En aquests temps de burrera en què el País Valencià torna a transitar, entre toreros feixistoides i animalades diverses contra el «valencià», no m’estic d’insistir en la cordura que proporciona el coneixement, el millor antídot contra la ignara foscor. La burrera, però, lamentablement s’encomana ―ja veieu quin desficaci amb el malaltís i sempitern qüestionament del nom de la llengua pàtria!― i, lluny de curar-se, amb voluntat, respecte i estudi, hi ha qui, per interessos espuris i l’Estatutet per muntera, persevera ―ja portem quasi mig segle així els valencians― en la nècia insipiència («res no uneix més com una bestiesa compartida», deia Joan Fuster). Abans burros que catalans, bramen compulsivament, atrinxerats en fal·làcies i badomeries, els del regionalismo bien entendido, els ratpenateros i la resta de fauna regional agenollada, inclòs el terceraviisme de màcula blava. Contra això i contra un Estat ―l’espanyol― acèrrimament hostil, només la cultura s’obre com una finestra d’esperança per a superar un present decebedor, massa!, que potser anunciï ―esperem que no sigui així gràcies a la cultura― un futur grotescament aculturitzat i nacionalment esmaperdut.
Quina llengua parlem els valencians? Òbviament ―i no descobreixo la sopa d’all― la catalana. Els lectors habituals d’El Temps, sí, ja ho saben, però per si de cas hi entra algun encuriosit no habitual que cerqui respostes al desgavell onomàstic, políticament provocat, que afecta als valencians, li informo que quan un valencià designa la seva llengua pròpia com a catalana això no hauria de sorprendre a ningú, menys avui dia que la ciència tant ha avançat i tant de coneixement tenim acumulat per la filologia, però... Insisteixo en això perquè m’obliguen a insistir-hi. Ja veieu els exabruptes del torero ultradretà convertit en vicepresident de la Generalitat meridional; o els del pepero Conseller de (mala)Educació de la mateixa institució, que es vanta d’acabar con el catalán. No em cansaré de dir-ho: la cultura «valenciana», l’autòctona del País Valencià, és, amb tots els ets i els uts, cultura catalana. Qui en dubta? Els factòtums de la Renaixença literària valenciana, Teodor Llorente i Vicent Wenceslau Querol, no en dubtaven. Llorente, en carta al músic Eduard López Chavarri (7 de setembre de 1908), escrivia:
«Yo he sido siempre contrario a los que han querido hacer del valenciano un coto redondo, bien cerrado, exagerando las diferencias que ‘hoy’ separan nuestra lengua de la catalana. ‘Literariamente’ no había más que un idioma en Cataluña, Valencia y Mallorca, y debemos tender a restablecer esa unidad.»
Atenció! Fixeu-vos què escrivia el fundador del diari Las Provincias, patriarca llorejat de les lletres valencianes: «siempre contrario a los que han querido hacer del valenciano un coto redondo, bien cerrado». Llorente, contrari a la cabuderia dels qui, regionalitzats, de la ciutat de València estant, posaven objeccions al nom de la llengua que parlaven. En definitiva, es tracta d’una qüestió onomàstica i de gustos, de gustos viscerals impregnats d’un espanyolisme atroç, brutalment desfermat contra la cultura pròpia del país, encarnada, sobretot, en la seva llengua pròpia, que pretenen vulgar i castellanitzada quan no directament extingida. Llorente abominava del «valencià» vulgaritzat, d’aqueix valencià que prediquen, precisament, els que no parlen ni saben parlar-lo, aqueix valencià que Mazón ―diu― voler «revalencianitzar», o sia un valencià sense depurar ni corregir, que en paraules de Llorente seria «el brut patois que parla avui el poble», la llengua «corrompuda i rebordonida com la trobaven en els llavis de la gent indocta, i bàrbarament castellanitzada en la ciutat [de València]» (pròleg a Llibret de versos, 1885). Contra això, no hi ha una altre idioma a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears que el català, li diguin com li diguin, i cal restablir-ne la seva unitat.
Company d’estudis i de vocació poètica de Llorente fou Vicent Wenceslau Querol (València, 1837 ― Bétera, 1889). Ell, que cultivà amb encert la poesia en la llengua de ponent, cosa per la qual fou celebrat a Espanya, donà un pas més enllà en la composició de poesia en llengua autòctona, en una llengua recuperada per a la república de les lletres, que no dubtà a anomenar-la catalana. Sí, en «català» escrigué i proclamà que ho feia, la qual cosa no li restà importància entre els valencians de la seva època. En el seu honor, al poeta valencià en llengua catalana, la ciutat de València li dedicà un monument al Jardí de Vivers, inaugurat el 21 de juliol de 1931, i també un carrer cèntric, el que va del carrer de la Pau al carrer de les Barques. A més a més, carrers dedicats a Querol hi ha a Carcaixent, Oliva, el Port de Sagunt, Canet d’en Berenguer... Querol fou poeta celebrat, doncs, pels seus coterranis. El lletraferit monover Azorín (Buscapiés, sátiras y críticas, 1894), per a qui els mèrits literaris de Llorente «no corresponden a su proverbial engreimiento», afirmava que era Querol el gran poeta «en llemosí» de València: «En Valencia, muerto Querol, no hay ningún poeta lemosín que levante dos dedos del suelo».
