Els crítics

Liz Castro: «La història sempre l’expliquen els vencedors, i cal guanyar el 21D per transmetre el que va passar l’1 d’octubre»

L’escriptora, traductora i editora Liz Castro (Califòrnia, 1965) ha recollit en ‘Els carrers seran sempre nostres’ les anècdotes més destacades viscudes l’1 d’octubre, narrades directament pels seus protagonistes: la mateixa gent. Un escrit senzill, directe, emotiu i colpidor sobre el dia en què tot va canviar, editat per Pòrtic.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Insisteix que la història s’ha de recordar perquè no es repetisca. Pensa, de veritat, que no es repetirà per molt que es recorde?

—El que hem de fer són les accions necessàries perquè no es repeteixi. Almenys, recordant, tenim la possibilitat que no passi una altra vegada. Potser un dels errors que vam cometre va ser pensar que l’Estat actuaria de manera democràtica. I no és així. D’ara endavant, s’haurà de tenir aquesta reacció en compte per decidir el que fem.

—El relat té un estil de dietari, sovint notarial, però no deixa de ser heroic.

—Jo volia assegurar-me que s’expliqués tota la història, no sols els moments de violència. I criden molt l’atenció les visions complementàries que expliquen, de manera rodona, tot el que va passar. Sobta la manera com va reaccionar la gent i també els polítics. Quan anuncien el cens electoral a les 8.15 hores, abans que obrin els col·legis, això destrossa per complet qualsevol pla del Govern espanyol per impedir les votacions. Perquè tothom dubtava si hi havia urnes. Tot just pensàvem que tancarien col·legis, que invalidarien els resultats... Quan el Govern anuncia el cens universal això és un cop mortal per als interessos del Govern espanyol per impedir el referèndum. Aquestes coses que no són precisament les càrregues policials ajuden a contextualitzar-ho tot. Més de dos milions de persones van votar malgrat els esforços de l’Estat. Això és el que importa.

—Són moltes les anècdotes referenciades. Quina és la més èpica, segons vostè?

— Una dona de Nou Barris que ha vist la càrrega policial contra la gent i que s’han emportat les urnes. Ho veia tot desmoralitzat. I llavors, es van repartir els col·legis electorals que quedaven: “Tu vas a aquell, tu a l’altre i jo a aquest”. Era al·lucinant. Acabaven de rebre els cops de la policia i estaven decidint a quin col·legi anar. I deien: “És que aquest barri l’hem construït nosaltres mateixos, sense el suport de ningú. Hem construït el clavegueram, hem fet venir els autobusos, hi ha tot un teixit social que nosaltres hem anat construint. Com podria anar a casa si un senyor acaba de rebre?”. Això, una dona de 20 anys. Jo al·lucinava. La força d’aquest poble és molt important.

— I la més trista?

—El que explica Jordi Heredia, un metge que està a Girona i quan arriba a Aiguaviva troba el Pep Nadal, antic rector de la Universitat de Girona, quan el va a atendre. Quan li pregunta què pot fer, el Pep Nadal li diu que “no pot fer res”, perquè estava “ferit de l’ànima”.

Els carrers seran sempre nostres
Liz Castro
Pòrtic, Barcelona, 2017
Relat, 104 pàgines

—El cas de Jordi Pessarrodona, l’home que es va fotografiar el 20 de setembre amb nas de pallasso al costat d’un guàrdia civil, és especialment rellevant. Perquè mostra la venjança de l’Estat.

—Va ser molt fort. Quan arriben els guàrdies civils a Sant Joan de Vilatorrada (Bages) —el seu poble, ja em diràs perquè hi van anar si no— el van reconèixer de seguida i li digueren: “Tú, famosillo, ven p’acá” a una persona que no havia fet res il·legal. Però els havia ferit l’orgull. I si actuem fent cas de l’orgull, anirem molt malament.

—Té gràcia que, després de tot, el Govern espanyol diguera que no hi havia hagut referèndum i que havia estat un acte contra la convivència.

—L’Estat espanyol no ho volia reconèixer, però més de dos milions de persones van votar. Tota la comunitat internacional ho va veure claríssimament. L’Estat havia intentat evitar-ho, però no va poder impedir que la gent votés, que la gent exercís la democràcia. Quan Rajoy i Sáenz de Santamaría sortiren per la televisió dient que “no hi havia hagut cap referèndum” era com si només ells tingueren el dret d’explicar la realitat. Estaven en un altre món.

—Fas una petita abstracció i penses: tot això per votar.

—És clar! És inexplicable. Inconcebible.

—Un passatge del llibre diu que “els atacs han fet venir més ganes de rebutjar la violència i d’exercir la democràcia que no pas por”. Pensa que hi va haver gent que es va fer independentista aquell dia?

—Molta. I he parlat amb uns quants d’ells. Em van explicar en diverses ocasions que a les 5 del matí, als col·legis només hi havia independentistes protegint-los. Però a les 5 de la tarda, quan les urnes estaven plenes després que passés molta gent i en alguns llocs també la policia, molts deien “jo no tinc clar si vull la independència, però no em diràs a mi si jo puc votar o no”. I molts sortiren per defensar aquest dret bàsic dels ciutadans. En el moment en què l’Estat demostra la seva escassa relació amb la democràcia, la gent que potser no ho tenia tan clar va pensar: “Jo no vull viure en un lloc on no es pugui votar. Jo no vull viure en un lloc on la policia colpeja els que volen exercir el seu dret”.

—Com pensa que s’explicarà l’1 d’octubre d’ací a 50 o 100 anys?

—Suposo que dependrà una mica del que passi el 21 de desembre. Ara mateix tenim un deure molt gran: sortir una altra vegada a les urnes i explicar, una vegada més, el que volem a tot l’Estat espanyol i al món sencer. I si ho fem, crec que s’explicarà l’1 d’octubre com un moment decisiu. La història sempre s’explica des del bàndol vencedor. I cal guanyar per transmetre als que vindran què va ocórrer l’1 d’octubre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.