Història

La revolta de les dones (Barcelona-1918)

El gener de 1918, la pujada dels preus dels productes bàsics, sobretot del carbó, va provocar una manifestació protagonitzada exclusivament per dones que va provocar assalts als comerços i la declaració de l’estat de guerra a Barcelona.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un hivern especialment dur castigava Barcelona el mes de gener de 1918. La I Guerra Mundial havia estat un negoci per a molts empresaris de la capital catalana que, des de l’avantatjosa situació de la neutralitat, produïen uniformes i material per als exèrcits europeus. Els beneficis de moltes empreses s’havien multiplicat i els sous dels treballadors havien pujat, però encara havien pujat més els preus de productes bàsics com el blat i el carbó. La solució havia estat crear una Junta de Proveïments que marcava els preus d’aquests articles de primera necessitat, però diversos interessos econòmics i polítics fan que no es vetlli com cal per mantenir aquests preus als comerços.

L’hivern era especialment dur i va ser el preu del carbó el que va encendre la revolta de les dones aquell gener de 1918. El dia 10, una barcelonina del carrer de l’Om, a prop de les Drassanes —en ple barri de l’actual Raval, llavors Districte V—, decideix penjar un cartell convocant les dones per marxar fins a Govern Civil i exigir una baixada del preu del carbó. Es diu Amàlia Alegre. I acaba d’endegar una protesta que l’acabarà superant i radicalitzant-se, que serà exclusivament de dones —fins al punt que faran fora els homes que vulguin sumar-s’hi— i que durarà 16 dies fins a la declaració de l’estat de guerra.

La historiadora de la UB (Universitat de Barcelona) Teresa Abelló, especialista en moviments obrers, explica el context econòmic, les raons de fons per les quals es mantenien alguns preus més alts: “Era un moment que hi ha molta feina però el gran problema és que l’Estat espanyol és el graner d’Europa. Això vol dir que molts productes se’n van cap a l’estranger i la demanda és tan gran que els preus aquí pugen d’una manera desaforada”.

Els preus fixats per les Juntes de Proveïment no són respectats ni les autoritats obliguen els comerços a mantenir-los. Abelló veu tres causes: hi ha “un factor cultural”, una certa desídia de les autoritats a perseguir els que infringeixen les seves pròpies normes en regulació de preus. “Però també hi ha —afegeix Abelló— un altre factor que s’ha de tenir en compte: d’una part Espanya és un país neutral i pot vendre als països en guerra, però de l’altra, està lligada de mans i peus pels interessos que té, tant amb els alemanys com amb els aliats”. Això és molt clar “en el món de la mineria que, majoritàriament, és propietat de capital estranger” i això implica que les autoritats espanyoles “podien rebre pressions”, com ara l’amenaça de tancar les mines si els preus baixaven molt. En tercer lloc, “cal recordar —rebla Abelló— que grans polítics espanyols, com el Comte de Romanones mateix, tenen interessos amb aquestes mateixes mines”. El carbó, doncs, suma interessos d’uns i altres que repercuteixen en el preu que Amàlia Alegre troba indecent aquell 10 de gener.

I la resta de productes bàsics tampoc no se n’escaparan. Tampoc el més fonamental dels productes, el blat, perquè “les classes dirigents tradicionals de la restauració i els grans productors de blat coincideixen”. Són les grans famílies que governen, les primeres beneficiades per una pujada del pa.

La iniciativa d’Amàlia Alegre no és una llegenda, reconeix Teresa Abelló. “Però com tot conflicte —matisa la historiadora— només és espontani en part”. En el moment que comença la revolta, Alegre sabia que tindria suport. Teresa Abelló ho explica d’aquesta manera: “És veritat que Alegre va penjar un cartell, però també veurem que, quan la cosa se li gira en contra, se’n va a El Diluvio a exposar el seu cas. És impensable que, en aquell moment, una dona del Raval tingués la valentia d’anar al Diluvio —que en definitiva és un espai d’homes— a queixar-se. El que passa és que ella era del Partit Radical i darrere tenia una formació política. I el Partit Radical acabava de guanyar les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona”.

La primera manifestació va aplegar 500 dones, que van anar fins a Govern Civil, primer, i a l’ajuntament després. Les manifestacions es van anar fent grans a mesura que passa el temps. Deu dies després, el 20 de gener, la Soli (nom popular que rebia Solidaridad Obrera, el diari que editava la CNT) descriu les vagues que acompanyaven les protestes arreu de la ciutat: “El paro, como decimos, no perdió intensidad y, para demostrarlo, basta señalar los datos oficiales. Acusan estos 273 fábricas paradas con un total de 20.500 mujeres y 5.000 hombres. Esta es la verdad oficial. Pero la realidad es muy otra. Los parados son, sin duda, muchos miles más, aunque no podamos precisarlos fijamente.”

Hi havia hagut més protestes protagonitzades sobretot per dones. “Estem parlant d’un moviment molt visceral perquè estem parlant de gana i fred. És un motí clàssic del segle XIX per abastiment. N’hi havia hagut abans”, diu Abelló. De fet, molts dels “motins de subsistència”, com s’anomena les revoltes que es donen cíclicament —habitualment per la pujada del preu dels cereals— són liderades per dones. Des dels Rebomboris del Pa de Barcelona de 1789. “Com és una qüestió de subsistència —explica la historiadora de la UB—, la revolta acostuma a seguir aquest patró: dones que s’aixequen pel preu del carbó o el pa. És lògic perquè, al capdavall, qui ha de donar el menjar als nens? La situació és tremenda i arriba un moment que el marit surt de casa i qui té els nens amb gana és la mare. Les que han d’anar a comprar carbó són les dones i les que s’han d’enfrontar al carboner, també”.

