Ençà i enllà

«Cada client s’emporta un tros de la teua essència com a dona»

Helga F. Moreno (Barcelona, 1971) és supervivent d'abusos infantils i de tràfic de persones  i prostitució. Va exercir durant 10 anys. “La prostitució és un atemptat contra els drets humans”, assegura. Encara avui, quasi dues dècades després de deixar la prostitució, pateix estrès posttraumàtic.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—En la infància va patir abusos sexuals per part d’un familiar. Des d’aquest context, com va entrar en el món de la prostitució? 

—Com que els meus pares eren molt joves quan jo vaig nàixer, van donar la pàtria potestat als meus avis paterns. No érem una família desestructurada, sinó una família benestant, d’aquelles que en diríem catalana de tota la vida. Durant tota la meva infància vaig patir abusos per part del meu avi patern. La meva àvia feia com si no passara res. A això calia sumar la desídia de la treballadora social, que mai no va fer res per ajudar-me. Els abusos van provocar que em fera molt introspectiva i això va generar, alhora, que durant tres anys fora víctima de bullying a l’escola. Psicològicament era tot molt caòtic i jo estava en una situació d’absoluta vulnerabilitat. Em trobava indefensa, sense cap suport.  La meva existència a casa dels meus avis era insuportable i, quan vaig fer els 18 anys, vaig decidir marxar a Las Palmas, on havien destinat per la mili un xicot que jo tenia aleshores. Era 1990. 

Primer vaig estar fent feina de vendes a domicili però els homes m’empaitaven. Aleshores vaig veure un anunci on demanaven hostesses i, com que no tenia ni diners ni menjar, vaig anar-hi. La meva situació era molt desesperada, però l’últim que volia era tornar a Barcelona.  Vaig anar a l’entrevista i la dona que em va atendre em va dir que el que hauria de fer era entretenir i donar conversa. Ella em va dir que tindrien cura de mi, que allí estaria molt bé. Ells sabien que la meva situació era desesperada. Quan em vaig veure en l’habitació, em va impactar, però com que estava acostumada al contacte pels abusos que havia patit amb el meu avi, m’havia resignat a l’intercanvi. Va entrar en pràctica el mecanisme de dissociació mental de cara al sexe i l’acceptació que aquest era el meu destí. Al capdavall, la meva família ja m’havia dit moltes voltes que jo era una puta. Per a mi, allò no era un abús.

—No va tenir, doncs, la temptació de marxar?

—No, com et dic, entra en funcionament la dissociació mental: desconnectes la teua ment, no pots fugir, t’aïlles. Jo ja hi estava acostumada; ho havia normalitzat. L’avi abusava de mi a canvi d’estima; aquests homes, a canvi de diners. 

—Com era el seu dia a dia? 

—Absorbent i tediós. T’acaben atrapant i no tens temps per pensar res més. Cada client s’emporta un tros més de la teua essència com a dona. Era com si fossis una treballadora d’una cadena. Dissocies, no et reconeixes com a víctima i no ets capaç de veure els condicionants que t’han dut a aquesta situació i el mal que et fa psicològicament. Havia naturalitzat que ells eren els meus superiors i jo una treballadora més. T’autoconvences que allí estàs bé i tenen cura de tu. I, a fora, no veia cap alternativa. La situació acaba enquistant-se i tu comences a trencar-te per dins. 

—Com era la seua relació amb els proxenetes

—De dependència. Et fan creure que són la teua família i que es preocupen per tu però, en realitat, es preocupen pel seu benefici. A voltes estava amb un client i fora m’esperaven n’hi havia dos més fent cua. Els era igual que a mi em fessin mal les parts. En un dia podia arribar a tenir 10 clients. 

—Tenia cap relació amb l’exterior? 

—La gent lliga l’explotació sexual a la idea que ve una furgoneta, et lliguen en un soterrani i t’obliguen a prostituir-te. I això és, a més a més, un segrest. I no només és això: jo tots els dies sortia al carrer però hi havia unes cadenes invisibles que em mantenien lligada a la prostitució i als proxenetes. La meva vulnerabilitat i el marc de coses que ells et dibuixen t’impedeixen fugir. Pateixes una mena de síndrome d’Estocolm. Estaves completament capficada en aquell sistema, fins al punt que quan havíem de desfilar davant dels clients perquè en seleccionessin una, si aquesta una eres tu, t’ho prenies com un èxit. Jo no em reconeixia a mi mateixa com a víctima. Em pensava que l’exercici de la prostitució era de lliure elecció perquè no era conscient dels condicionants que m’envoltaven. Estàs en una espècie de bombolla i eres tan vulnerable que t’aferres al poquet carinyo que et donen alguns clients. 

Aleshores, vaig començar a tindre anorèxia i bulímia severes; vaig arribar a pesar 38 quilos. Abans i després que entrara un client vomitava. Al personal sanitari que em va atendre els vaig explicar que exercia la prostitució, però no em van adreçar a serveis socials ni res. També vaig estar enganxada a la cocaína un any i vaig patir diversos intents de suicidi. 

—I des de Las Palmas, va tornar a Barcelona.  

—Sí, em vaig buscar feines pero l’estrés postraumàtic que ja tenia i la situació amb la família d’origen em dificultava molt incorporar-me al món laboral i al final tornava a caure a l’espiral prostituent, primer amb proxenetes i després com escort. Però la meva vida continuava sent molt dura. La gent es pensa que ser prostituta per compte propi és com Pretty Woman i no té res a veure. Almenys en el meu cas.  Estàs a soles en una habitació amb un home i has de fer el que ell vulga, no el que tu vulgues. Una volta fins i tot em van traure una pistola perquè l’home es negava a dutxar-se. Seguia vomitant, continuava tenint intents de suicidi i arrossegava un estrès post-traumàtic molt fort. 

