Art

No vull ser la teua musa

Des dels inicis les dones han estat invisibilitzades i relegades a un segon pla en els diferents àmbits de la cultura. Han sigut majoritàriament reconegudes com a muses d'inspiració, però no com a creadores. Cada volta més dones reivindiquen l'aportació femenina al món de l'art

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No només som muses. Les dones del món de la cultura alcen la veu per reivindicar-se com objectes actius en les diverses disciplines de l'art. La invisibilitat de la dona al llarg dels temps en l'art, el cinema i la literatura sempre ha estat constant i han quedat relegades a un segon pla: el de musa, un simple objecte d'inspiració per als homes. I malgrat que durant els últims anys el sector cultural, sobretot el de les humanitats, és un àmbit feminitzat, la visibilitat d'aquestes i la seua presència en llocs de gran responsabilitat continua sent una assignatura pendent. Davant d'aquest fet, són moltes les veus femenines que han iniciat un camí cap a la conquesta igualitària i professional en el camp de la cultura.

Era comú pensar d'aquesta manera que durants els segles passats, és a dir, en etapes en què la dona no gaudia d'independència i autonomia respecte dels homes. Però, en ple segle XXI, encara s'escolta parlar de les actrius com a les muses dels directors de cinema, com el cas de la Christa Leem, més coneguda com a la musa d’intel·lectuals, que pel seu paper professional davant les càmeres. Malgrat que els anys passen, i les dones conquereixen drets, la societat continua estancada en aquest aspecte. Quan es parla del paper femení dins la cultura, la majoria de cops es fa com a la musa inspiradora de determinat director o autor, i en contades ocasions com a pròpies executores de l'art.

Amb motiu de la celebració del dia de la dona el pròxim 8 de Març, el MUVIM ha organitzat una sèrie de conferències sota el títol: Big Bang Dones: feminisme en expansió. I una de les xerrades, de fet, s'anomenava No més muses. Amb la visualització del documental Cercant a Vivian Maiers, una fotògrafa estatunidenca desconeguda del segle XX, es va tractar com al llarg dels anys s'ha intentat separar a la dona de la seua naturalesa artística sobreposant altres aspectes més íntims de la seua vida. Maria Bastarós, investigadora i impulsora de la campanya ¿Quién coño es?, explicà com l'art sempre ha estat vinculat a la bogeria. Tanmateix, exposà: "Quan es fa referència als homes, es diu que aquesta bogeria crea l'artista, però quan es parla d'una dona la seua creativitat va associada a una malaltia”, fent referència a la figura de Vivian Maier (vegeu requadre a sota).
_______________________________________________________________________________________________________________
Vivian Maier sempre fou una fotògrafa desconeguda i no fou fins al 2009 quan a una subhasta a Chicago, John Maloof, adquirí més de 150 fotografies seues. A partir d’aquí i després d’analitzar la qualitat d’aquestes, inicià una cerca i investigació cap a la seua figura i descobrí que era una fotògrafa amb un gran talent. Davant la gran acollida que van tindre les seues fotos, ràpidament es convertí en una de les artistes més reconegudes dins del corrent de fotografia de carrer. Maloof volia que tot el món en sapigués de la seua existència i, per això , filmà i produí el documental. Paradoxalment, en aquest film se li dóna més importància a la tasca de Maloof com a director i productor que a tota la feina de la fotògrafa. Tot seguint en la línia de relacionar dona artista amb una persona excèntrica i boja, si continuem amb l'exemple de la Maiers es veu clarament. Al film sobre la seua vida es mostra que guardava centenars de periòdics vells a la seva habitació, deixant-la com una persona que sofria el Síndrome de Diògenes. Aquest fet es mostra reiteradament. No obstant això i malgrat que surt una imatge, en cap moment es fa referència a la quantitat de llibres d'art que la fotògrafa tenia, i no es fa per esbrinar quines eren les seves fonts d'inspiració.
_______________________________________________________________________________________________________________
Però la reivindicació de les dones dins d'aquest camp va més enllà. Com assenyala Mery Cuesta, còmica i crítica d'art, en aquesta indústria és com si les dones foren un complement més dels home. La frase «darrere d'un gran home hi ha una gran dona» és la millor mostra. El simple matís del concepte 'darrere' ja deixa entendre que la dona queda relegada a un segon pla. Existeix una voluntat d'associar, de forma més o menys inconscient, que la figura femenina no pot brillar per si sola, sinó que sempre ha d'haver-hi una figura masculina pul·lulant al voltant.

