El mallorquí Marià Aguiló i Fuster (Ciutat de Mallorca, 1825 — Barcelona, 1897), mallorquí —que tot s’ha de dir— d’origen xueta, és un d’aquests homenots que, de sobte, apareixen en la història en el moment precís, a la manera —diguem-ne— de l’heroi en el més pur sentit hegelià. No pretenc fer esment de Hegel debades en un exercici de fatuïtat intel·lectual. Marià Aguiló, un jove romàntic a la Mallorca dels anys trenta del XIX, delerós consumidor de les obres de l’escocès Walter Scott, descobrí entre lectures de Waverley, Ivanhoe i Rob Roy, l’amor per la llengua materna; la conreà, l’estudià i la divulgà, una vocació que, com la de l’heroi hegelià, no prenia de l’estat de coses consagrat pel sistema afable i consagrat en vigor, el de l’Espanya estat nació emergent que negava les perifèries nacionals. Era Marià Aguiló, com denota el seu cognom, de família xueta, però benestant, en aquella Mallorca decimonònica que encara persistia a condemnar una part dels seus per ser descendent de jueus. Aguiló trobà en l’idioma patri, menystingut per l’espanyolisme vigent, la vocació per un país temps enrere triomfant i ufà, i l’ànima que li donava forma i l’unia era i és la llengua que compartien Ramon Llull, Ramon Muntaner i Ausiàs March. Un país amb un passat gloriós, digne, que s’enfosquí amb el casament dels Reis Catòlics, «que hirió de muerte la antigua lengua lemosina en el apogeo de su historia y en lo más florido de sus esperanzas». Així expressat per Aguiló en el permís que demanà per a estudiar els manuscrits catalans existents a les biblioteques madrilenyes en agost de 1852.
Un casament que ferí de mort. Des d’aquella «tràgica» data del 19 d’octubre de 1469, en què, a Valladolid, el príncep dels catalans i aragonesos s’uní al tàlem amb Isabel de Castella, la història del país dels quatre pals de gules en or s’enterbolí d’emmetzinades fragàncies ponentines. Ferran II, rei dels catalans des del 1479, s’oblidà de la seva pàtria per a abraçar Castella i, vet ací, com diria el castís, d’aquelles pols vénen aquests fangs. La Castella amb vocació imperial, lingüicida, s’abalançà contra tot allò que respongués en llengua que no fos la de l’Arcipreste de Hita, el Quijote i el Gonzalo de Berceo. Els castellans s’empatollaren aleshores Espanya, la d’ells, i heus ací l’origen de la murga que donen fins avui: unidos venceremos el virus —digué amb cinisme el president espanyol Pedro Sánchez fa poc— mentre omplia les perifèries de l’Espanya radial amb madrilenys portadors de la COVID-19, i així, si no espavilem, units als espanyols ens n’anirem els catalans a prendre per sac. Ja va sent hora de divorciar per sempre el matrimoni «que hirió de muerte la antigua lengua lemosina», i recuperar, que encara és possible, l’apogeu de la nostra història i el més florit de les nostres esperances.