Però la peculiaritat d’aquesta vaga de 1918 és que les dones no permeten que els homes s’hi fiquen. Segons el setmanari La Directa (8/9/2014), el diari El imparcial del 15 de gener explicava que les dones “van obligar tots els homes que intentaven sumar-se a la manifestació a retirar-se”. I que “en un míting de 5.000 dones, no es va permetre l’entrada a cap home”.

Teresa Abelló dóna a EL TEMPS una explicació plausible a aquella reticència: “Intueixo per què les dones no deixen participar els homes: elles deuen pensar que, a partir del moment que intervingui el sindicat, serà el sindicat qui ho controlarà tot. I els homes estan molt més sindicats que les dones. Això deu ser el que miraven d’evitar aquelles dones. És una mentida podrida que els sindicats, en aquell moment, fossin feministes. De fet, la relació dels sindicats amb les mateixes dones era molt complexa: sovint les acusaven d’esquirols, per exemple”.

A mesura que la protesta s’expandeix, Amàlia Alegre anirà perdent el control de la situació. Una mostra és la crònica que feia la Soli el 20 de gener, on acabaven traspuant les primeres friccions entre grups de manifestants (una denúncia lògica si tenim en compte que la CNT, editora de la Soli, era enemiga del Partit Radical al qual pertanyia Amàlia Alegre). La Soli narrava, en primer lloc, que “a primeras horas de la tarde grupos de mujeres dirigiéronse al Gobierno Civil a fin de saber los precios que la Junta de subsistencia fijaría a los artículos de primera necesidad”. Després el diari concreta qui forma el grup negociador: “Del grupo destaca una comisión formada por Josefa [il·legible], Amalia Alegre, Gloria Calvo Alegre, Juana Casares, Vicenta Carbonero, Lola Martí, Julia Laborda, María García, Magdalena [il·legible], Angela García y Basilisa Martín”.

I per últim, afegeix aquest text: “Se solicita publiquemos la siguiente protesta: Cuando la comisión arriba indicada estaba a punto de conferenciar con el Gobernador, llegó un numeroso grupo de mujeres de San Andrés, San Martín i Pueblo Nuevo. Enteradas las componentes de este grupo de que una comissión iba a visitar al gobernador, destacaron una compañera de su grupo que integrara la comisión y al mismo tiempo que le expusiera al gobernador los deseos de las mujeres de estas barriadas. Qué misterio existía entre la comisión citada y el gobernador? Decimos esto porque la comisión, a pesar de las protesta de Lola Ferrer, la nombrada por las barriadas citadas (...) la comisión no quiso admitir que Lola las acompañara. Allegaban que era a ellas a las que el gobernador debía recibir, que estaba convenido de antemano y que era preferible renunciara a visitar al señor Auñón”.

La situació aviat superaria l’Amàlia Alegre. Nous grups de dones s’anirien afegint a les protestes i a les manifestacions, que es van radicalitzar fins al punt que van culminar en assalts als comerços. Teresa Abelló explica que, des del començament, les manifestacions de dones “obliguen a tancar alguns comerços però sempre de forma controlada. Mentre ho dirigeix l’Alegre, hi ha la intenció de negociar. A més, en el primer moment, les autoritats estan disposades —o diuen que ho estan. De fet, l’alcalde és del Partit Radical i, evidentment, ha de dir que sí. I el Govern Civil també diu que sí. Es marquen uns nous preus. Però com la base de la revolta es va ampliant, es demanen preus encara més baixos. Les dones exigeixen preus més baixos i els comerços es planten i diuen que no pensen fer cas d’aquests preus. La postura es radicalitza i hi ha un enfrontament intern. Comencen els assalts als comerços i la cosa surt de mare. Finalment, a l’altra banda, també l’administració es radicalitzarà. Declaren l’estat de guerra i treuen l’exèrcit al carrer”. Fi de la revolta de dones.

Els estats de guerra no eren estranys en aquell moment. “Durant l’època de la restauració —reconeix Abelló— hi ha més dies en ‘estat de guerra’ que dies fora d’aquests períodes”.

Abelló no creu que la revolta de 1918 tingués caràcter feminista, perquè les reivindicacions de les dones no ho eren. Però evidentment van ser unes manifestacions liderades i protagonitzades exclusivament per dones. La qual cosa ja era excepcional.

Una altra cosa és com veiessin aquestes manifestacions els altres, i això també dona una idea de la repercussió que van tenir.

L’Esquella de la Torratxa, el setmanari satíric de l’època, titulava la seva “Crònica” “Les dones” i l’acabava així: “Les dònes han remogut les nostres reminiscències anàrquiques, han santificat les cases de plaer, han excitat l’humilitat, han fet rebaixar els preus, i després de tots aquests miracles han aconseguit el d’introduir una paraula més catalana en el lèxic dels castellans i els extrangers. Les dònes aquests dies no eren ‘mujeres’ en els castellans, ni ‘femmes’ en els francesos, ni ‘women’ en els anglesos, ni ‘Frauen’ en els alemanys, sinó dònes. ‘Ya venen las donas!’ —deien els castellans—. Tota la força del nostre poble. Plantava cara a les autoritats, presagiava la revolució, exaltava tots els instints democràtics i feia parlar en català als andalusos. Lo que en Cambó perdia a València, aquí ho guanyaven quatre dònes”. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.