VIOLÈNCIA MASCLISTA

Laura, història d'una supervivent

Aquest 25N es celebra el Dia Mundial per l'Erradicació de la Violència Masclista. EL TEMPS manté una entrevista en profunditat amb Laura García Guardado, una valenciana que va patir maltractament psicològic durant onze anys. "Després dels maltractament no refàs la vida; n'has de construir una de nova".

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A Laura García Guardado ("posa també el segon cognom, hem de reivindicar les nostres mares", em diu) no li agraden els minuts de silenci per retre homenatge a les dones que han estat assassinades per homes. "Hem callat tant de temps que del que m'entren ganes és de cridar i que se'ns escolte. Les dones hem estat criades històricament en el silenci", lamenta, amb severitat. El seu rostre irradia una llum especial, vitalista. Somriu a tota hora i denota un entusiasme contagiós. És dolça en el tracte, acollidora. Però també determinada en la forma d'expressar-se. La vida, diu, li va bé, "molt bé", puntualitza.

Ningú no imaginaria que és la mateixa persona que fa menys d'una dècada estava sumida en un pou fosc i llefiscós, encadenada a un home que la maltractava psicològicament, una persona que va anul·lar-li la personalitat i la mantenia sotmesa al seu dictat. "Vivia en una presó sense barrots, la clau de la porta la tenia jo en la meua pròpia ment", explica.

Laura és una de tantes dones que ha estat víctima del maltractament psicològic de qui fora la seua parella, un tipus de maltractament que té les seues arrels en el sotmetiment de la dona. No deixa blaus a les extremitats ni bassals de sang a terra, però fereix les dones per dins, les estrangula l'ànima fins deixar-les inertes. També és la més difícil de provar davant la justícia. Segons una enquesta de la Unió Europea dos de cada cinc europees (un 43%) han patit algun tipus de violència psicològica per part de la seua parella actual o anterior.

A Laura, una pregunta de la seua mare, la va fer despertar d'aquell malson. D'allò ja fa set anys i des d'aleshores ha aconseguit passar full. "No reconstrueixes la teua vida. No. N'has de construir una de nova: has de recuperar la teua autoestima, has d'aprendre a atendre els teus desitjos i les teues necessitats i deixar de dependre per a tot d'una altra persona", diu Laura, que és educadora infantil i promotora d'igualtat. Aquests darrers estudis, fets en aquesta darrera etapa de la vida, li han permès comprendre moltes de les coses que li van succeir durant els foscos anys de vida en parella amb el seu agressor.

El cercle de la violència

Nascuda a València, filla gran d'un matrimoni de classe treballadora, va estudiar educació infantil. L'any 2000, quan tenia 24 anys, va conèixer un xic. "Vaig sentir que m'estimava, que era amable i educat amb mi", relata. Un any després oficialitzaren la seua relació i es casaren. No va passar molt de temps abans que les coses es torceren. Laura se n'adona ara; aleshores no n'era conscient. "Jo no m'identificava com a víctima. Era l'única vida que jo havia viscut i no em podia comparar". Entre 2001 i 2011 va viure una successió d'agressions psicològiques que l'anul·laren com a persona. El seu marit la insultava, la menyspreava davant la resta de la gent, qüestionava la seua vida i les seues decisions.

A Laura encara se li fa un nus a la gola quan recorda com, en un dels seus recurrents atacs d'ira, va trencar davant els seus nassos el plat amb què la seua àvia li donava les farinetes. "Tot, perquè a mi m'havia caigut un plat a terra". Amb tot, diu, "el pitjor eren els silencis. Podia estar-se dies i dies sense parlar-me. I jo interioritzava que era la culpable d'aquell comportament, que havia fet alguna cosa malament. El sentiment de culpabilitat era una tortura", diu. L'alcoholisme d'ell només va empitjorar les coses.

"Jo l'estimava, volia ajudar-lo i no saber fer-ho encara em generava més sensació de culpabilitat. Tractava de justificar la seua violència: deia que és que potser estava cansat de tant de treballar; o que era per les seues addicions que es comportava d'aquella manera amb mi". La pressió i la por a la qual la sotmetia era tal que Laura va patir episodis de paràlisi o inclús esvaïments provocats per una sola mirada. "La gent no pot arribar a imaginar-se fins quin punt acabes estant sotmesa a ell. Eres totalment vulnerable".

En realitat, Laura vivia en el que la psicòloga Leonor Walker va nomenar, allà per finals de la dècada dels 70, el cicle de la violència, una mena de roda que passa per tres fases: l'acumulació de tensions, l'explosió o agressió que provoca que la víctima es distancie de la parella i la reconciliació o "lluna de mel", moment en què l'agressor es mostra penedit i verbalitza la seua voluntat de canvi. El cicle de la violència es sustenta sobre el que els i les expertes anomenen "indefensió apresa": la víctima assumeix que no pot canviar la situació de maltractament i s'acostuma a viure amb por. "Els mitjans de comunicació haurien d'explicar en quin context, tenen llocs els assassinats de dones per part de les seues parelles -es queixa aquesta educadora infantil-. Els assassinats de dones no s'haurien de presentar com fets descontextualitzats, sinó com el resultat d'un procés de violència que dura anys".

El cicle funciona millor quan la víctima és allunyada del seu entorn. Fou el cas de Laura. La parella marxà a viure lluny de la família d'ella; alhora els encontres amb les amigues es van fer com més va més esporàdics. Tota la seua vida va acabar girant al voltant de la del seu espòs. "M'hauria agradat que aleshores algú m'haguera dit a la cara el que m'estava succeint perquè jo no me n'adonava, perquè ningú no escolta, però escolten i callen". I mentrestant, les agressions verbals esdevenien cada dia més i més insuportables. "Jo havia perdut tota l'estima cap a mi mateixa, fins i tot els hàbits d'higiene", explica Laura. La seua vida era un infern i ella restava paralitzada.

