Els qui tinguin ganes de visitar l’epicentre de la ignomínia només han de pujar un turó cobert d’oliveres situat a l’illa de Lesbos fins que es vegin les altes parets de ciment del camp de Moria. Algú ha fet una pintada a la paret que diu: «Benvinguts a la presó». La pudor espantosa d’orina i escombraries dóna la benvinguda als visitants i el terra està cobert de centenars de bosses de plàstic. Plou i l’aigua bruta arriba fins els turmells a la carretera. Els immigrants que vénen de fora del camp es cobreixen amb fines capes de plàstic i molts d’ells només porten xancles als peus quan caminen per la sopa. Les criatures ploren mentre els homes es fan camí entre la multitud.
Benvinguts a un dels llocs més vergonyosos de tot Europa. El camp de Moria originalment es va construir per acollir 2.330 refugiats. Actualment, però, n’acull 6.489.
Omar Sherki camina per sortir d’una tenda que està col·locada contra la paret exterior del camp. És un home pàl·lid i prim que estudiava per ser enginyer a Síria i tocava la guitarra en una banda de rock. Viu amb altres centenars d’homes en un hort fora de les parets perquè el camp de Moria s’ha convertit en un lloc molt perillós. El seu matalàs està sobre una paleta de fusta, sota la qual s’ha acumulat aigua de pluja.
Omar espera que els treballadors humanitaris reparteixin menjar: mandonguilles que fan olor de podrit i un bol d’arròs. «Vaig marxar per escapar-me d’una guerra i he acabat en una altra de nova», diu.
Les condicions a l’illa de Lesbos rarament han estat tan precàries com avui. Just quan arriba el fred a Grècia, uns 15.000 refugiats es troben atrapats en els cinc «punts conflictius» de les illes gregues al mar Egeu. D’aquests 15.000, 8.357 són a Lesbos, vivint en condicions horribles en refugis plens de gom a gom i completament inadequats. Un gran nombre de refugiats es veuen forçats a dormir en tendes dissenyades per a condicions estiuenques i molts pateixen per la seva seguretat a causa dels barris propers i els enfrontaments constants al camp principal. Desenes de refugiats han començat una vaga de fam a Lesbos.
L’acord de la Unió Europea amb Turquia referent als refugiats pot ser que hagi aconseguit disminuir el nombre de persones que arriben a Grècia en un 97%, però desenes de migrants continuen arribant cada dia. Fins aquest any, unes 11.000 persones han arribat a l’illa des de Turquia —un nombre reduït comparat amb els 12.500 que van arribar en un sol dia a l’agost del 2015. En aquell moment, però, els nouvinguts van ser retornats al continent i se’ls va permetre continuar el viatge a través dels Balcans cap a Hongria, Àustria i, finalment, Alemanya. Ara, però, les antigues instal·lacions de registre s’han transformat essencialment en presons.
Triga massa
Els qui vénen de Turquia per demanar asil a Grècia ho han de fer en una d’aquestes cinc illes: Samos, Lesbos, Quios, Kos o Leros. La regulació està en marxa des del març del 2016, però el processament d’aquestes sol·licituds triga massa. No obstant això, només aquells a qui se’ls hagi acceptat la sol·licitud —o aquells que es considerin especialment vulnerables— podran viatjar al continent.
El govern d’Atenes ha tingut temps de sobres per aprendre la lliçó de l’hivern passat, quan cinc refugiats van morir al camp de Moria, alguns dels quals perquè intentaven escalfar les tendes. Ara el ministre d’immigració del país intenta solucionar el problema a l’últim minut de cara a aquest hivern llogant hotels a Lesbos i portant dos vaixells del Pireu que poden acollir un total de 3.000 refugiats. A l’illa de Lesbos, però, on els habitants fins ara han mostrat una paciència destacable, hi ha una oposició al pla generalitzada.
Dilluns, l’alcalde de Lesbos, conegut per la seva posició moderada, va fer una crida a una vaga general i va declarar la guerra al govern de Grècia. Acusa Atenes d’intentar fer servir la necessitat d’establir instal·lacions d’hivern com a excusa per convertir Lesbos en una illa presó.
Mentrestant, els migrants que estan encallats a Lesbos s’enfonsen més en la misèria. Els crítics diuen que l’illa i els seus habitants han estat sacrificats per tal d’enviar un missatge a Turquia que li indica que hauria de seguir mantenint la seva part de l’acord sobre els refugiats. Brussel·les promociona aquest acord com un èxit perquè ha conduït a una reducció duradora del nombre de persones que arriben a Europa. En realitat, però, de sobte han aparegut nous suburbis a la perifèria de la UE.
