Hi ha coses que és millor no explicar-les. The Sopranos va aplicar com cap altra sèrie aquesta regla d’or. El seu final va quedar inexplicat durant anys, amb David Chase, el creador de la sèrie, resistint-se a afegir res que aclarís una última escena que va portar de cap a molts espectadors durant anys. O potser podríem dir que portava. Perquè David Chase ha decidit explicar el final, en una entrevista, 14 anys després. Quina llàstima pel llegat de The Sopranos, que va reivindicar la condició cultural de les sèries de televisió, justament tractant cada episodi com una obra d'art que podia ser interpretada de diferents maneres per cada espectador. Una de les coses més meravelloses de The Sopranos és que cada vegada que la tornes a veure hi pots veure elements diferents i interpretar moltes escenes amb una mirada nova. La que dona el pas del temps i que porta l'espectador a veure reflectit en l'obra els seus pensaments. L’aclariment de David Chase sobre el final era definitivament innecessari, fet amb la voluntat de fer soroll per promocionar la pel·lícula de la sèrie, estrenada als cinemes, i que també és innecessària. I ho és pel mateix motiu. Hi ha coses que és millor no explicar-les.
Un dels punts forts de Tony Soprano com a personatge és que el percebem com una persona viva, com tots els altres personatges de la sèrie. I això és així perquè pertanyen a un univers que té una història anterior a la història que estem veient. Des del primer episodi de la sèrie, el personatge cita els temps passats i parla d'haver arribat massa tard. Quins són aquests temps passats? No cal saber-ho, en realitat. Però això és el que es proposa explicar, detalladament, la pel·lícula The Many Saints of Newark, que es presenta com una preqüel·la del món en el que va créixer Tony Soprano i que el va definir. I aquest és l'error més gran: és un personatge que era meravellosament complex, massa complex com per explicar-lo, és a dir, simplificar-lo, amb una història d'origen de dues hores. La pel·lícula es proposa saber exactament com Tony Soprano va esdevenir Tony Soprano. Però en el procés, redueix un personatge gegantí basat en un passat explicat de forma fragmentada, en un personatge petit, fàcil d'entendre en quatre línies.
Potser si la història del Tony Soprano jove hagués servit perquè veiéssim el personatge d'una manera diferent, tindria sentit. Però el que mostra és exactament el que ja sabíem, posat en pantalla amb l'ajuda de Michael Gandolfini, fill del difunt James Gandolfini. La pel·lícula passa expressament per moments que són una referència directa a escenes sobre el passat que ja hi havia a la sèrie, fins i tot amb frases exactes, que els seguidors de The Sopranos reconeixeran, per omplir el que hi ha entremig amb una història que no dona cap profunditat al que ja havia explicat la sèrie. El llegendari Dick Moltisanti pren vida, interpretat per Alessandro Divola, i no té ni la meitat de carisma que qualsevol personatge de la sèrie original, quan se suposa que és el gàngster més icònic de tots els temps. Serveix com a molt per establir paral·lelismes entre el passat i la història de la sèrie. Les versions joves dels personatges que ja coneixem tampoc no són res que necessitéssim. Almenys, Vera Farmiga fa un molt bon paper com la Livia jove. En canvi, John Magaro fa un Silvio Dante caricaturesc. El context político-social no encaixa amb la resta i és impropi de la sèrie. El resultat és una posada en escena pobre d'un passat que era molt més vívid i emocionant en la nostra imaginació.
The Many Saints of Newark
Creador: David Chase.
Repartiment: Michael Gandolfini, Alessandro Divola, Jon Berntal
Pel·lícula
Plataforma: Als cinemes