De vegades oblidem que, a l’hora de tirar endavant el projecte d’una sèrie, sempre es produeix una tensió entre l’ambició artística i la lògica comercial pròpia d’un mitjà com la televisió (ara plataformes). Per molt que les sèries hagin guanyat prestigi en els últims vint anys i per molt que els creadors hagin guanyat un respecte i una llibertat (en alguns casos) que fa anys era impensable, la tensió no ha desaparegut. I especialment en moments en què la competència és aferrissada, com passa actualment, la tendència de la indústria de cercar valors segurs i fórmules comercials s’accentua i fins i tot es poden fer passes enrere en el progrés aconseguit. Aquest és un dels motius que explica la proposta de la quarta temporada de True Detective, que s’ha estrenat aquests dies a HBO Max. És una sèrie que va debutar amb una primera temporada que tenia un segell d’autor molt marcat però que, paradoxalment, va ser molt popular. Això, que no passa tan sovint com sembla, és justament el que persegueix un canal com HBO, que ha estat històricament el que més facilitat ha tingut per trobar un públic ampli per seguir propostes arriscades (l’era daurada del canal, amb The Sopranos com a sèrie bandera, es caracteritza justament per això). Per tant, des de la seva perspectiva, True Detective va ser un encert a cuidar i, a poder ser, a mantenir tant de temps com fos possible.
Deu anys més tard, les successives temporades de True Detective no han aconseguit el mateix seguiment. I així és com ens trobem amb una quarta temporada que fa un pensament i tira clarament cap enrere: per assegurar que tindrà èxit, hi incorpora molts elements que estan funcionant en el gènere de les sèries criminals. Així trobem un cas que se situa en un escenari gèlid (un habitual de les sèries criminals escandinaves dels últims anys), amb una protagonista que és una detectiu veterana i cansada que ha de compaginar la seva tasca amb la vida familiar (com a Mare of Easttown, Happy Valley, etc.) i una altra detectiu, més jove que té la funció d’explorar un tema social (en aquest cas, racisme i feminisme, els dos temes més explorats per les sèries criminals darrerament). A aquests elements que ja sabem que funcionen s’hi afegeix el talent i l’ofici d’una actriu com Jodie Foster, que pot ser el pal de paller d’una història que es va escampant en moltes trames i, a més, sap com fer que el seu personatge, que pot tenir una actitud de superioritat antipàtica, es faci proper i connecti amb l’audiència.
El resultat funciona, però al mateix temps produeix una sensació desagradable d’estar veient una cosa que ja has vist moltes vegades abans, com una dejà vu persistent que no t’abandona. I, sobretot, no tens la sensació d’estar veient True Detective. Precisament la primera temporada tenia personalitat, tenia aquell intangible que la va fer singular, especial. I aquí d’aquella personalitat no en queda ni rastre. És massa genèrica per poder ser considerada una hereva del que era la sèrie al principi. Si la comencessis a mirar sense saber que és True Detective pensaries que és una sèrie criminal de la pila. De qualitat, perquè el talent de Jodie Foster i la factura visual fa que la sèrie sobresurti, però una més al capdavall. Sense cap interès per qui no li interessi el gènere criminal. Buscant la seguretat, HBO ha abocat True Detective al reducte de gènere. És un gènere que segueix molta gent, això és cert, i segurament la jugada li sortirà bé des d’un punt de vista comercial. Però és una llàstima que per assolir-ho s’hagi hagut de destruir la marca True Detective i fer-ne una proposta molt més anodina i mancada d’ambició. Esperem que aquesta involució no sigui també un signe dels nostres temps.
True Detective
Creadora: Issa López
Repartiment: Jodie Foster, Kali Reis
Temporades: 1
Plataforma: HBO Max