La llum

Fins que un dia la seua mare li va preguntar si el seu home bevia. I Laura, que en altres ocasions a la mateixa pregunta formulada per altres persones havia respost amb un "no", en aquesta ocasió va respondre amb un "sí" contundent. "Va ser com si de cop m'entrara un fil d'oxigen que fins aleshores no havia sentit". La seua mare - "que des d'aleshores no es va separar de mi ni un segon"- va acompanyar-la a l'Institut de la Dona i els va relatar com era el seu dia a dia de vexacions i menyspreus. Quan va acabar li ho van dir ras i curt: "Tu eres víctima de violència de gènere". Aquella nit, a casa de la seua mare, quan es va ficar al llit va tenir una sensació que feia anys que no sentia: la tranquil·litat de saber que no entraria ningú a empaitar-la, que no l'obligarien a fer quelcom que ella no volia fer. "La violència sexual dins la parella és una cosa molt difícil de demostrar i moltes dones ho silencien per pura vergonya. És una qüestió sobre la qual no se'n parla prou", assevera.

La corda de dependència entre Laura i el seu agressor havia començat a desfilar-se. El març de 2011 va marxar definitivament del domicili conjugal. "En realitat no vaig marxar, vaig fugir dels maltractaments", puntualitza encara ara. En juny va denunciar-lo per maltractament psicològic. "Jo no estava preparada per denunciar-lo tan bon punt vaig marxar de casa -argumenta-. Abans de fer el pas d'interposar una denúncia, t'has d'estabilitzar, reconèixer-te com a víctima i has de disposar de tota la informació sobre el que et succeeix després. Això és una cosa que molts jutges no volen entendre".

A hores d'ara, Laura sap molt bé com són els processos que segueixen a una denúncia. Ella forma part de l'Associació Amigues Supervivents al Port de Sagunt. A més, acompanya moltes dones en el seu trànsit cap a una vida nova. El seu és un acompanyament emocional, però també administratiu i judicial. El sistema, diu, no li ho posa fàcil a les dones maltractades. És força comprensible que moltes desistisquen o retiren la denúncia: ja siga perquè tot el procés se'ls fa costera amunt o perquè la dependència econòmica i emocional respecte dels seus agressors és encara molt forta. O per totes dues raons.

"Després de la denúncia ve el pitjor: la batalla pel divorci i, si hi ha fills, per la custòdia dels fills i la pensió alimentària. De sobte es troben amb un munt de paperassa per reomplir i un procediment administratiu i judicial molt complicat en què, a més, a voltes es posa en dubte el seu testimoni -explica-. La justícia hauria de ser més empàtica amb les víctimes i escoltar el que està intentant dir però no diu. És la justícia la que s'hauria d'adaptar a la dona i no la dona a la justícia".

Deures pendents

Laura valora positivament que al País Valencià, el setembre de 2017 es signara el Pacte Valencià contra la Violència Masclista. "És una bona ferramenta amb què començar a treballar", diu. Mesures com ara equiparar les indemnitzacions per assassinat masclista amb les indemnitzacions per a víctimes del terrorisme; o ampliar els serveis de Centres 24 hores, han estat mesures ben acollides des dels col·lectius que treballen en el dia a dia d'aquesta problemàtica. Tanmateix, encara resta molt a fer. "En alguns dels acompanyaments que jo faig, he hagut de guiar al funcionari per complimentar el qüestionari. Si existeixen advocats i advocades d'ofici que assisteixen les víctimes davant una denúncia, ha de ser obligatori que també en les comissaries i els quartels de la Guàrdia Civil existisca personal format de guàrdia per poder interposar una denúncia amb les garanties, l'empatia, l'escolta i l'efectivitat que les dones es mereixen". Les falles que ha trobat en tot el procés administratiu i d'atenció a les víctimes ha dut Laura, al costat d'altres companyes, a crear la Plataforma Cedaw Ombra País Valencià, una entitat a través de la qual reivindicar el compliment de la Carta Magna dels Drets de la Dona (CEDAW en les sigles en anglés).

L'educació (o més ben dit, la coeducació) és un altre dels seus camps de batalla. O viu en el dia a dia del centre d'educació infantil on treballa però també en les visites que periòdicament fa a instituts per impartir xarrades. La hipersexualització de les xiquetes és una de les qüestions que a hores d'ara més la preocupen. "S'educa a les xiquetes perquè siguen del gust dels altres. S'exalta la seua sexualitat d'una forma perversa, se la cosifica sense pensar en les conseqüències que això comportarà per al seu cos, la seua salut i la seua vida". La seua recepta passa per la coeducació. "Ens cal una educació feminista, que desconstruïsca els manaments de gènere, trenque amb els estereotipus i visibilitze les dones", manté.

Potser si ella haguera disposat de tot aquest bagatge no hauria viscut onze anys emmanillada a un maltractador. Mai no ho sabrà. Amb tot, diu Laura, "és una etapa de la qual he après moltes coses i que ha fet de mi la persona que soc ara". Alliberada d'un captiveri basat en l'amenaça i la tortura psicològica, avui Laura és una dona decidida i amb les idees molt clares. El seu discurs és ple de frases contundents, determinades. Alguns en dirien, avui, una dona empoderada. El que és segur és que es tracta d'una lluitadora. Una valenta anònima.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.