Som en una terrassa al passeig de Blanes. Com porten la temporada turística?
Quina pregunta, d’entrada! Com cada any. Al final, malauradament, estem acostumats. S’ha de dir que aquest any s’està més tranquil. No ho vull dir gaire fort, perquè perjudica alguns negocis, però he vist menys gent. Al final, és una bombolla que en algun moment ens petarà a la cara, com a moltes altres poblacions turístiques. Però, aquí som, aguantant.
Com és la seva infantesa a Blanes?
Jo vaig venir a viure a Blanes amb sis anys. Quan els meus pares estaven junts vivíem al Penedès. Quan es van separar, com que els meus avis vivien aquí, amb la meva mare vam venir a viure aquí. Des dels sis anys comencem a anar a una escola nova aquí i, sobretot, el cau. Per mi, el cau, és Blanes tota l’estona, casa. És el lloc.
I la seva família?
És d’orígens molt diversos. Els meus avis eren de Barcelona i el Maresme, van anar a viure a Austràlia quaranta anys i van tornar a viure aquí. Per part de pare, els avis són al Masnou i ell a Figueres. És tot molt dispers. No hi ha gaire arrel de veritat, a Blanes.
Li ho preguntava, també, perquè ha començat, ara, a fer un pòdcast amb la seva mare. Arriben aquí, una mica, pel tarannà de la família?
A casa meva hi ha hagut molta faràndula sempre. La mare de ma mare era la que més tenia la vena d’actriu. Va portar un grup de teatre fins als 80 anys. Si hagués viscut en una altra època, et juro que s’hagués fet famosa i tindria una estrella al Passeig de la Fama. Però, era l’època que li va tocar. El que ens va transmetre van ser les ganes de fer coses. A casa som molt de fer coses i és la cosa que potser més valoro d’haver heretat de la meva mare i la meva àvia. Elles, volen fer una cosa i troben els mitjans per fer-la. És igual que no tinguin temps, diners o suport. Han estat ties del morro fort i per mi referents. I dones, que tampoc es troba gaire. A molta gent li ha faltat això i jo tinc la sort de poder dir que no.
El pòdcast demana, també, una certa relació prèvia amb la seva mare abans de posar-s’hi?
Depèn de com sigui la teva mare. La meva, és professora d’anglès, està acostumada a sentir històries de la gent i a explicar la seva vida. Fa vuit-cents anys que parla dels meus nòvios amb els seus alumnes. A veure si ara jo no podré fer un pòdcast parlant de les seves coses. Hi ha molt bona relació i és una persona amb moltes ganes d’explicar històries. I té carisma. És una cosa que no havia valorat mai, perquè és la meva mare. Però, té alguna cosa que enganxa. Tots els seus alumnes l’han recordat sempre, i quan la vaig començar a treure a xarxes socials vaig comprovar que tenia seguiment. S’havia de fer alguna cosa amb aquesta dona.
Què busca fent aquest pòdcast?
Entretenir-me. Jo. Si la gent s’entreté, de passada, fantàstic. Va ser una cosa d’agafar l’estiu i fer alguna cosa per no perdre carrera amb la comunicació. Ara canvio de feina. Me’n vaig a Catalunya Ràdio. Aquestes vacances d’estiu em frenen molt. Tenia ganes de fer un pòdcast propi. A casa, un dia, vam dir de fer-ho i ho vam fer. Al final, ens ho passem bé i també n’aprenc. No havia fet mai res fora d’un estudi de ràdio i he hagut de mirar què necessito, com s’edita, com es posa la música. Encara no en sé, encara em queda molt per aprendre tècnicament. És un repte.
Tenen pactat el que parlaran? Hi ha temes que podrien dur a discussió que es puguin traslladar fora?
Sempre intentem no implicar, sobretot, altra gent de la família. Però, és veritat, que a casa meva no hi ha hagut molts tabús. Sempre s’ha parlat tot molt perquè, si no, de la manera que som, en algun moment hagués explotat. Sempre hem preferit, quan ja estem calmats, parlar les coses. Si hem explicat algun tema més personal, és perquè a casa ja està totalment resolt i no hi ha cap problema per abordar-lo.
Quin creu que és l’episodi en què li suposava un repte personal més gran enfrontar-se a la seva mare?
Potser aquest últim sobre educació. És on realment hi ha hagut vegades que ens hem enfadat a casa parlant d’això. Pensava que potser quedava molt violent. En els primers episodis, persones que no ens coneixen de res, ens havien dit que semblava que ens féssim retrets tota l’estona. La gent, també, llegeix molt entre línies, però jo pensava que si això els va semblar violent, el dia que ens barallem de veritat pot ser fort. Sabia que aquest tema sempre ens porta a sobretaules llargues i mai ens acabem posant d’acord. Ha quedat bé, però.
