El seu nou disc, Tot allò que no sap ningú, ressegueix el transcurs d’una relació de principi a final. Quina manera de viure les relacions vol projectar?
Aquest disc, xerra d’una relació molt a cegues. No t’adones que realment està passant i, quan te n’adones, ja hi ets. El disc xerra del començament i final d’una relació per totes les seves etapes. Però, una relació molt tendra, molt fresca, molt de primeres relacions. Al final, els problemes a les relacions hi són quan tens cinquanta anys i quan en tens quinze. Aquest disc xerra d’una relació d’una persona que no ha tingut moltes experiències i s’ha hagut d’anar adonant de tot el que passava molt aviat.
El “ja no és suficient” que remarca a Temps va molt lligat a aquesta mena de relacions?
Quan estava escrivint aquesta cançó pensava que, al final, soc molt jove. Tots necessitem coses que ens enriqueixin i ens aportin coses. “Ja no és suficient” és perquè necessito més. Aquesta cançó arriba en un moment en què vaig dir que estava donant molt quan no rebia res. El temps havia passat tant, i havien passat tantes coses, que al final necessitava omplir-me a mi.
Fa la sensació que al disc hi ha més espai per la tristor que per l’alegria. Per què?
Jo no penso a escriure una cançó alegre o trista. Escric perquè ho necessito. Quan em cal, ho faig, m’expresso i plasmo tot el que em passa. Aquest disc, xerra d’una ruptura, però també d’un començament. Hi ha moments més tristors, més alegres i moment d’apoderament, de dir “soc aquí i vull això”.
És un material personal, doncs?
Sí. Sempre hi ha una part de ficció, però la gran majoria de coses que estic explicant són reals, han passat.
Per què ha volgut tancar el disc amb una cançó, que fa amb Socunbohemio, sobre un nou enamorament?
Quan una relació s’acaba, et dona la llibertat de poder viure coses noves. De poder tornar-te a enamorar o no. De viure coses que en aquell moment, potser, no podies viure. Tantes coses a dir-te és com una conversa entre dues persones. És una mena de carta que escrius i després en reps contestació. Era una bona cançó per tancar el disc perquè no és alegre ni trista. Fusiona molt bé les dues cares del disc i dona pas a una nova etapa, a una nova Maria que continuarà més endavant.
Repassant les lletres, gairebé mai marca el gènere de les relacions. És una cosa buscada?
Em surt així, és una cosa que sempre he pensat. Mai he fixat un gènere a les meves cançons. No ho faig mai expressament. Em surt fer-ho així. A la meva primera cançó, Idò un cafè, em preguntaven per què xerrava d’una noia. Jo no xerrava d’una noia, no sé ben bé de què xerrava. Per jo no xerrava ni d’un noi ni d’una noia, xerrava d’una persona en concret. Jo sé qui és, però, després, tu et pots sentir identificat amb la cançó i dedicar-la a una altra persona, més enllà del gènere.
Amb l’estètica dels videoclips també intenta jugar amb la idea de la representació del gènere?
No m’ho he plantejat. Els darrers videoclips han estat diferents dels que havia fet. M’agrada investigar amb el vestuari, amb el concepte. Al final, estic cercant, una mica, quina és la meva identitat. Per cercar-la, m’agrada endinsar-me a diferents llocs, escenaris o personatges.
Sembla que té una visió de com s’autoprojecta als videoclips molt treballada?
Sí. Al final, això s’ha hagut de treballar. Al primer disc tenia una estètica molt indi, molt natural, molt orgànica. Durant el procés de creació també he anat canviant la meva estètica, la meva manera de vestir. Al final, la vestimenta és la nostra manera d’expressar-nos. Tenia ganes de reflectir-ho als videoclips. Volia cercar aquesta estètica més fada, però també més trash. Una mescla entre allò que és ideal i allò que és trashy. Volia fusionar la part més ravera i la part més fada.
Al mig del disc hi ha una nota de veu de la seva mare on diu “hauràs de donar massa explicacions”. Per què la incorpora?
