Geopolítica

Rússia és culpable? Certeses i mitges veritats quant a la ‘ingerència’ russa en el conflicte català

Una anàlisi de 188 peces periodístiques i el visionat de la programació televisiva russa intramurs qüestiona la idea d’una interferència del Kremlin en el conflicte català.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa setmanes que llegim en diaris anomenats de referència que l’Estat espanyol pateix una ingerència forana. Segons diverses capçaleres, El País al capdavant, Rússia estaria situant el Principat “entre les seves prioritats” per debilitar la Unió Europea en un moment en què les relacions entre l’ens supraestatal i el Kremlin no són precisament idíl·liques. Sobre Catalunya plana l’ombra que hi va ser present durant els comicis alemanys del 24 de setembre, quan hi havia l’amenaça de la ciberguerra. Un centenar de professionals i desenes de milers d’efectius militars i policials d’aquell país vetllaren per evitar ciberatacs com el que va patir Kíev l’any passat, que deixà la capital d’Ucraïna a les fosques. Un fet adjudicat a Rússia i a les seves tècniques de ciberguerra.

Hi ha pocs dubtes entre els serveis d’intel·ligència d’arreu pel que fa al paper de les cadenes Russia Today (RT) i Sputnik en la difusió de la narrativa del Govern de Vladímir Putin adreçada a les audiències estrangeres. La preocupació no sols és deguda a un eventual biaix pro-rus, fins a cert punt comprensible, sinó també a la fabricació pura i dura d’informacions falses. Com ara la crucifixió d’un nen de tres anys a les repúbliques secessionistes de l’est d’Ucraïna, a mans de l’exèrcit regular d’aquest país. O la violació d’una adolescent alemanya per uns immigrants. Informacions que només tenen com a objectiu encendre els ànims i afavorir els interessos del règim. RT, de televisió, i Sputnik, de ràdio, són plataformes finançades per l’erari públic de Rússia que emeten també per internet. Al capdavant d’aquestes empreses hi ha la periodista russa d’origen armeni Margarita Simonian.

La tesi sostinguda per algunes publicacions espanyoles és que el presumpte biaix proindependentista dels mitjans de comunicació russos es podria explicar per la voluntat del Kremlin de generar mala maror en territori comunitari. Les relacions entre la UE i Putin mai no han estat fàcils, però la crisi d’Ucraïna de 2014 marcà un punt d’inflexió que s’ha traduït en la imposició de sancions i una relativa escalada militar als països de l’Est de la Unió. També en l’impuls d’agències com l’East StratCom Task Force, dissenyada des del servei diplomàtic comunitari que es dedica a “fer front a les campanyes de desinformació russes”.

La consigna arreu de la UE, extensible a d’altres països de l’OTAN, és que cal estar atents al veí rus. Les indagacions sobre la possibilitat de col·lusió entre membres de l’equip del president dels EUA Donald Trump i Rússia ja han quedat constatades. Mentrestant, fa dues setmanes, la comissió de seguretat i intel·ligència del Parlament britànic engegà una investigació per determinar si el Kremlin va influir en la decisió sotmesa a referèndum d’abandonar la Unió.

Si bé és cert que la preocupació és desigual a banda i banda del continent —les repúbliques bàltiques o la ja esmentada Ucraïna són els països que més èmfasi posen a situar l’amenaça russa en l’agenda—, l’Estat espanyol s’hi havia mantingut aliè. Tant, que les autoritats espanyoles havien arribat a quedar-se soles defensant que se suavitzin les sancions a Rússia.

Aquest és el context sobre el qual es basteix un relat que dóna per bona la hipòtesi que el referèndum català i tot el que ha desencadenat ha estat inflamat per un poder forà que té entre els seus objectius provocar malestar a la UE i tacar la imatge de l’Estat espanyol. Un relat que presenta molts dubtes. De debò som davant d’accions de ciberguerra? La línia sostinguda pels mitjans russos citats pot ser considerada propaganda? Quins interessos podria tenir l’Executiu de Vladimir Putin a llançar més llenya al foc del conflicte català?

