Educació social

Un documental per unir-los a tots

Dimecres passat el Col·legi d’Educadors Socials de Catalunya va organitzar un debat amb alguns dels agents implicats i legisladors. Entre absències clamoroses i ambient familiar, es va parlar una mica de tot i de res en especial, i tothom es va emplaçar, per enèssima vegada, a complir amb el que ja es troba aprovat al programa marc de la DGAIA. Tot, per un documental àmpliament criticat per la professió que aixopluguen.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’ambient era prou familiar dimecres passat al barceloní centre cívic de Cotxeres Borrell. No tant pels nouvinguts, com nosaltres els periodistes, familiars afectats i diputades noves al càrrec, com pels integrants de la part dels educadors socials implicats en el sistema de menors, el col·legi professional dels quals convocava l’esdeveniment. Tot plegat tenia un punt d’acte de desgreuge pels documentals de la sèrie “Desamparats” emesos a TV3 fa unes setmanes. I l’ambient estava prou enverinat després que a Twitter s’aboquessin comentaris de treballadores del ram en què es feien comparacions amb agressions sexuals contra les dones per anar massa escotades i afirmacions gruixudes semblants qüestionant la professionalitat dels periodistes.

I és enmig d’aquest batibull que el Col·legi d’Educadors i Educadores Socials de Catalunya (CEESC) va emetre un comunicat en què expressaven els seus temors perquè la mirada del programa fos l’única que prevalgués, contribuïnt a estigmatitzar els menors que es troben vivint en els recursos residencials. Els hauria agradat fer sentir la seva veu, però segons la directora del Sense Ficció, Montse Armengou, no fou fins un dia abans del debat post documental que els van demanar participar-ne. I és per aquest motiu, en part, que s’organitzà un espai de reflexió de nom revelador: "I després del ‘Sense Ficció’, què?”.

La convocatòria fou prou reeixida entre agents aliens a l’educació social, amb la presència destacada de Rosa Maria Pérez i Girbent, del Servei d'Atenció a la Infància i l'Adolescència de Barcelona Ciutat, Agnès Russiñol i Amat, de l’Institut Català de l'Acolliment i de l'Adopció, Francisco Cárdenas, de l’Associació per a la Defensa del Menor, o de Maria Jesús Larios, adjunta del Síndic de Greuges per a la defensa dels drets dels infants i dels adolescents. També una nodrida representació del món sindical i diputades d’ERC, Catalunya En Comú Podem, Ciutadans i el PSC.

Fora dels periodistes i la resta de les persones esmentades, la resta, cares conegudes pels tres ponents encarregats de conduir el debat, Carmen Redondo i David Román, part del Col·lectiu professional de Protecció a la Infància i l'Adolescència del Col·legi, i Lluís Vila Savall, vicepresident del CEESC. I és que ja fa temps, comentaven alguns, que les mateixes persones tenen els mateixos debats ja fa uns quants anys, amb governs i en espais diferents. Inclòs el que originaria el Grup de Treball de Protecció a la Infància i l’Adolescència de la institució organitzadora, que sorgí d’un debat amb l’adjunta del Síndic després que un informe emès per aquesta institució provoqués un efecte de “catarsi” entre alguns professionals, en paraules de Redondo.

O un de més recent encara, organitzat a principis de maig, per discutir sobre fórmules amb què repensar el sistema de protecció a la infància i l’adolescència des de les bones pràctiques. El cert és que el Col·legi no escatima en esforços per incidir en el debat públic, malgrat la seva dimensió i les dificultats que això comporta. La veterana treballadora Araceli Lázaro recordava que les qüestions que es volien tractar en el debat de dimecres, la prevenció i suport a les famílies, els aspectes generals, l’atenció residencial i l’acolliment, ja eren objecte de discussió el 1985.

La conversa continuà de manera caòtica i apretada en un marge de temps prou curt, i fent poc cas del guió, malgrat els esforços de moderació. Tot fou una mica “he vingut a parlar del meu llibre”, inclosa l’aportació del periodista que escriu aquestes línies, i els minuts publicitaris finals d’Agnès Russiñol per vendre les bondats del que ha fet el seu departament en matèria d’acolliment.

Però la realitat és tossuda, i la xifra del percentatge de famílies que acullen a casa front el total de menors tutelats continua sent irrisòria: un marginal 13% front el 70% de països com Suècia o Regne Unit. I és per aquest motiu que el Síndic de Greuges demana més inversions per a l’acolliment familiar seguint indicacions de Nacions Unides. Però convé no oblidar que una relació descompensada en uns barems semblants es dona entre els centres per a la tutela de menors de titularitat pública, el total dels quals no arriba al 15%, davant del 86% de titularitat concertada i delegada.

Fiscalització. Aquesta paraula sonà algunes vegades en la discussió, malgrat que no és l’objecte de debat proposat en el guió del CEESC, es digué des de la taula. Sobretot, no ho oblidem, quan el documental de la discòrdia ha difós un cas com el que el periodista Ferran Moreno destapà sobre els lloguers per sobre el preu de mercat de la Fundació Acció Social Infància (FASI) i la implicació que hi tingué el dimitit director general de la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA).

El sindicalista de la CGT Robert Morral, un dels assistents, recordava les paraules de la jutgessa Carmen Orland sobre com algunes empreses estan fent negoci amb la tutela, quan en teoria no haurien de tenir ànim de lucre. “Tot això és un embull”, reblava la magistrada.

El debat acaba com tots els debats anteriors amb assistència de legisladors i càrrecs —no oblidem les taules del tercer sector i els espais de reflexió de la Federació d’Entitats d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència: amb bones paraules i emplaçant a coordinar tots els agents pel bé dels menors. Però els problemes persisteixen, s’acumulen les resolucions que apunten mala praxi i alguns col·legis no fan de contrapès. I no és el cas del CEESC, que fa el que pot amb el que té, que és el que hi ha. Ara el que cal és copsar si a més de bones paraules es fa el mínim que es pot fer, que és fer cas al programa marc de la DGAIA, com deia Morral.

I potser dissenyar algun mecanisme de fiscalització pel sector privat, el gran absent a la jornada, deixant de banda una solitària representant de la Fundació IReS enmig de tots els bells coneguts del microcosmos de l’educació social. Insistir-hi, a risc que ara no toqui dir-ho. I pesi a qui pesi, com el documental que desencadena el debat, que el periodisme no va de fer amics.

Aquí, el debat sencer:

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.