Quan gravava el disc, era a l’estudi i enviava a ma mare versions del que anava gravant. Eren versions molt nues. Ma mare, al final, no havia escoltat les cançons. Volia veure si li agradava o no. Per jo, l’opinió de ma mare és molt important. Li vaig enviar i em diu: “molt directes”. Li vaig preguntar, però, si li agradaven o no i em va enviar aquest àudio dient que sí, però, que a les entrevistes hauria de donar explicacions. Em va fer molta gràcia, també a en Ferran [Palau], i vam pensar que havia de ser, sí o sí, al disc.
Mostra una mica dues generacions que viuen les relacions sexo-afectives de forma molt diferent?
Pensa que la meva mare, a la seva època, no podia xerrar d’aquestes coses tan obertament. A ella, que sigui un personatge públic, faci un disc així, faci un canvi tan gran, l'afecta i li preocupa. És la meva mare i vol el millor per jo. Veient el canvi estètic i el que dic, al final aquest disc és molt diferent, estava molt preocupada. Em va enviar aquest missatge de preocupació total de mare.
És de Felanitx, però fa dos anys que viu a Barcelona. Creu que aquesta ciutat ha tingut una influència gran en el disc, més que no a Continent i contingut?
Molt. Continent i contingut el vaig compondre tot a Mallorca. El vaig venir a gravar a Banyoles, però encara vivia a Mallorca. En aquest segon disc, ja fa dos anys que visc aquí, he viscut coses noves, els meus referents van canviant. Viure a Barcelona m’ha donat l’oportunitat de conèixer molta gent que fa música diferent, amb diferents estils, amb diferents productors… Al final, clarament ha tingut una gran influència venir a viure aquí.
L’altre disc l’havia treballat ja amb Ferran Palau i la Louise Samson de Hidden Track Records. Ara hi ha sumat el Sr. Chen. Entén que era la persona buscada per fer aquesta transformació?
Sí. Jo tenia molt clar aquesta transformació des d’un principi. Tenia clar que volia canviar, però no tenia clar com volia que sonés. Tenia la idea que volia que hi hagués més electrònica i més sàmplers. Tenia les maquetes fetes, va venir en Ferran aquí al pis i vam estar escoltant el que tenia, les cançons del disc i més, i em va proposar que s’hi fiqués també el Sr. Chen. Jo no en tenia ni idea i em vaig deixar recomanar per ell. Al final, només havia gravat un disc i era amb en Ferran. Ja coneixia al Sr. Chen, havia escoltat el que havia fet, i no hauria pogut triar ningú millor que ell.
Aquest disc cal entendre’l com el límit, com l’aposta arriscada, o és un primer pas cap a fer música més obertament urbana? N’hem vist una temptativa molt clara amb el single Club que ha fet amb la Julieta.
Jo crec que és un pas. Tampoc no sé què vindrà després. Ara no tinc una idea d’un tercer disc. Sí que és cert que estic començant a escriure i fer cançons noves. Al tercer disc tampoc em vull deixar endur pel segon. Vull explorar coses noves i no pensar tant en com vull que soni, sinó bàsicament crear i deixar-me endur. És el millor per un tercer disc. El segon disc és un canvi, m’he arriscat en certa manera, i és un pas per poder fer música més lliurement. Ara, com que ja he fet orgànic i electrònic, ara ja no sé. S’ha d’anar veient.
Creu que estaria fent música com la d’aquest disc sense l’esclat de l’escena de pop urbà en català?
No ho sé. Jo crec que en qualque moment hagués fet aquest tipus de música. Al final, sempre he escoltat aquest pop electrònic. Com Dua Lipa i aquesta música més comercial anglesa. Però, clar, ara a Catalunya està passant això i no hem d’anar als EUA a buscar tot això. Tenim Julieta, Tenim The Tyets, tenim la Mushkaa… Crec que ens influïm els uns als altres.
Estan teixint relació…
Sí. També, un dia he anat a l’estudi amb la Julieta, també amb l’Ariox. Amb tota aquesta gent, al final, ens estem ajudant moltíssim a fer música. Al final, fer música és compartir. Ens estem retroalimentant.
Fins ara, havia estat entre el pop i el folk. Abans de treure el disc, va treure un tema, La Dama de Mallorca, on abraçava la cançó popular. Hi ha alguna cosa d’aquest caràcter al disc nou?
