Per als fetitxistes de les xifres rodones, un segle és un període idoni per perpetrar commemoracions solemnes. Dels anys consagrats a grans escriptors, tretes la faramalla i la propaganda institucionals, en queda habitualment molt poc. Serveix sovint per complir l’expedient i, en el pitjor dels casos, acabar d’enterrar l’afectat en el forat negre de l’oblit.
Capmany i, molt més encara, Pedrolo van escriure per al teatre. En condicions, val a dir-ho, molt difícils. En qualsevol país que valorés la cultura i els seus autors, això seria un motiu imponent per recuperar algunes de les seves obres i estrenar-les en els teatres públics. Aquí, no. Llevat d’alguna fugida d’estudi, ni el TNC, ni el Lliure, ni altres teatres rellevants dels Països Catalans finançats amb diners públics, no revisitaran el 2018 cap text original de Pedrolo o de Capmany. Ni un. Una autèntica vergonya.
Tot i l’excel·lent biografia d’Agustí Pons, la feina de divulgació de l’Espai Betúlia de Badalona o les jornades acadèmiques de la URV, Capmany continua essent una gran desconeguda per al gran públic. S’ha simplificat i tergiversat en excés la seva impressionant dimensió de dona de lletres, d’intel·lectual. Llibres com Miralls creuats: Roig / Capmany de Maria Àngels Cabré, publicat recentment, no hi contribueixen gens. Dues de les seves obres teatrals més destacades, Vent de garbí i una mica de por i Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, mereixerien d’entrar al TNC i al Lliure per la porta gran amb tots els ets i uts.
Pedrolo tampoc no ha estat de sort. Malgrat els esforços de la fundació que duu el seu nom, les aportacions de Jordi Coca i Xavier Ferré o el documental Trencant l’oblit, el compromís polític d’esquerres i independentista que defensà amb convicció li ha passat factura. El seu nom és encara incòmode per als mandarins de la cultura. Com Capmany, la seva immensa obra s’ha reduït a una ideologia o a un títol menor —Mecanoscrit del segon origen— i se n’ha bandejat olímpicament el caràcter polièdric i la riquesa estètica que conté. En teatre, a més d’Homes i No, Situació bis, Darrera versió, per ara o Tècnica de cambra, fóra bo escenificar Aquesta nit tanquem, un al·legat contundent contra la tirania, o adaptacions de Totes les bèsties de càrrega o Hem posat les mans a la crònica, per exemple.
És lamentable que Capmany i Pedrolo no rebin pòstumament els honors i les atencions de què es feren dignes en vida. Per defecte, en els cenacles teatrals que mantenen el poder, tan endogàmics i esnobs, es tendeix a menystenir la tradició teatral, sense ni prendre’s la molèstia de llegir-ne les obres ni posar-les en context. S’ignoren d’aquesta manera els dramaturgs del passat i, sense cap rubor, se n’alimenta l’estigma endèmic. Les excepcions confirmen la regla.
Per postres, la política de focs artificials de la Institució de les Lletres Catalanes ajuda a vendre fum. La promoció de la literatura queda reduïda a la llargària misèrrima d’una piulada, on no caben autors de la magnitud d’una Capmany o d’un Pedrolo. Si no en podem veure cap text a escena, si els anys que s’hi dedicaran en banalitzen l’envergadura, si no s’aconsegueix que siguin llegits, voldrà dir que la política cultural, ras i curt, no fa el seu fet.