Els romàntics redescobriren el català, tot i que de manera tímida, per a la cultura. Encara en la primera meitat del segle XIX la intel·lectualitat pàtria, a cop de centralisme carpetovetònic oblidadissa dels temps passats de llibertat, estava abduïda per l’hegemonia de la Meseta ponentina, que imposava llengua, costums i nació. Un valencià d’origen mallorquí, Vicent Salvà, escrigué un poemeta en la llengua pàtria, Lo somni, en 1831, i dos anys després Bonaventura Carles Aribau publicà la seva tan exitosa oda a La pàtria (1833). Tot seguit rebrotà el catalanesc dels nous trobadors, juntament amb la passió per la meravellosa literatura del passat, l’escrita per reis, poetes i escriptors de prosa excelsos, l’escrita en la llengua que, malgrat l’espanyolització forçada, encara conservava el poble com a vehicle, en la majoria dels casos únic, de comunicació. Bé que s’adonà d’això Marià Aguiló als seus anys de joventut, moment d’eclosió del seu esperit poètic, emmirallat en els romanços populars mallorquins, i vocació de coneixement. En 1844 arribà a Barcelona per a estudiar dret, carrera que mai no li agradà i formació que mai no exercí, i a la capital del Principiat trobà la intel·lectualitat que compartia el seu deler per la llengua i el país que la parlava. Especialment important és la seva relació amb el també jove romàntic Pau Piferrer, bibliotecari de la biblioteca instal·lada al vell monestir de Sant Joan de Jerusalem, que arreplegava els fons dels monestirs desamortitzats, futura biblioteca de la Universitat de Barcelona. Aguiló fou ajudant de Piferrer (la passió per Walter Scott la compartien) i allà, entre tresors bibliogràfics de la catalanitat, trobà l’ofici que l’acompanyaria la resta de la seva vida. Aguiló fou, sobretot, bibliotecari i bibliòfil, amb una atenció especial, extraordinària, pels llibres antics catalans, que cercà pertot arreu. A Barcelona conegué també a Manuel Milà i Fontanals i a Joaquim Rubió i Ors, a la flor i nata, doncs, de la catalanística del moment. Convertit en bibliotecari (en 1849 entrà al cos de bibliotecaris de l’Estat) i, ja un «reinaixencista» avant la lettre de l’idioma, Aguiló fou enviat a València en abril de 1858 per a fer-se càrrec de la Biblioteca de la Universitat de València i, com diu la dita popular, arribà i poà. A València trobà receptors del seu missatge renaixencista, catalanista i renovador: Vicent Wenceslau Querol i Teodor Llorente.
Què us diré? Sense Aguiló estant a València, la Renaixença valenciana, amb tots els ets i els uts que li poseu, difícilment s’hagués produït. Querol i Llorente, joves amb inclinacions poètiques i amics, escrivien poesia, sí, però, ignorants de les glòries literàries pròpies, com la majoria del país, desconeixien que llur llengua també servia per a la literatura culta. Fou el mallorquí Aguiló qui convencé aquests dos joves poetes, estudiants de dret, a rescatar de l’oblit la llengua d’Ausiàs March, la llengua que encara compartien majoritàriament els habitants del país que s’estenia —i s’estén— de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Per a Querol la trobada amb Aguiló fou transcendental. Querol, que mai no amagà que la llengua era el català, denominació que mai disfressà amb els subterfugis de valencià o llemosí, morí a Bétera el 24 d’octubre de 1889, amb el record del seu mestre Aguiló present.
Aguiló era un intel·lectual de debò, un professional amb un prestigi guanyat que sabia fer servir en pro de l’interès general, no un estirat ensuperbit com els que avui dia perden el temps declarant la guerra a Fabra i als diacrítics. Així que, si Barcelona havia restaurat els Jocs Florals l’1 de maig de 1859, per què no repetir l’experiència el mateix any a València? Dit i fet, amb la col·laboració de Llorente i Querol, de la societat El Liceo i de l’Ajuntament de València, Marià Aguiló organitzà els primers Jocs Florals de la ciutat del Túria el diumenge 23 d’octubre de 1859. Un dels protagonistes de la jornada, Teodor Llorente, ho explica de la manera següent:
«La idea de restablir els Jocs Florals naixqué ensems en València i en Barcelona; més se deu dir que fon un català, l’entusiasta D. Marian Aguiló, qui primer la soltà en la pàtria d’Ausiàs March. Ab aquest nom, de Jocs Florals, i promoguda per la societat Liceo Valencià, se celebrà en lo paranimfo de la Universitat, l’any 1859, un certamen literari en el qual, per primera vegada en nostra ciutat, s’oferiren premis a la poesia llemosina, juntament ab la castellana. Aquells premis eren dos, guanyà l’un D. Víctor Balaguer, per una composició dedicada a Ausiàs March, i l’altre fon adjudicat a esta poesia de LA NOVA ERA.
Aquell mateix any començaren los Jocs Florals en Barcelona, seguint totes les primaveres sens interrupció; en València no es repetiren fins que els restablí la Societat del Rat-Penat, passats vint anys, en 1879.»
