Un oceà desconegut: Europa i Estats Units després de Trump

Res no ha envalentit més Marine Le Pen (Front Nacional), Nigel Farage (UKIP) i el primer ministre hongarès, Victor Orbán, que pensar que el ‘Brexit’ i l’elecció de Trump consoliden una aliança populista.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“El seu món s’esfondra. El nostre s’està construint”. Amb aquestes paraules rebia el vice-president del Front Nacional la victòria de Donald Trump. Poc després seria la seva presidenta, Marine Le Pen, la que donés la benvinguda a la decisió del poble americà, “lliure”. S’hi sumarien Nigel Farage, ex-líder del UKIP i promotor del Brexit i Viktor Orbán, primer ministre d’Hongria, que poc abans havia lliurat la seva pròpia batalla contra les “imposicions” de Brussel·les en la gestió de la crisi de refugiats.

Res no ha envalentit més a tots ells que pensar que el Brexit i l’elecció de Trump consoliden una aliança internacional populista. Tot i que l’expressió sigui una contradicció en ella mateixa ja que, si res comparteixen aquests moviments, és l’aversió a l’obertura internacional i el foment del proteccionisme i l’Estat nació. Simbòlicament, però, ambdós fets són una victòria sense pal·liatius de les forces contràries a l’ordre liberal internacional. Una victòria que té avui especial cabuda en els països que set dècades enrere van promoure un ordre internacional basat en l’Estat de dret, la democràcia i l’economia de lliure mercat, amb ciutats com ara Nova York o Londres com els màxims exponents de les “societats obertes”.

De les societats obertes, la Unió Europea n’és el principal exemple. Una construcció inèdita en les relacions internacionals, en què diversos països han cedit quotes de sobirania inimaginables a favor d’un ens supranacional. I amb l’objectiu que la història no es repetís i posar fi a la possibilitat d’enfrontament entre veïns que acabaven en guerres mundials. Es tractava de superar l’Estat nació, donant exemple d’un ordre postmodern que, certament, tenia en els Estats Units el garant de la seva seguretat.

Aquest món té avui un contrapès important a l’escena internacional. És el format pels que veuen el retorn de l’Estat nació com la solució a tots els mals de la política contemporània. Com si l’aïllacionisme fos avui una opció factible per a un món molt més complex i connectat que el del segle passat. Amb el seu “Fem Amèrica gran de nou”, Trump s’aferra a un món que no existeix, però alhora permet a altres moviments similars traslladar a casa un missatge d’èxit.

I és així com les relacions entre Europa i els Estats Units poden patir la seva crisi més profunda. La divisió de la guerra d’Iraq de 2003 semblarà ben poca cosa quan el que hi ha en risc és la creença en els valors més fonamentals que sostenen la família transatlàntica. Tot dependrà evidentment del que Trump i el seu equip puguin fer des de la Casa Blanca, un cop constatin la complexitat de la política domèstica i internacional i la profunditat de les relacions entre la UE, els Estats Units i l’OTAN. Com també dependrà de l’evolució de la política europea després de les eleccions presidencials a França, les generals a Alemanya i de si el Brexit realment acaba significant Brexit.

Es preveuen, d’entrada, els següents punts de fricció entre Europa i els Estats Units en l’era Trump. En primer lloc, amb la seva victòria augmenten les possibilitats d’unes dinàmiques competitives en l’escena internacional, sobre la base dels interessos nacionals. La UE, promotora d’un ordre internacional basat en el multilateralisme, tindrà dificultats per trobar en els Estats Units un soci fiable. Això dificultarà el manteniment d’acords multilaterals sobre el canvi climàtic o el dossier nuclear iranià. En paraules de Trump, caldrà renegociar totes les relacions i acords internacionals sobre la base dels interessos americans, cosa que obre la porta a l’aïllacionisme i les dinàmiques de suma zero en política internacional. El TTIP, si ja era lluny de concloure’s, entrarà en fase terminal.

En segon lloc, els Estats Units de Trump no prioritzaran el paraigua transatlàntic com a garant de la seguretat europea. Trump ja ha expressat els seus dubtes sobre la utilitat de l’OTAN, i això hauria de forçar els europeus a vetllar per la seva autonomia estratègica i defensa pròpia. Es tractarà de complementar, no duplicar, l’OTAN, ja que cap país de la UE no està realment interessat a crear un exèrcit europeu, més enllà de les proclames del president de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker. Una política de seguretat i defensa de la UE decidida passarà per reconèixer la gravetat de les amenaces que envolten la Unió, des de Síria fins a Rússia, la necessitat de reduir la dependència dels Estats Units i augmentar els partenariats estratègics amb altres potències mundials.

Finalment, emergirà amb força un conflicte de valors en les noves relacions transatlàntiques. La resposta d’Europa haurà de basar-se en la confiança en els valors propis. Fins ara, la resposta menys tímida a l’elecció de Trump ha estat l’expressada per Angela Merkel, que ha recordat al nou president les llibertats que defineixen el projecte europeu i les societats occidentals. Caldrà defensar amb naturalitat i solidesa els valors que ens són propis i ser capaços d’articular una contranarrativa al que Trump representa. Des de la Segona Guerra Mundial, la relació transatlàntica no es basa només en interessos sinó també en els valors de la democràcia, els drets humans i l’Estat de dret, així que caldrà recordar-ho des d’Europa, deixant clares les nostres prioritats independentment de la política dels Estats Units.

Imprevisible és Trump i imprevisible és el món que ens deixa la seva victòria. A Europa li costarà digerir que, en tan sols vuit anys, hem passat de tenir un president que parlava el llenguatge europeu a l’altra banda de l’Atlàntic a un que representa l’antítesi de la mateixa idea d’Europa. L’aliança transatlàntica no desapareixerà, però davant la imprevisibilitat, millor omplir el rebost i fer-se fort a casa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.