Catalunya Nord

El camp base que pren força a Perpinyà

Marcada per un context de repressió i d’implicació gairebé inèdita, la Catalunya Nord celebra una nova diada. Parlem amb Pere Manzanares, Marta Serra, Hervé Pi i Júlia Taurinyà, quatre activistes nord-catalans que fan balanç sobre els canvis que s’han esdevingut al nord de la Jonquera des de la tardor de 2017 i que són determinants en l’èxit de la Diada d’enguany.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

«Som fruit de moltes derrotes, però llavor de totes les victòries». Aquesta frase d’Oriol Junqueras, pronunciada prèviament al referèndum de l’1 d’octubre, podria definir el caràcter de bona part de l’independentisme català. Si l’11 de setembre de 1714 va ser el dia la derrota al Principat davant les tropes borbòniques i cada any és commemorada per capgirar la història, a la Catalunya Nord hi ha el 7 de novembre de 1659, dia en què se signà el Tractat dels Pirineus i l’actual Catalunya Nord quedà inserida dins del mapa francès. El fruit d’aquella derrota també és la llavor de la victòria que s’intenta sembrar en cada Diada celebrada a Perpinyà. L’última de multitudinària va ser la del 2009, quan es compliren 350 anys de l’efemèride.

El context de repressió no ha capgirat el mapa polític a la Catalunya Nord. Però hi ha una implicació visible, condicionada per la commoció d’una situació límit, contemplada amb indignació al nord de la Jonquera. Amb ràbia. Lluny de la perplexitat, les institucions i bona part de la ciutadania no s’han estat de rebutjar la situació de repressió de l’Estat espanyol. Prova d’això és el fet que Jean Marc Pujol, alcalde de Perpinyà, rebera Quim Torra amb un llaç groc. O que el Consell Departamental dels Pirineus Orientals, màxima institució a la Catalunya Nord, lluesca a la façana una pancarta de suport als presos polítics, acompanyada també de llaços grocs. Aquesta institució també va acollir l’exposició ‘55 urnes per la llibertat’, que va rebre un gran nombre de visites de ciutadans interessats per obres d’art relacionades amb l’1 d’octubre. A nivell de municipis, distints alcaldes -un centenar, la meitat de la Catalunya Nord- van signar un manifest conjunt contra la repressió. Tampoc no es pot oblidar, en l’àmbit estrictament ciutadà, el paper fonamental d’activistes nord-catalans en la coordinació logística de l’esmentat referèndum. Un fet pel qual molts catalans han decidit manifestar-se a Perpinyà: per agrair aquesta implicació. En l’àmbit estrictament polític, la capital de la Catalunya Nord havia d'esdevenir també el lloc en què la CUP decideix si es presenta o no a les eleccions europees de l’any vinent. Una decisió que s'ha acabat ajornant.

És clar que la relació de la Catalunya Nord amb el Principat, almenys, s’ha reforçat. Però fins a quin punt? Marta Serra és una activista reconeguda en aquest punt del país. Filla de Josep Serra, Cala, coneix ben de prop l’evolució del territori en què viu. «Es pot dir que la part de la població que s’interessa per la Catalunya sud, que no és tota, s’ha posicionat molt clarament per denunciar la repressió». Alhora, «per primera vegada, els mitjans comencen a informar-ne, fins i tot publicant entrevistes, com la de Jordi Cuixart al diari L’Indépendant de Perpinyà». Serra, que destaca també la implicació institucional, assenyala que «la preocupació» amb què viu aquest moment la Catalunya Nord «no té res a veure amb qualsevol altre lloc a l’Estat francès». Una implicació vinculada a dos qüestions bàsiques, segons ella. D’un costat, la situació excepcional que s’està vivint, inèdita fins ara. De l’altre, «els lligams que hi ha per temes de relacions institucionals, com per exemple l’Euroregió Pirineus Mediterrània, on coincideixen alcaldes» de Catalunya, Illes Balears, Catalunya Nord i Occitània.

