Sant Jordi - Any Capmany/Pedrolo

Capmany i Pedrolo: Cent anys de dues veus insubornables

La Generalitat de Catalunya ha declarat aquest 2018 Any Campany i Any Pedrolo per commemorar el centenari del naixement de dos escriptors que van intentar minimitzar els danys del franquisme sobre la literatura catalana amb obres de gèneres molt diversos i un compromís polític ferm. 
En el pròleg de l’‘Obra Completa’ de Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo deia que Maria Aurèlia Capmany tenia “una vocació de ‘dona de lletres’ com no n’hi ha hagut cap més a casa nostra”. I, quan Pedrolo va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Maria Aurèlia Capmany va glossar la seva figura dient que era l’autor “d’una de les obres més vastes, més denses, més acolorides, més intrèpides de la novel·lística contemporània”. 
Eren dos escriptors d’estils molt diferents units per l’insubornable compromís amb la seva llengua —cap dels dos hauria escrit res si no hagués pogut escriure en català— i per les monumentals dimensions del repte que s’autoimposaven: omplir el forat que la guerra havia provocat en la literatura catalana del segle XXI.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Manuel de Pedrolo és possiblement l’escriptor que més lectors col·lecciona arreu de l’àmbit lingüístic català, gràcies a una obra de fàcil penetració entre el públic juvenil com és El mecanoscrit del segon origen. Per contra, Maria Aurèlia Capmany deu ser la més popular i coneguda entre les escriptores de la seva generació, pel seu activisme polític i feminista, però desgraciadament poc llegida. Tots dos, o més ben dit les seves obres, han patit els prejudicis per una raó o per una altra. Però Pedrolo és molt més que l’autor del Mecanoscrit i Capmany, molt més que la feminista regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona.

 

Maria Aurèlia, un lloc entre els grans

Un dels objectius de l’Any Maria Aurèlia Capmany és, precisament, rescatar l’escriptora, tornar-la a les llibreries i promoure’n la lectura. Capmany (Barcelona, 1918-1991) és autora d’una obra de ficció tan valuosa com la d’assaig: aparentment canònica —fins i tot vuitcentista—, però, en el fons, experimental amb la veu del narrador, arriscada amb els personatges i valenta i detallista en el retrat de la vida urbana de Barcelona i Badalona.

El principal biògraf de Maria Aurèlia Capmany, Agustí Pons, defensa que les seves obres d’assaig estan per damunt de l’obra de ficció de l’escriptora. Però no tothom hi està d’acord. La comissària de l’Any Capmany, Marta Nadal, discrepa. Sobretot perquè la mateixa Capmany, segons ella, “es considerava bàsicament novel·lista”.

Tots dos coincideixen, en canvi, a dir que la millor de les novel·les de l’autora és Un lloc entre els morts, novel·la que precisament contradiu molts dels apriorismes que Capmany pugui despertar en els lectors amb més prejudicis. El feminisme actiu de la Capmany no li impedeix en aquesta obra “que el protagonista sigui un home i qui adopta el paper conservador i retrògrad, una dona”. Com ha demostrat posteriorment una de les escriptores que més van tractar la Capmany, Isabel-Clara Simó, a les escriptores feministes els encanta retratar personatges femenins reaccionaris i plens de malícia.

El protagonista d’Un lloc entre els morts, Jeroni de Campdepadrós, és un escriptor influït per la Il·lustració francesa que lluita contra el conservadorisme de la burgesia barcelonina del segle XIX. Aquesta novel·la, que va guanyar el premi Sant Jordi el 1968 i queLa Vanguardia i Edicions 62 reeditaran conjuntament el proper mes de juny, és també una audaç exposició de la Barcelona de l’època, un altre dels vessants més interessants de la literatura de ficció de Capmany, segons Marta Nadal: “Sempre va excel·lir com a novel·lista de grans espais. Un lloc entre els morts (1967)és un gran retrat de la Barcelona en el seu pas del XVIII al XIX. Betúlia (1956) és un retrat fantàstic de la Badalona dels senyors i de la Badalona que comença a veure el creixement del barraquisme. I Feliçment, jo sóc una dona (1969) és un altre gran retrat de Barcelona”. Nadal afegeix que, “a més de ser una molt bona novel·lista que treballa molt bé els personatges, hi ha aquest gran dibuix de la ciutat com a element que configura els personatges: de vegades els ofega, de vegades els expandeix”.

