Independentisme sindical

Una finestra d’oportunitat per als sindicats amb perspectiva nacional

El paper que ha fet la Intersindical CSC en les vagues posteriors a l’1 d’octubre li ha permès visibilitzar-se públicament. S’obre així una ocasió perquè el sindicalisme netament independentista, on també entraria la COS, obri escletxa i opti a la posició rellevant que mai no ha tingut.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

l passat 8 de novembre, una vaga general aturava les principals artèries del Principat. Si bé és cert que en bona part ho aconseguia gràcies a l’acció dels Comitès de Defensa de la República (CDR), el pes legal de la convocatòria va recaure, bàsicament, en la Intersindical CSC. Era la primera vegada que un sindicat clarament independentista impulsava, a Catalunya, una vaga general en solitari. El fet no va passar desapercebut. Tampoc a la patronal Foment del Treball, que va intentar fins a l’últim moment tombar la convocatòria de vaga, entenent que no responia a motius laborals, sinó ideològics. Els jutges van decidir no aplicar mesures cautelars i el passat 7 de març el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va dictaminar que la convocatòria era completament legal. “La vaga mixta amb motivació política i laboral entra dins del dret fonamental a la vaga”, recollia la sentència.

D’aquell dia, però, es recull també la dificultat que va tenir el moviment independentista per obtenir suports sindicals per realitzar una aturada amb gran impacte als llocs de treball. Ni CCOO ni UGT van voler entrar a una vaga nítidament independentista. Tampoc bona part del sindicalisme més combatiu. Un dia de talls a les principals artèries comunicatives significava un important pas en la confrontació amb l’Estat, sobretot per part dels CDR, però quedava lluny de l’impacte cercat amb una vaga general. Encara més quan, a les protestes als carrers, es feia sentir cada cop més forta la demanda de convocar una vaga general indefinida.

Es feia evident, doncs, una mancança històrica de l’independentisme català. La mancança d’un sindicalisme de classe i amb perspectiva nacional potent. “L’octubre hauria estat molt diferent”, lamenten persones vinculades als dos sindicats catalans que responen a aquestes característiques, l’esmentada Intersindical (ICSC) i la Coordinadora Obrera Sindical (COS). Malgrat tot, aquell 8 de novembre es posava de manifest una finestra d’oportunitat per a aquest espai sindical. Des de llavors no ha parat de créixer en nombre d’afiliats, encara que continua estant a les antípodes dels grans sindicats. Una situació que contrasta amb la d’Euskal Herria, on ELA (Eusko Langileen Alkartasuna, Solidaritat amb els Treballadors Bascos) i LAB (Langile Abertzaleen Batzordeak, Comitès d’Obrers Abertzales), dos sindicats amb perspectiva nacional, són nítidament majoritaris. O amb la de Galícia, on la CIG (Confederació Intersindical Galega) té prop del 30% dels representants sindicals.

Una mancança històrica

L’origen d’aquestes diferències cal anar-lo a cercar en la manera com es va configurar el moviment obrer català de finals del XIX i principis de segle XX. Segons l’historiador Marc Santasusanna, el sindicalisme a l’Estat Espanyol neix a Barcelona cap a 1840, però “la no existència d’un projecte independentista català, la progressiva expansió de la indústria a la resta de l’Estat i que la legislació laboral fos d’àmbit estatal, fa que ràpidament cerqui organitzar-se en l’àmbit espanyol”. Destaca, però, algunes iniciatives sectorials com podrien ser el CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), nascut el 1903 en el sector dels comerciants, o la Unió de Rabassaires, nascuda el 1922. Remarca també una iniciativa de Jaume Compte, membre d’Estat Català, per tal de celebrar una conferència obrera nacional i fer “el primer projecte seriós d’anar més enllà de l’àmbit sectorial”. Finalment, però, mai no es va arribar a celebrar.

Això contrasta amb la realitat d’Euskal Herria, on el Partit Nacionalista Basc ja tenia iniciatives de caràcter sindical des dels anys 30, que entronquen amb l’actual sindicat ELA. Segons l’historiador Manel López, aquest sindicat “és la formilació del catolicisme social abertzale aplicat a un sector de la societat”. Tot aquest desenvolupament històric del sindicalisme nacional diferenciat entre Euskal Herria i els Països Catalans, López el lliga amb el rerefons contextual. D’un costat, per la manera com es desenvolupa el catalanisme al llarg del segle XX. “El nacionalisme basc, des de les seves primeres formulacions, té un únic tronc, clarament aranista, que el fa molt homogeni. Per això es desenvolupa de manera simultània a Navarra i les tres províncies basques”, explica. En canvi, als Països Catalans, “és molt més heterogeni i cada territori es desenvolupa en coordenades molt diferents, cosa que es trasllada al món sindical. Quines forces s’han plantejat la construcció dels Països Catalans com a opció política? Molt poques”.

