Agressions sexuals

El malson continua després de ser violada

Amnistia Internacional presenta l’informe “Ja és hora que em cregues”, que conclou que l’Estat espanyol no garanteix els drets de les dones i xiquetes víctimes de violència sexual. En la investigació es denuncia la doble victimització per la qual passen les dones violades i les principals mancances d’un sistema que “qüestiona i desprotegeix les víctimes”.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Blanca tenia 20 anys quan un home la va violar a dos portals de sa casa, a Madrid. L’atacant la va deixar ferida i inconscient. Una vegada va despertar, va començar tot un procés traumàtic que la victimitzaria per segona vegada. Junt amb sa mare, es va dirigir a la comissaria més propera, des d’on els agents la traslladaren fins a una altra comissaria especialitzada. Allí va ser separada de sa mare, qui, alterada i nerviosa, va exigir informació sobre la seua filla després de cinc hores sense saber-ne res. La policia a la que es va dirigir la va amenaçar de tancar-la a la cel·la si no callava. “Sentíem que nosaltres érem les delinqüents”, recordaria després. Quan per fi la van deixar eixir, Blanca i s’ha mare es dirigiren cap a l’hospital en transport públic amb la preocupant sensació que no les havien cregut. Des de dos hospitals les digueren que no podien fer-se càrrec d’una víctima d’agressió sexual. Al tercer, Blanca va rebre un tractament diligent i amable del personal sanitari; no tan així per part del metge forense que havia de recollir les proves, qui al principi es negava a acudir i, després d’una acalorada discussió per telèfon, exigia quedar-se amb ella a soles, situació que es va evitar gràcies a la mediació d’una infermera. Al cap de poc va arribar la jutgessa de guàrdia, però no es va dirigir en cap moment ni a Blanca ni a la seua mare. Després d’ella es va personar la policia científica, als qui hagué d’acompanyar al lloc on l’havien violada. Havien passat dèsset hores quan, per fi, Blanca pogué anar a casa d’una amiga de sa mare a dutxar-se i descansar. En aquell moment, tornar a sa casa no era una opció.

Ni xifres oficials, ni campanyes d’informació, ni recursos o personal especialitzats, ni tampoc protocols d’actuació efectius i coordinats. Això per no parlar del trauma que suposa el procés judicial posterior. Aquest és el desolador panorama que han d’enfrontar Blanca i la resta de dones una vegada han sofert una violació. Així ho denuncia Amnistia Internacional al seu informe “Ja és hora que em cregues”, amb què l’organització denuncia que l’Estat espanyol no garanteix els drets de les dones i xiquetes víctimes de violència sexual. La investigació ha sigut realitzada al llarg de 2018 i ha recollit testimonis com el de Blanca (nom fictici), però també d’altres dones, institucions i associacions de Galícia, Catalunya, Andalusia i Madrid. El subtítol del treball, “Un sistema que qüestiona i desprotegeix les víctimes”, assenyala la principal conclusió.

L’informe ha permès detectar les principals mancances del sistema a l’hora de protegir i garantir els drets de les víctimes de violència sexual. La primera de les mancances és la mateixa invisibilització del problema. Segons l’Agència Europea de Drets Fonamentals, la violència sexual afecta una de cada dues dones a l’Estat espanyol, però Amnistia insisteix que les dades fins ara disponibles no permeten conèixer la dimensió real del problema. L’organització ha estat reclamant des de 2009 l’elaboració de dades oficials, però denuncien que encara no han arribat.

La recopilació de dades resulta imprescindible per a la posterior elaboració de polítiques públiques, un àmbit en què Amnistia Internacional indica que encara queda molt per fer. En concret, les crítiques van dirigides a la desprotecció que encara pateixen les dones violades fora de l’àmbit de la parella i l’exparella, ja que, excepte a Catalunya, els seus casos no són considerats violència de gènere. “Són les grans oblidades de les polítiques públiques”, assenyalen des d’Amnistia, on també lamenten que l’últim Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere de 2017 tampoc no contemple mesures contra la violència sexual en l'àmbit de la prevenció i la sensibilització.

