Els Crítics

La ciutat als marges de l’experiència

Un recorregut pel llibre de Marina Garcés, ‘Ciutat Princesa’ (Gutenberg, 2018): unes memòries tan recent que són les nostres.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Una amiga a qui tinc en altíssima consideració em va recomanar aquest llibre enardidament. I ara que escric això, després de submergir-me en les seves 250 pàgines he de dir que l’entenc perfectament. És la nostra història. O més aviat, la història que havíem conegut, primer, amb les batalletes dels més grans i els VHS de la Chigra, i després en carn pròpia i posant-hi el cos, amb els moviments altermundialistes i la mobilització contra la guerra d’Irak, Bolonya i tot el que vindria després.

Si en algun moment has estat part d’això, és prou probable que llegir les memòries reflexionades de Marina Garcés et provoqui un nus a la gola i t’erici els cabells a mesura que t’endinsis en les seves experiències, que també són una mica teves. O nostres. Propietat d’un nosaltres fet d’emocions compartides que formen una malla densa d’històries que s’entrellacen i superposen amb les paraules de la filòsofa. Sensacions, mirades, eufòria, tristesa, alegria, dolor, somriures, adrenalina, odi i amor en un mar de records que t’ofega i et sacseja íntimament.

Moltes de les idees sostingudes en l’arquitectura narrativa que basteix el nosaltres que enuncia Garcés han trobat resposta en el tediós procés de presa de decisions de les democràcies, ara que avui alguns dels seus protagonistes governen la Barcelona que ens explica. Però és que el que ens transmet Ciutat princesa no va només de l’acumulació de victòries cap a un objectiu emancipador indeterminat. Els mots d’un text atribuït al col·lectiu Tiqqun encaixen a la perfecció amb el que comparteix Marina Garcés, el nosaltres que no habita en cases ocupades, si no en la conspiració i el procés d’una ocupació, en els vincles que es creen quan es viu el comunisme propagant l’anarquia.

El concepte “formes de vida” treu el cap ja a la primera plana del pròleg. El lliure joc de les formes de vida que es reconeixen i conformen una aliança que perdura i s’expressa en temps, moments i formes diferents. Una idea que només els que s’han deixat afectar per ella, de la manera com ho explica l’autora, poden entendre.

Un dels avantatges de bastir un relat vital sobre les cendres de la derrota intel·lectual i material del moviment obrer dels 70 fou la llibertat que això et donava els anys que el llibre narra. Malgrat reclamar-se hereus d’aquesta tradició, les crides d’un dels precursors de l’autonomia obrera italiana, Mario Tronti, a fer mal físic als que feien interpretacions —al seu parer— incorrectes de Marx rebotaven contra el marc mental d’una generació molt més lliure del jou del pes del santoral tradicional de l’esquerra revolucionària.

A la història de Ciutat Princesa hi trobem filòsofs de la talla de Gilles Deleuze i Toni Negri, Boltanski i Chiapello, Manuel Castells i els zapatistes, i els ecos de la desfeta del final d’Els Invisibles de Nanni Balestrini que el raper Rodrigo Laviña clama per canviar. Aquesta heterodòxia esberlaria poc a poc l’esquerra malcarada i eternament enfadada que proscrivia els afectes i les cures. Aquella esquerra que, en paraules del professor de ciència política Igor Ahedo, de tant voler deixar petjada va acabar cavant la seva pròpia fossa.

Com li vaig sentir dir a l’Hibai Arbide, molts dels nosaltres que Garcés explica habiten en la identitat de no tenir identitat: una altra fórmula identitària, al cap i a la fi. Però en l’humil parer de qui escriu això, molt més alliberadora que la que implica haver de comprar paquets ideològics sencers. Són aquests mateixos afectes i vincles el que milers han viscut i trenat abans i després de l’1 d’octubre de l’any passat, aquest cop sí, sota identitats molt marcades. Però ara els que s’han deixat atravessar per ells ja no habiten als marges, en cases ocupades o en tendes de campanya a les places.

Avui, hi ha un número significatiu de persones que ja no podran tornar a fer vida normal com si res no hagués passat, per les quals no hi ha retorn, com li va passar a Marina Garcés quan van desallotjar el cinema Princesa que dona nom a la seva obra. I aquesta és una de les lliçons més terribles que ens llega un llibre tan deliciós.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.