Sant Jordi - Any Capmany/Pedrolo

Capmany i Pedrolo: pacte de tinta

Tots dos van nàixer el 1918, tots dos van viure la República i tots dos van sobreviure la Guerra Civil. El 1952 es van conèixer i, des de llavors, van intercanviar textos, van compartir projectes i es van admirar mútuament: Maria Aurèlia Capmany va demanar a Pedrolo que li prologués el primer volum de les ‘Obres Completes’ i ell la va triar perquè li fes el panegíric en el lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tots dos tenien tinta a les venes i estaven destinats a trobar-se, tot i que això no va passar fins que havien complert els 34. Maria Aurèlia Capmany i Manuel de Pedrolo havien nascut el mateix any 1918, havien estat alumnes rebels i lectors voraços i van començar a escriure al mateix temps. “Tenen en comú una absoluta decisió d’escriure en català o no escriure, és a dir, una absoluta fidelitat a la llengua, i que tots dos treballen per modernitzar la novel·la catalana de postguerra”. És l’opinió raonada de la Isabel Graña, que en el recent simposi “Vigència de Manuel de Pedrolo” va presentar la ponència “Capmany i Pedrolo: amistat i compromís”.

Capmany i Pedrolo es van conèixer el 1952, quan Joan Triadú li demana a Pedrolo que l’acompanyi al Cafè Catalunya on es reuneix “la gent d’Ariel”, la revista d’edició clandestina. Ho recordava el mateix Manuel de Pedrolo 22 anys després en el pròleg al primer volum de l’Obra Completa de Maria Aurèlia Capmany: “La Maria Aurèlia, ho recordo també, em va mirar amb aquells ulls grossos i sempre encuriosits, plens de preguntes i com admirats, que encara conserva, i em va semblar, a poc de sentir-la parlar aquell dia i d’altres dies, una noia animada, plena de vida i de projectes”.

A partir d’aquell moment, segons la Isabel Graña, “s’intercanvien inèdits i comencen a tenir projectes junts”, com ara Cita de narradors, una iniciativa dels dos “per denunciar la falta de crítica literària”. Per això en aquest llibre, escrit per Joan Perucho, Josep Maria Espinàs i Jordi Sarsanedas, a més d’ells dos, cada autor escriu un text sobre un dels altres. “Fan com una mena de cercle que es tanca”, explica Graña.

La relació entre Capmany i Pedrolo va esdevenir una amistat sincera. Per desgràcia, només se’n conserven cinc cartes, totes elles de Maria Aurèlia, a les quals Graña va accedir gràcies a l’Adelais Pedrolo, que gestiona l’Arxiu Pedrolo. “Les de Pedrolo a Maria Aurèlia Capmany —es plany Graña—, o ella no les va conservar o s’han perdut, cosa molt probable perquè ha passat sovint en la nostra literatura”.

Capmany i Pedrolo compartien “un sentiment de reconstrucció del país”. Els dos han viscut el mateix i, segons Graña, els dos tindran un objectiu comú: “Han estat educats en la llibertat de la República i troben que el país està totalment devastat i l’han de reconstruir. El que volen és que a la generació següent no els passi el mateix. I que tinguin una base a partir de la qual continuar. Volen passar el testimoni, d’alguna manera. Fer com si no hagués passat res”. Minimitzar els danys en la literatura, si més no.

És curiós com, a partir d’aquesta mateixa base, tots dos segueixen camins diferents de la literatura, camins que sovint es creuen però que mai no s’interfereixen. El prolífic Pedrolo toca tots els gèneres amb gosadia; la versàtil Capmany fa molt teatre i molt assaig, tot i que li agrada considerar-se novel·lista. No hi ha gelosia ni recels en la relació. “Són col·legues de ploma”, diu Graña: “S’intercanvien coses, es donen l’opinió l’un sobre l’altre; tenen una fidelitat pròpia de col·legues, d’aquelles amistats netes amb obres que no s’interfereixen”.

Pedrolo respecta Capmany com a escriptora. Això és molt en el masclisme transversal de l’època. Algú recorda que, fins i tot quan va morir Capmany, Joan Perucho va dir d’ella que era la dona més atrevida que havia conegut mai “fins i tot amb idees pròpies”.

A més, Capmany i Pedrolo tenien referents comuns —“Joyce i Faulkner són els autors pels quals tots dos senten admiració”—, una inclinació pels existencialistes francesos (Sartre i Camus) i un gust coincident per un gènere que, en aquells anys, no gaudia de gaire prestigi: “El que la Maria Aurèlia anomenava ‘novel·les de lladres i serenos’”, diu Graña; les novel·les policíaques, el gènere negre. Pedrolo n’escriurà moltes; Capmany s’hi acostarà amb encert amb Vés-te’n ianqui. Tots dos col·laboraran en la seva difusió.

Pedrolo, encarregat de la mítica col·lecció de novel·la negra de 62, “La cua de palla”, va encarregar a Maria Aurèlia Capmany la traducció de diverses obres. Ella és responsable de sis traduccions de George Simenon (El gos groc i Liberty Bar, entre més) i d’altres de James M. Cain (Doble indemnització) i Pierre Véry (El senyor Marcel de la funerària).

L’amistat de Capmany i Pedrolo acabarà cristal·litzant en dos textos bàsics per entendre l’un i l’altre: el pròleg de l’Obra Completa de Maria Aurèlia Capmany, escrit per Manuel de Pedrolo, i el panegíric de Pedrolo, escrit expressament per Capmany amb motiu del lliurament, a l’autor del Mecanoscrit, del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes —el nom del qual, per cert, havia estat invent de la Capmany, que mai no el va rebre.

Pedrolo afirma que la Capmany té “una consciència de novel·lista que, tot i haver-se deixat temptar per d’altres modalitats literàries, a la crida de les quals ha estat amatent, i amb prou d’èxit per persistir-hi, com en són prova els nombrosos llibres no narratius de la Maria Aurèlia, torna sempre al seu veritable univers creacional i s’hi endinsa amb aquella mena de passió gairebé miraculosa que, ben lluny d’arrossegar-nos a ulls clucs, com és fama que fan les passions diguem-ne ordinàries, ens els obre”.

Capmany, en el discurs previ al lliurament del Premi d’Honor a Pedrolo, va pronunciar també paraules d’elogi: “L’obra de Pedrolo serà sempre incongruent (...). Ningú no ha pogut explicar-nos mai per què va existir Ramon Llull, ningú no ha sabut dir-nos per què Jacint Verdaguer va ser capaç de ressuscitar per la més alta volada una llengua empobrida i sense norma ni llei, ningú no podrà justificar mai una de les obres més vastes, més denses, més acolorides més intrèpides de la novel·lística contemporània”. L’obra de Manuel de Pedrolo, és clar. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.