Querol, reinaxencista valencià
El poeta Querol, malgrat la seva obra exigua en català, ha passat a la història de la literatura catalana per ser un dels introductors de la Renaixença literària en la llengua del país a València: ell, el seu amic Teodor Llorente, tots dos estudiants de dret, i llur mestre en llices literàries, el veritable artífex de la vocació reinaxencista de tots dos, el mallorquí Marià Aguiló. Tots tres foren els organitzadors dels primers Jocs Florals de València (diumenge, 23 d’octubre de 1859), sota els auspicis de la societat El Liceo Valenciano, que significaren el tret de sortida de la Renaixença valenciana. Llorente ho explica així al pròleg del seu Llibret de versos:
«La idea de restablir els Jocs Florals naixqué ensems en València i en Barcelona; més se deu dir que fon un català, l’entusiasta D. Marian Aguiló, qui primer la soltà en la pàtria d’Ausiàs March. Ab aquest nom, de Jocs Florals, i promoguda per la societat Liceo Valencià, se celebrà en lo paranimfo de la Universitat, l’any 1859, un certamen literari en el qual, per primera vegada en nostra ciutat, s’oferiren premis a la poesia llemosina, juntament ab la castellana. Aquells premis eren dos, guanyà l’un D. Víctor Balaguer, per una composició dedicada a Ausiàs March, i l’altre fon adjudicat a esta poesia de La nova era. Aquell mateix any començaren los Jocs Florals en Barcelona, seguint totes les primaveres sens interrupció; en València no es repetiren fins que els restablí la Societat del Rat-Penat, passats vint anys, en 1879.»
Efectivament, en aquells Jocs de 1859, bilingües perquè ―ai València!― els organitzadors exigiren que també participessin poemes en castellà, en la modalitat de llengua catalana triomfaren Llorente, que aconseguí l’Alhelí d’Or amb La nova era, i el barceloní Víctor Balaguer, amb un poema en homenatge a Ausiàs March. Ganes no li faltaren a Vicent W. Querol de participar-hi en català ―ell sempre digué català a la llengua pròpia dels valencians―, i preparà tres composicions titulades A l’esperança, Què serà i A la fe, però, finalment, esverat per la presència imponent de Balaguer, Querol es decidí per fer servir el castellà, una oda titulada A la paz, amb la qual obtingué el guardó en aquesta llengua.
Advocat de professió i poeta de vocació. Després d’enllestits els estudis de dret, Querol treballà primer en el bufet de Juan Reig Garcia, abans d’ingressar com a secretari de la Sociedad de los Ferrocarriles de Almansa a Valencia y Tarragona, propietat de José Campo Pérez, marquès de Campo, propietari, a més a més, del diari La Opinión, que cedí a Teodor Llorente i fou l’embrió de Las Provincias. Observem que Llorente i Querol estaven relacionats amb l’alta burgesia valenciana del moment. José Campo era un empresari destacadíssim en aquella segona meitat del segle XIX, antiesparterista declarat, alcalde de València (1844-1847) i una d’aquelles fortunes sorgides a la capital del Túria que acabaren a Madrid adulant el Borbó regnant. Era marquès perquè Alfons XII li atorgà el títol. Bé, José Campo Pérez era un dels exponents, ben significatiu, de la burgesia autòctona de llavors, genuflexa i espanyolitzada, nacionalment claudicant. Una cosa així com els Roig d’avui dia. Querol treballà per a José Campo fins que en 1877 entrà a treballar com a cap directiu de Ferrocarriles de Madrid a Zaragoza y a Alicante (MZA), que li obligà a traslladar la seva residència a la capital de la Meseta.
Querol era, sobretot, un romàntic apassionat de la lírica, una lírica que en la seva joventut era concebuda únicament en la llengua apresa a l’escola, la castellana. Amb Llorente formà part de la societat literària La Estrella, que es reunia a casa de la família de Querol (el pare era comerciant de robes), al carrer de les Granotes, on els seus membres llegien llurs poesies. Potser ja aleshores Querol se sentí atret per la llengua del país com a vehicle d’expressió literària i dic potser perquè consta d’aquella època una oda A València que no s’ha conservat perquè Querol la rebutjà en la maduresa, tal vegada, com admet el seu germà Aureli, perquè aleshores encara no dominava el llenguatge líric català amb desimboltura i Vicent Wenceslau, força perfeccionista, no suportava els rebles. Sigui com vulgui, aquest primer poema no s’inclogué a les Rimes catalanes ―més avall en parlaré― publicades en 1877.
