Les revoltes estudiantils i obreres de 1968 a Alemanya i Itàlia foren els ambients en què cristal·litzaren les tristament cèlebres, respectivament, Rote Armee Fraktion, o RAF —Fracció de l’Exèrcit Roig, també coneguda com la banda Baader-Meinhof pel llinatge dels dos dirigents més significatius—, i les Brigades Roges.
La RAF
L’abril de 1968 un dels caps del moviment de protesta universitari d’Alemanya, Rudi Dutschke —conegut com Rudi el Roig— rebé un tret al cap d’un neonazi —va sobreviure i es reincorporà a l’activisme esquerrà fins a la seva mort el 1979 de resultes d’aquella ferida—; un atemptat que s’afegia a un estudiant mort per un tret policial l’any anterior en una manifestació. Aleshores un grup d’universitaris d’ultraesquerra liderats per Andreas Baadercremà com a resposta un grapat de comerços. Foren detinguts l’abril de 1968 i durant el judici una jove periodista de la revista ultraesquerrana Konkret, Ulrike Meinhof, els convertí en símbols de la “joventut compromesa” contra el capitalisme.
Després de ser alliberat, Baader va ser detingut altre pic el 1970 per disturbis. Es jugava quatre anys de presó. La periodista Meinhof demanà una entrevista amb ell, se li va concedir i així entrà en els jutjats, on Baader esperava la vista oral, acompanyada d’un grapat d’amics armats. L’alliberaren deixant un guarda ferit greu.
Començava la carrera criminal de la banda que els mitjans batejaren com la Baader-Meinhof. Quan es va dissoldre, el 1998, era responsable de 34 assassinats. Birgit Hogefel, l’última assassina del grup, va sortir de la presó l’estiu de 2011. Ja no en queda cap membre tancat. Els seus icònics líders, Baader i Meinhof, juntament amb dos fundadors més de l’organització, acabaren els seus dies estranyament suïcidats a les presons alemanyes el 1977.
Tres dels seus antics membres, dels anomenats per la premsa alemanya com de “tercera generació”, és a dir, que s’integraren a l’organització quan ja portava alguns anys d’activitat, una vegada complertes les penes de presó no s’han pogut integrar a la societat germànica. Segons publicà ara fa dos anys Der Spiegel, la policia donava per fet que Ernst-Volker Staub, de 62 anys, Daniela Klette, de 60, i Burkhard Garweg, de 50 eren els responsables de molts atracaments violents a supermercats del país; des de llavors estan desapareguts.
Brigades Roges
A llarg de 1968 nombrosos campus universitaris d’Itàlia es convertiren en camps de batalla amb la policia. La repressió dels estudiants esquerrans, que aspiraven a liquidar el capitalisme i l’Estat italià de postguerra fortament influït pels Estats Units, no tingué manies. Cosa que incrementà la radicalització d’alguns dels joves ultraesquerrans ja de per si força exaltats.
Entre aquests estudiants més encesos hi havia un grup de la Universitat de Trento que decidí fer una passa més en la revolta. Crearen els Comitès Unitaris de Base, amb la idea que s’hi ajuntessin “obrers”, o sigui treballadors, per intentar atacar el règim capitalista burgès italià. Ben aviat es feren coneguts, aquests CUB, per ser els més actius organitzadors de manifestacions, vagues i revoltes als carrers. Entre aquells universitaris figuraven Renato Curcio, la seva futura esposa, Margherita Mara Cagol i Alberto Franceschini. Els tres acabaran per fundar, juntament amb altres radicals joves, les Brigate Rosse (BR) a les acaballes de 1969, amb l’objectiu de treure Itàlia de l’OTAN, combatre el capitalisme i “alliberar” la classe “proletària”.
El 1970 les BR incendiaren un cotxe i no fou fins el 1974 que mataren les seves primeres dues víctimes, amb la qual cosa iniciaren quasi tres dècades d’assassina existència. Les Brigate Rosse pretenien ser la resposta armada al terrorisme negre, de caràcter feixista, sempre sospitós de ser ajudat per la CIA. Feren el cim de la seva activitat criminal quan el 1978 segrestaren el líder democratacristià Aldo Moro per intentar intercanviar-lo per Curcio, empresonat des de l’any anterior. Vista la negativa de l’Estat a l’intercanvi, l’assassinaren. En realitat, les BR s’aliaren així amb el terrorisme negre per evitar el “compromís històric”, és a dir, una aliança entre la Democràcia Cristiana i el Partit Comunista per intentar treure Itàlia del desastre social, polític i econòmic en què el terrorisme havia convertit el país.
La seva última víctima mortal fou un professor universitari, el 1998. Era la número 89. Curcio sortí de la presó el 1993, i s’ha dedicat després a fer conferències i escriure llibres. D’altres terroristes moriren i molts patiren dècades de presó. Les Brigate Rosseno s’han dissolt formalment mai. •