«Els contrabandistes van dir que el temps d’espera era d’una a dues setmanes», diu Omar Sherki*, de 24 anys. Després de fugir del reclutament de Síria, Sherki va aconseguir una feina de 13 hores diàries en una fàbrica de plàstic de Turquia, però el seu cap rarament li pagava. Vol continuar el viatge cap a Alemanya, on viuen els seus germans, però ha quedat atrapat a Lesbos durant els últims sis mesos.
Esperant un miracle
Sherki comparteix vídeos de les batalles nocturnes entre diverses nacionalitats al camp de Moria, on al final no es va quedar gaire temps. Als vídeos es pot veure com volen les pedres i es poden sentir els crits quan la gent corre d’un costat a l’altre de les teulades dels contenidors d’allotjament per escapar-se. Els residents del camp ja li han calat foc diversos cops. «Sentim els enfrontaments a la nit», diu.
Sherki diu que preferiria viure a l’hort sense electricitat ni aigua que no pas al camp. Per banyar-se fa servir una mànega a prop d’una pedrera. I continua esperant un miracle.
El camp de Moria està operat pel govern federal de Grècia i no s’hi permet l’entrada a periodistes, cosa que no sorprèn tenint en compte el seu estat. No és difícil, però, posar-se un impermeable i passar per les portes sigil·losament. Dins es veuen els contenidors pensats per a sis persones i omplerts amb catorze, lavabos i contenidors d’escombraries que es desborden i que ningú no buida amb mares que canvien els bolquers dels seus fills just al costat. «Moria, gran problema», criden els residents del camp al visitant.
Tothom n’ha tingut prou: els refugiats, els grecs que viuen a l’illa i, sobretot, l’alcalde de Lesbos. Dilluns passat se’l podia veure fent gambades darrere una columna de camions d’escombraries que tocaven la botzina mentre viatjaven per Mitilene, la capital de l’illa.
L’alcalde ha fet una crida a la vaga general com a protesta inicial i centenars de residents de l’illa han viatjat a Mitilene en autobús per participar-hi. Galinos, un home de 65 anys amb unes celles naturals i una cara arrugada, vesteix una parca d’hivern blava i molt grossa. Manipula una cadena de perles taronges per pal·liar l’ansietat per haver deixat de fumar.
Quan Galinos arriba a la plaça central del port de Mitilene, puja un parell d’esglaons i es gira per dirigir-se a la multitud. Un home amb botes de goma agarra la seva cabra amb una mà mentre amb l’altra aixeca un senyal que diu «Ja n’hem tingut prou!»
«Durant els últims tres anys, hem suportat una immensa càrrega en nom de Grècia i Europa», crida Galinos. «Però ens han deixat indefensos i sols». Diu que s’han pres decisions sense preguntar als habitants de Lesbos què en pensaven i es mostra furiós: «S’han de portar els refugiats al continent de seguida! És una emergència!».
«Tindreu guerra!»
S’apropa l’hivern, continua Galinos, i diu que «el govern és l’únic responsable de les cinc morts que hi va haver a Moria». L’alcalde parla sense notes i la seva veu tremola de ràbia. «No tenim espai per construir més camps aquí. No hi haurà cap vaixell hotel al nostre port. Si no, bloquejarem l’entrada o saltarem a l’aigua per aturar-los! Si voleu guerra, tindreu guerra!», crida l’alcalde, amb un missatge clarament adreçat al govern d’Atenes.
Dos dies abans de la marxa de protesta a Mitilene ens vam trobar amb Spyros Galinos a la seva oficina. Lesbos ha estat lloada pels seu tracte als refugiats per part del papa, les Nacions Unides i la Unió Europea. Per què ara es nega a permetre l’establiment de quarters d’hivern per als migrants?
Galinos encén un cigarret. La resposta no és tan simple.
Al setembre del 2015 hi va haver 35.000 migrants que acampaven a Mitilene. Fins i tot aleshores, els funcionaris d’allà ajudaven a registrar els refugiats abans d’enviar-los al continent. «Estava a favor de l’acord entre la Unió Europea i Turquia per tal que es reduís la pressió que teníem», diu. «Ningú no em va dir que aquestes persones es quedarien a la meva illa».
«Hi va haver un retard perquè els responsables del sistema d’asil són incapaços de processar amb rapidesa fins i tot un nombre reduït de sol·licituds», diu Galinos. El decret segons el qual no es permet que els refugiats abandonin les illes que són punts conflictius durant el temps que es triga a processar les seves sol·licituds, diu l’alcalde, es considera un missatge que alerta que «el camí per l’Egeu ja no val la pena».
El govern té un argument addicional per justificar les condicions de Lesbos: els migrants que arriben a l’illa no es poden barrejar amb els del continent a causa de l’acord amb Turquia. Al cap i a la fi, aquest acord només funcionarà si Ankara està segura que els migrants que es retornen a Turquia són, de fet, les mateixes persones que fa poc van creuar l’Egeu per anar a Grècia.