Fou el bibliotecari de la Universitat Marià Aguiló el vertader inductor de Querol i del seu amic Llorente en el cultiu poètic de la llengua pròpia. Llorente, però, admet (pròleg de Llibret de versos) que abans de l’arribada d’Aguiló a València, coneixia les composicions de Lo Gaiter del Llobregat (1839), de Joaquim Rubió i Ors, font d’inspiració per a decantar-se pel català com a llengua literària: «escribí yo los primeros versos valencianos que me inspiró Lo Gayter del Llobregat». Aguiló arribà a València en 1858, però marxà en 1861 en què tornà a Barcelona, per a fer-se càrrec de la biblioteca de la Universitat. València restà òrfena del gran erudit, que en cas d’haver-hi romàs, hagués contribuït a enfortir l’incipient «renaixement» del català literari al País Valencià. Malauradament per als valencians, no va ser així.
Els Jocs Florals de Barcelona de 1868
En 1868, nou anys després dels Jocs Florals de València, que no tornaren a convocar-se, Víctor Balaguer presidí els Jocs Florals de Barcelona, esdeveniment que concebé com una assemblea dels poetes d’arreu de les terres catalanes, als quals foren invitats els occitans, amb Frederic Mistral encapçalant-los, i els castellans José Zorrilla, Gaspar Núñez de Arce i Ventura Ruiz Aguilera. De València hi anaren Llorente, Querol, Jacint Labaila, Rafael Ferrer i Bigné i Josep Maria Torres i Belda àlies «lo Sacristà de Tírig». De Ferrer i Bigné val a dir que fou un dels socis fundadors de Lo Rat Penat i president d’aquesta associació entre 1881 i 1882, i un dels responsables del refús a la politització de la Renaixença, d’ací el tarannà conservador que agafà Lo Rat Penat i que la Renaixença valenciana no evolucionés cap a la reivindicació política com succeí al Principat. Bé, cal tenir-ho en compte. De fet, Víctor Balaguer i Ferrer i Bigné mantingueren una agra polèmica per això. Ara bé, en la dècada dels seixanta del segle XIX la Renaixença estava encara consolidant-se i tot eren flors, violes, abraçades i besades. Ferrer i Bigné escrivia (La creuada dels poetes, 1866): «Poetes de Mallorca, València i Catalunya, / per què dels vostres avis lo cant ressusciteu?». La festa tingué lloc al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, el 3 de maig de 1868, i el dia 8 els poetes dels Països Catalans i occitans feren una visita a Montserrat, avinentesa per a la qual Querol escrigué el poema Montserrat: «Com les flames d’una pira / que aixeca i revolta el vent, / són, Montserrat, de tos cims / los negres turons esquerps; / sagrada pira a on brusetja, digna ofrena, el cor dels feels». També d’aquell moment és el poema Brindis, que l’autor defineix com una «felibrejada aprés la celebració dels Jocs florals». S’inicia així: «Com qui aprés llarg viatge per llunyanades terres / torna a la pairal casa, amagada en les serres, / on viu lo germà hereu, / i del natiu idioma ou la dolça paraula / i el pa de la infantesa menja en l’antiga taula / i el vi dels avis beu...».
Els Jocs Florals de Barcelona de 1868 són una fita important en la vida poètica de Querol. El poeta és ben conscient de la naturalesa de la seva llengua, el català, i de l’agermanament amb els poetes occitans, en concret amb els provençals seguidors de Mistral; una amistat, la de Mistral i Querol, que s’inicià en aquell moment i que perduraria. Aquell mateix 1868 Querol, en representació dels poetes valencians (dos anys abans ho havia estat Llorente), fou invitat a la festa del «felibritge» (diguem-ne renaixencistes provençals) a Sant Romieg, i Querol parlà amb un poema, Als poetes provençals: «Provença, amb Catalunya i Itàlia són bessones: / de l’una a l’altra platja van les mateixes ones, / com dolç bes que es trameten, penyora de la pau. / Surten de Roma els papes, i en tu, Avinyó, són hostes, / i el mateix vent allunya per les mateixes costes / amb lo vaixell de Gènova la catalana nau».
