Carles Rebassa: «La lluita de classes continua intacta»

L’entrevista es fa després de diversos intents a causa de la carregadíssima agenda que comporta guanyar un Premi Sant Jordi. Un guardó, per cert, que Carles Rebassa assegura que no esperava. «Em vaig presentar amb la idea de guanyar el premi, naturalment, però quan em va telefonar el Xavier Antich [president d’Òmnium Cultural] i em va dir que havia guanyat, no m’ho podia creure de cap manera. No em costava creure que jo l’hagués guanyat, sinó que l’hagués guanyat aquell llibre. Sabia que era bo, però els discursos que conté, les violències, la complexitat, la incomoditat social. Un llibre que no parlava de Barcelona, sinó de Palma... Tot plegat va ser una molt agradable sorpresa», resumeix.

—Si em permets una prèvia, tu sempre has aprofitat els premis com a caixa de ressonància de reivindicacions nacionals i lingüístiques. El darrer Sant Jordi no anava a ser una excepció, vas fer un discurs molt comentat. Era el ressò que esperaves?

—No, de fet. Jo havia escrit quatre paraules bàsiques, unes idees de mínims que pensava que tindrien uns aplaudiments i ja està. Mai hauria pensat que aquell discurs tindria el ressò que va tenir. Clar, estem bombardejats per enquestes que certifiquen la mort imminent. I després hi ha aquest tipus d’actes en què sembla que no passi res, dues hores retransmeses per televisió sense contingut polític. A mi això m’incomodava una mica, trobava a faltar en aquest acte la part crítica, la part política. Això em fa pensar que estem en un moment de desànim gran, perquè, quan algú diu quatre obvietats, sembla una gran cosa. Però no és una gran cosa, són quatre obvietats.

—Sí, però la despolitització respon al cansament pel resultat del procés. Està bé que algú faça sonar el despertador.

—Sí. I en tot cas està bé que se celebrin les coses, que hi hagi música, frivolité... Però el poble que som i el moment en què ens trobam demana que també hi hagi això altre.

—Anem a la novel·la, perquè, al marge de ser un llibre extens, em sembla que porta al darrere un llarg període de cocció. Has anat publicant poesia, però fa una dècada de la teua novel·la de debut, Eren ells, que va tindre bona acollida. Per quina raó s’ha fet esperar la següent novel·la?

—Quan vaig publicar Eren ells, Prometeu estava bastant al darrere. Ha estat un procés llarg fins que l’he acabat de tenir i pensava que es podia publicar. Tinc escrita una altra novel·la que suposo que sortirà a finals de l’any vinent, o alguna cosa així. Publicar un llibre és arriscat, has d’estar ben convençut que aquell llibre està acabat i que hi has posat tot el que havies de posar. Per a mi, tant en narrativa com en poesia, és el punt que em costa més, sempre penso que el llibre pot estar més bé del que està. Fins que arriba un moment que dius: ja n'hi ha prou.

—Et costava d’acabar per la complexitat de la trama? Era una qüestió dels acabats formals, del final?

—El final, l’estructura, és una cosa que va sortint i arriba un moment que ja la tens. Tenir l’estructura general ha estat previ a l’escriptura. L’altra cosa és el to i l’estil, cada meandre d’aquesta estructura necessitava tenir un estil propi. L’estructura m’obsessiona no tant pel fet estructural del llibre com per la manera en què es desenvolupa a través de la paraula. Cada escena, cada racó, cada personatge, cada gir, cada recuperació d’una història, té un estil propi. Trobar aquest estil és la feina més complexa de l’escriptura. El combat final és aquest.

—Clar, hi ha el monòleg interior de Prometeu a propòsit del desig, molt líric, les parts col·loquials de la vida en els cafès i restaurants on es desenvolupa la trama, el to de thriller en molts moments... Hi ha moltes capes en la novel·la.

—És com una novel·la poligènere, la idea inicial d’escriure aquest llibre era aquesta, mostrar tot un món, una humanitat, que funcionava en molts espais diferents, moltes realitats diferents, moltes trames diferents... I cada tipus de gènere, cada cosa, té un llenguatge diferent. Aquesta és la feina més complexa.

—El misteri que conté la novel·la, la part de thriller, es conta amb la participació de multitud de personatges. I tots tenen una funció en la trama, més enllà de pertànyer al petit món laboral de Prometeu i Carles. Trenar tot això té una complexitat molt gran.

«A mi el que no m’agrada són les novel·les de descobriment de la identitat sexual, perquè estan fetes de manera moralista i crec que no tenen gaire a veure amb la realitat»

—Sí. Comporta una feina, primer, d’investigació, que de vegades et ve donada perquè de cop i volta te trobes treballant allà, parlant amb aquell, contemplant això altre... És la feina de viure dins d’aquest espai. I de viure mentalment durant molt de temps, perquè cada personatge acaba agafant entitat pròpia dins el teu cap, es van desenvolupant. Quan vaig escriure Eren ells ho vaig veure de seguida; una cosa és quan tu poses les peces en el tauler i les comences a moure, però arriba un moment que són les peces les que et diuen el que has d’escriure. És com si la història agafés una entitat dins el teu cap; com els somnis, que funcionen de manera independent a la teva consciència. En acabant, has de triar la manera en què mostres tot això, la part de l’escriptura, perquè ja saps el que passa. És com quan llegeixes una novel·la que reinterpreta un mite clàssic, ja saps què passa aquí. La qüestió és com es mostra aquella cosa.

