Que si «valencià» a seques, que si «valencià/català» o «català/valencià» del terceraviisme destrempador, la denominació de la llengua dels valencians, de «tota» la catalanitat, ha estat objecte de discussió i disputa des que a Bonaventura Carles Aribau, a la seva cèlebre oda (1833), se li ocorregué dir que «En llemosí sonà lo meu primer vagit, / quan del mugró matern la dolça llet bevia». I d’això la resurrecció ―el descobriment per la Renaixença― de la nomenclatura onomàstica de la Decadència dels segles moderns, lingüísticament capcots, que convertí en «llemosí» la llengua catalana clàssica. En segles de postergació lingüística, amb el català foragitat de la república de les lletres i l’emergència de particularismes regionals, el mot «llemosí» fou adoptat, sobretot pels regnícoles valencians, per a definir la llengua de la qual procedia el seu llenguatge coetani específic; ara bé, sense negar mai el lligam que els unia a catalans estrictes, balears i sards. Sí, sards també, car Sardenya no havia deixat de ser catalanoparlant i encara una part d’ella ho és avui dia.
I per què «llemosí»? Vaja! La cosa venia de lluny, ni més ni menys que de l’època dels trobadors, dels trobadors catalans que havien adoptat l’occità com a llengua d’expressió poètica. Bé, la llengua de moda aleshores. Ara el personal, catalans inclosos, perd el cap ―i també sovint la vergonya― per balbucejar l’anglès. Als segles medievals, des del segle XII, ho feien en «occità», però no amb aqueix nom. L’occità, per als catalans, era el «llemosí», la llengua ―millor, el dialecte― de la regió occitana de Llemotges. I és que la regió dita Llemosí fou la pàtria dels més celebrats trobadors (Giraut de Bornelh, Arnaut Daniel, Bertran de Born...) i d’ací el trobador català i tractadista de la llengua occitana Ramon Vidal de Besalú, ja en el segle XIII, definís la koiné trobadoresca usada pels catalans com a llengua llemosina, la parladura ―diu― més apta per a trobar (versificar) en llengua vulgar, i per això el nom de trobadors, puix que el nom de «poetes» estava reservat en aquell temps únicament als que conreaven líricament la llengua llatina. A les seves Razós de trobar, o tractat de rimaire trobadoresc, Ramon Vidal de Besalú hi escrivia: «perquè devés saber que la parladura francesa val mays e es pus avinent a far romanç e retronxes e pastorellas, et aycellas de Lemosí valon mays a cansós, a serventés, a verses. E per totes las tèrras del nostre lengatge son en maior autoritat li cantar de la parladura de Lemozí que null·autre». En conclusió: «Perqu·eu vos dich que totz homs qui en trobar vulla entendre deu saber la parladura del Lemozí.»
Així doncs, si bon trobar vols fer, el «llemosí» has de fer servir. I així fou, que a l’ús exclusiu del «llemosí» li seguí una llengua híbrida (un occità catalanitzat primer i un català occitanitzat després) usada pels poetes catalans fins a ja entrat el segle XV en què Ausiàs March, definitivament, acabà «Lleixant a part l’estil dels trobadors» (poema 23). Ara bé, tants anys de fidelitat al cànon lingüístic trobadoresc tindria conseqüències a l’esdevenidor. Arribà a haver-hi una consciència d’unitat que anà més enllà de les conseqüències del tractat de Corbeil (1258) en què Jaume I renuncià per sempre als territoris occitans que havien regit els seus avantpassats. Catalunya i França es disputaren Occitània i, finalment, s’imposà França, però el record de la vella unió mai no s’oblidà, que perdurà i encara avui dia, malgrat els entrebancs infligits pels estats espanyol i francès, persisteix.
Llemosí i català antic
La unió dinàstica de la Corona de catalans i aragonesos amb Castella i la configuració de la «Monarquia Catòlica», que aquest era el seu nom oficial, en el segle XVI, anà trencant la cohesió dels territoris catalans, políticament i lingüística, la qual cosa comportà l’aparició de particularismes que afectaren a la denominació de la llengua comuna. Alhora el català evolucionava i sorgí la consciència d’una llengua antiga, la llemosina, de la qual derivaven els parlars moderns del Principat estricte, el País Valencià i les Illes i de denominacions específiques per a cadascun. Ara bé, ningú qüestionà la unitat del ―diguem-ne― diasistema lingüístic anomenat «llemosí» i corregué la moda de dir-li així, «llemosina», a la llengua catalana antiga.