Poema amb aires historicistes per a vindicar els lligams d’unió entre Catalunya i Provença. Querol anà a Provença com a poeta català, poeta de la Catalunya Novíssima, que no renunciava a la catalanitat que la Renaixença li descobria. Sempre es referí a l’idioma patri com a «català» i així, amb aquest nom, recollia el nom de la llengua poètica el seu germà Aureli als sobres on arxivava els poemes (vegeu l’estudi introductori de Lluís Guarner a les Rimes Catalanes de Querol). Més endavant, en 1872, Querol participà com a mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona d’aquell any. Hi havia de recitar un parlament en prosa, però Querol preferí llegir un poema, amb el qual, cantà la trilogia que inspirava el certamen poètic: la pàtria, la fe i l’amor. Una poesia, que segons publicà el crític Josep Yxart a La Vanguardia, «es una de las mejores joyas de nuestro tesoro poético; la emoción que causó la lectura, sigue siendo inolvidable; en aquel preciso momento, los altos conceptos, la ardiente pasión del poeta coincidieron con el estado de ánimo, y estalló la ovación unánime, entusiasta». Una poesia que canta la pàtria sorgida als Pirineus («D’un plec d’eixes muntanyes, d’un dels casals que els roures / volten en les garrigues dels Pirineus veïns») i s’estén fins a la terra «que guaiten, com dos gegants, captiva, d’un cap Penyagolosa, de l’altre cap Montgó», la pàtria «de l’humil frare mestre Vicent» i de «n’Ausiàs», la pàtria del gonfanó «amb les barres de sang».
Les Rimes catalanes de Querol
L’obra poètica de Querol, catalana i castellana, fou arreplegada en un volum titulat Rimas. El llibre fou editat per iniciativa de l’Ateneo Científico Literario y Artístico de València en 1877. Rimas només recull tres poemes catalans, en aquest ordre: Als poetes provençals, Brindis i Patria, Fides, Amor, tots tres a l’apartat titulat ―atenció!― Rimas catalanas. El llibre tingué un gran ressò, val a dir-ho, entre la intel·lectualitat castellana del moment, que no percebé o, millor, no sabé percebre ni li interessava la riquesa lírica dels poemes catalans de Querol. Bé, n’hi ha a qui sí, que sí percebé aquells poemes, com el crític del diari madrileny El Resumen (28 d’octubre de 1889), de nom Kasabal, que qualificà la inclusió de la poesia catalana en las Rimas de «capricho de recreación arqueológica». Ai la Carpetovetònia! Ja aleshores consideraven la llengua catalana com a morta i enterrada. Miguel de Unamuno encarà arribà a ser més punyent en la crítica, amerada de fanatisme cultural espanyolista, i en un article, que titulà despectivament «Ratpenaterías» (El Mercantil Valenciano, 9 de gener de 1919), etzibà que «los versos valencianos de Querol, tan exquisito poeta en castellano, suenan a falso y artificios de erudito».
I a casa nostra, què deien de les Rimes? Josep Yxart, a Barcelona estant, estava encantadíssim (La Vanguardia, novembre de 1889). Compara Querol amb Verdaguer i l’accepta «no ya como poeta valenciano, sino como poeta catalán o de toda esta región catalano-provenzal». Ara bé, a València, la València ciutat, hi havia qui, des del llemosinisme nominal de la llengua, no arribà a acceptar ―si més no, a comprendre― que Vicent Wenceslau Querol triés el mot català per a definir les seves rimes. Constantí Llombart, a Los fills de la Morta-Viva (1879), escriu que «no sabem per què fundat motiu lo poeta nomenà catalanes» les «tres composicions llemosines» de les Rimas. Segons explica Llorente al pròleg de la segona edició de les Rimas (Madrid, 1891): «Catalanas las tituló, al incluirlas en su libro, y esta calificación ha parecido mal a los que repugnan dar dictado genérico de lengua catalana a la que comprende, como tronco común, las tres ramas: catalana propiamente dicha, valenciana y mallorquina». Això de repugnar, d’abominar, del dictado genérico de lengua catalana, encara no s’ha superat al País Valencia, si més no a alguns encara els pica i no es graten. Diuen que sarna amb gust no pica, però ―ep!― mortifica. I així els tals mortificats coven una mala llet que vomiten de per vida. Vet ací, ras i curt, resumit el conflicte onomàstic valencià. Querol bé que ho superà des del principi. Llorente, però, no li donava importància: «Cuestión de nombre es ésa a la que no doy importancia», però ―compte!― «no cabe duda que, si hay algo que distinga la poesía valenciana de la catalana, ese algo se encuentra en los versos de Querol». Sincerament, i vaja si hi he donat voltes!, aqueix algo ―imaginacions de Llorente?― no hi ha manera de trobar-lo. I és que, en definitiva, com diu Yxart, Querol modelava els versos com Verdaguer. Comptat i debatut, Querol i Verdaguer en català escrivien i, nimietats regionalistes al marge, tots dos poetes catalans eren.