Com s’interessa pel món de la comunicació? Havia començat a estudiar periodisme, però s’ho va deixar…
Quan tenia setze anys, vaig començar a fer una secció a Ràdio Blanes amb unes amigues del cau en un programa que tenien els nostres caps. Allà vaig veure que m’agradava i a batxillerat ja hi vaig amb la idea de fer periodisme. Però, jo necessitava marxar molt i deixar Blanes. Quan vaig entrar a periodisme a la Universitat Pompeu Fabra, que la nota era altíssima, em vaig sentir molt culpable perquè era un grau molt exigent, amb uns horaris molt bojos, que havies d’anar a totes les classes i t’ho havies de prendre molt seriosament i jo no estava gens per això en aquell moment. Em vaig autoenganyar en aquell moment, dient que no era el que havia de fer i que potser per això no anava a classe. Tia, no anaves a classe, perquè volies anar de festa. Llavors vaig anar a l’altra cosa que sempre m’havia interessat, també arran del cau, que és l’educació. L’any següent vaig començar Educació a la Universitat de Barcelona, molt tranquil·lament prenent-me el meu temps i amb avaluació única. També em va agradar molt. La vaig acabar i no he fet mai de mestra, però m’agradaria fer-ho. Llavors, just la vida, quan vaig començar a fer vídeos, vaig començar a veure que hi havia alguna oportunitat de treballar a la comunicació. No sé com m’ho he fet, però la meva mare encara està flipant.
En certa manera, no deixa d’apostar per la comunicació, però, perquè de seguida es posa a fer vídeos d’Instragram, oi?
Vaig trigar el meu temps. Vaig començar la universitat el 2013 i fins al 2018 no em vaig posar a fer vídeos perquè va ser quan vaig veure que hi havia altra gent que els feia en català. No m’ho havia plantejat, perquè no hi havia ningú que ho fes en la meva llengua. Va ser el moment en què va sortir la Juliana Canet i el Joan Grivé.
Amb això arriba el pas per Canal Malaia i, de seguida, l’entrada a RAC 105. Com viu aquells canvis en un període curt de temps?
Va ser un estiu. A final de juny em va trucar l’Ernest Codina, que jo acabava d’entregar el TFG i ja estava mentalitzada d’entrar a llistes al setembre. Em va oferir fer d’auxiliar de producció i fer una mica d’antena. No sabia què volia dir. Li vaig haver de trucar. Anava de veritat. Al setembre vaig començar en un matinal musical de ràdio que no era una cosa que pensava que podia fer. M’hi vaig llençar perquè era el moment. Va ser casualitat.
Un cop entra en aquest programa, té una certa lluita per trobar el seu rol…
No és senzill. No és senzill quan ets l’única noia del programa, que és una cosa que encara passa molt, trobar un rol en què tu et puguis sentir còmode i que pots ser divertida i a la vegada tenir també un punt de reivindicació i fer-te escoltar i lluitar pels nostres drets. Molt sovint, i no vull dir que tothom sigui un masclista de l’hòstia, els homes teniu vicis i no esteu deconstruïts moltes vegades. És molt complicat haver d’estar sempre atenta d’assenyalar que s’ha escapat un comentari o de dir que potser ens hauríem de disculpar en directe. És una feina d’estar picant pedra tota l’estona i sentint que ets pesada. A la vegada penses que és de sentit comú i que tothom ho hauria de pensar. Però, només se’ns acut a nosaltres. Coses de la vida. Al principi és cansat. Sents que tota l’estona estàs sent la persona que està en discòrdia i t’acabes contagiant d’aquesta energia d’amargor i desconfort. Al final, crec que amb l’equip ens vam entendre i ells es van saber adaptar, també, als meus principis. Vam trobar una manera divertida perquè jo pogués fer aquest rol tot i que els segueixo animant a ells, com a persones humanes, a lluitar per la igualtat.
A l’hora de trobar el perfil que vol fer, va a buscar la seva altra vocació més educadora?
És la meva essència. M’agradaria, a vegades, sortir d’aquí. Penso que he de parar d’intentar educar el personal, que ja és gran, major d’edat i ja fa temps que vota, i no és la canalla que he tingut al cau o a les pràctiques de la universitat. Però, em surt aquesta cosa d’intentar deixar el món millor del que l’hem trobat. T’ho posen a dins quan tens vuit anys i ja no t’ho pots treure. A vegades t’amarga la vida, no ho negarem, però me n’alegro, de ser així i n’estic orgullosa i no crec que ho pugui evitar, la veritat.
Fa un paper crític a la vegada que ha pujat la seva projecció pública. Nota cap reacció a això?