Una catàstrofe humanitària
Galinos, però, no troba que aquest argument sigui convincent. En efecte, creu que Atenes ha creat les condicions catastròfiques de Lesbos intencionadament de cara a l’hivern que s’acosta. «Ens fan xantatge perquè acceptem els vaixells hotel i un nou punt conflictiu. Ja hi ha prou instal·lacions buides al continent». Se li fa difícil entendre que el govern d’esquerres del partit Syriza toleri una catàstrofe humanitària a l’illa.
Realment ho fa, però? Marios Kaleas, cap de l’oficina d’asil de Lesbos, va proporcionar estadístiques detallades referents a la feina de la seva oficina en una conversa telefònica amb Der Spiegel. Va dir que només té 37 funcionaris grecs a la seva disposició, juntament amb 100 ajudants proveïts per la UE. Cada setmana registren 350 sol·licituds d’asil i duen a terme 150 entrevistes. S’han vist aclaparats pel nombre de noves arribades, fins a 100 persones que vénen cada dia.
Kaleas també és obertament escèptic sobre l’acord entre la UE i Turquia. «Els meus companys i jo no volem que es retorni ni una sola persona a Turquia» si allà hi ha cap perill possible per a ells o si simplement se’ls deportarà al país del qual van fugir, diu ell. En aquests casos, afirma, Turquia no s’hauria de considerar un país d’origen segur. «Quan es retornen els afganesos o els iraquians, Turquia només els deporta», diu Kaleas a tall d’exemple.
El tractat amb Turquia permet que els funcionaris tractin cada cas de manera individual. «Necessitem de 45 a 50 dies per processar un sol cas», diu Kaleas. En la primera instància, s’aprova un 70% de les sol·licituds. Els del 30% restant que apel·len poden quedar encallats a Lesbos durant més d’un any. Són només 36 persones les que treballen en els comitès que prenen decisions sobre les apel·lacions i que dicten aproximadament 30 resolucions per setmana.
Totes juntes, les xifres ajuden molt a explicar l’estancament de Lesbos. La situació, però, no només fa que els migrants siguin més agressius, sinó que també fa que ho siguin els habitants que els envolten.
«Els refugiats han matat una de les meves ovelles», diu Dimitris Kathiotis, de 86 anys, mentre seu a la taula de la cuina al poble de Moria. Era la seva ovella preferida. «Em solia donar dos litres de llet per dia». Kathiotis ha passat tota la vida a Lesbos criant animals. Era una existència pacífica, almenys fins que es va establir el camp al costat del poble on viu.
Vaga de fam
Kathiotis afirma que no és xenòfob, però afegeix que ja no se sent segur aquí. «Han desaparegut trenta ovelles i cabres dels meus camps», diu el granger. «Els migrants han destruït la tanca i la parra i utilitzen el camp de lavabo». Diu que va haver de pagar 1.500 euros per fixar la tanca, però només rep una pensió de 338 euros per mes. Un cop, quan els migrants joves intentaven expulsar-lo del seu propi territori, Kathiotis diu que va agafar el seu rifle i va disparar dos trets a l’aire. Ara, la policia li ha confiscat l’arma. «Per desgràcia», diu.
Kathiotis declara que va guardar el cap de l’ovella morta al congelador fins que l’alcalde va venir a Moria per analitzar de més a prop els problemes del poble. «Li vaig llançar el cap sagnant de l’ovella als peus», diu. Quan ni tan sols això va ajudar, el granger va comprar un gos gros com a protecció. Li agradaria veure tots els migrants tancats.
Al port de Mitilene, quatre germanes joves de l’Afganistan han plantat la tenda a l’asfalt al costat de les tendes de desenes d’altres afganesos i iranians. Hi ha una pancarta davant la seva tenda: «Volem llibertat!», diu. I: «Vaga de fam pels nostres drets».
«No hem menjat res des de fa 18 dies», diu Karime, de 17 anys. És una noia seriosa que duu una bufanda vermella enrotllada de manera que li ve ample al voltant del coll. «No sabem de quina altra manera podem aconseguir que la gent ens escolti».
Després de fugir dels talibans a la província afganesa de Helmand, la dona finalment va acabar a Moria. Durant una de les escaramusses del camp, però, Karime va rebre el cop d’una roca al cap. Va ser una de les moltes persones que van abandonar el camp per escapar-se dels perills de dins.
Les germanes tenen somnis ambiciosos per al seu futur: una vol ser dentista, una altra dissenyadora i una altra espera poder fer una carrera d’enginyeria. «Pensàvem que Europa respectava els drets humans», diu Karime. «Però no és veritat». Per tant, han canviat els plans. Ja no volen anar a Alemanya i, en canvi, pretenen tenir una vida al Canadà.
* El nom i alguns detalls biogràfics han estat modificats per protegir la seva identitat.