Des del principi sabíem que tot quedaria reduït a un duel. A l’enfrontament definitiu. No podia de ser cap altra manera: el punt de partida de Happy Valley aboca la sèrie a aquest embat, perquè no hi pot haver tranquil·litat ni vida feliç per la Catherine Cawood fins que Tommy Lee Royce continuï lliure. Aquest és, de fet, un dels grans punts forts de la sèrie, el fet de construir un antagonista que a qui no li cal emprengui cap acció concreta contra la protagonista per fer que sigui una amenaça constant. La seva existència és, si mateixa, quelcom que produeix una sensació de vulnerabilitat i angoixa a la Catherine, que durant moltes etapes de la història no pot fer res per protegir-se d’ell. I és per això que en Tommy Lee Royce funciona com a metàfora del masclisme (hi és sempre, sempre et pot assaltar i gaudeix d’una impunitat social) i la sensació de desprotecció que provoca saber que es pot expressar en forma d’agressió. És a través d’aquest paral·lelisme que Happy Valley ha erigit a la seva protagonista com una heroïna que és una dona que decideix dir prou. Una idea que s’ha reforçat amb altres trames on s’inclouen altres accions d’homes depredadors i maltractadors i que mostren les múltiples cares d’un mal comú. La Catherine diu prou amb fermesa però també des de la por i per això la sèrie havia d’acabar amb un duel final entre els dos.
Però Happy Valley sempre ha estat una sèrie particularment efectiva a l’hora de subvertir les expectatives de l’espectador i fer allò que no s’espera. També ha estat una sèrie molt arrelada a la quotidianitat dels seus personatges, retratada de forma gairebé costumista, i que fa que es percebin com gent molt propera a l’espectador (una qualitat que la guionista Sally Wainwright va adquirir treballant en culebrots i que sempre ha format part de les seves sèries). Aquesta familiaritat fa que ho passem particularment malament quan la Catherine esdevé víctima directa de la violència contra la que lluita (al meu parer, l’episodi que defineix aquesta sèrie és el quart de la primera temporada). I és per això que l’esperat duel es produeix de la manera més inesperada possible: amb ell assegut davant la taula de la cuina, a mig matí, a casa d’ella, que l’apunta amb un tàser a certa distància però és un arma que mai no farà servir. No es farà servir cap arma. No hi ha cops, ni trets, ni llançament d’objectes. Només una conversa.
Dit així, pot semblar que és l’escena més anticlimàtica possible per un enfrontament final entre dos personatges com aquests, però justament aconsegueix crear una gran tensió només amb el diàleg que es produeix i la interpretació de Sarah Lancashire, que treu tota la ràbia que té el personatge contra ell i la de James Norton, que oscil·la entre un moment de debilitat i tornar a ser el sàdic que tots sabem que és. Si bé és dubtós que la sèrie es pugui desenvolupar realment així amb tot el que ens havien explicat fins ara de Tommy Lee Royce (un psicòpata que costa de creure que decidiria no cremar la casa de la Catherine tenint-ne la oportunitat), és un final que permet portar el tema de la violència masclista fins a la seva conclusió, amb la Catherine adonant-se que pot posar-hi punt i final, com a mínim pel que fa al fet que l’hereti en Ryan (si no passa a la següent generació, ens en deslliurem) i alliberant el personatge en un final inesperadament feliç però ser Happy Valley però intens i molt satisfactori.
Happy Valley
Creadora: Sally Wainwright
Repartiment: Sarah Lancashire, James Norton
Temporades: 3
Plataforma: Movistar+