Perfils

L'esfinx de l'independentisme

El posat fred, l’esguard dur i la veu cantelluda que fa servir en els actes públics dibuixen una personalitat severa que la Carme Forcadell no trasllada a les relacions personals. La presidenta del Parlament de Catalunya s’ha forjat en centenars d’assemblees d’associacions i de plataformes des de Ca n’Oriac fins a l’ANC

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les compareixences davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i el posat institucional de presidenta del Parlament de Catalunya estan a punt de fer-nos oblidar el crit més recordat de Carme Forcadell com a presidenta de l'ANC: "President, posi les urnes!". Aquella estranya barreja de ràbia i emoció que ja s'havia expressat en diverses diades es va concentrar miraculosament en aquella frase. Al costat del somriure, la calma i el to baix de la Muriel Casals, Forcadell va interpretar el paper de l'enèrgica, exigent i gairebé crispada Catalunya emprenyada. Algú l'havia de fer i ella semblava haver-se preparat a consciència.    

Carme Forcadell va néixer a Xerta (Baix Ebre) el 1956, al si d'una família humil dedicada a l'agricultura. "A casa eren gent molt senzilla. El meu pare tenia horts i una finca amb oliveres per fer oli —explica Forcadell a EL TEMPS—; a l'hivern feia taronges i, a més, tenia un camió per portar la verdura cap aquí i cap allà".

Fins a 10 anys, Carme va estudiar a l'escola de Xerta. Després va anar a l'Institut de Tortosa. Cada dia, "el bus" portava tots els estudiants de secundària de Xerta fins a Tortosa, a 10 km, i els retornava al vespre, després de l'última classe. En aquella època, ja era molt avantatge ser de poble i no haver-se de quedar intern a Tortosa. Passaven molt de fred. Forcadell només recorda que ella, i tots els de Xerta, passaven fred cada migdia d'hivern, quan havien de creuar el pont de Tortosa per anar a dinar a l'altra banda del riu. "A l'Institut de Tortosa —recorda Forcadell— no hi havia menjador i cada dia havíem de travessar el pont. L'institut estava dins de Tortosa i el menjador, a l'altre costat. Cada dia passàvem a l'altra banda i feia molt vent i molt fred, perquè el riu fa aquest efecte". 

 

 

A l'altra banda 

Carme Forcadell no va néixer en un ambient independentista. Reconeix que, quan anava a col·legi, no n'era, però tampoc no sap respondre als mitjans espanyols que li demanen quan s'hi va fer, com si es tractés d'una visió mariana. Sap que alguns catalans sí que poden assenyalar el començament del seu independentisme en la manifestació de 2010 contra el TC o en alguna de les següents manifestacions per les Diades de 2011, 2012, etc... Però no és el seu cas. "No em preguntes quan  em vaig fer independentista. En el meu cas no va ser d'un dia per l'altre, sinó una successió de fets. A l'Institut no ho era. A la universitat? Segurament em degué influir, sí, perquè és una època de canvi, però no sabria dir quan ni com". 

A la Universitat Autònoma de Barcelona, Forcadell va estudiar filosofia i ciències de la comunicació aprofitant que els tres cursos inicials eren pràcticament idèntics. Però la vocació es va desviar més aviat cap al periodisme, primer, i la filologia catalana, després. 

A Sabadell, on es va traslladar quan es va casar, va començar la seva primera experiència en el periodisme: de manera voluntària, a la Revista Ca n'Oriac, i de manera professional, a Giravolt, un programa cultural de TVE Catalunya

Giravolt va ser el primer treball remunerat i professional de Forcadell. El primer i últim treball periodístic. Després es presentaria a les oposicions a català.

Ca n'Oriac va ser la presa de contacte de Forcadell amb el món de l'associacionisme i l'activisme social —el món on se sent còmoda i on va aconseguir destacar.  

"Ca n'Oriac —explica Forcadell— era un barri molt important de Sabadell on havien anat a viure molts immigrants quan van arribar. Llavors hi havia una revista de denúncia social i de condicions del barri. Vaig anar col·laborant-hi amb articles i treballant sense cobrar. Era un barri amb esperit combatiu i veïns amb molta empenta que van aconseguir moltes coses. És clar que no hi havia ni clavegueram." 

L'actual presidenta del Parlament de Catalunya reconeix que "en aquella revista hi havia molta gent del PSUC" i hi tenia "molt bona relació". Però no es va plantejar mai la militància en un partit. 

La seva militància es concretaria, anys més tard, en l'activisme social i lingüístic. Després de presentar-se a unes oposicions per places d'ensenyament de català i guanyar-les; després de fer un Màster en Filologia Catalana per consolidar el seu nivell; i mentre feia classes en instituts, Forcadell va començar a ser membre actiu de la Plataforma per la Llengua i d'Òmnium Cultural Sabadell

És per això que van anar a oferir-li un lloc en Esquerra Republicana de Catalunya el 2003. "Jo ja estava molt posada en entitats de Sabadell. Estava a Òmnium i a la Plataforma per la Llengua, pràcticament des que es va formar. De sobte em van proposar entrar a la llista d'Esquerra amb l'ham que podria treballar amb les associacions amb què ja treballava i ajudar aquestes mateixes associacions". Va acceptar i va ser regidora de 2003 a 2007. "L'experiència municipal m'agrada perquè estàs en contacte amb la gent. El que va ocórrer és que vam passar un temps al Govern i després vam anar a l'oposició.  Estant a l'oposició és més difícil fer el que t'agradaria fer". 

