliminació progressiva de les mancomunitats, extrem que Redolat nega taxativament.
A la comissió de treball sobre mancomunitats que hi ha a la Federació Valenciana de Municipis i Províncies no tenien ni idea del canvi. Ningú de la Generalitat, asseguren, els va posar sobre avís o els va preguntar sobre la conveniència del canvi. “Una de les coses positives de l’actual articulat és que descriu quines són les competències d’àmbit comarcal”, explica Voro Femenia, que és alcalde de l’Alqueria de la Comtessa des de fa 24 anys i, en l’actualitat, és, a més, president de la Mancomunitat de la Safor, creada el 1982 i que agrupa 31 municipis.
En el cas d’aquesta comarca, l’ens disposa de 108 treballadors, dels quals, una quarantena estan destinats a serveis socials. Aquest any disposa de 4,5 milions d’euros de pressupost, dels quals 3,8 procedeixen de les transferències de les competències d’organismes superiors i inferiors. “Des de la proximitat es poden donar uns millors serveis”.
Més que la progressiva eliminació de competències, a Femenia li preocupa que les modificacions “tinguen com a finalitat la progressiva privatització dels serveis”. Els socialistes recorden també que la partida dels pressupostos de la Generalitat destinada a les mancomunitats d’àmbit comarcal ha passat del milió d’euros de 2023 als 100.000 euros de 2024.
El breu miratge
Jesús Pla, diputat de Compromís i veí de la Vall d’Albaida, està convençut que l’argument d’eficiència econòmica que esgrimeix la Generalitat és una excusa. “Si es volen carregar les mancomunitats comarcals, és perquè el model territorial del Partit Popular és el de les tres províncies. La llei aportava un marc jurídic per a una comarcalització de país”, explica Pla.
De fet, el seu partit va anhelar una llei de comarcalització. El segon acord del
Jesús Pla (Compromís): "El model territorial del Partit Popular és el de les tres províncies".
Botànic ho preveia com a eix programàtic per desenvolupar durant la legislatura que s’inicià el 2019. Amb l’esclat de la pandèmia i les urgències que se’n derivaren, el tema quedà absolutament eclipsat. El PSPV-PSOE, de fet, mai no mostrà entusiasme amb aquella idea. Amb Ximo Puig cultivant un perfil centrista era, potser, una proposta excessivament atrevida. Eren temps, a més, en què diverses tensions s’acumulaven entre socialistes i valencianistes.
De resultes de tot plegat, l’aspiració a fer una efectiva comarcalització valenciana quedà reduïda a la llei de mancomunitats. Un pas endavant per a uns; una oportunitat perduda per als altres. Ara, amb la modificació impulsada pel PP, serà simplement una recialla del passat; un miratge amb data de caducitat.