No. De fet, La Dama de Mallorca la vaig fer sense pensar. No havia pensat reinventar-la. Va ser perquè és una cançó que sempre m’ha acompanyat durant tota la vida. Em venia de gust fer-la més electrònica. Volia mostrar que volia anar cap allà. Què millor que amb aquesta cançó? En cap moment vaig pensar a versionar-la. Ho vaig fer perquè per jo tenia molt sentit.
Més concretament, em referia a si considera que agafa sons de la música popular per la seva música actualment…
Sí. Ho segueixo fent. Quan vaig fent temes nous, vaig agafant sàmplers de cançons populars. Però, és ver que al disc no. He mostrejat videojocs o cançons. A Cansada de Tu hi ha un sàmpler d’una cançó de la Rita Payés.
Amb la música que fa, se sent en línia del que estan fent altres músics joves illenques com la Júlia Colom, la Clara Fiol (de Marala), l’Anna Ferrer, la Mar Grimalt, la Maria Jaume…
Tot el que és com Marala és més folklòric, de fusió. Fan el que vaig fer amb la Dama de Mallorca. Igual amb la Mar Grimalt. Per jo, la Maria Jaume és més indie, més pop, més fresc. No sé com classificar-me perquè he fet les dues coses. Ara, m’incloc completament dins aquesta escena perquè m’encanta i les admiro molt a totes. Però, també és veritat que pel fet d’estar aquí, potser estèticament em veig més amb el que fa l’Ariox o la Julieta. A la vegada, també em veig amb Antònia Font. No sabria classificar-me amb aquest disc. No té estil, és una barreja.
Si hi ha una continuïtat amb l’anterior disc, potser és el piano. Com és la seva relació amb aquest instrument?
És el meu instrument, que sempre he tingut des de ben petita. M’hi he pogut refugiar sempre. Mai havia fet cant fins fa dos anys. Mai havia fet guitarra. Per jo és com una prova perquè, al final, en vaig aprendre tota sola. Però, al final, on em sentia més segura és al piano. On m’agrada més compondre és al piano. És inexplicable per jo. Si no estic bé, vinc aquí i em poso al piano. A Mallorca també tinc el meu piano. És com una personeta.
A la nota que han enviat als mitjans, crida l’atenció perquè diu que “abraça el concepte kwaii” en certes cançons. Se sent influenciada per la cultura japonesa?
Totalment. De fet, a Fiu Fiu, no era la meva intenció quan la vaig compondre, però a l’hora de produïr-la vaig pensar que estaria bé fer una mica de K-pop. Soc molt fan d’alguns grups, sobretot New Jeans. En aquest disc ha estat un gran referent. Quan vaig començar a fer Fiu Fiu o Oblidar, que són dues cançons més K-pop, em feia il·lusió mostrejar bombolles o renous de videojocs. També la part estètica, amb colors més pastel. Per jo, la cultura japonesa és increïble. En soc molt fan. Estic obsessionada, boja. Em feia molta il·lusió fusionar-ho. També m’agrada agafar les coses que més m’agraden i dur-les al meu terreny. A mi, realment, del K-pop no m’agrada la indústria que hi ha al darrere, però sí que m’agrada aquest grup, New Jeans, que són cinc noies. M’encanten perquè les produccions són molt minimalistes, molt netes, molt brillants. M’agraden aquests sons que són molt de joguina. Estèticament vesteixen amb peluixos, amb tons pastel. També som fan dels anime, d’Studio Ghibli, del menjar japonès… Aquest univers, que tant m’agrada, me l’he volgut fer una mica i incorporar-lo a la manera de vestir o les cançons.
Fa la sensació que a l’Espai Mallorca s’hi cou una certa escena musical, comunicativa, cultural barcelonina de la qual, en certa manera, en forma part. Què en pensa?
Totalment. Jo, de fet, quan vaig venir a viure a Barcelona, el primer concert, a part de la Mercè, va ser a l’Espai Mallorca. Conèixer l’Espai Mallorca m’ha permès conèixer gent increïble. Sempre que hi vaig és com casa. Sempre fan actes, concerts, exposicions, superxules. D'ençà que el vaig descobrir és com casa meva.
I vincles amb gent, potser?
Total. Jo, allà, he conegut molta gent de Mallorca que no coneixia i després hem pogut fer feina junts. De fet, en Cesc [Hernández] i na Júlia [Moll], que em van fer l’estilisme de La Dama de Mallorca, els vaig conèixer allà.