Evidentment. Dir qualsevol cosa que se surti del normatiu o del sistema en un mitjà de comunicació és una reacció immediata. Jo flipo, ara que fa un parell d’anys que soc al Matina Codina i que se sap que aniré a Catalunya Ràdio, la quantitat de reaccions que hi ha cada vegada que parlo d’alguna cosa que no és la gran novetat. Dir que les cançons de la Trinca han envellit malament no em sembla una exclusiva. Encara hi ha gent que ho troba nou i se sent ofesa i atacada per un comentari d’aquesta mena que al final no vol res més que analitzar la realitat del passat per veure que hem avançat. Al final, és una bona notícia que això hagi quedat enrere. Però, hi ha molt vincle afectiu amb les coses i no et pots fotre amb Plats Bruts o parlar de la Selecció Espanyola de Futbol Femení. La gent té els seus temes i, quan guanyes popularitat, t’ho contesten.
S’ha plantejat canviar de temes?
De tant en tant, ho intento. Per mi. Intento que no m’afectin els comentaris o les reaccions. Intento fer la meva vida normal. Però hi ha un cert desgast. Qui et digui que no, és mentida. Llevar-te cada dia, obrir l’Instagram, i trobar-te cinc comentaris de persones que encara estan amb un vídeo de fa tres setmanes, et desgasta, al final. A vegades has de parar i parlar dues setmanes del temps, de la calor, de l’estiu, de la platja, de les festes majors… Utilitzo temes més costumistes per descansar i preparar-me per la següent. Perquè sé que m’hi tornaré a fotre.
En els seus continguts, sol partir de temes “lleugers” per després comentar qüestions més profundes. Per què ho fa així?
M’hi he trobat una mica de manera orgànica. Mai m’havia plantejat quina era la meva manera de comunicar i m’he trobat que és això: agafar coses que semblen complexes, en principi, i portar-les a una estructura més bàsica, més familiar, per tothom. Si tinc cap talent, és aquest. És per arribar a tots els públics. Hi ha un tema amb el feminisme, les xarxes socials i la generació Z que estem tota l’estona menjant-nos el cul entre nosaltres. La gent jove i les dones que ens escolten, normalment ja saben del que parles. El que importa és arribar a les persones que potser no s’ho han arribat a plantejar mai o potser els costa més d’entendre. O als que ho han escoltat alguna vegada, però com que ho has dit una altra manera ho han entès una mica més. L’important és arribar a la gent que no s’ho planteja. És la gràcia.
Dels dos anys que porta en el sector audiovisual més formal, n’extreu cap aprenentatge?
Sí. Per exemple, sobre l’energia que projectes. Ara estaré, també, una mica més obsessionada amb aquest tema perquè com que canvio de programa i de rol no sé quin personatge faré. La lliçó és que és millor seduir que exigir. És una cosa que emprenya, perquè quan parlem de lluita contra les desigualtats, penses que exigir és el mínim perquè és un tema de drets bàsics. Però, quan parles amb algú que està molt allunyat de les teves idees, sempre és un camí més útil per les dues persones intentar fer-ho agradable, divertit, posant exemples ximples. És millor intentar aplanar el terreny que no pas anar-hi amb una idea molt fixa i molt de cara. És una lliçó que m’enduc també per la vida perquè també havia sigut molt aquesta persona conflictiva amb idees clares i m’ho havia trobat, fora de la ràdio, que no avançava.
Creu que és important buscar la crítica allà on sembla que tot va bé?
És important, però és arriscat. També depèn dels privilegis que tingui allò que criticaràs. Evidentment, tothom té contradiccions i coses a millorar. És útil a escala social anar a buscar les puntes a una cosa que just comença a créixer o acaba de sortir d’una opressió molt gran i fa molt bé a una causa? Com els creadors de contingut en català, els pòdcasts o el futbol femení. Abans de fer-ho, penses si val la pena. Jo, públicament, intento no fotre’m amb coses que encara estan molt lluny de tenir el privilegi perquè els puguis anar a destrossar. Sobretot, quan són individus concrets. Crec que no serveix gaire de res.
Li ho deia, perquè, també, fa molta bandera de l’escoltisme i el seu pas pel cau. Però, a la vegada, mira de donar dues cares…
Sempre dic que el cau és el millor i el pitjor que m’ha passat a la vida. Les dues coses juntes. M’ha fet ser com soc, m’ha fet créixer d’una manera molt concreta i amb una manera de fer i de pensar que m’agrada molt. Però, a la vegada, al cau també hi ha molts abusos de poder, moltes jerarquies estranyes i dinàmiques que es carreguen grups d’amics, càrrecs disfuncionals. Com, a tot arreu, hi ha coses a millorar. Ara, en general, es fa una bona tasca des de l’escoltisme? Evidentment que sí. Espero que es millori aquestes arestes. Ara mateix, veig que al consell de caps que hi ha al meu cau es parlen coses i es fan coses que fa cinc anys o deu eren impensables.