Efectivament, Llorente hi participà, als Jocs, amb el poema titulat La nova era, amb el qual guanyà l’Alhelí d’Or, mentre que Víctor Balaguer, el factòtum dels Jocs Florals barcelonins, fou l’altre premiat en la modalitat «llemosina». Vicent W. Querol, però, preferí concursar en castellà i fou premiat per la seva Oda a la paz. Per què participà en castellà i no en català? Diguem que amb la presència de Llorente i Balaguer la part catalana estava ben concorreguda amb dos magnífics versaires. Querol pensà participar-hi, amb un poema dedicat a les tres virtuts teologals (A l’esperança, Què serà? i La fe), però, finalment, es decantà pel concurs en castellà, la llengua de les aparences —per a aparentar— i també dels rebles de poetastres locals amb ínfules. A la València dels anys cinquanta del segle XIX, a més a més, a la societat burgesa que començava a balbucejar el castellà, semblava que un concurs només en «llemosí» era massa radical, i d’això que els Jocs Florals valencians de 1859 fossin bilingües. Ara bé, sigui com vulgui, tingueren lloc i, atenció, Catalunya Principat, Illes i País Valencià s’uniren amb la presència de Balaguer, Aguiló i Llorente. Això no passà desapercebut. Anys més tard, l’escriptor i activista cultural valencià Miquel Duran i Tortajada digué: «heus ací ja representada, en el primer certamen de la Renaixença a València, la santa trinitat de la pàtria i de l’idioma».
Sí, certament, el certamen de València fou un concurs literari de la Catalunya completa. La saba literària del país començava a donar fruits. En 1841, al pròleg de Lo Gaiter del Llobregat, Joaquim Rubió i Ors, la persona que primer havia acollit Aguiló a Barcelona, proclamava la «independència literària». I —vegeu— la llavor fou plantada a València per Aguiló i germinà.
Marià Aguiló, però, abandonà València dos anys després. En 1861 Aguiló fou nomenat oficial primer de la Biblioteca Universitària de Barcelona i tornà a la capital del Principat. Tingué una implicació directa en l'anomenat aleshores «renaixement» de les lletres catalanes. En 1871 fou nomenat director de la biblioteca, càrrec que mantingué fins a la jubilació, en 1892.
Quan arribà a València, Aguiló ja era reconegut com un savi bibliòfil. En 1860 fou premiat per la Biblioteca Nacional (la madrilenya) el seu Catálogo de las obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860, obra, però, que hagué d’esperar fins a 1927 per a ser publicada. El seu treball sobre manuscrits i obres clàssiques empenyé Aguiló a ser un acèrrim defensor de la llengua genuïna, com si el funest matrimoni de 1469 no s’hagués produït mai. En certa manera, el període brillant de la literatura catalana, el seu segle d’or, es clogué amb la mort de Joan Roís de Corella, l’heroi de la valenciana prosa, el 6 d’octubre de 1497. I Aguiló, que coneixia l’obra de l’escriptor valencià des dels temps d’ajudant de bibliotecari de Pau Pijoan, bé que n’era conscient. I l’estudi de la llengua, juntament amb el coneixement exhaustiu de la llengua de tots els indrets del país a través de les seves excursions a la recerca de materials, li impulsaren a ser un ferm partidari dels plurals femenins en –es, la qual cosa l’enemistà —ai les disputes d’erudits!— amb Antoni de Bofarull, que a la seva Gramática de la lengua catalana (1867), escrita juntament amb l’alacantí Adolf Blanch, normativitzava els plurals en –as. I vingué Pompeu Fabra i ho arreglà, afortunadament. El criteri i el coneixement de Marià Aguiló foren decisius, malgrat que Bofarull sempre acusà Aguiló d’arcaista.