Una mostra dels titular d'EL PAÍS sobre la suposada ingerència russa a l'Estat espanyol a compte del Principat.

Rússia i les independències

El Kremlin ha utilitzat el dret d’autodeterminació a conveniència des de l’esfondrament de la Unió Soviètica. Ha reprimit de manera vigorosa qualsevol temptativa de trencament intern mentre que ha promogut la secessió de territoris com a eina per poder debilitar els països veïns: les repúbliques que havien integrat l’URSS d’anys ençà. Rússia promou la independència d’Ossètia del Sud i Abkhàzia respecte a Geòrgia, de Transnístria respecte a Moldàvia o de l’Alt Karabagh respecte l’Azerbaidjan. I, més recentment, s’ha enfangat donant suport a les autoproclamades repúbliques de Donetsk i Luhansk a l’est d’Ucraïna o en la promoció d’un referèndum d’annexió de la península de Crimea.

El Govern rus malda per fer enginyeria diplomàtica i militar per mantenir l’antiga perifèria soviètica sota la seva influència. Així, dóna suport de facto a l’enclavament de majoria armènia dins de territori àzeri, l’Alt Karabagh, fent malabars amb Erevan i Bakú. Ven armes a l’Azerbaidjan alhora que Armènia forma part de l’Organització del Tractat de la Seguretat Col·lectiva (OTSC), la contrapart de l’OTAN promoguda per Rússia. I amenaça Moldàvia de reconèixer Transnístria atesa la possibilitat que acabi apropant-se a la UE, com ja va fer reconeixent Abkhàzia i Ossètia del Sud quan Geòrgia va flirtejar amb l’Aliança Atlàntica.

Que el suport rus a l’autodeterminació és selectiu ho podem copsar amb la posició del Kremlin respecte a la proclamació unilateral d’independència de Kosovo el 2008. Encara ara mig món —Rússia inclosa— no reconeix aquesta antiga província de Sèrbia. I la qüestió continua coent. Vladímir Putin va referir-ho el dia que es va anunciar l’annexió de Crimea el 2014, quan va suggerir una doble moral pel fet que Kosovo havia pogut declarar unilateralment la independència mentre l’esmentada península ho va fer via consulta popular. Alhora, cal dir que, en un país com Rússia, un esdeveniment com el viscut el darrer 1 d’octubre a Catalunya —un referèndum unilateral— seria impensable.

El desembre de 2013, Moscou aprovà lleis que castigaven amb penes de presó i multes desproporcionades els qui promoguessin la secessió en territori rus. Ja hi ha qui ha estat condemnat per això. La via unilateral cap a la independència va acabar amb centenars de milers de morts a Txetxènia quan l’expresident Boris Ieltsin hi va desplegar l’exèrcit per restaurar l’ordre constitucional.

La primera vegada que Putin va comparèixer per parlar sobre Catalunya, un cop que es desencadenà la crisi de l’1 d’octubre, va sostenir que l’afer català és “una qüestió interna del Regne d’Espanya”. Ho va dir el 4 d’octubre, tres dies després, mentre elevava la jornada a categoria de “referèndum”, de manera que li atorgava una legitimitat que altres mandataris havien negat. Cal recordar que, fins i tot, des del Govern espanyol es va dir que el referèndum, simplement, “no havia existit”. En un entorn més relaxat, el 19 d’octubre, Vladímir Putin alertà en una conversa —sota el paraigua del think tankValdai Discussion Club— de “la fragilitat de l’estabilitat” en Estats consolidats com ara l’espanyol. Malgrat que repetia que la qüestió catalana és un afer intern d’Espanya, no desaprofità l’oportunitat per comparar-la amb Crimea i Kosovo i denunciar la doble vara de mesurar dels EUA i la UE.

