Societat

Ser mare a Elna

La història d'una dona que va patir l'exili de la Guerra Civil al cor de la Catalunya Nord.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Gener de 1939. Una onada d’exiliats superava la frontera francesa. Els vençuts de la guerra civil s’escolaven per cada pas de muntanya, per cada entrada de camins, per carretera... Hi havia tanta gent fugint que semblava que Catalunya hagués de quedar buida. Caminaven d’esma, però amb la voluntat de travessar com abans millor la línia que separava ambdós territoris.

El dia 27 les autoritats franceses van  permetre el pas a la població civil i als ferits. En els dies posteriors passà el gruix d’exiliats: en tres setmanes escasses, un total de 465.000 persones. Els camps de refugiats d’Argelers i Sant Cebrià de Rosselló van ser els primers grans contenidors d’aquest flux migratori, el més gran de la història del Principat. Però les condicions dels camps eren deplorables. Per a molts refugiats, l’ingrés fou l’inici d’un altre malson.

En aquell context, les dones embarassades tenien moltes dificultats per a dur els seus fills al món i que aquests poguessin sobreviure. L’Hospital de Sant Lluís de Perpinyà estava saturat i l’administració prioritzava ferits i malalts. En conseqüència, les dones eren conduïdes als estables de Les Hares, al costat de l’estació de Perpinyà. Allà, sense cap garantia sanitària, enmig dels fems i de la palla, naixien els nadons. I seguidament, mare i fill eren retornats al camp de concentració sense establir cap protocol de postpart que assegurés uns mínims de supervivència dels nounats.

Era el temps en què una jove mestra suïssa, l’Elisabeth Eidenbenz, amb experiència com a voluntària en l’ajuda humanitària, va organitzar un servei d’assistència per a les refugiades embarassades. L’Elisabeth havia treballat activament els darrers dos anys a Burjassot (Horta) i a Barcelona com a voluntària fins que va quedar atrapada a la capital catalana arran de l’ofensiva final de l’exèrcit franquista. Després de cinc dies d’espera dels companys, havia decidit retornar al seu país.

Un cop a Suïssa, es va posar en contacte amb el metge de la Creu Roja Karl Ketterer, que era a la zona dels Pirineus Orientals intentant organitzar l’ajuda humanitària enmig de la marea d’exiliats. Calia personal que parlés castellà, català i tingués experiència. Aleshores, Elisabeth va tornar-hi per mirar d’ajudar.

En un primer moment, conjuntament amb d’altres voluntaris, Elisabeth va habilitar una casa abandonada a Brullà, un poblet situat al costat de Perpinyà que avui compta amb 1.300 habitants. Elisabeth, de forma immediata, es va fer càrrec del servei maternal. Mai no havia presenciat cap part i la llevadora del poble no hi era sempre. Malgrat tot, va tirar endavant ella sola, assumint la responsabilitat del servei. A principis de juny de 1939 van arribar les primeres vuit mares. Amb tot, la casa de Brullà era massa petita, no tenia electricitat i calia reformar-la. Mentrestant, Elisabeth buscava una casa més adient i en tindria una al cap d'uns dies: una mena de palauet rural situat a la vora de la carretera, al costat dels camps de concentració d’Argelers i Sant Cebrià. Aïllat, enmig d’uns conreus, just a l’entrada del terme municipal d’Elna, estava força malmès: les tres plantes estaven esfondrades i la teulada esbotzada deixava passar la pluja fins al primer pis.

Les primeres mares que van poder donar llum  a la Maternitat

Elisabeth va consultar a Zuric, on romania la seu de Creu Roja, si hi havia possibilitats de disposar de recursos econòmics per rehabilitar la casa. L’associació d’ajuda als nens va aconseguir reunir 30.000 francs i, acte seguit, es van iniciar les obres. Calia, a més, encarar altres problemes. Com ara el subministrament de menjar i de material sanitari, per la qual cosa es van crear un servei d’avituallament de queviures provinents expressament des de Suïssa. Es van aconseguir molts donatius i, mitjançant recollides de roba i altres productes bàsics, la Maternitat va quedar ben coberta i proveïda de tot el necessari perquè el màxim nombre de dones poguessin donar a llum en bones condicions.

L’edifici remodelat gràcies a les ajudes humanitàries suïsses

 

Esperança Ortuño (Cornellà de Llobregat, 1915-2007)

Aquesta història ha estat elaborada a partir de la informació facilitada per Antònia Santamaria i Santamaria, testimoni en el llibre Vostres i de la causa i filla d’Esperança Ortuño.

Esperança Ortuño Gimeno va néixer a Cornellà de Llobregat l’any 1915. Com moltes altres nenes de la ciutat, en aquell moment d’uns set milers d’habitants, no va tenir mai l’ocasió de anar a l’escola i ben aviat va començar a treballar com a filadora a canvi d’un sou. Sense l’ajut d’un mestre, l’Esperança va aprendre a llegir i a escriure. I va treballar com a venedora de cacauets.