Al cap d'un any de govern d'esquerres amb en Manuel Bustos, es va produir el cas Bemba, la detenció massiva i atropellada d'uns joves independentistes que acomiadaven el tancament definitiu d'un local. El grup d'ERC, i especialment Forcadell, van ser molt crítics amb l'actuació de la policia municipal, liderada pel germà de l'alcalde. Bustos va demanar marxa enrere o l'abandó del govern i ERC va passar la resta de la legislatura a l'oposició. 

"Podíem fer moltes propostes —rememora Forcadell— però teníem dos regidors i Bustos pràcticament tenia majoria absoluta perquè tenia un regidor d'Iniciativa al seu favor". Forcadell ja no podia fer gaire cosa per les entitats socials que treballaven als barris. 

D'aquella experiència va treure una conclusió sobre l'activisme i la política: "Si vas a moviments socials, hi ha moltes més dones que homes. La meva experiència a la Plataforma per la Llengua, a la Plataforma pel Dret a decidir, a totes les plataformes que he estat és que la majoria eren dones. En canvi en el món polític eren homes. Però en aquestes entitats la gent era voluntària i no cobrava per ser-hi. En canvi, en el món polític, sí". 

De la Plataforma per la Llengua a la Plataforma pel Dret a decidir i a l'Assemblea Nacional de Catalunya (l'ANC). Com a cara visible de l'ANC, Forcadell ha consolidat la seva faceta lluitadora, exigent, orgullosa representant d'una base popular en creixement imparable. Malgrat això, i a pesar del seu posat d'esfinx impertorbable, els seus col·laboradors directes no diuen el mateix. Una de les col·laboradores directes en la seva última etapa a l'ANC, l'actual consellera d'Agricultura, Meritxell Serret, explica, molt gràficament, que Forcadell és més persona que personatge:  "Enganya perquè té el posat fred, però de seguida te n'adones que no, que és tot el contrari. Quan vaig entrar, ella era una persona consolidada, i tenies la idea que seria difícil acostar-s'hi, però no distingeix en el tracte i això facilita molt la feina". Combina això amb "la capacitat d'assumir el moment i la responsabilitat del càrrec al capdavant de l'Assemblea, que no era fàcil". 

 

Tampoc seria fàcil la tasca que se li encomanaria al Parlament. La mesa del  Parlament, i molt concretament la seva presidenta, és la diana dels dards del Tribunal Constitucional i, de retruc, de la Fiscalia. Se la jutja per la seva decisió de deixar debatre i votar textos indirectament relacionats amb declaracions d'intencions sense contingut jurídic. 

"Això no agrada a ningú —reconeix Forcadell—. No és agradable que et jutgin als jutjats, però entenc que és un preu que he de pagar. Si, per defensar la llibertat d'expressió; per defensar que al Parlament es pugui parlar de tot; per defensar que ens devem a la ciutadania, he de pagar aquest preu, doncs es paga. Però no és agradable. I, a més, jo no ho entenc: perquè penso que he fet el que havia de fer. Per a mi és el contrari: si no hagués fet el que vaig fer, no hauria complert amb la meva obligació ni allò per què m'han votat a mi: defensar la democràcia i que tothom pugui parlar de tot". 

De tant en tant, en les seves recriminacions als diputats del Parlament, bé sigui per fer massa soroll, per impedir parlar a un portaveu o per demanar tenaçment la paraula, a Carme Forcadell li surt una mirada de reprovació alhora que somriu per sota el nas. Un clar posat de professora d'institut que batalla amb la rebel·lia dels seus alumnes adolescents. "Potser sí —reconeix amb certa sornegueria Forcadell—, però es portaven millor els nens que els parlamentaris. I tant! I això que jo estava amb nens de 17 anys i que havia estat també a FP, amb nois que eren de 18 anys o més. Però es portaven millor".

 

Forcadell, presidenta del Parlament / Job Vermeulen

 

Trencar les barreres

Una de les primeres decisions de Carme Forcadell en sortir elegida presidenta del Parlament de Catalunya va ser treure les tanques que separaven aquesta institució dels jardins del Parc de la Ciutadella. Una filera de tanques metàl·liques, tan llarga com la façana principal del Parlament, separava temporalment la zona on es concentren les manifestacions del carrer que dóna accés a l'edifici. La presumpta provisionalitat d'aquesta eina de dissuasió es va prolongar en el temps fins que els polítics i els periodistes semblàvem haver assumit que la barrera física hi havia estat sempre i sempre hi seria. Però la barrera de tanques s'havia convertit en una metàfora física de la separació entre el Parlament i els ciutadans. Durant tot el període que Núria de Gispert va ser presidenta de la Cambra.

Forcadell ho va entendre immediatament i va fer treure tota la ferralla, excepte una secció fixa allà on realment se concentren les protestes. Una mostra de sensibilitat social. Un símptoma que escolta totes les veus. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.