L’experimentació de Capmany en la novel·la tampoc és menyspreable. Darrere d’obres aparentment convencionals en l’estructura, hi ha sistemàticament un joc amb la veu narrativa. En Betúlia, la narradora és una bibliotecària i en Un lloc entre els morts, una biògrafa, però allà on és més radical és Feliçment, jo sóc una dona, novel·la que també ha estat reeditada en sengles versions escolars per les editorials Barcanova i Educaula (Ed. 62). “La història —explica Nadal— comença com les novel·les que estem acostumats a llegir, una mica vuitcentista, amb la història de la mare, la filla i tota la seva trajectòria fins als anys seixanta. Estructuralment és molt canònica però la Maria Aurèlia sempre investiga en literatura: la narradora, al començament, és la mateixa Carola Milà, la protagonista, però en un determinat moment s’atura i diu que deixa de narrar en primera persona i passa a la tercera”.

L’experimentació no acaba aquí. Lo color més blau és una novel·la epistolar entre dos personatges femenins, un de la burgesia i l’altre, de la classe més menestral, que ha de marxar exiliada per la guerra, amb els seus pares. “Totes dues —aclareix Nadal— es retroben al maig del 68 i es pot veure com les seves vides avancen amb uns destins creuats: la que imagines que seguirà ascendint socialment canvia i fa un gir a la seva vida i és d’esquerres; la persona que s’ha d’exiliar és la que estabilitza la seva vida, es casa i segueix el model d’una figura burgesa —tot això dins de l’escenari del Maig del 68”.

I encara hi ha un homenatge a l’Orlando de la seva admirada Virginia Woolf, en forma de personatge ambigu, ara home, ara dona, que es mou per la història de Catalunya i Barcelona, entre l’any 1000 i l’actualitat: es tracta de Quim/Quima, recomanable novel·la que l’editorial Males Herbes acaba de recuperar.

 

L’assaig intel·ligent

Aquestes dues novel·les, Lo color més blau i Quim/Quima, són sengles mostres de la unitat temàtica i conceptual de l’obra de Maria Aurèlia Capmany. Els escenaris de Maig del 68 en la primera són un intent de donar sortida narrativa a un dels fenòmens polítics que més interessen a Capmany. Ha escrit sobre ells en articles periodístics, admira el París on s’han produït i que ella va visitar —amb una beca— el 1952, quan va aprendre a valorar els filòsofs existencialistes i a distanciar-se del pensament d'Albert Camus —com assenyala Pons en la seva biografia.

Amb Quim/Quima pot aprofitar reflexions i lliçons apreses en la redacció del que possiblement és el seu assaig més conegut, La dona a Catalunya. Consciència i situació, un encàrrec d’Edicions 62 que ella afronta sense retòrica i amb molta professionalitat. Cinc anys abans de Quim/Quima, el 1966, Capmany ja havia tractat dels temes més incòmodes: “A l’assaig sobre La dona a Catalunya ja introdueix temes que realment eren considerats tabú en aquella època, com l’orgasme —cosa que ja era revolucionària—, fins a l’homosexualitat femenina, que era encara més silenciada i amagada que la masculina, fins i tot per la mateixa literatura”.

Edicions 62 li encarrega La dona a Catalunya. Consciència i situació “perquè feia només dos anys que Betty Friedan havia publicat La mística de la feminitat i l’editorial volia de Capmany una versió nostrada. Aleshores ella analitza com s’ha produït aquesta evolució de la dona a Catalunya, però tan científicament com pot, fins i tot amb cert treball de camp, ja que inclou enquestes i estadístiques”.

A partir d’aquí Capmany acabarà escrivint més assaig (vint-i-cinc) que novel·les, infinitat d’articles periodístics i molta literatura memorialística (Pedra de toc, Dietari de prudències, Mala memòria i Això era i no era), una vasta producció si tenim en compte que s’hi ha de sumar també l’obra dramàtica —set obres—; set títols més de narrativa juvenil i set més de contes.

A banda d’encàrrecs concrets com el de 62, Capmany conrearà l’assaig amb la mateixa ambició literària que la ficció. Per això, els seus assaigs seran sovint definits, a la solapa o la contraportada, com a “inclassificables”. La raó, diu Marta Nadal, és que “en aquest assaig de pensament, i en les memòries, Capmany defuig la rigidesa, que potser la podria encotillar. En aquest tipus de textos opta per aquesta línia sense rigidesa i, per això en les contraportades d’alguns d’aquests assajos posa ‘volum inclassificable’. Això és una expressió de la Maria Aurèlia, perquè ella era així, expansiva”.