A la calculada ambigüitat del president rus s’ha volgut sumar com a indici de col·lusió l’assistència d’Enric Folch, secretari de relacions internacionals de l’extraparlamentària Solidaritat Catalana per la Independència (SI), el 2015 i el 2016 a dues cimeres a favor del dret a l’autodeterminació. Van ser dos esdeveniments que van comptar amb finançament públic rus i organitzats pel Moviment Antiglobalització, al capdavant del qual hi havia l’advocat rus Aleksandr Ionov. Amb Folch hi assistirien representants d’altres nacions sense Estat com el Sàhara Occidental, Hawaii o Puerto Rico. Però n’hi ha prou amb aquests indicis per establir una relació entre els governs català i rus com la que ha quedat demostrada als EUA? Convé recordar que, fins ara, no s’ha descobert cap relació entre funcionaris ni persones que actuïn com a representants dels interessos dels respectius executius.

NOVARÚSSIA. El Kremlin dóna suport militar i financer a les repúbliques secessionistes de Lugansk i Donetsk, a l’est d’Ucraïna /EFE

Cobertura intramurs

L’argumentari d’alguns periodistes espanyols de referència es basa en establir una relació entre una cobertura pretesament favorable a la independència i la voluntat del Kremlin de perjudicar la UE. Per tal, però, de copsar la consistència d’aquesta tesi, hem visionat diverses hores de programació televisiva russa i hem revisat gairebé 200 peces informatives dels seus canals amb l’objectiu de descobrir-ne l’orientació.

La televisió, el mitjà per excel·lència a Rússia, és un dels principals projectors del relat que engloba la major part dels països comunitaris i de l’OTAN dins la categoria “Occident”. Amb això es mesura i es diferencia el subjecte particular rus. Segons aquest prisma, Rússia és un país amb un líder fort, precisament, per no haver renunciat als seus valors cristians ortodoxos fonamentals. Així, els mitjans russos mostren una fantasmagòrica amenaça permanent a la sobirania territorial i un Occident caòtic governat per líders dèbils i covards. És en aquesta mateixa narrativa que cal ubicar la cobertura del fenomen independentista a Catalunya.

Dimitri Kiselev, una mena de superestrella russa, dirigeix el conglomerat de mitjans Rossiya Segodnia i l’informatiu de més èxit del país: Vesti Nedeli. Als programes emesos l’1 i el 8 d’octubre explica la jornada majoritàriament des del punt de vista independentista. Se succeeixen entrevistes a Lluís Llach, aleshores diputat de Junts pel Sí; i a càrrecs electes de la CUP. Però també a l’alcaldessa de Gavà, la socialista Raquel Sánchez. En la peça informativa es veuen imatges de les càrregues policials contra els votants i es parla molt de violència... I també de la manifestació constitucionalista del passat 8 d’octubre, de la marxa d’empreses i dels perjudicis que tot plegat pot provocar al turisme. Però el 15 d’octubre, cinc dies després que Carles Puigdemont proclamés la independència per suspendre-la de seguida, el to canvià radicalment.

Kisilev titllà aquell dia d’“irresponsable” Puigdemont. “Ell va dir a la gent que anés a votar, va ser ell qui va obligar la policia autonòmica a no subordinar-se a Madrid, qui va llançar la gent cap a la policia. I fou ell també qui va convèncer els alcaldes dels pobles catalans per celebrar un referèndum que Madrid considerava il·legal”, comenta visiblement contrariat el famós presentador. En la línia de la contraposició de lideratges, Dimitri Kisilev compara Puigdemont amb Putin: enalteix el president rus, i el descriu com un líder responsable i preocupat per la població de Crimea. Mentre que Puigdemont, diu el presentador, “va fer sortir els joves al carrers, els va enredar”, i després “s’amaga”. El 5 de novembre, amb la marxa de Carles Puigdemont a Brussel·les, es mostraria encara més implacable: “Puigdemont és el prototip de polític europeu. Dèbil, esmunyedís, covard, miop, que defuig les seves pròpies responsabilitats”. A partir d’aquí, compara la “covardia” i “irresponsabilitat” de l’ara candidat de Junts per Catalunya amb la de l’ex-premier britànic David Cameron en relació amb el Brexit, el seu antecessor al càrrec Tony Blair respecte a l’Iraq o els ministres d’exteriors d’Alemanya, França i Ucraïna pel que fa a la qüestió ucraïnesa, un afer que es troba molt més amunt al rànquing de prioritats del Kremlin.