El mateix passa amb el fenomen de la ‘parellització’ que explica també Mery Cuesta. Aquest fa referència a quan el nom d'una artista està unit al de la seua parella. Passa amb Frida Kahlo i Diego Rivera o amb Yoko Ono i John Lennon. Açò denota que costa moltíssim trobar figures femenines que siguin reconegudes pels seus propis mèrits, i no per ser la inspiració o la parella de ningú.

Potser tot açò sembli una exageració, però és molt fàcil de comprovar. És tan senzill com anar de visita a un museu i un cop allí observar les seves parets. La major part d'elles estan repletes de quadres on la figura femenina és la protagonista d'aquests, mentre que trobar el cos masculí entre elles és una tasca ben difícil. En canvi, buscar una signatura femenina en els quadres d’aquestes parets és missió impossible. El mateix passa als llibres d'història de l’art. Picasso, Monet, Van Gogh, Dalí, Da Vinci...són els noms relacionats amb el món de la pintura des de sempre i dels que tothom ha sentit parlar un cop al llarg de la seua vida. Durant segles, la dona va quedar relegada a l'esfera domèstica i eren molt poques les que pogueren cultivar-se en el món artístic. Hi havia, òbviament, un condicionant de gènere, però també un de classe. Tanmateix, n'existiren: Sofonisba Anguissola, Mary Cassat, Artemisi Gentileschi... en foren algunes. Foren, totes elles, artistes valuoses, però la seua obra i el seu llegat han quedat silenciats per la preeminència del discurs masculí.

De fet, algunes dones, per trencar la barrera dels prejudicis optaren per publicar amb pseudònims masculins. D’aquesta forma s’asseguraven que els seus productes no foren marginats pel simple fet d’estar escrits per figures femenines. Són nombrosos els casos que hi es troben, com el de l’escriptora i màxima representant de la novel·la rural modernista en llengua catalana Caterina Albert, que publicava sota el pseudònim Víctor Català, o l’escriptora britànica Mary Anne Evans qui s'amagava sota el nom de George Eliot.

El que ve a revelar la història de l'art és que les dones han tingut moltes dificultats per destacar en el camp de l'art. Per sort, va agafant-se consciència d'aquesta invisibilització. En els últims anys estan sorgint moviments, especialment dins del cinema, que treballen per un millor reconeixement de les dones. Directores i actrius a nivell mundial, conscients de la gran expectació que es genera al voltant dels grans festivals de cinema aprofiten per protestar davant aquesta injustícia mitjançant campanyes. L’any començà amb la celebració dels Globus d’Or, on la catifa roja s’omplí de vestits negres en senyal de protesta contra la invisibilitat i la desigualtat que hi ha en aquesta indústria cap a les dones. La reivindicació arribà també als Premis Gaudí. Actrius i directores  mostraren cartells amb el lema ‘Les dones som aquí’, en una nit on elles foren les protagonistes.

L’última reivindicació dins d’aquest sector tingué lloc a la norantena gala dels Òscars. La guardonada amb l’Òscar de millor actriu, Francesc McDormand, per la seua interpretació a la pel·lícula Tres anuncis en les afores, aprofità el seu discurs per donar veu i visibilitzar al sector femení. L’actriu estatunidenca animà a totes les directores, productores i actrius nominades presents en la gala a posar-se de peu. Amb quasi la meitat del públic en peu, McDormand continuà amb el discurs: «Totes tenim històries que contar i projectes que necessiten finançament. Però no ens parleu d’açò en la festa d’aquesta nit. Convideu-mos a les vostres oficines un par de dies o podeu vindre a les nostres, el que trieu», afirmava. 

Malauradament, el camp de la literatura tampoc queda exclòs d’aquesta desigualtat de gènere. L’Associació Clàssiques i Modernes, creada l’any 2009 i formada per més de 200 professionals de la literatura i el periodisme, entre altres, se centra en combatre aquesta invisibilitat. Amb la finalitat de donar a conèixer el treball de les dones escriptores va impulsar el Dia de les Escriptores al 2016. A l’igual que quan s’estudia història de l’art, en el camp de la literatura la presència d’autores femenines també escasseja. Als llibres de text que s’estudien als instituts noms com el de Maria Beneyto o el de Matilde Llòria no surten. Només queda esperar el dia que tota aquesta sèrie de reivindicacions no siga necessària. Això significarà que les dones han fet un pas endavant i s’ha aconseguit l’anhelada igualtat. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.