Era una noia quan va conèixer qui seria el seu home, Felip Santamaria i Santamaria. Tots dos eren molt joves quan va esclatar la guerra i el Felip es va allistar com a voluntari per defensar la República. Passats els primers mesos es feia  evident que el conflicte no es resoldria a curt termini i el Felip i l’Esperança, com tantes altres parelles, van decidir casar-se.

Felip Santamaria va combatre als fronts d’Aragó i de Catalunya (Foz-Calanda, la Serra d’Alcubierre, el Segre…) i va ser ferit en tres ocasions, en una de gravetat. Va viure la joventut arriscant la pell amb un fusell a les mans i va arribar a obtenir la graduació de tinent de l’exèrcit republicà. Durant la guerra no els era fàcil aconseguir notícies i les dones dels combatents havien de fer mans i mànigues abans de saber si els marits eren vius.

Construcció d’una trinxera al front d’Aragó

L’Esperança, amb altres dones de soldats republicans, viatjava al front amb els camions de subministrament quan es preveien dies de certa tranquil·litat en les línies de combat. Les estades de l’Esperança al front acostumaven a ser curtes: uns dies, unes hores. L’Esperança recordava haver escoltat, en més d’una ocasió, i amb la por al cos, les explosions properes procedents de les línies enemigues més avançades.

Quan ja semblava ben evident que la guerra era a punt d’acabar amb la derrota de l’exèrcit republicà, Felip Santamaria, combatent voluntari i posteriorment militar de graduació, va decidir passar la frontera i buscar refugi a França. Com per a molts altres, restar a Catalunya suposava arriscar la vida.

Així va anar a parar al camp de refugiats del Barcarès, al Rosselló, un camp de concentració envoltat de filferros i vigilat estretament per gendarmes. Les condicions de vida eren lamentables: fred, gana, brutícia... Tot i així, el Felip va ser afortunat. Perquè un oncle seu que vivia a França el va reclamar, el va acollir a casa seva i li va trobar feina.

Camp de refugiats de Barcarès

Mentrestant, l’Esperança esperava a Cornellà notícies del seu marit. No van arribar fins al cap d’uns mesos, quan va poder saber que es trobava sa i estalvi. Poc després, davant la impossibilitat de passar la frontera de forma legal i el risc que suposava per al seu marit retornar a Catalunya, l’Esperança va decidir desplaçar-se a Figueres, des d’on la van acompanyar a La Vajol, a l’Alt Empordà, prop de la frontera amb França. Li van indicar un camí de muntanya que li havia de permetre passar. I va caminar a les fosques durant hores, de nit, transitant per passatges que mai no havia vist abans i sense tenir la seguretat de seguir el camí correcte. La filla, l’Antònia, recorda que la mare li havia explicat que quan es va fer de dia, plena d’esgarrinxades, no tenia cap seguretat d’haver creuat la frontera.

Les primeres veus que va sentir no la van tranquil·litzar gaire pel fet que va escoltar dos policies parlant en català. Però resultà que eren gendarmes, que la van portar a la prefectura de Policia del Voló. Fetes les comprovacions, la parella va viure un temps a La Bastida d’Èrç, a Occitània, on l’Esperança va quedar embarassada.

França era ja un país submergit en la Segona Guerra Mundial. Quan va arribar l’hora del part, l’Esperança es va traslladar a Elna, on Elisabeth Eidenbenz atenia les dones refugiades. L’Esperança va parir-hi a la maternitat la seva filla, l’Antònia Santamaria, assistida en condicions adequades gràcies als medicaments i als aliments que arribaven a Elna directament des de Suïssa i a l’ajut econòmic de persones que feien aportacions voluntàries per sostenir la maternitat.

A finals de 1941, davant l’amenaça que representaven les tropes alemanyes i els rumors cada cop més alarmants que els immigrants serien enviats al front, el Felip i l’Esperança decidiren demanar el retorn a Catalunya. Felip Santamaria va anar a parar a un camp de depuració a Madrid.

L’Esperança, que no tenia documentació legal perquè havia passat la frontera clandestinament, i la seva filla van ser conduïdes al castell de Figueres, on van romandre confinades durant tres llargs mesos. Mentrestant, els avals aconseguits que asseguraven la seva bona conducta van permetre al Felip Santamaria abandonar el camp al cap de pocs mesos.

Finalment, l’Esperança va poder tornar a Cornellà amb el seu marit i la seva filla, on va trobar feina com a filadora en una empresa tèxtil. Morí l’any 2007 a l’edat de 92 anys. La filla nascuda a Elna, l’Antònia, morí el passat 12 de juliol de 2018 a l’edat de 77 anys.

Antònia Santamaria Santamaria, filla d’Esperança Ortuño

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.