L’estridència pot sobtar un espectador que no estigui avesat a les formes televisives russes, però no són les afirmacions més gruixudes que es feren aquells dies amb relació al procés català.

En el marc del programa 60 Minuts de Rossiya 1, un “observador independent” que respon al nom de Nikita Isaev  afirmava el 2 d’octubre des de Barcelona: “Aquí [a Catalunya] s’ha creat un govern nacionalista català de caire feixista. Pràcticament ha fet fora els espanyols d’aquí, la llengua castellana gairebé no hi té presència”, sosté el testimoni. I no parla precisament a favor de la independència. “Aquesta república ha decidit, constreta per relats externs estranys, tirar endavant aquesta situació. I ara resulta que Espanya ha de respondre davant d’Europa i tot el món”, continua Isaev. I arriba fins a la grolleria: “A Catalunya, hi arriben productes agrícoles que produeixen grangers de la resta d’Espanya mentre aquí la gent descansa i fa la migdiada. Els catalans són gent mandrosa i ganduls”. La broma acaba, però, quan aquest observador pregunta als tertulians per quin motiu no defensen un referèndum al Tatarstan, Txetxènia o Kaliningrad. El presentador li contesta amb la posició oficial del seu Govern: “Nosaltres podem tenir diferents opinions, però ja hi ha una posició del Govern rus: és una qüestió interna d’Espanya”.

En el mateix programa, un ponent del debat, del Partit Comunista, hi introdueix la qüestió kosovar: “Als anys 90 es va permetre la destrucció de totes les normes internacionals. Amb la desintegració de Iugoslàvia, van permetre la independència de Kosovo. En aquell moment van decidir els qui manaven a la UE, i ara passarà el mateix”. No hi podia faltar, tampoc, l’analogia amb Lugansk i Donetsk a l’est d’Ucraïna.

Del visionat es pot concloure que l’independentisme alimenta la narrativa del Kremlin, que mostra l’Occident en crisi enfront la Rússia estable i unida presidida per Vladímir Putin. La crisi catalana és descrita com un factor que està causant un perjudici sistèmic a la UE, que fins i tot podria dur-la a la seva atomització, i que els seus líders, indecisos i pusil·lànimes, no saben gestionar. També és una oportunitat per mostrar el que ells veuen com un greuge comparatiu respecte a Kosovo —que considera precedent de la crisi actual— i les independències que compten amb el suport selectiu de Rússia. L’East StratCom Task Force arriba a conclusions semblants en l’informe elaborat a aquest efecte.

BONA RELACIÓ. Malgrat les informacions publicades per diverses capçaleres, la relació de l’Estat espanyol i Rússia és bona. L’Executiu de Mariano Rajoy s’ha quedat sol a la UE defensant que se suavitzessin les sancions.

