Si heu topat amb aquest article suposant que trobareu un viatge ordenat, de nord a sud, tal com podríeu imaginar que va fer-lo el Conqueridor, res més lluny d'això. Jaume I, instal·lat a Aragó, penetrava a les nostres comarques, guerrejava i conqueria, i sovint es replegava de nou a l'interior aragonès. Així ens ho ha transmès ell mateix a les pàgines del Llibre dels fets, l'obra autobiogràfica en la qual relata (en primera persona del plural) campanyes militars i la seua vida privada, començant per la seua infància i la mort dels pares. Al llarg de la desena de capítols d'aquesta sèrie, deixarem que siga la veu (textual) del monarca qui aporte llum sobre la seua realitat i les seues accions.
Montsó, quilòmetre 0
Montsó (Baix Cinca), cap al 1214. El rei Jaume I (Montpeller, 1208-Alzira, València?, 1276), llavors un infant de «lahora sis anys e quatre meses», havia quedat orfe de mare i pare. El rei Pere II d'Aragó, dit el Catòlic, havia mort a la batalla de Muret, seguint els preceptes de la monarquia medieval, «que en les batalles que ells han fetes, ne nós farem, devem vençre o morir». La custòdia del menut va quedar temporalment en mans del comte Simó de Monfort, fins que «acordaren-se tots que·ns nudrís lo maestre del Temple en Monsó. E son nom d’aquell maestre era en Guillem de Montredon, qui era natural de Osona e maestre del Temple en Aragó e en Cathalunya. [...] E el Maestre levà’ns a Muntsó, e stiguem-y dos anys e mig».
Als nou anys abandonà el castell templer de Montsó i la seua vida de reclusió, i inicià el camí en l'art de guerrejar. «E nós no hauríem ladonchs cor .IX. anys, e, per temor de la batalla que cuydàvem haver, hun cavaller, de qui no·ns membra lo nom, prestà’ns hun gonió lauger, que·ns vestíssem. E açò fo lo nostre començament de les primeres armes que nós presem.»
Abans de la conquesta del Regne de València, foren arrabassades als sarraïns poblacions com Balaguer, Agramunt, Ponts, Menàrguens, Linyola... Viatjà fins a Mallorca (1229), Menorca (1231) i Eivissa (1235).
Quan el jove Jaume I tenia disset anys, es llançà al setge de Peníscola. Degué ser el 13 d'agost de 1225. L'operació, que va durar prop d'un parell de mesos i en la qual va participar don Blasco d'Alagó, noble aragonès i servidor del monarca durant vint anys, va fracassar perquè la resta de la noblesa aragonesa es negà a donar-li suport.
Un any més tard, Jaume I va intentar de nou penetrar en terres valencianes, amb la intenció de «fer mal als moros». A la crida a la noblesa aragonesa i al cap de tres setmanes d'espera, només s'hi van presentar Blasco d'Alagó, Artal de Luna i Ato de Foces. De la campanya, si bé no es va guanyar territori, el monarca aconseguí que el rei de València i Múrcia Abi Zayd pactara una treva que el comprometia a lliurar a Jaume I la cinquena part de totes les rendes dels seus regnes. Al cap d'un temps, i destronat per Zayyán, Abi Zayd es va refugiar a Sogorb (Alt Palància) i el 1229 signaria amb Jaume I el tractat de Calataiud, en què quedava pactat que el monarca cristià seria amo de tots els llocs arrabassats al rebel Zayyán, de la quarta part de les rendes del territori valencià, a més de sis castells estratègics, entre els quals figuraven els de Peníscola i Morella.
Alcanyís, la reunió definitiva
El 1231 tingué lloc a Alcanyís una trobada que seria cabdal perquè Jaume I es llançara a la conquesta de les comarques valencianes. A l'encontre participaren Hug de Folcalquier, mestre de l'orde de Sant Joan de l'Hospital, i el noble don Blasco d'Alagó.«—Senyor, pus tan bé Déus vos ha guiat en lo fet de Mallorques e en aquelles ylles, ¿no començarets vós e nós deçà en aquest regne de València, que ha estat de cara tots temps e de front al vostre linatge?», va suggerir l'hospitaler.
Per la seua banda, don Blasco d'Alagó acabà de convèncer el monarca de l'interès d'aquesta empresa. «És la mellor terra e la pus bella del món. Que yo, senyor, he estat en la ciutat de València bé .II. anys o plus, quant vós me gitàs de vostra terra, e no ha huy dejús Déu tan delictós logar com és la ciutat de València e tot aquell regne».
Don Blasco coneixia bé aquella geografia, perquè havia viscut durant un parell d'anys a València exiliat a causa de desavinences amb la noblesa aragonesa.«Mas consell-vos, en quant yo sé ne entén», prosseguí el noble, «que anets a Borriana, per aquesta raó, com lo loch de Borriana és pla e és prop de vostra terra, e venrran-vos-hi per mar e per terra mils que no farien si pus luny érets de la vostra terra. [...] E aquest és lo mellor loch que yo sé per vós a començar [a entrar] al regne de València.»
El mestre de l'Hospital hi insistí: «—Senyor, ver vós diu en Blasco, que al món no és tan bon loch com aquell de pendre, que axí o dien tots aquells qui han estat en lo regne de València e fama pública és.»
Des de la trobada d'Alcanyís fins al setge de Borriana, encara hagueren de transcórrer un parell d'anys. Entremig, Blasco d'Alagó conquerí Morella per compte propi, fet que va provocar serioses friccions entre el noble i el monarca, principalment per un conflicte d'interessos sobre la propietat estratègica d'aquesta plaça forta i el seu valor geopolític. «Morella no és lloc per a cap home de món, sinó per a un rei», sentenciaria Jaume I.
No lluny d'aquesta vila, Ares del Maestrat cauria en mans del rei el 8 de gener de 1232. La data representa simbòlicament l'inici de la conquesta del regne de València. «Ares és molt bo logar e molt fort», va dir-li el noble don Atorella. I així és: Ares del Maestrat, a més de 1.100 metres d'altitud, és un balcó, una porta i una frontissa entre la terra baixa on creix l'ametler i l'olivera, i un interior aspre, inclement, on la vida s'ha obert pas a colp d'obstinació i resiliència.