Els Crítics

La ciutat comuna

El sociòleg i cooperativista Ivan Miró escriu Ciutats cooperatives, un esbós d’una altra economia urbana.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els que som fans de l’Ivan Miró de fa temps estem d’enhorabona, perquè per fi podem llegir en un llibre els articles i reflexions que ha anat publicant de manera dispersa els últims cinc anys —i algun d’inèdit— sobre dues coses que ha pensat i en les quals s’ha implicat molt: la ciutat, des de l’emblemàtic barri de Sants, i el cooperativisme, des de l’ofici de llibreter a la Ciutat Invisible.

Al pròleg de la seva última obra, Ciutat cooperativa (Icària, 2018), explica les seves gestes dels 90 el també sociòleg Jordi Estivill, que a qui escriu li queden prou lluny, però no tant el cicle de mobilitzacions dels primers 2000, els Mayday i una autonomia a la barcelonesa feta de lectures de Toni Negri o la revista Contrapoder, i les sempre inestimables recomanacions de Miró: d’Els Invisibles de Nanni Balestrini a la Lucha por Barcelona de Chris Ealham, passant per Rastros de rostros en un prado rojo (y negro) de Pere López Sánchez. I millor parem aquí perquè si no no acabaríem mai.

L’últim llibre de l’Ivan es basteix sobre el treball de documentació dut a terme amb les trilogies sobre els orígens del cooperativisme a Sants, Poblenou o la Barceloneta, que recullen la riquíssima tradició cooperativista catalana de la qual l’autor se’n sent hereu i part. En una picada d’ullet a la revista fundada el 1990 pels filòsofs Jean-Marie Vincent, Denis Berger i el mateix Negri, Miró traça una genealogia i projecta una mirada als “futurs anteriors” compresos entre els moviments socials de la seva generació i l’autogestió proletària de l’esfera pública obrera barcelonina.

El sociòleg santsenc recorda i reivindica en aquest recull de textos la matriu societària que arrenca amb les denses xarxes de l’associacionisme obrer del segle XIX que Ealham explica a la seva obra i que es veurien estroncades pel desenllaç de la Guerra Civil. La que ell narra és una història teixida d’autoorganització veïnal, política i material a través del cooperativisme, l’ateneisme o el mutualisme que caracteritzaven la Barcelona que va del tombant dels 1800 al primer terç del segle XX, però també dels Centres Socials Autogestionats com Can Vies i les pràctiques articulades al voltant del que alguns anomenen comuns urbans.

El llibre dibuixa un arbre genealògic de bona part de la família de l’economia social i el moviment obrer històric i tota la cultura política que va produir i produeix, diu ell. És sobre aquesta cultura que s’erigeixen nous tipus d’institucionalitat popular en les quals se circumscriurien, també, els Comitès de Defensa de la República. Una mostra més de com els sabers i el patrimoni material i intel·lectual acumulats a la Rosa de Foc cristal·litzen sobre el bagatge acumulat per la ciutat comuna i que coopera en cada moment crucial de la història. I que no s'entén si no és com a part del llegat que fa tants any que Ivan Miró i molts altres estudien. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.