Jo defenia que era llliure elecció, que era una treballadora sexual, em veia com a tal. Però ara ho veig des de fora i m’adono que era víctima d’un sistema que no havia sabut abordar un problema d’abusos sexuals en la infància. I després, quan ja estava dins, ningú no em va ajudar a sortir-ne. Mentre vaig ser puta mai vaig poder establir jo les condicions. He estat amb homes guapos i lletjos però amb tots, quan he tingut un intercanvi sexual, m’he sentit com una merda. L’estrès posttraumàtic que aquesta situació i la dels abusos de la infància em va generar l’arrossego ara encara. 

—I com va fer-ho per sortir-ne?

—Ja no aguantava més i el comportament d’un home em va fer un fàstic tan gran que vaig dir prou. Però sortir-ne no és fàcil perquè ser puta és un estigma que s’arrossega tota la vida. Quan anava a una entrevista de treball sempre em preguntaven: “I durant aquest temps què has fet que no hi apareix res?”. I jo mai deia que havia sigut puta. Em va fer falta molta força mental per sortir-ne i és una cosa de la qual estic molt orgullosa, perquè d’ajuda professional no en trobes, no hi ha prou especialització per tractar aquest tipus de problemàtica i et quedes completament sola.

Els polítics parlen molt de dotar d’eines les dones de la prostitució que vulguen sortir-ne però això no és veritat. Tampoc no vaig tenir el suport de cap associació. Vaig fer un curs de cures geriàtriques i això em va permetre reinserir-me. Però ho fas arrossegant la bulímia, l’estigma, l’estrès posttraumàtic… És molt difícil. De fa un any he decidit que vull parlar del meu passat com a prostituta. He pres consciència que he sigut una víctima. 

—Com creu que les institucions públiques haurien d’abordar el fenomen de la prostitució, el tràfic i el proxenetisme? 

—Jo sobretot crec que s’hauria de vigilar el tràfic de persones perquè ara mateix hi ha una majoria de dones estrangeres. D’una altra banda, cal erradicar les situacions de vulnerabilitat prèvia com la que jo vaig patir. Hi ha estudis i testimonis que demostren que moltes dones que es prostitueixen han patit traumes en la infància. Es calcula que entre un 80 i un 90%. Si els evitàvem, evitaríem moltes prostitutes. Perquè, quan has patit traumes, tens la psique destrossada i no tens autoestima. Crec que molts sectors del feminisme no tenen en compte aquest condicionant i això és un error. 

 —Dins de l’esquerra i el feminisme hi ha veus contràries a l’abolició que són partidàries de reconèixer les prostitutes com a treballadores sexuals i dotar-les de drets. Què opina d’aquesta postura? 

—Entenc que alguns sectors del feminisme defensin que cadascú és lliure de fer el que vulgui, però no haurien d’ignorar el condicionant de què et parlava. M’agradaria que veus com la meva fossin més escoltades. Em molesta que es digui que la prostitució és una sortida com qualsevol altra quan s’ignoren altres condicionants que són essencials. Dir que la prostitució apodera és no ajustar-se a la realitat. 
Si m’haguessin preguntat fa 20 anys, jo no era ni conscient dels meus traumes ni dels meus condicionants ni de com em trencava psicològicament. Per a mi, era jo qui havia decidit exercir de puta, ho tenia totalment normalitzat. Em pensava que era lliure. M’ha fet falta deixar passar el temps i mirar-me introspectivament per prendre consciència del que en realitat em passava. 

—Prohibint-la, la prostitució s’acabaria? 

—Crec que no. En el meu cas, em sembla que la prostitució és només un crit, una sortida a una situació prèvia traumàtica. Si no existia la prostitució, potser hauria acabat en el món de les drogues o de l’alcohol.  Jo el que crec que s’hauria de fer és erradicar totes les estructures socials que desencadenen la prostitució. Per a això també cal donar molta educació des de la infància en matèria d’igualtat de gènere. I, òbviament, el proxenetisme s’hauria de controlar, però no cal oblidar que als prostíbuls venen polítics, policies... Hi ha molta hipocresia en aquest sentit. 

—Es pot ser prostituta i feminista? 

—Des del punt de vista d’algunes, sí. No et donen un carnet de feminista perquè tinguis unes condicions o unes altres específiques. Però jo crec que la prostitució és un atemptat contra els drets humans. Hi ha gent que pensa que es pot exercir voluntàriament, però és que en molts casos no ho és. No hi ha més cec que el que no vol veure. Ara bé, no cal atacar les dones perquè ningú no les ha ajudat prèviament ni les ajuda  a tenir alternatives per no acabar en la prostitució. Ja en tenen prou de no tenir alternatives laborals, emocionals. La responsabilitat última és del sistema. 

—Com és la seua vida en aquests moments? 

—Em vaig casar i tinc fills. He hagut de tallar la relació amb la meva família d’origen perquè no em deixaven avançar com a persona. En la meva família, la que jo he creat, saben que vaig exercir com a prostituta i el meu home és la persona que més m’ha ajudat i m’està ajudant a reconstruir-me. Continua arrossegant l’estrès posttraumàtic, però tinc una vida condicionada per les seqüeles sobretot a nivell laboral i personal, però tranquil·la. Ara, per fi, visc, no sobrevisc 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.