El lul·lista Joan Malbec, de sobrenom mossèn Joan Bonllavi, natural de Rocafort de Queralt (la Conca de Barberà), justificà en una «Epístola proemial», la reescriptura (correcció i traducció) del Blaquerna de Ramon Llull «de la llengua llemosina primera» a la «llengua valenciana» (a València fou editada en 1521). Una dècada després els versos que encapçalen l’edició de L’espill de Jaume Roig, realitzada per Onofre Almudèver (València, 1531) comencen declarant que el llibre havia estat «Criat en la pàtria que es diu llimosina» i que, al contrari de l’actitud de Bonllavi amb el Blaquerna de Llull, «no vol aquest llibre mudar son llenguatge». No solament Llull i Roig, Ausiàs March també, per als lletraferits del segle XV, escrivia en llemosí. Així, la primera edició de les poesies de March i traducció al castellà, la de Baltasar de Romaní (València, 1539) i que diu que el poeta és «cavallero valenciano de nación catalán», a l’epístola dedicatòria s’indica que estan «en verso limosín escritas», en un «llemosí» ―escriu mossèn Baltasar― de gran dificultat. Baltasar de Romaní, però, no opta per reescriure els versos a la llengua catalana moderna, respecta el «llemosí» original i opta per traduzillos ―els versos― a la llengua castellana. Jorge de Montemayor, portuguès de naixement i castellà d’adopció, traduí els Cants d’amor ausiasmarquians «de lengua lemosina en castellano» (València, 1560; Saragossa, 1562; Madrid, 1579) i fins i tot, publicà un «Soneto de un cavallero valenciano a Jorge de Montemayor» que qualifica la llengua de March d’«escabrosa lengua lemosina».
Oh Senyor! Un segle després de la mort d’Ausiàs March, la seva llengua era titllada d’escabrosa. Un senyal més de la «decadència» galopant que afectà la república de les lletres catalana, malgrat les dissertacions justificatives que esgrimeixen alguns estudiosos del període avui dia; una respublica literaria engolida per les modes i la llengua emanades des de la Carpetovetònia. I la decadència anà a més, que arribà el moment en què el «llemosí», el «català antic», fou blasmat. Pere Antoni Beuter publicà primerament una Primera part de la història de València (1538), que, apocat per l’efervescència de la cultura mesetària, la traduí al castellà per exigències del moment, o ―val a dir-ho― del guió espanyolista que s’imposava. Fixeu-vos que, en la justificació de per què escriu en castellà, etziba «A los magníficos señores» als quals dedica la traducció: «Pues como el tiempo ha traýdo la diversidad de tantos reynos como en España se partieron (por la venida de los moros) en un general y solo señorío, excepto el Reyno de Portugal, parece que el mismo tiempo requiere que sea en todos una común lengua, como solía en la Monarquía primera de España en tiempo de godos». Ja no tornà a escriure mai més en català i la segona part fou Segunda parte.
Beuter és un cas claríssim de deserció lingüística fruit d’aquella Decadència que deixà els catalans orfes de literatura. Malgrat que diu que la «lengua valenciana» és «linda y muy dulce» i «de muy esclarecido lustre», Beuter renega d’ella. D’ella i del llemosí, que considera propi del temps en que «no estava la lengua tan limada». Ep! I de limada «por esso nosotros le dezimos el antiguo Limosín». Joan Fuster, agut observador (Llibres i problemes del Renaixement), entreveu un calembour pejoratiu en què limosín seria, en veritat, limo-sin (sense polir). Així ―ai llas!― Ausiàs March i Joan Roís de Corella escrivien en una llengua descurada i malendreçada. Altrament, el borrianenc Martí de Viciana, sense arribar a vituperar el llemosí (l’antic català), que ell defineix com a «lengua de Provensa y de Limós», no està gaire encertat en considerar-lo, a València, producte de la «grande mixtura de otras lenguas». I això dit ―atenció!― al seu Libro de alabanzas de las lenguas (1574). El cas, en definitiva, era diferenciar la llengua antiga, millor dit l’estàndard medieval escrit, unificador i digne, de la llengua contemporània visiblement dialectalitzada i exiguament conreada literàriament. Segles després, a València continuen, tretze són tretze, els que com Beuter somnien en una monarquia (estat) amb una sola llengua.
