Els Crítics

La feminitat del mal

Una mirada al perturbador film del director noruec Håvard Bustnes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En una entrevista el març passat, el filòsof Josep Maria Esquirol parlava del mal “tan extens com intens” que assolà el nostre racó de món el segle XX. Un mal que feia que tota retòrica de progrés semblés ridícula; un abisme inquantificable. Es referia a l’Europa dels totalitarismes, als crematoris del nacionalsocialisme i a les morts d’Stalin. Un tema, aquest, que també tractà Hannah Arendt, responsable d’encunyar el terme “banalitat del mal”: la idea que el mal, sovint, cobra la forma d’un funcionari que només obeïa ordres... O la d’una jove estudiant de psicologia que col·lecciona pel·lícules de Disney.

L’exemple és el cas real d’una de les protagonistes del documental "Les noies d'Alba Daurada", la Urània Michalokiakou: amant dels gatets, els gossos, Cannibal Corpse i Slayer i filla de Nikos Michaloliakos, el líder del partit neonazi Alba Daurada. El documental del director noruec Håvard Bustnes mostra una cara prou desconeguda del molt masculí i testosterònic món de l’extrema dreta grega. I ho fa en un moment clau, quan les dones a través de les quals s’explica aquesta història esdevenen les cares més visibles del moviment per circumstàncies majors: l’empresonament de les seves parelles, pares i fills.

El repartiment el completen Jenny, la muller del diputat de la formació i ex-baixista de la banda de Black Metal Naer Mataron, Giorgos Germenis, i Dafni, mare del també electe dels socialnacionalistes -així es fan dir- Panayiotis Iliopoulos. La primera ostenta un màster en política i relacions internacionals, trencant el tòpic de la militància de caps rapats illetrada, i la segona fou una antiga militant socialista, un trànsit ideològic que ve de lluny i que ja trobem als propis orígens de la ideologia feixista el segle XX. Bustnes arriba en un moment d’ascens d’aquestes tres dones en la jerarquia d’Alba Daurada.

D'esquerra a dreta, Dafni, Urània i Jenny en una estampa típicament grega.

La pel•lícula es construeix com una concatenació d’estampes que basculen entre els moments embafadors de la inquietant normalitat de la vida de les protagonistes i els coneguts episodis de violència, física i simbòlica, exercida pels militants del partit. Una manera de trenar una narració amb què explicar un fenomen que incomoda Europa sencera.

L’amenaça d’ascens electoral de partits extremistes ha esdevingut estructural a països com França i altres estats de la Unió Europea les últimes dues dècades, però el que passa a Grècia és molt diferent. La ultradreta a l’Europa occidental s’ha desfet del llast dels feixismes i el nazisme del primer terç del segle XX: ha abandonat les tesis racialistes i ha desplaçat l’objectiu dels seus odis cap a la immigració irregular i l’islam, fins a teixir aliances amb alguns sectors de la política israeliana, com bé recorda el professor Xavier Casals. No és el cas d’Alba Daurada però, que no sembla massa preocupada pel fet que se l’associï amb el pensament hitlerià ni en mostrar una judeofòbia desacomplexada, a més de totes les fòbies que comparteix amb el Front Nacional gal. Amb una candidesa entranyable, Håvard Bustnes fa gala del seu humanisme quan prova de treure a Urània una condemna del nacionalsocialisme. I, malgrat la insistència, no ho aconsegueix. “Jo sóc això”, li diu ella, càndidament, mentre sosté el seu gosset sota la pluja com si fos un peluix.

Ens podem posar sociòlegs i pensar on radica la singularitat grega. I el cert és que un element diferencial respecte l’extrema dreta de l’oest del continent la podem trobar en el seu substrat ortodox. En molts aspectes, Grècia és més balcànica que no pas italiana, per citar un país veí del Mediterrani. L’historiador Carles Viñas recorda que, en origen, Alba Daurada professava el paganisme, però que els 90 això canvia i el cristianisme oriental cobra força en el seu ideari. Això pot tenir efectes sobre la manera com les dones se situen al partit. “Quan els homes surten de la presó, les dones fan un pas al costat”, diu la veu en off del narrador en un moment de la pel•lícula. I el cert és que, sense tota la parafernàlia paramilitar, hom es troba amb una coneguda estampa en famílies religioses i conservadores, però sobretot normals, fins banals. Una imatge de feminitat que aquells coneixedors de l’est d’Europa els hi serà molt familiar.

I no hi ha res més pertubador que quan el mal, sense relativismes, t’és familiar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.