El concepte d’assaig de Capmany era obert, segons la comissària del seu Any. “Ella repetia aquella cita de Montaigne: ‘Us ofereixo caminant pel camí una lectura de la vida”’.

Tot i l’estil literari, l’obra assagística de Maria Aurèlia Capmany s’allunya de la retòrica supèrflua i incomprensible. La mena d’assaig que conrea —assaig de pensament, assaig feminista i assaig literari— està voluntàriament dirigit a un públic ampli, no a un cercle limitadíssim de lectors. “Evidentment, un assaig sobre Espriu no el llegirà tothom, però dintre de l’àmbit cultural i literari a qui va adreçat, la Maria Aurèlia es va caracteritzar sempre per fer més transparent allò que en un principi podia ser opac. No va estar mai al costat d’aquesta pseudoerudició que utilitza llenguatge rebuscat i que es vol adscriure a una mena d’acadèmia elitista. No hi ha retòrica sobrera; és directa”.

La Capmany assagista té grapa, estil, cintura i una cultura vastíssima. Marta Nadal, però, lamenta que el seu nom no figuri mai entre els grans de l’assaig: “Pla és a tot arreu. Fuster, també, però no tant. Però de Maria Aurèlia, no se’n parla gens, quan va ser una mirada lúcida, brillant, neta i precisa de la realitat, de la nostra literatura, de la nostra gent”.

Allò que potser ha acabat amagant l’obra assagística —i, per extensió, l’obra literària— de Maria Aurèlia Capmany va ser la seva figura pública, activa en el feminisme i la política, regidora de cultura de l’Ajuntament de Barcelona (1983-1987) i responsable d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament fins a la seva mort, el 1991. En el seu moment, el personatge públic potser va eclipsar la seva obra.

Capmany és va sumar al PSC (“La raó (...) és ben senzilla: no n’he trobat cap altre de millor”, va escriure); era incapaç d’entendre’s amb la burgesia de Convergència i fugia dels marxistes doctrinaris, però va ser extraordinàriament ferma en l’ensenyament en català, la literatura en la llengua pròpia i va fustigar com ningú Jiménez Losantos, Amando de Miguel i els signants del primer Manifiesto de los 2.300, que acusaven la Generalitat d’una persecució del castellà.

Capmany, que respectava Mercè Rodoreda tot i practicar una literatura totalment diferent de la seva, va rebre com una ofensa la dedicatòria que l’autora de La plaça del diamant li dedicà en un dels seus llibres. Després d’uns quants afalacs, Rodoreda tractava la Capmany com a “promotora cultural”. Això va encendre l’orgull de la Capmany, però és possible que Rodoreda caigués en el mateix error que bona part de la societat catalana: ignorar la seva obra.

Pedrolo, rebel amb causa

Manuel de Pedrolo (Aranyó, la Segarra, 1918 – Barcelona, 1990) és l’altra veu insubornable de la cultura catalana que, enguany, coincidint amb el centenari del seu naixement, torna a ser reivindicat amb jornades (quan s’elaborava aquest reportatge tenia lloc a l’Institut d’Estudis Catalans el simposi “Vigència de Manuel de Pedrolo”), exposicions, llibres sobre la seua figura i, el que segurament és més important, amb la recuperació de la seua obra: entre 2016 i aquest 2018, s’han reeditat una vintena de títols, des d’Acte de violència o Milions d’ampolles buides, en Sembra, a Totes les bèsties de càrrega (Edicions 62), la novel·la negra Algú que no hi havia de ser (en la col·lecció Crims.cat d’Alrevés) o els dos primers volums de La terra prohibida (Comanegra). A banda de treballs biogràfics que ara referirem o una antologia que prepara Aina Torres per a Ara Llibres.

Parafrasejant una de les obres cabdals d’aquest escriptor, es tractava d’un acte de justícia. Pedrolo morí enmig d’un cert aïllament ètic i estètic. El seu innegociable esquerranisme independentista, compromís visible en l’obra de creació però, sobretot, en l’articulisme de premsa d’aquells anys, el feien un element incòmode en la Catalunya pactista de Jordi Pujol i la Barcelona de Pasqual Maragall que es preparava per als Jocs Olímpics.