—Prometeu de mil maneres és un títol simbòlic, no sé si per la dimensió mítica de l’heroi, que conté també un joc polisèmic. En quin moment del procés hi apareix?

—El títol ha tingut diverses variacions al llarg del temps, amb Prometeu com a element principal del llibre. Aquesta multiplicitat de les mil maneres, Prometeu com a nervi conductor i la seva mirada múltiple que, alhora, són mil mirades que el miren a ell, l’interpreten a ell. Aquesta sempre ha estat la centralitat del llibre.

—Pel que fa al context socioeconòmic, el tema de l’hostaleria i el turisme, em sembla que hi ha un fil de continuïtat amb obres de fa temps com Corbs afamegats de Gabriel Tomàs o 39° a l’ombra, d’Antònia Vicens, que també va guanyar el Sant Jordi.

—Prometeu de mil maneres forma part de la tradició d’escriure sobre el present. Encara que aquest llibre no estigui situat en cap moment específic, i hi ha coses de Palma que són anacronismes, parla del moment present, el que podria ser vint-i-cinc anys enrere. Naturalment, hi ha un escenari, però també una vivència, un malestar, una colonització, una transformació que no segueix uns patrons de la gestió tradicional dels poders de la ciutat, sinó dels poders que venen de fora. Necessàriament, això surt allà. 39° a l’ombra, parlava del principi de tot. En el cas de Prometeu, això està esdevingut, forma part de la realitat del territori.

—Relacionat amb això, hi ha el tema de la lluita de classes, la relació tòxica que té l’ama del negoci amb alguns dels seus subordinats. Però també la relació de Prometeu amb Carles, el fill de l’ama, que segueix una lògica que em sembla versemblant. Un altre desenllaç portaria a una romantització que no vindria a tomb.

—La relació parteix d’una romantització dels dos antiherois. De fet, hi ha un capítol que s’anomena «Romeo i Romeo», però darrere d’aquesta cosa hi ha un discurs ben clar d’anàlisi social i d’escriptura de la situació de lluita de classes. Hi ha molts interessos per fer veure que és una cosa del passat, demodé, que no existeix, però la desigualtat està cada vegada més polaritzada i la lluita de classes continua intacta. Sé que és una novel·la, el zoom està posat a una distància bastant íntima, però crec que descriu una realitat que, a més a més, en aquests països que estan sotmesos a la lògica econòmica del turisme, és una situació molt viva.

—El món que crees per allotjar la novel·la em sembla molt apamat, molt ben fet i conscienciós. Convida a pensar que has treballat de cambrer, que t'ho coneixes molt bé.

—Quan vaig tenir la idea de fer aquest llibre, tenia l’edat d’en Prometeu i treballava a Palma a una cafeteria, de cambrer. I em trobava amb totes aquestes situacions i algunes altres que no surten aquí. Una experiència que, a més, no va ser puntual; vaig estar prou de temps treballant a bars, restaurants, magatzems, vaig descobrir un món que he mirat de descriure en aquesta novel·la. A partir de la idea que si bé Prometeu és un individu que viu dins dels patrons de la classe obrera, els seus orígens no són de classe obrera. Una mena de conflicte binari, de desarrelament, perquè ni se sent arrelat a la seva classe ni a la classe on es desenvolupa. Això em servia per crear aquest personatge en conflicte que es mou entre dos mons.

—I, a banda d’això, hi ha el tema de la identitat sexual, que ja estava tractat en Eren ells, i que ara torna a aparèixer de manera molt natural, molt orgànica. No hi ha pamflets, però veus com encara està present l’homofòbia; hi ha una part de la societat que no ha naturalitzat aquesta opció.

—Sí, l’homofòbia ambiental, que com totes les fòbies, tots els racismes, tots els sexismes, són ambientals. Hi ha sectors en què estan més superats i sectors que estan més polaritzats, que ho viuen de manera agressiva. No sabem si els discursos d’odi de l’extrema dreta han fet pujar aquestes actituds o s’ha arribat al sostre, però el conflicte social té moltes cares. Es tractava de mostrar aquests conflictes. I la sexualitat del personatge l’expressa d’aquesta manera. A mi el que no m’agraden són les novel·les de descobriment de la identitat sexual, perquè estan fetes de manera moralista i crec que no tenen gaire a veure amb la realitat. Fins i tot els personatges d’Eren ells eren molt joves, però ja havien passat la pantalla de l’acceptació. I acabaven patint l’homofòbia igualment. És una qüestió que m’interessa perquè la visc en pell pròpia i és part de la descripció del nostre món.

—Potser a tots els lectors no els fa el pes, però a mi m’agrada la dimensió lírica de la novel·la; em sembla molt bé que els poetes que feu narrativa no bandegeu el treball amb el llenguatge, la dimensió estètica, sols perquè esteu fent narrativa.

—Em fa l’efecte que als lectors que han fet aquest retret, si aquesta novel·la no hagués guanyat el Sant Jordi, no els hauria fet tanta nosa. Entenc que és una lectura que ve condicionada. Però el lirisme forma part de la proposta, aquestes mil maneres són mil realitats que es mouen de manera simultània. I la part lírica és indestriable de la part èpica, de la part teatral. Tots els moviments juguen alhora. Per tant, és necessari mostrar-los tots. L’aposta era aquesta. I potser algú pensa que a Prometeu li sobren 200 pàgines, però hauria estat una altra novel·la.