Hervé Pi, llibreter i coordinador de la territorial nord-catalana de l’Assemblea Nacional Catalana, matisa que «si fins llavors el món institucional no s’havia implicat tant, és potser perquè no hi havia aquesta necessitat, aquesta urgència». El suport, per tant, està més condicionat a la repressió que al fet estrictament nacional, tot i que aquest aspecte forja clarament el vincle. «La major part de la gent s’empara als valors democràtics i rebutja la violència quan es tracta d’una resposta a una consulta. També rebutja el fet de perseguir polítics, i això sense prendre posició a favor o no de la independència», diu Pere Manzanares, històric activista del territori i fundador, entre més, de l’associació cultural La Bressola o de Ràdio Arrels. Manzanres afegeix que «el procés i la repressió que viu Catalunya alimenta moltes converses fora dels tradicionals àmbits catalanistes. Fins i tot s’observa un cert orgull de ser català respecte a l’exterior, és a dir, França endins». Pel que fa a l’àmbit institucional, aquest activista de 65 anys entén que «d’ençà les darreres condemnes a mort del franquisme no s’havia vist tanta mobilització i presa de posició en el món institucional a la Catalunya Nord». «Curiosament, socialistes i comunistes van prendre posicions públiques contràries als seus homòlegs a Catalunya i a les direccions respectives [d’aquests partits] a París».

Un fet que també destaca Júlia Taurinyà, periodista de France 3 País Català, antena nord-catalana de la televisió pública francesa. «El sentiment de solidaritat, especialment dels batlles, és sincer, profund, i majoritari. També valent, perquè molt sovint van a contracorrent de la posició dels partits als quals pertanyen». Periodísticament, Taurinyà observa que «fins i tot la premsa més jacobina està millorant molt el tractament que fa de l’actualitat catalana». «Fins i tot L’indépendant ha comunicat en català un parell de vegades, cosa impensable fins fa poc».

És per això que la periodista pensa que «l’interès general [per Catalunya] ha crescut molt» al nord de la Jonquera. Un interès condicionat també pel fet que la Catalunya Nord encara és la casa de fills i néts d’exiliats republicans «que tenen la sensació de tornar a viure la història». «Hi ha una part de la població que queda indiferent, però molt més interessada que fa un o dos anys», assegura la periodista. «Mai no s’havia parlat tant de Catalunya Nord al sud i tampoc de Catalunya sud al Nord. El procés i la repressió han anat teixint lligams molt més estrets».

Una sensació compartida per Pere Manzanares. Preguntat per si ha observat canvis en els vincles entre els seus veïns, «hem pogut observar com acudeixen a les manifestacions i concentracions davant el consolat de Perpinyà cares noves, ciutadans de totes les generacions que mai no vèiem a les manifestacions. També han tornat a connectar amb la mobilització descendents de la immigració espanyola i catalana, com una mena de record que sura de la història, del passat familiar». Segons Marta Serra, tot ve marcat, especialment, des que van córrer les imatges de l’1 d’octubre. Això ha provocat que «molts francesos creguin que tenen una democràcia més arrelada: van quedar en xoc». En aquest punt, Manzanares torna a coincidir amb Serra. «L’adhesió formal [dels ciutadans francesos] a valors i principis democràtics tradicionals i ancestrals no pot admetre el tractament escollit per l’Estat espanyol. Molta gent comença a qüestionar el model democràtic espanyol i el silenci còmplice de l’Estat francès i de les institucions europees. El fet que els responsables locals dels partits de dreta i d’extrema dreta no entrin en el debat és una prova de la gran transversalitat del rebuig a la repressió contra Catalunya com a sentiment general del territori».

 

I la Diada?

Molts catalans del Principat s’han traslladat al nord per celebrar la Diada. Aquest any té un valor especial d’agraïment pel suport logístic esmentat que van donar distints pobles de la Catalunya Nord durant l’1 d’octubre, amb el trasllat d’urnes i paperetes. Pere Manzanares es mostra optimista. «Per primera vegada des de fa temps, la gent del nord deixa de ser considerada com a catalans folklòrics i nostàlgics, sinó com un component actiu dels Països Catalans amb capacitat d’incidir també en el procés». És per això que Júlia Taurinyà pronosticava que vindria «molta més gent a la Diada, sobretot del sud». «Hi ha un sentiment que ‘cal donar les gràcies als nord-catalans’ pel tema de les urnes», diu Marta Serra, que té constància que dies abans de la manifestació hi havia més d’una quarantena d’autobusos anunciats per arribar a Perpinyà des del Sud. «Potser la qüestió dels presos fa d’aquesta una manifestació més transversal que els anys anteriors», afegeix.

Per moltes raons, la del 10 de novembre és una Diada amb molta més transcendència que les d’anys anteriors.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.