El segon element clau, segons López, és l’heterogeneïtat del teixit productiu dels Països Catalans: “A Euskal Herria, la classe treballadora industrial té més pes que aquí. Nosaltres hem de fer front a una realitat industrial important sumada a una gran terciarització del mercat laboral. Això dificulta la construcció d’un sindicalisme de classe”.

Els anys de la Transició

Durant el tardofranquisme i els inicis de la Transició, hi hauria de nou intents de crear sindicats amb perspectiva nacional. Com a mínim, a escala principatina. És el cas de Solidaritat d’Obrers Cristians de Catalunya, nascuda el 1958, o dels Col·lectius Obrers en Lluita. Aquest darrer va ser impulsat pel nou independentisme d’esquerres l’any 1976 i és el precedent directe de l’actual COS. La seva existència, però, passaria sense pena ni glòria. Una de les causes de tot plegat, segons Santasusanna, podria ser que com que “CCOO es crea a Catalunya, ajuda a fer que les Comissions d’àmbit estatal continuïn molt arrelades aquí. La força del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) va molt vinculada aquí, també”. Això hauria dificultat l’aparició de projectes alternatius. “De fet, els primers anys, tot i ser independentista, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) segueix les consignes del PSUC, que tenia tanta força que fins al 76 els independentistes no es plantegen crear el sindicat”, recorda.

Malgrat tot, López reflexiona que encara que “en l’actualitat CCOO no respon a aquest model, es pot pensar que en un moment inicial actuaven com un sindicat nacional en clau principatina. Igual que al País Valencià o a les Illes”.

A banda d’això, ambdós historiadors posen com a motiu cabdal el fet que cap dels grans partits catalanistes —Esquerra Republicana i l’antiga Convergència i Unió— no hagin fet mai una aposta decidida per un sindicalisme amb perspectiva nacional. “Per a CiU, la importància estratègica del món sindical ha estat secundària. El partit és un fenomen que neix en un moment determinat amb una voluntat de reconstrucció nacional per minimitzar el conflicte social”, relata López. D’ERC, en canvi, en destaca una trajectòria “d’apostes erràtiques”, principalment focalitzades en la UGT i, tímidament, en la Intersindical. Segons el també historiador Josep Maria Solé i Sabaté, “ERC creia que, vist que els partits havien perdut el control dels sindicats, la UGT era una opció sindical flexible. Igual que durant la guerra hi van apostar, es va voler recuperar un passat que ara no era així. Si des dels orígens hagués jugat la carta d’un sindicat nacional, les coses serien diferents”. Cal recordar que tant l’anterior consellera de Treball, Dolors Bassa, com el futur, Chakir el Homrani, procedeixen d’aquest sindicat. Santasusanna, però, matisa que “si bé les joventuts d’Esquerra Republicana (Jovent Republicà) sí que aposten per la ICSC, el partit aposta per catalanitzar la UGT. D’on havia de sortir la gent per fer un sindicat d’àmbit català?”. Una de les respostes possibles assenyala directament cap a l’Esquerra Independentista.

Però el cert és que aquest espai polític, a excepció dels darrers 15 anys, s’ha mogut en la marginalitat política. A més, a diferència de l’esquerra abertzale —salvant les distàncies de capacitat d’influència—, que de partida aposta nítidament per construir el LAB, una part important de la militància de l’esquerra independentista catalana ha optat per propostes anarcosindicalistes com la CGT o la CNT. Així, l’eclosió de la CUP els darrers anys i la seva aposta per reforçar la COS i, indirectament, sobretot des de Poble Lliure, també la ICSC ha contribuït a fer créixer l’espai del sindicalisme amb perspectiva nacional. Com també ho han fet part de les bases d’ERC que, descontentes amb la UGT, han fet el pas cap a la Intersindical. Des d’aquest sindicat, de fet, Roser Palol, la seva portaveu, admet que “les coses que són sòlides ho són perquè s’hi ha treballat constantment. Aquí ens hem dedicat a altres coses. Potser, també, per un cert acomplexament del català mitjà, que ha pensat que no era classe treballadora”.

