El dimecres d’aquesta setmana es jutja la Intersindical-CSC, demandada per Foment del Treball per haver convocat la vaga del passat 8 de novembre. La patronal ja va intentar declarar il·legal aquella vaga però els tribunals van resoldre favorablement tot just quatre hores abans que comencés. L’acusació: era una vaga política, que estan prohibides.
Patim una tendència a criminalitzar el dret a la protesta. De manera explícita, a través dels judicis i les condemnes que ja coneixem, i de forma més subtil com el que es va debatre en el darrer ple de l’Ajuntament de Barcelona. C’s va presentar una proposta perquè els col·lectius es manifestin “en diumenges o festius prioritzant recorreguts diferents als habitualment utilitzats al centre de la ciutat”. Manifesteu-vos, però que no se us vegi gaire. Hi van votar a favor els proposants i el PP, i es van abstenir PDECAT i PSC. En contra, BeC, ERC i CUP.
Immersos en aquest marc de regressió, caldria esperar que la solidaritat amb la I-CSC fos àmplia tant en el camp polític com, especialment, en el sindical. Jutjar un sindicat per haver convocat una vaga és un fet excepcional, hauria de ser una línia vermella per a totes les forces democràtiques; per entendre’ns: aquelles a les quals ens sembla bé que les manifestacions es facin el dia que calgui i passant per allà on calgui.
De moment. però, el silenci de les dues principals centrals sindicals és clamorós. Per damunt de la solidaritat de classe, s’imposa el corporativisme sectari que Javier Pacheco, secretari general de CCOO a Catalunya, ja va expressar per atacar la vaga del 8N: “Som nosaltres els que hem de convocar les vagues generals”. Val a dir que la instrucció del jutjat contra la I-CSC se serveix en gran mesura de les declaracions que els portaveus de CCOO i UGT van fer per desmarcar-se d’aquella vaga qualificant-la de “vaga política”.
És una gran proesa la d’aquests dos sindicats, que han aconseguit com ningú fer surf per damunt dels esdeveniments dels darrers anys i continuar-se presentant com els únics autoritzats a vehicular la protesta obrera i a parlar en nom del món del treball. El procés independentista, la crisi econòmica, el 15M i, més recentment, la irrupció del feminisme a nivell de masses, han sacsejat el mapa polític i social català, irrecognoscible si girem la vista 10 anys enrere. Els grans partits han deixat de ser-ho; alguns han canviat de nom i han renovat les aliances, i n’han aparegut de nous; el consens patronal es va esberlar i Foment cada dia perd més pes; ha irromput l’ANC, la PAH i els CDR, i Òmnium ha fet una gran transformació; s’ha organitzat una vaga feminista amb un enorme seguiment. Però en canvi les dues centrals sindicals es mantenen més o menys allà on eren.
Això, d’una banda, obliga a reflexionar profundament a tots els sectors polítics i socials que, sent crítics amb CCOO i UGT, hem estat incapaços de disputar-los l’hegemonia. En el cas de l’independentisme, tenir una majoria sindical com la basca (ELA i LAB) o la gallega (CIG) seria un element determinant de cara a vèncer el pols amb l’Estat autoritari espanyol. Les direccions d’UGT i CCOO, en canvi, marquen moltes distàncies amb qualsevol dinàmica que els situï al costat de l’independentisme. Van passar de puntetes per l’1-O, van convocar amb sordina a la manifestació del passat dia 15, aclarint que no consideren els represaliats com a presos polítics. Tampoc han fet cap acció contundent contra la suspensió de l’autonomia pel 155. Així que les direccions de CCOO i UGT, malgrat el que brama la caverna mediàtica, funcionen com un autèntic tap a la lluita republicana.
I ho fan tot i el pes creixent que l’opció independentista té a l’interior. Un estudi sobre CCOO encarregat i publicat pel mateix sindicat a principi de 2017, mostra que el 40,3% dels afiliats volen la independència, gairebé igualant el percentatge dels que es pronuncien per un Estat dins una Espanya federal (42,8%). És, a més, un suport força transversal en l’afiliació (per edats, segons situació laboral o segons antiguitat d’afiliació al sindicat). També s’han diversificat molt les simpaties que té l’afiliació pels diferents partits, i els independentistes freguen el 35%, però el sistema d’elecció de la direcció fa que ICV hi sigui hegemònica.
Van ser els treballadors de la seu sindical de Via Laietana dels primers a tallar el carrer quan van arribar les notícies de les detencions i els registres del dia 20 de setembre. Les mobilitzacions d’aquell dia van ser clau per després plantar cara a la policia l’1-O i per acumular forces per la gran aturada del 3-O.
Però després, altra vegada les direccions aconsegueixen situar els sindicats al costat de l’Estat. Cal desbordar aquest tap i que flueixi allò més natural: el sindicalisme al costat de l’autodeterminació i d’una República dels drets socials.