La denominació «llengua llemosina» triomfà com a nom del català antic, més aviat, sobretot al País Valencià, com a substitució del mot català. El llistat de referències és amplíssim i no és aquest, d’antuvi, el lloc per arreplegar-ne totes. En uns segles (el XVI, el XVII i el XVIII) tan desbarradament alienadors, literàriament parlant (el Rector de Vallfogona és una excepció), el terme llemosí s’imposà. Fins i tot hi hagué, com el notari Carles Ros a Epítome del origen y grandezas del idioma valenciano (València, 1734), qui sense negar la unitat de la llengua, que mai ningú la negà, considerà el valencià la forma més eixerida de la llengua llemosina i arribar a dir que València és per al llemosí allò que Toledo és per al castellà.
Renaixença «llemosina»?
El segle XIX, el segle del romanticisme, descobrí aquell vell català de les grandeses pàtries, el reivindicà i el recuperà, sense oblidar aquell glotònim heretat dels trobadors, el llemosí o llengua d’oc per a denominar la llengua culta renascuda. Recordeu Aribau abans citat. Al Principat estant, Joaquim Rubió i Ors, qui al pròleg del seu recull de poemes titulat Lo gaiter del Llobregat (1841) proclamava la independència literària de Catalunya, al seu poema Mos cantars (1839) apel·lava, com Aribau, a la llemosina llengua: «Durs seran mos cantars, sens harmonia / saltaran de mon cor mos sentits versos / com d’un acer ardent salten hermosos / trossos de foc brillants, / mes no se’ls tatxarà de bastardia, / pus llemosins seran, encara que aspres, / i en recors rics i en fets cavallerosos / dels hèroes laletans». A les Illes, el mallorquí Josep Francesc Vich Sastre, componia un poema, precisament, dedicat a La llengua llemosina (1846): «Què es féu la llengua forta, soldats aragonesos? / Què es féu la llengua dolça, poetes llemosins? [...] que quan, cridant d’enveja, Castellà alçà la cara, / rompé el llenguatge noble dels nobles llemosins». A València, tanmateix, el primer renaixencista, a la manera d’Aribau, Tomàs Villarroya i Sanç (1812-1856), potser a dretcient evita dir «llemosí»: «En ta llaor desplegaré jo els llavis / i una cançó diré, filla del cel, on l’olvidada llengua de mos avis / més dolça que la mel» (revista El Liceo, 1841). La Renaixença a València, però, haurà d’esperar quasi dues dècades més, a l’arribada en 1858 del mallorquí Marià Aguiló a la ciutat, perquè despertés, i amb ella la resurrecció del «llemosí».
En la dècada dels cinquanta del segle XIX es qüestionà la denominació impròpia de «llemosí», primerament al Principat i seguidament a les Illes. L’1 d’agost de 1854, Antoni de Bofarull publicà, al Diario de Barcelona, un extens article titulat La lengua catalana, on demostra la incorrecció del mot «llemosí» referit al català. Hi escriu: «Así como bajo el nombre de provenzal hubieron de entenderse en algún tiempo todos los dialectos neolatinos que se hablan en el mediodía de Francia, bajo el catalán entendióse exclusivamente la lengua que usaban los estados de la Corona de Aragón, de que era centro y corte la capital de Cataluña». Posteriorment, l’erudit Manuel Milà i Fontanals reblà el clau a la seva Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans, que guanyà el premi extraordinari dels Jocs Florals de Barcelona de 1865. A València (la València cap i casal), però, malgrat l’evidència, s’encaparraren a mantenir la denominació de «llengua llemosina». Els seus renaixencistes, amb l’excepció clarivident de Vicent Wenceslau Querol, s’aferraren a l’equívoca i improcedent denominació.