L’obra hercúlia de Pedrolo, a més, la seua grafomania, que deixà més d’un centenar de novel·les de diferents temàtiques i un bon grapat d’obres de teatre, poesia o relat, sense esmentar l’articulisme, li jugà a la contra. Acadèmicament, fou menystingut, es posà l’accent en la literatura de consum, però Pedrolo tenia la sospita, expressada en els seus diaris, que s’ocultava l’obra de més substància i entitat. Era un escriptor fora del cànon. Tot, a pesar de l’ambició de projectes com els onze títols de Temps obert, un complex exercici de variació narrativa, la tetralogia La terra prohibida o novel·les de volada com Totes les bèsties de càrrega o Cendres per a Martina.

Fins i tot una distinció com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el 1979, no va ser capaç de domesticar-lo: l’any 1983, en el programa Vostè pregunta de Josep Maria Puyal, va dir una frase que avui seria mainstream a Catalunya, però que aleshores feia regirar-se els caps a l’estil de la nena de L’exorcista: “Som un poble colonitzat. No podem desfer-nos de la colonització sense la independència”. Amb això, Pedrolo no feia presoners. I com recorda la periodista Bel Zaballa en la complida i sentida biografia que li ha dedicat,La llibertat insubornable (Sembra, 2018), el seu desencant abastava fins i tot l’esquerra independentista. “Pedrolo se sentia desencisat amb Esquerra Republicana de Catalunya. Passaven els anys, el nacionalisme havia quedat gairebé monopolitzat per la dreta i bona part de l’esquerra se sumava al carro del cosmopolitisme (...) I ell se sentia cada vegada més aïllat. Tampoc no va estalviar crítiques al PSAN, segurament l’opció política més propera al seu pensament. No acceptava la dictadura de partit i en retreia la duresa ideològica”. Com explica Zaballa, “essent un lliurepensador com era, fugia de qualsevol dogmatisme. Per això es definia com un marxista heterodox i defensava que calia ser crítics amb el socialisme”.

Tampoc no fou una ajuda per a la valorització literària que el seu llibre més venut, amb escreix, fora Mecanoscrit del segon origen, llibre doblement de gènere, una distopia llegida per generacions i generacions d’estudiants d’institut. Menys encara contribuí a una lectura ordenada i curosa de l’obra de Pedrolo el fet d’haver bregat durant dècades amb la censura franquista, una lluita acarnissada i desigual que desordenà i amuntegava la publicació de les novel·les.

En tot cas, admetent que en una producció tan vasta tot el que va generar aquesta ploma hiperactiva no tenia el mateix valor literari, Pedrolo és un personatge cabdal pel que va contribuir a la modernització de la literatura catalana, per la importació de tècniques i temàtiques narratives —era també un gran lector— i per la tasca com a traductor i de connexió amb el que es feia a l’estranger, plasmada en la mítica col·lecció de sèrie negra “La Cua de Palla”. Un obrer de la paraula en català, que tractava de trobar totes les vies possibles de normalització literària per a la llengua.

 

Pedrolo i el món acadèmic

Quan el de la Segarra arreplega el premi Sant Jordi, el 1962, per Balanç fins la matinada, va dir en el seu discurs que, si en el futur ha de ser recordat, “m’agradaria ésser-ho no com un simple creador de mons imaginaris, de ficcions, sinó, per damunt de tot, com un català que en un moment de la història del seu país, aquell que li tocà de viure (...) va restar fidel a la seva terra i a la seva llengua i que, com que no podia servir-la d’una altra manera ni tenia altres facultats, li donà unes dotzenes o uns centenars de criatures (...) i que fent això contribuí a la continuïtat d’un fet cultural”.

Aquest discurs, recuperat per Sebastià Bennasar en Manuel de Pedrolo, manual de supervivència(Meteora, 2018), un dels volums dedicats a glossar la vida i l’obra de l’escriptor, reflecteix aquesta voluntat de construir una cultura que no podia nodrir-se únicament de l’alta literatura bressolada pel cànon. Com deia en una entrevista Anna Maria Villalonga, comissària de l’Any Pedrolo, hi havia “la voluntat decidida i explícita d’atorgar un caràcter de normalitat a la literatura en llengua catalana en un moment en què no resultava gaire senzill. És a dir, la lluita per fer lectors, per apropar els textos en català a un sector ampli de gent”. Això, com s’ha dit, tenia contraindicacions. “La seva vinculació als gèneres populars, la seva voluntat de transgredir a tots els nivells, no van ser fàcils de pair a mitjan segle XX, quan des de l’elit intel·lectual es defensava la idea que, per prestigiar la literatura en llengua catalana, havíem de conrear bàsicament allò que hom considerava l’alta literatura. Pedrolo pensava el contrari. Pensava que normalitzar volia dir treballar totes les manifestacions literàries possibles”, recalcava Villalonga.