Una pota coixa

“El sindicalisme amb perspectiva nacional és un pilar fonamental que no s’hauria de deixar de banda en un projecte de construcció nacional que tingui un vessant de classe”. Qui parla és Isabel Benítez, una de les portaveus de la COS. A parer seu, el sindicalisme és una altra via per bastir sobiranies, en tant que “si la gent que produeix està organitzada i orientada dins el teu projecte polític, tens una capacitat d’acció i de força per aconseguir drets democràtics i llibertats”.

Palol, a més, argumenta que les persones passen la major part de la seva vida adulta treballant i, per tant, “si no es té en compte aquesta part de la vida, alguna cosa està fallant. Si pensem que de dilluns a divendres podem formar part d’un sindicat d’obediència espanyola i el cap de setmana agafar l’estelada, vivim en una contradicció que cal superar”.

Tant l’una com l’altra —Benítez i Palol— entenen que tots els sindicats acaben tenint un posicionament en clau nacional. “No posicionar-se en termes nacionals no és neutre. No defensar el dret a l’autodeterminació és posar-se del costat d’un Estat espanyol que no casa amb l’alliberament de classe”, reflexiona Benítez. En un sentit similar, Palol exposa que “CCOO i UGT tenen una perspectiva nacional espanyola. Quan entrem a treballar, no ens deixem la nacionalitat a casa. Els sindicats anarquistes no se n’amaguen, de ser anarquistes”.

És interessant, a aquesta argumentació, sumar-hi la perspectiva que aporta el moviment sindical de classe d’Euskal Herria, encarnat en el LAB. Ainoa Etxaide, ex-secretària general, exposa que “si vols fer un procés d’emancipació nacional com a forma de generar escenaris de ruptura per a la transformació social, necessites que la classe treballadora s’hi incorpori. El sindicat sobiranista és l’instrument per fer-ho”. A parer seu, l’independentisme hauria de disputar projecte polític en l’àmbit sociolaboral per anar “generant elements de ruptura amb l’Estat”. A més, afegeix la necessitat de dotar de contingut el procés d’alliberament nacional: “Sense sindicats només ho pots fer des de l’àmbit institucional, però amb sindicats és la classe treballadora la que pot anar fent la construcció nacional sense esperar a l’Estat futur”. Finalment, remarca que això ha permès que a Euskla Herria s’hagi creat un “marc autònom de lluita de classes”, capaç de convocar vagues generals d’iniciativa pròpia, i que aconsegueix “diferenciar-te de l’Estat i ordir la fractura”.

Com reflecteix el recurs de Foment del Treball, però, hi ha qui discrepa que el sindicalisme hagi de tenir un vessant nacional. Palol, però, matisa que, encara que “tot sindicat faci la funció de defensar els treballadors des dels centres de treball, la construcció nacional aporta consciència de classe”. Així, doncs, expressa que igual que el procés independentista ha permès que molta gent se sentís subjecte polític, “cal recordar que som classe treballadora i que sense classe treballadora no hi ha construcció nacional que valgui”. Amb diferents paraules, però amb una idea similar, Benítez expressa que “el sindicalisme sense perspectiva política no té massa sentit. El sindicalisme corporatiu només té voluntat d’aconseguir una millor situació d’explotació. Per tant, en tant que té sentit polític, ha de defensar el dret democràtic a desenvolupar un procés nacional emancipador”.

Això, a més, des dels sindicats d’esquerres, comporta una tensió dins del mateix moviment independentista que cal vertebrar. “Els processos independentistes solen ser interclassistes, hi coincideixen diferents interessos econòmics”, exposa Etxaide. Per a ella, la manera lògica d’abordar això és evitant “que una de les classes renunciï a força de neutralitzar aquesta contradicció. Tenir un sindicat independentista et permet gestionar l’interès de classe dins el procés, fent que sigui interclassista, però sense renunciar a la lluita de classes”.

L’experiència basca i la dels darrers mesos donen arguments de sobra a l’esquerra política i sindical, però també a l’independentisme en general, per fer una aposta en aquest sentit. No obstant això, la manca de consens en l’estratègia a seguir dificulta que ICSC o la COS puguin aspirar a fer ombra a CCOO i UGT. La crisi institucional del procés i el manteniment de la crisi econòmica, però, permeten pensar que hi ha una finestra d’oportunitat oberta.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.