Amb aquesta idea de no romantitzar, també parla molt de la dicotomia entre el poble d’origen i la ciutat. Com ha estat moure la seva vida a Barcelona?
Al principi va ser terrible. Era una cosa molt temporal, de ja veurem quant dura i a la que puguem marxarem. Ara, hi estic còmode. Penso que m’hi estaria cinc anys més. També és cada cop més insuportable pel turisme i l’especulació immobiliària. I pel preu de tot. No hi estic pas malament ara. És veritat que sempre acabes sentint-te una mica desarrelat, perquè penses que no és el teu paisatge. Però, si acabes fent pinya amb gent i tens alguns llocs familiars, també acabes sentint-te una mica a casa. No és tan greu. Ara ja estic preparada per anar a viure on sigui.
Hi ha un cert sentiment de responsabilitat amb el poble?
Sí i no. Com amb tot, també està molt romantitzat això del poble. És com el cau. Als pobles no es fan les coses cent per cent bé. No estàs tota l’estona pensant “que bé que estic a casa”, com si estiguessis al teu sofà. Als pobles també hi ha dinàmiques estranyes i gent que no fa bé les coses i ajuntaments no t’ho posen fàcil. Sí que hi ha un punt de nostàlgia, de certa responsabilitat de pensar que hauries de ser al poble fent això, o de lluitar per coses del poble perquè pugui créixer. Però, també sents que si no hi ets és perquè alguna cosa del tot bé tampoc s’ha fet. A Blanes tenim un tema de fuga juvenil important. Cap de les meves amigues viu aquí. Totes tenim entre 25 i 30 anys. No m’acaba de semblar normal. A altres pobles van tornant després de la universitat i aquí no.
En un dels darrers Grau x Grau, que es diu ‘Tocats de l’ala’, parlaven de la gestió emocional i la salut mental i de com s’ha normalitzat. Voldria que desenvolupés una idea que deixa anar que vindria a dir que potser ens hem passat de frenada amb aquest tema.
La meva mare va proposar aquest tema. Està molt flipada amb tota la visibilització de la salut mental que hi ha hagut després de la pandèmia. Perquè a la seva època era una cosa que no es parlava. Ara, quan m’ho va proposar, vaig posar cara de “vinga, va, tornem a parlar de salut mental”. Perquè, una mica, tinc la sensació que jo, dins la meva bombolla, que sé que no representa la societat, no parem de parlar sobre que tenim ansietat, depressió, TDAH… Penso que, tot i que hi ha una part de millora, hi ha una part en què tampoc pots acabar de sortir d’un estat en què mai pots estar bé del tot, en què sempre et pot passar alguna cosa i sempre tens algun tema molt greu a tractar. Està bé fer una mica d’introspecció i anar a teràpia, però tampoc ho féssim més gros del que hauria de ser. A vegades tinc la sensació que ens autodiagnostiquem moltes coses que potser no caldria. És un peix que es mossega la cua. Quan estàs malament, acabes estant més malament. Com més parles sobre que estàs malament, pitjor estàs. No ho sé, nois. Jo tinc la gran sort que no he tingut mai un TCA, angoixa… Potser no estic autoritzada per parlar-ne. Però, tinc la sensació que hi ha gent al meu voltant que ha entrat en una roda estranya per culpa de la sobreinformació que hi ha sobre salut mental ara mateix.
També repeteix sovint la idea de “creure’s especial” i fins i tot la diu sobre vostè mateixa.
Hi ha una sensació, sobretot després de la pandèmia, que tothom pensa que és diferent de la resta i que les coses només ens passen a nosaltres i ningú ens podrà entendre. És la sensació que vaig tenir jo l’únic cop que vaig intentar anar a teràpia. Crec que en general passa. Estem molt sols. Hem perdut molts espais socials, que no hem recuperat després de la pandèmia i, també, perquè la societat ens porta a aïllar-nos. No ho atribuirem tot a la pandèmia, que ja en fa tres anys. Crec que hi ha la sensació que tots som massa especials per acabar de sentir-nos compresos. No, xato. Xerrem, fem una birra, i veuràs que a mi també m’ha passat això o que la veïna li ha passat allò altre. Tots, més o menys, bevem d’allà mateix. Hi ha aquesta sensació, i més amb les xarxes, que hi ha alguna cosa teva que no la té ningú. Crec que ens fa més mal que bé. També és veritat que, gràcies a això, tenim diversitat de persones, i gent carismàtica i gent amb empenta per fer coses.