Catalunya

L’independentisme al carrer: esperar o estirar

Les entitats sobiranistes han tingut èpoques d’alts i baixos. En algunes han fet de motor del procés i en d’altres han anat a remolc dels partits. En un moment en què, després de la no investidura de Puigdemont, l’independentisme està tensionat, analitzem quin rumb poden prendre l’ANC, Òmnium i els CDR.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Pany rebentat. Una de les grans portes metàl·liques que donen accés al parc de la Ciutadella de Barcelona s’obre i un grapat de persones, que cada cop serà menys grapat i més munió, s’hi escola. Els Mossos d’Esquadra, que des de la tarda de dilluns blindaven el parc —som a dimarts—, fan un cordó per intentar contenir els manifestants i evitar que arribin a les portes del Parlament de Catalunya. Hi ha una càrrega i dos detinguts. 

Ja han passat unes quantes hores d’ençà que a les 10 del matí el president del Parlament, Roger Torrent, anunciés que ajornava la sessió d’investidura de Carles Puigdemont prevista per a les 3 de la tarda. A aquella hora també hi havia prevista una manifestació de suport que l’Assemblea Nacional de Catalunya i els Comitès de Defensa de la República han decidit no desconvocar. Toca pressionar i demostrar que el moviment organitzat independentista dona suport a la reinvestidura de Carles Puigdemont. A les 5 de la tarda, quan la gentada s’aplega a les portes del Parlament, s’obren dues vies d’acció. L’ANC desconvoca la manifestació, però, tal com ja va passar el 20 de setembre a les portes del Departament d’Economia i Empresa, hi ha qui decideix que encara no n’hi ha hagut prou.

Els manifestants aconsegueixen sortejar el cordó policial. El primer. La gent, amb màscares de Carles Puigdemont, s’apilona a la vorera de davant de l’entrada principal del Parlament, del qual els separa una línia de tanques i un nou cordó policial comandat per Jordi Arasa, sotsinspector dels Mossos imputat pel desallotjament de la plaça de Catalunya el 27 de maig de 2011, quan hi havia el moviment 15M. “El poble mana, el Govern obeeix” és una de les consignes més repetides durant la convocatòria, que s’allargarà fins ben entrada la nit. Cap a les 10 hi ha una desena de tendes desplegades amb la intenció de fer nit al parc. Tanmateix, no hi ha consens entre les prop de 150 persones que hi resten, i decideixen marxar de la Ciutadella. 

Un periodista amb una llarga trajectòria cobrint mobilitzacions populars destaca que, encara que no es faci de nit, haver sobrepassat el cordó policial trenca la letargia en la qual s’havien instal·lat les mobilitzacions independentistes després del 27 d’octubre.

Sense rumb clar

Després de la declaració d’independència, en contra del que es podia esperar, el cap de setmana va ser de màxim relaxament. Sense mobilitzacions. De fet, Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana convidaven pels seus canals de difusió a sortir a passejar, anar al cinema o a fer compres. Després d’aquests fets, seria poc precís dir que no hi ha hagut mobilitzacions independentistes. Però, fora de la jornada del 8 de novembre en què els CDR van tallar les principals arteries comunicatives del país en el marc d’una vaga general, la resta han girat totes al voltant dels presos polítics i els exiliats.

Manifestants el 27 de gener al parc de la Ciutadella / Efe

“Després del 27 d’octubre la gent ha entrat en un cert estadi de tristesa i indignació i és lògic que s’hagin de buscar responsables”, diu el president de l’ANC, Agustí Alcoberro, en resposta a aquelles veus que critiquen la passivitat de l’Assemblea aquests darrers temps. Al seu entendre, però, “és a l’inrevés: estem parlant que hem fet dues vagues generals, una mobilització a Marina amb més d’un milió de persones, una mobilització a Brussel·les, centenars d’activitats arreu... Si alguna cosa no hem fet, és deixar d’actuar”.

La que fou candidata a presidir l’ANC en competència amb Jordi Sànchez, Liz Castro, creu que “el paper de l’Assemblea ha anat allunyant-se del paper original, que era donar veu a gent que volia la independència”. Argumenta que des de la sortida de Carme Forcadell “hi ha hagut una col·laboració excessiva entre partits i entitats”. La manifestació del dimarts 30 de gener és per a ella una mostra més d’aquesta dependència institucional, tot i que reconeix que li va “agradar molt quan l’Assemblea va decidir no desconvocar-la després que s’ajornés la investidura”. No concorda amb ella Lorena Iglesies, membre de Catalans Lliures. Segons ella, la convocatòria “obeïa a la lògica del moment. És positiu que l’ANC, Òmnium i CDR facin palesa aquesta voluntat”. El politòleg de la Universitat Pompeu Fabra, Andreu Falgueras, destaca un fet que per a ell és descriptiu del rol que juguen les entitats: “L’Assemblea va decidir desconvocar la manifestació a les 5 de la tarda. Però, possiblement, no tenia prou força per desconvocar una manifestació que era seva, sinó del poble”.

El pes dels presos

L’estratègia que han mantingut tant l’ANC com Òmnium i els CDR no es pot destriar del fet que Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Joaquim Forn i Oriol Junqueras són a la presó; Carles Puigdemont, Lluís Puig, Meritxell Serret, Clara Ponsatí i Antoni Comín a l’exili; i Raül Romeva, Dolors Bassa, Jordi Turull, Josep Rull i Meritxell Borràs, en llibertat condicional. Així ho analitza l’historiador de la Universitat Pompeu Fabra, Jordi Mir, que diu que té clar “que la repressió és un gran problema a l’hora de treballar amb una certa normalitat”. Alcoberro, però, respon que els presos polítics no els han afectat “en el tipus d’accions. Una cosa és que donem suport als moviments per la seva llibertat, però som entitats autònomes que han de continuar treballant. Els Jordis no entendrien el contrari”.