La disputa de Careta contra Llombart i Ferrer Bigné
Vicent Wenceslau Querol havia acceptat, de grat, que escrivia en català. Ras i curt, era catalana la llengua dels valencians i així no dubtà a titular «Rimas catalanas» l’apartat del seu llibre Rimas que conté tres poemes en català, publicat per l’Ateneo Científico Literario y Artístico de València en 1877. A la ciutat del Túria hi ha a qui no li escaigué bé que Querol triés el mot català per a definir les seves rimes en llengua autòctona, les altres eren castellanes. Aquest és el cas de Constantí Llombart (pseudònim de Carmel Navarro i Llombart), llemosinista fins a la medul·la, qui a Los fills de la Morta-Viva (1879), escriu: «no sabem per què fundat motiu lo poeta nomenà catalanes» les «tres composicions llemosines» de les Rimas. Segons explica Teodor Llorente al pròleg de la segona edició de les Rimas de Querol (Madrid, 1891): «Catalanas las tituló, al incluirlas en su libro, y esta calificación ha parecido mal a los que repugnan dar dictado genérico de lengua catalana a la que comprende, como tronco común, las tres ramas: catalana propiamente dicha, valenciana y mallorquina». Ep! Constantí Llombart reconeixia la unitat de la llengua, però ―segons deia― «per a no donar motiu de rivalitats entre los pobles que parlen nostra llengua, sempre hem cregut lo més convinent l’aplicació de lo calificatiu llemosina a les diferents rames que, despreses de l’antic arbre, naixcut en la provençal Limoges, varen arraïlar en Catalunya, València i les Illes Balears» (rèplica a Antoni Careta i Vidal publicada al Calendari català de 1876). Llombart, fundador de la societat Lo Rat-Penat (1878), és un dels renaixencistes valencians més destacats, impulsor de l’ala ―diguem-ne― progressista de la Renaixença valenciana, la que finalment no quallà, perquè s’imposà la conservadora de Llorente i Rafael Ferrer i Bigné.
En la dècada dels setanta del segle XIX el llemosinisme estava desfasat al Principat, però continuava vigent al País Valencià, per l’obcecació, que encara avui dia cueja, de no anomenar la llengua pròpia pel seu nom internacionalment acceptat, «llengua catalana». El gracienc Antoni Careta i Vidal estava escandalitzat per l’actitud de Llombart i els seus, així ho manifestava en un article al Calendari català de 1875, per la pretensió que tenien aquells de fundar una Acadèmia de les Lletres Llemosines que, finalment, no s’implementà.
La polèmica anà in crescendo amb la monografia de Joaquim Rubió i Ors Ausias March y su època, premiada als Jocs Florals de València de 1879, els primers organitzats per Lo Rat-Penat. Rubió fa un repàs de l’error de la nomenclatura «llemosí» per a la llengua que és catalana al Principat, a les Illes i al País Valencià. Contra això s’aixecà Rafael Ferrer i Bigné, ferm partidari de l’apoliticisme de la Renaixença, que la volia reduïda a poetastres de saló, burgesos i conservadors, i que no es popularitzés ni prengués embranzida política. En 1881 Ferrer i Bigné, president de Lo Rat-Penat, obrí el curs de la societat amb un discurs bel·ligerant contra les pretensions de Catalunya, que «pretén, com sabeu, representada per autorisats escritors, imposar son propi nom a ses germanes, denomina català nostre llenguatge, catalanes nostres glòries, catalans nostres poetes, i, així com hi ha qui diu que ‘llac català’ pogué apel·lar-se algun dia la mar que nostres costes banya, apel·laria catalana nostra terra pàtria, ab la mateixa autoritat ab què algun versificador se la denominà ‘limosina’». Ferrer i Bigné, com els felibres provençals a qui tant admirava, estava espaordit per la possibilitat que l’amor a la llengua evolucionés a amor a la pàtria i es negava rotundament a la politització del moviment recuperador de la llengua que ell arribà a denominar «lemosinovalenciana». Per a Ferrer i Bigné no era possible una altra nació que no fos l’espanyola. Avui, lamentablement, els valencians continuem afectats per la mateixa murga, encara que ara prescindint del mot «llemosí».
Rafael Ferrer i Bigné aconseguí publicar el seu discurs a les pàgines de la revista barcelonina Lo Gay Saber en gener de 1882, al qual li seguí la rèplica en el número següent de febrer, signada per C. (Careta?). El títol, «Lo catalanisme a València», és bastant revelador del contingut, en què l’autor reclama el País Valencià com a part de la catalanitat. A l’article, C. contesta a Ferrer i Bigné punt per punt i acabà, contra les raons d’aquest de reforçar la unió «espanyola», amb el desig d’estrènyer «més i més lo llaç d’unió entre els membres de la noble família catalana», que ja no «llemosina». Quan arribà el segle XX, el llemosinisme, ras i curt, s’esvaí, València inclosa.