D’altra banda, l’organització considera “positiu i necessari” el debat per reformar el Codi Penal de manera que l’element clau a l’hora d’identificar una violació siga el consentiment lliurement atorgat, un estàndard acordat en el Conveni d’Istanbul del Consell d’Europa que l’Estat espanyol va ratificar en 2011. No obstant això, també recorden que “la resposta punitiva no ho és tot”, i que l’Estat està incomplint aquest acord en no aplicar altres polítiques públiques eficaces per combatre la violència sexual.

Un altre dels problemes detectats són les greus desigualtats entre comunitats autònomes a l’hora de fer front al problema, que no compten amb un protocol d’actuació unificat. “L'atenció, l'assistència i protecció de les víctimes no pot ser una loteria que depenga del lloc on vius o de la grandària de la població on ha tingut lloc l’agressió o on es denuncie”, reivindica la responsable de política interior d’Amnistia Internacional d’Espanya, Virginia Álvarez. Contràriament a les directrius del Consell d’Europa, cap comunitat autònoma compta amb un centre de crisi obert les 24 hores cada dia de l’any. A més a més, nou d’elles ni tan sols tenen centres d’atenció especialitzats, com és el cas d’Euskadi, Galícia o Aragó.

En el cas de Catalunya, Amnistia ha reconegut que s’han produït avanços, per exemple en l’aplicació de la Llei del dret de les dones a erradicar la violència masclista que amplia la consideració de violència de gènere més enllà de l’àmbit de la parella. Malgrat això, encara lamenten importants carències, com són l’absència d’un protocol de coordinació interinstitucional sobre violència sexual, d’una guia d’actuació en la detecció dels casos o la inexistència dels esmentats centres de crisi.

El focus també recau en la falta d’especialització del personal de les diferents institucions que atenen les víctimes després de la violació. Una manca de formació amb perspectiva de gènere que les porta a enfrontar multitud de prejudicis una vegada arriben a la comissària o al servei forense de l’hospital. La seua nacionalitat, la roba que vestien o si havien begut alcohol són algunes qüestions que poc tenen a veure amb el fet d’haver sigut violades, però que en moltes ocasions han de respondre tot just després de l’experiència traumàtica. Des d’Amnistia recorden que “la sort de la víctima no pot dependre de la persona que la reba”.

Aquesta situació d’inseguretat de les víctimes a l’hora de denunciar es veu agreujada pel fet que, si no hi ha denúncia pel mig, les garanties (com per exemple la intervenció de personal forense) i proteccions es veuen perillosament reduïdes. L’organització critica que l’obligatorietat de la denúncia invisibilitza i desprotegeix a dones que ja estaven en situacions vulnerables, com per exemple les dones migrants en situació irregular, les treballadores domèstiques o les dones amb discapacitat.

Per pal·liar totes aquestes deficiències, Amnistia proposa una llista de mesures urgents. Entre elles, a més de les comentades es troben altres com ara la facilitació d’assistència lletrada gratuïta i immediata a les víctimes i la formació de tots els operadors jurídics amb els quals tenen contacte durant el procés. D’altra banda, l’organització també reivindica que s’impulse la reparació de les víctimes, no només en un sentit econòmic, sinó des de la restitució, la rehabilitació i les garanties de no repetiment.

Amb aquests objectius, Amnistia Internacional ha impulsat la campanya "No més pedres", junt amb el manifest "No consent", on es reivindiquen els drets a ser informades i ateses sense prejudicis, a rebre l’atenció hospitalària adequada en qualsevol centre i a una justícia lliure d’estereotips i recriminacions. Per ara, el manifest ha sigut recolzat amb quasi 23.000 signatures i compta amb el suport de més de 200 col·lectius de tot l’Estat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.