Cobertura extramurs

Fer afirmacions com les que s’han fet des de determinades tribunes periodístiques exigeix una revisió acurada de les dades que puguin sostenir tesis amb implicacions tan greus. I el cert és que una anàlisi de 188 peces publicades sota les etiquetes “Catalonia’s Independence Referendum” en les versions en anglès d’RT i Sputnik fins al passat 17 de novembre qüestiona la hipòtesi de la guerra de propaganda contra l’Estat espanyol a compte del Principat. El primer que es pot dir és que la diferència pel que fa a les línies editorials dels dos mitjans és significativa. A RT, el biaix independentista hi és més visible, però sense arribar a la fabricació de notícies que havíem referit anteriorment. Un biaix que no treu que hi apareguin persones obertament antiindependentistes, com ara l’activista ultracatòlic Ignacio Arsuaga o el que fou tertulià d’Intereconomia, Rubén Tamboleo. És El País mateix qui vincula Arsuaga amb el George Soros rus, Konstantin Malofeev, un magnat que forma part de la llista negra de nominats per la UE per donar suport al separatisme a l’est d’Ucraïna.

La tesi de la propaganda amb voluntat d’interferir trontolla encara més en el cas de Sputnik. Un 18% de les 118 peces publicades sota aquesta capçalera contenen arguments del Govern espanyol contra la independència catalana. Aquest argumentari hom el pot llegir en boca de Ferran Brunet, membre de Societat Civil Catalana (SCC). No escassegen els articles en els quals es mostra la voluntat de conciliació de l’Executiu de Mariano Rajoy, i no és sobrer referir que durant la jornada de l’1 d’octubre es publiquen només dos articles que fan referència a les càrregues policials. Molts cops aquestes intervencions es titllen de “xocs entre activistes i policia”. Dues hores abans que Sputnik publiqués la primera peça on es parla de “violència”, el diari britànic The Guardian, per posar només un exemple, ja havia publicat un editorial titulat “L’Estat espanyol ha perdut”. El terme “Estat espanyol” sobta comparat amb la veu “Espanya” que Sputnik fa servir, juntament amb l’apel·latiu de “regió”, per referir-se a Catalunya.

No es pot dir, tampoc, que Rússia emprés tota l’artilleria en termes quantitatius. En el mateix període de temps analitzat, la ja esmentada capçalera britànica The Guardian havia publicat 215 peces contra les 188 de la suma de Sputnik i RT. I alguns dels articles de The Guardian, de fet, són desacomplexadament proindependentistes: donen veu a opinadors com el líder del Sinn Féin, Gerry Adams. I a cap analista seriós no se li acudiria dir que el Regne Unit vol perjudicar l’Estat espanyol. I molt menys que està lliurant-hi una ciberguerra.

Notícies falses i conspiracions

Entre les atribucions de l’East Stratcom Task Force hi ha la de recollir i classificar les informacions falses produïdes o difoses, suposadament, per Rússia. A la quasi dotzena d’efectius dedicats a aquesta tasca cal afegir-hi una xarxa de més de 400 acadèmics i periodistes que elaboren el butlletí Disinformation Review. La tasca que fan queda arxivada per a la consulta dels experts.

En les dates compreses entre l’1 i el 31 d’octubre d’enguany l’Estat espanyol ocupava el setè lloc del rànquing amb cinc casos d’informacions falses presumptament d’origen rus, quatre dels quals relacionats amb Catalunya. A dalt de tot hi ha els adversaris habituals: Ucraïna (49 casos), els EUA (32) i Geòrgia (14), seguits per Alemanya i Itàlia (6 cadascun).

Dels quatre casos relacionats amb el procés català, dos es van publicar a la televisió russa. L’un era una afirmació testosterònica del tipus “La resposta lògica d’Europa al referèndum català hauria d’haver estat reconèixer la independència de Catalunya i bombardejar Madrid”. Tot un record a l’antiga Iugoslàvia i a les múltiples secessions i guerres que va sofrir, bombardejos a Belgrad, la capital Sèrbia, inclosos. Stratcom, que esmenta aquell conflicte, s’afanya a recordar que, abans d’arribar a aquell punt, es va patir una guerra amb milers de morts i desplaçats i es va prolongar una dècada sencera de negociacions. L’altre fake és més conspiranoic: “Els europeus es van inventar la teoria del separatisme global”, com a part de l’habitual “Occident té la culpa de tot”.