Segons Falgueras, els CDR han ocupat l’espai que haurien deixat ANC i Òmnium en veure “el seu rol escapçat, perquè no podien organitzar segons quines mobilitzacions a causa de la persecució judicial i fiscal”. Això explicaria, en part, que ni Assemblea ni Òmnium tinguessin una participació activa en la vaga del 8 de novembre, on els CDR els van agafar el relleu i van rebre el suport de moltes de les persones que fins aleshores mobilitzaven les entitats independentistes.

“L’1 i el 3 d’octubre i el 8 de novembre obrien un espai més ampli que no l’estrictament independentista, i semblava que els CDR recollien aquesta dinàmica”, exposa Sònia Farré, una de les portaveus d’Anticapitalistes —organització que dóna suport a Podemos i Catalunya en Comú, però que apostava pel referèndum unilateral—. Així doncs, el seu rol, explica Iglesies, “representa una part de l’independentista que potser, fins aleshores, no estava tan organitzada”. Segons Farré, però, arran de la convocatòria d’eleccions, molts dels quadres dels CDR “se centren especialment en la part institucional i a fer d’apoderats a les eleccions”. De fet, des de després de les eleccions, alguns CDR viuen processos de reestructuració interna, i han vist com alguns dels sectors que els donaven suport se’n desvinculaven. Algunes de les persones impulsores reconeixen haver-se’n deslligat per entendre que s’havien desentès del component social que havia de marcar el fet diferencial del moviment. Ara, pensen que corren el risc de “convertir-se en una entitat independentista més”.

Agustí Alcoberro i Marcel Mauri en un acte recent.

Falgueras, que participa també d’un CDR, defensa que després de les eleccions aquests espais s’han centrat a “organitzar internament l’estructura, que és una feina molt positiva i necessària”. Farré, però, critica que en els darrers mesos els CDR “estan girant molt al voltant de les reivindicacions antirepressives”. Malgrat que defensi que l’alliberament dels presos és molt important, detalla que “si aquest és l’únic component de mobilització, passa a perdre potència”.

Noves vies

Allò que sí que genera consens és la necessitat de l’independentisme civil de repensar la seva estratègia a partir dels nous escenaris oberts arran del 27 d’octubre i les eleccions del 21 de desembre

“Des del 2012, el full de ruta que teníem era molt lineal. Ara treballem en un escenari en el qual sabem quin és l’objectiu i ens interessa saber el mapa”, reflexiona el president de l’ANC, Agustí Alcoberro. Per a ell, cal “avançar de manera multidireccional amb la fita de convertir el país en una república autèntica”. Aquest mapa serà una de les tasques que haurà de realitzar l’ANC en la seva propera assemblea general de finals de febrer, on també debatran el relleu de la direcció de l’entitat.

Per a Iglesies, aquesta renovació de l’estratègia de les entitats independentistes hauria de passar per “encaminar-se a fer créixer els partidaris de la República en àmbits i àrees de població als quals costa accedir”.

El marc de propostes és variat. D’un costat, Liz Castro destaca la necessitat que l’ANC faci “més el paper de portaveu de la gent i menys el de fer pactes amb els polítics a veure com se’ls pot donar suport. L’Assemblea ha de ser més contundent a prendre la seva pròpia veu”. En aquesta via, Jordi Mir opina que aquest perfil propi cal marcarlo-lo amb una “honestedat en les converses i transparència”, que entén que han mancat en els darrers compassos del procés: “La qüestió seria que, si aquest moviment es vol com es diu, tot allò que faci ha de ser construint democràcia”.

El politòleg Andreu Falgueras posa en valor la capacitat de mantenir la unitat independentista de les entitats a l’hora de pensar el seu rumb a curt termini. “Les entitats no s’haurien de posar en si cal investir o no Puigdemont o la manera com s’ha de fer: hi ha independentistes que pensen coses diferents. Haurien de defensar tenir un Govern legítim al més aviat possible”, destaca Falguera. Pel que fa als CDR, el politòleg creu que “com que l’ANC i Òmnium no poden tenir un paper tan actiu, els Comitès s’haurien d’encarregar de dinamitzar les mobilitzacions”.

La portaveu d’Anticapitalistes, Sònia Farré, creu estratègic que als Comitès de Defensa de la República “hi hagi el debat polític sobre què és un procés constituent i com es poden qüestionar els temes que cal debatre i els que no. Si no es fa, el procés constituent sempre va quedant aparcat”. També Alcoberro manifesta que en els propers compassos del trajecte cap a la independència del Principat el procés constituent hauria d’agafar un rol que fins ara no ha tingut. “Inicialment el vam considerar un element inferior perquè ens generava divisió i no creixement”, explica el president de l’ANC. Tanmateix, opina que, després del referèndum, “avançar en com ha de ser la República pot ser una de les vies clares d’acció a partir d’ara”.

De fet, l’inici d’accions en la línia del que es coneix com a procés constituent formava part del pacte que s’havia firmat al voltant de l’acord d’investidura de Carles Puigdemont entre els partits independentistes. Caldrà veure si, ara que està en stand by, les entitats sobiranistes i els CDR opten per esperar nous moviments dels partits o retornen a la dinàmica dels primers anys del procés i es determinen a estirar cap a la conformació de la República.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.