En fi, el procés normativitzador del català modern no fou cosa d’un dia. Aguiló hi intervingué. En carta a Bartomeu Muntaner, quan encara era a València, escriu: «Mi afán de uniformizar el lenguaje al mayor número de los que le hablan es también otro motivo de que haya acceptado la ortografía del siglo XV en todo lo que tiene de acceptable». Aguiló vol un model lingüístic que uneixi les terres catalanes, totes, i d’això que trobi la justificació, com explica al seu Catálogo, en la tradició literària medieval i, important, com també apunta en aquesta obra, en la valoració de la llengua que ell diu de «nuestras montañas», un argument, el parlar de la ruralia de les comarques d’interior que acabarà calant en la configuració de l’estàndard culte català. Un català de tots i per a tots, enllaçat amb la tradició antiga, aquella que l’infaust matrimoni de 1469 posà cul per amunt. Ben bé podem dir que Aguiló posà les bases d’una llengua nacional quan encara el catalanisme era a les beceroles.
Aguiló inicià, en 1870, juntament amb Miquel Victorià Amer, Bartomeu Muntaner i Jeroni Rosselló, la «Biblioteca Catalana», una col·lecció dedicada a editar els clàssics catalans i el 1873 n’eixí el primer volum dels dotze que arribaria a tenir. Alhora començava el Cançoneret de les obretes en nostra llengua materna més divulgades durant los segles XIV, XV e XVI, que enllestí el seu fill Àngel en 1900. El 1879 començà la «Biblioteca d’obretes singulars del bon temps de nostra llengua materna, estampades en lletra limosina» (fixeu-vos: del «bon temps» d’una llengua, caiguda en desgràcia i que ara vol ressorgir), de la qual només sortiren dos volums. El 1893 sortí a la llum l’únic volum del Romancer popular de la terra catalana, dedicat a les Cançons feudals cavalleresques, a la «Biblioteca Catalana Popular», que havia iniciat el 1890. La «terra catalana», on s’inclouen les Illes i el País Valencià. I és que el mallorquí Aguiló, igual que la sentia, proclamava la Catalunya lingüísticament sencera. Així, president dels Jocs Florals barcelonins de 1867, digué al seu discurs:
«Sí: des de les cingleres conglaçades dels Pirineus fins a les planes calitjoses de València i d’Elx; des de les valls patriarcals de l’alta muntanya de Catalunya i del Rosselló fins á les comallerades rublides d’arbres que perfumen les illes Balears; des de les platges del golf més enllà de Portvendres fins molt passada la costa d’Alacant, per tot arreu i en tots los endrets m’ha comparegut, a cada jornada que hi he feta, la figura benvolguda de nostra dolça, de nostra valenta llengua catalana: i enlloc, enlloc (fora de les ciutats més principals) l’he sabuda veure tan malaltissa i afollada com alguns ens l’han descrita, sinó forta, sanitosa i vividora.
[...]
Per tots los endrets mes allunyats de nostra pàtria m’ha donat per immortal penyora de sa unitat, de sa noblesa, i de sa forta vida, uns mateixos cants populars i unes rondalles mateixes. Per tot, per tot m’ha parlat lo català del que ara es parla, lo mateix catalanesc talment que han sabut escriurelos autors mes triats de nostra literatura, des de lo rei en Jacme el Conqueridor fins a n’Aribau.»
Aguiló, patriota, havia fet sorgir els Jocs Florals a València. A Barcelona fou mantenidor dels Jocs en 1862, 1873, 1874 i 1883, obtingué la Flor Natural del certamen en 1864, fou proclamat Mestre en Gai Saber en 1866 i els presidí en 1867 i en 1888. Fins al moment del seu traspàs, esdevingut a Barcelona en 1897, fon un lluitador incansable per la unitat i recuperació de l’idioma patri. No hem d’oblidar el recull lexicogràfic que deixà inèdit, publicat entre 1915 i 1934 per la Fundació Patxot. En definitiva, un combatent per la llengua, un heroi de la nostra història que bé mereix ser reconegut i recordat. En certa manera a ell, sobretot a ell, devem el model lingüístic nacional que després tan objectivament sabé plasmar Pompeu Fabra: una llengua digna i útil «des de les cingleres conglaçades dels Pirineus fins a les planes calitjoses de València i d’Elx».
Barcelona i Palma el recorden, totes dues amb sengles carrers i la primera també amb un bust al Parc de la Ciutadella. A València, però, encara estem esperant (l’alcalde Ribó ja està fent tard) que algú recordi aquest home exemplar, enaltidor del nostre idioma i organitzador dels primers Jocs Florals de la ciutat.