És significatiu que les dues altres peces s’hagin publicat en un mitjà irrellevant i en un post de Facebook d’un polític moldau.

Així, les preocupacions manifestades en part de la premsa espanyola obtenen resposta: s’han publicat notícies falses sobre el conflicte català en mitjans russos? Sí, i tant. Però en un nombre comparativament més baix que el dels països que el Kremlin considera enemics. Convé interrogar-se també si el que s’anomena propaganda, en alguns casos, no té més a veure amb el sensacionalisme de tabloides britànics com The Sun, que va publicar una notícia sobre la possibilitat que a l’Estat espanyol esclatés una guerra civil.

Un dels altres puntals de l’argumentari d’alguns mitjans espanyols el tenim en el fet que mitjans que van donar suport a Trump en la seva cursa presidencial —com ara InfoWars, Disobedient Media o The Drudge Report— van pujar al carro de disseminar informació sobre el referèndum català. Ja aleshores ho va posar en cautela l’expert en la matèria Ben Nimmo, investigador en el camp de la Informació de Defensa del Laboratori d’Investigació Forense Digital del Consell Atlàntic (DFRLab per les seves sigles en anglès). Aquests catalitzadors de teories conspiratives pro-Trump van per lliure, tant com els habituals mitjans pro-russos espanyols, més aviat escorats a l’extrema dreta.

L’Observatorio Hispano Ruso de Eurasia (OHRE), el think tankKatehon i El Espía Digital fan un paper semblant a les capçaleres estatunidenques esmentades, però els seus lligams amb Rússia són més evidents, quan no directament orgànics en algun cas.

Katehon, per exemple, és un laboratori d’idees que té com a ideòleg el neofeixista rus Aleksandr Dugin, referent de les tesis eurasianistes, que troben certa prèdica entre la ultradreta nostrada. Un espai del qual prové Juan Antonio Aguilar, director d’El Espía Digital, candidat del neonazi Movimiento Social Republicano (MSR) i exmilitant de Bases Autónomas, membres de les quals van estar implicats en l’assassinat de la dominicana Lucrecia Pérez a Madrid l’any 1992.

Tots tres mitjans compren sense reserves la narrativa russa sobre les independències que tenen suport de Rússia, també l’annexió de Crimea. Però la seva relació amb l’espanyolisme els duu a negar qualsevol afirmació relativa a la ingerència russa. Per a ells està clar qui hi ha al darrere: l’OTAN i l’arxienemic del Kremlin, el magnat George Soros. El fet que dos col·laboradors de Katehon, Andrew Korybko i Enrique R. Acedo, signessin una peça a Sputnik el passat 23 de setembre sobre la qüestió catalana també hauria de diluir, en part, qualsevol hipòtesi sobre la voluntat d’afavorir la independència de Catalunya des de Rússia.

«Robotrolling»

Un cop analitzades les implicacions selectives de Rússia amb les independències europees i la línia editorial del contingut dels seus mitjans orientats a l’exterior, convé passar a l’altre pilar de la tesi de la ingerència: l’ús de bots —robots de Twitter— per difondre la informació esbiaixada.

En un dels últims articles sobre Rússia publicats en El País es fa esment d’un treball de la George Washington University signat per Javier Lesaca. En la recerca en qüestió s’analitzen cinc milions de missatges a Twitter, Facebook i altres xarxes socials on es fan servir els termes Catalonia, Cataluña i Catalunya entre el 29 de setembre i el 5 d’octubre.

