Nerea i Martina

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Nerea tenia sis anys. La seua germaneta, Martina, tres. El seu pare, ja seran coneixedors, les va matar aquesta setmana, a Castelló. Després, es va llançar per la finestra. Ni tan sols va tenir la dignitat d’assumir la seua salvatjada. No les va assassinar com a producte d’un instant de bogeria. Hi havia un punt de premeditació en tot plegat que glaça la sang: en diverses ocasions havia amenaçat Itziar, la seua mare, amb matar-les. «Em vaig a carregar el que més t’estimes», li va dir. «Tu saps el que fas? Estàs sentenciada», li va etzibar en una altra ocasió.

Això ho sabem perquè pel mig hi hagué denúncies, comportaments violents previs i la petició d’una ordre de protecció per a Itziar i les xiquetes per part del Centre Dona 24 hores i del fiscal. La jutgessa no la va considerar, per un excés de garantisme, per no conculcar els drets del pare amb l’allunyament. Entre altres arguments: poden trobar les raons del despropòsit en les informacions de premsa aparegudes aquests dies. El responsable de les morts és l’assassí. Però el sistema va fallar una vegada més, perquè en realitat, com explicava el meu company Moisés Pérez, el vaixell fa aigua. El rosari de vides segades per la violència masclista és esfereïdor. 

Hi ha casos difícils de preveure, en els quals no hi ha indicis previs clars. Tot i que hi ha senyals que no es poden desatendre

Els experts demanen mitjans, personal especialitzat capaç de «llegir entre línies» i afinar els diagnòstics de perillositat. Hi ha casos difícils de preveure, en els quals no hi ha indicis previs clars. Tot i que hi ha senyals que no es poden desatendre: si unes amenaces de mort espaiades en el temps però repetides no són tingudes en consideració ja no ens trobem amb un problema de mitjans. 

El pitjor són els senyals globals: les de la dona que no entén que ha estat violada pel seu marit, perquè tenir sexe sense consentiment és això, les de l’adolescent que no veu que està sent controlada perquè confon els gels amb l’amor romàntic, el de la tertuliana (les dones també, sí) que alerta sobre les denúncies falses de maltractaments, com si el percentatge misèrrim d’aquests casos haguera de ser la categoria, la del masclet que perd la condició de breadwinner i s’ensorra tot el seu sistema de valors... I així, fins l’infinit. Fins refregar-nos miserablement en el fang de la impotència. Hi ha debats i horitzons que desborden qualsevol marc racional.

Si algú pensa trobar en aquestes ratlles algun fil de llum lamente decebre’l. Aquest article està escrit des dels intestins i la incomprensió. Si en l’any 2018 un número encara alarmant de conflictes familiars es resolen amb l’assassinat de dones significa que, en el subsòl, algunes coses no es mouen cap endavant, sinó més aviat cap enrere. Algú em va dir aquest estiu que vivíem sota la «dictadura de la correcció política» pel que fa als drets de les dones i les minories. Molta més gent ho pensa. I això significa que no hi ha bases sòlides sobre els quals treballar: ans al contrari. Un fracàs no s'improvisa, advertia Joan Fuster.

Aquesta setmana, la de la mort de les petites Nerea i Martina, i la de dues dones més -a l'hora de tancar aquestes ratlles, creuem els dits- qualsevol polèmica política sobre màsters, gravacions compromeses i la resta de misèries, havia de quedar necessàriament empetitida. Però el tractament mediàtic continua sent deficient. Em sent obligat a omplir aquesta trona amb la mort de les menudes per dissimular davant l'ordinador la meua impotència, perquè unes amenaces de mort no tornen a passar mai desapercebudes o minimitzades. 

També per posar noms a la infàmia, per traure les xiquetes de la viscosa condició de xifres en una estadística. Només per això. I perquè no sóc capaç de traure-me-les del cap.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.