Maria Aurèlia Capmany, en el discurs per glossar la figura de Pedrolo amb motiu del Premi d’Honor, ho expressava d’aquesta manera: “(...) l’escriptor aquí no parla únicament com a escriptor, és a dir, com el privilegiat conreador d’una llengua antiga, il·lustre i bella, que li permet (...) intercanviar models d’escriptura alambinada inter pares, mentre el poble cedeix les seves nobles cançons a canvi del nyigo-nyigo de Bonet de Sant Pedro, les tonadillas de Concha Piquer (...) Manuel de Pedrolo viu a frec de carrer i sap que els catalans ens juguem a cara o creu la nostra existència, cada dia”.

I ho fa, com escrivia la desapareguda escriptora Patrícia Gabancho en la introducció al primer volum de La terra prohibida, amb una ambició “descomunal”. “Està sol en el seu despatx i va fent de manera incansable. Escriu novel·les senceres en tres setmanes, en dues. A sobre, fa articles i traduccions, perquè s’ha de guanyar la vida entre les quatre parets. Planifica, pensa, dissenya: és una màquina”, apunta Gabancho, que ressalta com Pedrolo aborda problemes com l’homosexualitat o l’adulteri, per no parlar de la manera claríssima amb la qual aborda la sexualitat, “un autor força explícit, tenint en compte els paràmetres de l’època”. Un escriptor que, quan vol entrar en temàtiques polítiques, ho fa creant mons fantàstics o recorrent al cripticisme i l’al·legoria”.

Això també el va penalitzar. Com argumenta Bennasar en el llibre esmentat adés, “quan a principis dels anys seixanta la literatura catalana es veu abocada per múltiples motius cap al realisme, hi ha tot un seguit d’autors i de propostes literàries que veuran retardada la seva publicació. Pedrolo és un dels afectats sobretot en algun dels títols més agosarats, que empraven la ciència-ficció per burlar la censura i poder fer analogies amb el propi país”.

Sortosament, l’actitud del món acadèmic envers Pedrolo “fa temps que va canviant”, assegurava la comissària de l’Any Pedrolo en referència als congressos universitaris que abordaran la figura d’un creador “potent, modern, innovador i original”, rebla. Entre la consideració que li mereixia a Mercè Rodoreda com “l’enemic a batre” i l’advertència de Rafael Tasis que situava com el gran narrador del segle XX “després de Narcís Oller”, hi ha un camp de treball ingent. Així, entre els capítols més interessants de la biografia de Zaballa hi ha la relació tumultuosa amb figures com Joaquim Molas o amb l’escriptor i editor Joan Sales, que resumia en una frase tot el que Pedrolo, el seu brutal potencial combinat amb la seua grafomania, li provocava: “Resumeixo i vaig al gra: us admiro i us mataria”.

Sales pretenia més concreció i contenció de Pedrolo per extraure el millor del seu talent, obres més condensades. De més reescriptura que escriptura compulsiva. Aquells consells i suggeriments van ofendre Pedrolo. La relació amb el responsable de Club Editor no acabà bé: la correspondència entre Sales i Rodoreda és testimoni d’això. Però, com recorda Zaballa, l’escriptor “tenia clar que, si continuava escrivint, ho faria a la seva manera, ‘a despit d’objeccions, obstacles i trencacolls de tota mena’, perquè no podia, ni volia, deixar de ser qui era”.

Pedrolo no va deixar de ser qui era fins a l’últim moment. Però, tot i els retrets i les correccions als quals s’ha de sotmetre qualsevol producció literària, el conjunt de la seua aportació mereixia ser valoritzat de nou, posat sobre la taula. Per l’esforç i per la intencionalitat. Per molts dels seus fruits. És el que fan les cultures madures. És la mateixa raó per la qual les noves generacions han llegit amb nous ulls autors com el mateix Sales. I obres com La mort i la primavera de Rodoreda. L’esment, el lector s’ho pot imaginar, no és gratuït.

Ara és el moment de llegir Manuel de Pedrolo amb ulls renovats, fora de tòpics rebregats. És l’hora també de Maria Aurèlia Capmany, d’observar el talent literari cosit a la figura de la dona lluitadora. És l’any Pedrolo-Capmany. I viceversa

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.