En paraules de l’autor de l’estudi, es constatava l’existència “d’un exèrcit de comptes zombi perfectament coordinats que es dediquen a compartir continguts d’RT i Sputnik en diverses converses digitals que van des de Síria i els EUA fins a Catalunya. El setembre passat, Stratcom publicava un informe titulat “Robotrolling” on es constatava el següent: dos de cada tres usuaris i un 84% dels missatges en rus publicats a xarxes socials sobre la qüestió bàltica són emesos per robots. Aquesta és una part del conflicte diplomàtic que es desenvolupa des de Rússia. Però que té moltes més vessants.

En un context de guerra híbrida, Rússia pressiona de manera recurrent les antigues repúbliques soviètiques d’Estònia, Letònia i Lituània, ara part de l’OTAN, amb incursions aèries sobre el seu territori. Una de les estratègies seria la intoxicació del debat públic en internet. L’altra, la pressió militar convencional. El 2016, un destacament espanyol de 130 efectius entre mecànics, pilots i personal de suport per operar quatre avions Eurofighter des de sòl lituà. Analistes com Félix Arteaga, del Real Instituto Elcano, entenien que l’operació havia de ser llegida com una mostra de compromís d’Espanya amb el front de l’Aliança Atlàntica a l’Est pensat per adquirir un compromís dels països orientals de la UE al flanc sud del continent. Però no seria l’única raó: Diplocat va denunciar el maig passat que l’Executiu espanyol hauria amenaçat Letònia de no enviar-hi tropes si deixava que s’organitzés un acte a favor de la independència de Catalunya al seu territori. La vulnerabilitat militar d’aquests països propers a Rússia és ben pronunciada. I cal recordar que no és cap secret que els bàltics han estat els països de la Unió que més bé han acollit la reivindicació catalana. En aquests territoris, el Kremlin utilitza estratègies de guerra híbrida: des de la més convencional mobilització de tropes fins a les guerres informatives i els ciberatacs. No és estrany, doncs, que l’OTAN tingui a Tallinn, la capital d’Estònia, el Centre d’Excel·lència per a la Ciberdefensa Cooperativa (CCDCOE per les seves sigles en anglès).

Pel que fa al treball de Stractom sobre el bots pro-russos, aquest apuntava a la possible utilització amb finalitats propagandístiques de tota una ciberarmada, cosa que s’ha afirmat que hauria passat, també, en la crisi catalana. Però, si tal com se sosté en les diferents peces publicades sobre la qüestió, l’objectiu era difondre continguts d’RT o Sputnik per provocar estralls, la tesi de la interferència en l’Estat espanyol perd força. Ha quedat palès en paràgrafs anteriors que els articles difosos per aquestes capçaleres no han estat especialment agressius i que el seu objectiu semblava més orientat a fer passar la narrativa russa. Tot això tampoc no casa amb el rànquing de l’East Stratcom, on es veu clarament que l’Estat espanyol queda ben avall de la indústria de difusió d’informacions falses llançades des de Rússia. Una de les últimes peces del trencaclosques de la conspiració russa, la rapidesa amb què les piulades de l’activista Julian Assange es difonen, es poden explicar també per la potència a xarxes de l’independentisme, prou capaç per viralitzar continguts.

En aquest totum revolutum d’indicis també s’ha ubicat la trobada, el passat 9 de novembre, entre l’editor i empresari català, Oriol Soler, amb Assange a l’ambaixada d’Equador a Londres, on fa anys que viu per esquivar l’ordre d’extradició que plana en contra seva. Hi ha sospites que Wikileaks, la plataforma de filtracions dirigida pel hacker australià, ha estat beneficiària d’informacions sostretes per la intel·ligència russa. Bona part de l’argumentari de la ingerència del Kremlin es vol explicar amb l’entusiasme de Julian Assange per la causa catalana. Si bé és cert que RT i Sputnik en anglès basteixen peces senceres sobre tuits de la cara visible de Wikileaks (5 en total), la relació entre Assange i Rússia encara és al terreny de les sospites.

EUROFIGHTERS. El Govern espanyol ha enviat tropes a les repúbliques bàltiques per contrarestar la pressió russa. Segons Diplocat, hauria amenaçat Letònia de no fer-ho si permetia un acte a favor de la independència de Catalunya.

Ciberguerra?

Cal ser curós i utilitzar amb rigor la terminologia. El 2015, una desena de subestacions de la part occidental d’Ucraïna es van col·lapsar i es va produir una apagada general. Un any després, en ple desembre, Kíev es quedava a les fosques durant més d’una hora. Vsevolod Kovalchuk, cap de la companyia elèctrica estatal Ukrenergo, anunciava en Facebook que una de les seves centrals havia patit un atac durant més de mitja hora. Fou obra de professionals: els hackers van crear una rèplica perfecta de la interfície del sistema de control de supervisió i d’adquisició de dades (SCADA en anglès) de la planta d’energia. Abans de provar-ho per aquesta via, els atacants van utilitzar una tècnica més rudimentària però igualment efectiva: l’anomenat phishing, o utilitzar correus esquer amb què introduir un virus informàtic.

L’OTAN, amb Tallinn al centre, ha dut a terme accions en un partenariat oriental —on hi ha la mateixa Ucraïna— per poder preparar-se per a la ciberguerra. També seríem davant de ciberatacs quan se sostreu informació sensible per després publicar-la. Això és el que va passar amb els correus de l’ex-assistent presidencial John Podesta, que van deixar al descobert la correspondència de la candidata demòcrata Hillary Clinton. I amb ella, greus negligències durant la seva etapa com a secretària d’Estat. L’acusació de col·lusió entre l’equip del candidat republicà Donald Trump i persones vinculades amb Rússia es basa en aquesta sostracció i posterior filtració.

Quan Alemanya va mobilitzar milers d’efectius a finals del setembre passat no pensava en l’anomenat troleig en xarxes socials o la difusió de notícies fabricades, precisament, sinó de protegir infraestructures i punts neuràlgics de l’economia d’atacs informàtics. El maig de 2015 s’extraurien 16 gigabytes de dades de la cambra de representants d’Alemanya. Això és la ciberguerra. I emprar aquest terme per un grapat de peces informatives suposadament esbiaixades és irresponsable, com a mínim.

És evident que el Kremlin té una posició ambivalent amb les independències. I no és descartable que Vladímir Putin tingui interès que el conflicte català se sostingui en el temps. Però qualsevol al·legació d’ingerència ha d’estar molt ben fonamentada. En tot cas, seríem davant d’una campanya propagandística russa. Una idea, la de la campanya, que també caldria revisar bé. Hi ha una clara distinció entre el que s’explica intramurs i el que s’explica extramurs.

De portes endins, el relat mostrava una Europa en fallida tècnica i moral que no pot afrontar els seus problemes interns. I una UE que parteix d’un doble estàndard a l’hora de donar suport a unes independències i no a unes altres. La disparitat pel que fa a línies editorials entre RT i Sputnik fa difícil pensar en una voluntat lesiva, de cara enfora, contra l’Estat espanyol. Sobretot tenint en compte que la segona capçalera conté articles obertament contraris a la secessió del Principat. Fins ara, no s’han aportat proves massa clares dels efectes dels bots del món, i sembla que les anàlisis fetes sobre la interferència forana obvien la capacitat de l’independentisme en xarxes socials. També s’ignora que la cobertura crítica amb l’acció policial es va donar a mitjans d’arreu, BBC inclosa.

Emprar aquelles fonts que et diuen el que vols sentir és una de les trampes habituals en la professió periodística. I preguntar a algú de les repúbliques bàltiques o Stratcom si Rússia és una amenaça és la fórmula infal·lible per fer passar una tesi com la sostinguda per El País. Tot això, malgrat la hipòtesi, té forats per tots costats. Com gairebé totes les teories de la conspiració. Al tancament d’aquesta informació, el CNI espanyol nega qualsevol ciberatac rus contra l’Estat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.