Ministeri de la qüestió catalana

Diplomàcia d'alta intensitat

Diplocat denuncia que Espanya va amenaçar de no enviar tropes a Letònia si s’hi permetia un acte sobre la independència de Catalunya. La diplomàcia espanyola desenvolupa una triple estratègia per aturar els esforços de la Generalitat de Catalunya d’internacionalitzar el procés: diplomàcia preventiva, favors que s’han de tornar i reaccions desesperades. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El ministre espanyol d’Afers Exteriors i Cooperació, Alfonso Dastis, visitava, el passat 26 d’abril, la capital d’Estònia, Tallinn, per reunir-se amb el seu primer ministre, Jüri Ratas. A banda les converses sobre la presidència de la UE, que pertocava precisament a Estònia, i el Brexit com a centre de les preocupacions, Espanya arribava a Tallinn amb un regal sota el braç: cinc avions per a Estònia i 350 soldats per a Letònia per protegir les últimes fronteres de la UE amb Rússia. Però aquesta generosa aportació militar a la missió “Policia aèria bàltica” —que comença aquest mes per controlar que els russos no travessin les fronteres d’aquests Estats—, no sembla gratuïta.

Dos mesos abans, el 15 de febrer, s’havia convocat a Riga, capital del país veí (Letònia), un acte sobre el procés d’independència català a la seu de la Comissió Europea a la ciutat (sobre el DAD Cafè). L’havia organitzat el Centre Juvenil pel Pensament Governamental i havia de participar-hi, entre altres, el periodista Otto Ozols, que ha visitat Catalunya en diverses edicions de l’11 de Setembre. Segons el secretari general de Diplocat, Albert Royo, el Govern espanyol va arribar a amenaçar el Govern letó amb l’anul·lació de la participació espanyola en la missió de vigilància fronterera: “Era un acte que no estava organitzat per institucions catalanes —explica Royo—, però el Govern espanyol, a través de la seva ambaixada a Riga, es va posar en contacte amb el Govern letó i els va dir que o cancel·laven aquell acte o els 350 soldats promesos no arribarien mai”.

Precisament, els països bàltics —que van aconseguir la seva independència de l’URSS als anys noranta— han sigut els Estats europeus més explícitament favorables a la independència de Catalunya. Els primers ministres de Letònia i Lituània es van manifestar el 2013 a favor del dret a l’autodeterminació de Catalunya.

Això va fer reaccionar el Govern espanyol, segons Diplocat (Consell de la Diplomàcia Pública de Catalunya). D’una banda es va intensificar la presència i la col·laboració amb aquells Estats: “Les visites de les autoritats espanyoles als bàltics en els últims dos o tres anys —explica Albert Royo— han estat regulars. Mai a la vida havien estat tan presents en aquella regió geogràfica. Ara Espanya ha fet una aposta molt important per participar en l’operació de control de les fronteres que l’OTAN ha establert als països bàltics per vigilar la frontera amb la Federació Russa. Tot això té una clara lectura catalana i en tenim exemples directes”.

La diplomàcia espanyola sempre ha intentat callar els suports més nítids, com el del primer ministre de Letònia, Valdis Dombrovskis, que el 2013 va dir que la Via Catalana era “un missatge molt poderós” i que no posaria obstacles al reconeixement d’un Estat català si el procés era “legítim”.

En aquell moment, les paraules de Dombrovskis van fer saltar totes les alarmes al Ministeri de García-Margallo, que va demanar explicacions a l’ambaixador letó. Però la fermesa de Dombrovskis —més inflexible que el seu homòleg lituà— va endarrerir la venjança de Margallo i Rajoy. Quan, uns mesos després, Dombrovskis va deixar la presidència letona i es va presentar candidat a la presidència de la UE, va ser Espanya qui el va vetar. La venjança és un plat que se serveix fred.

Xantatge i guerra bruta

Dombrovskis encara patiria una altra maledicció per haver-se posicionat al costat de Catalunya. Sense saber-ho es va ficar en una espiral d’acusacions falses, semifalses i reals provocada per la “intel·ligència espanyola” a través del CNI, la UDEF i d’altres agències estatals: uns mesos després es va publicar a Interviu un suposat informe de la UDEF segons el qual la família Pujol hauria pagat a la família Dombrovskis 6 milions d’euros per donar suport a Catalunya. A Letònia es va iniciar una investigació que no va trobar cap ingrés ni cap compte secret.

Segons Albert Royo, la informació revelava un informe estranyament detallat de Letònia, tan aprofundit que fa pensar en un contacte molt estret entre l’espionatge espanyol i el rus: “El més interessant és que els nostres contactes de Letònia diuen que la peça d’Interviu tenia informació molt treballada de suposats casos que afectaven presumptament la família Dombrovskis, una informació que la policia espanyola no ha pogut obtenir —si no és a través dels serveis secrets russos, que són els que poden treure aquesta informació i els que poden tenir interès a desestabilitzar Letònia—”.

L’iceberg públic

Les pressions del Govern espanyol, com s’ha dit, continuen. I la cancel·lació de l’acte previst a Letònia no ha estat l’únic cas de pressió espanyola sobre els països bàltics: “L’ex-ministre de Defensa espanyol —afirma Albert Royo a EL TEMPS— va comentar al seu homòleg estonià que ‘al seu país hi ha una periodista que escriu massa sovint sobre Catalunya’ i amb ‘massa bona predisposició’, en criteri seu, ‘cap al moviment català’. Per tant, ‘s’hauria de fer alguna cosa’. El ministre de Defensa estonià va fer saber al ministre espanyol que a Estònia hi ha llibertat de premsa”. 

El ministre Alfonso Dastis, a Tallinn, la capital d’Estònia.

Les pressions públiques del Govern espanyol sobre les iniciatives dutes a terme per les administracions catalanes són només la punta de l’iceberg: “Si denunciéssim cada cas de pressió, d’intent de suborn o d’amenaces... —es plany Royo—. D’entrada, no ho denunciem mai per no posar en una situació compromesa la contrapart; en tot cas, si és la contrapart la que decideix denunciar-ho, com han fet el degà de Ciències Polítiques de Lisboa o el periodista de Libération Jean Quatremer, perfecte. Moltes altres vegades acaba transcendint perquè organitzes un acte acadèmic i et munten un número: o envien una funcionària de l’Ambaixada a fer-se passar per estudiant; o agafen la paraula des del públic i fan una arenga tan llarga que acaba sent el mateix públic qui els fa callar. Però, tot i així, el que se sap és la punta de l’iceberg”. 

Diplomàcia preventiva

El cas català ha passat a ser el que Albert Royo anomena “una peça en el tauler d’escacs europeu”, una casella del tauler del Risk, aquell joc de taula que combinava geopolítica i atzar. Per als russos, Catalunya pot servir tant per desestabilitzar els països bàltics com per desestabilitzar la UE, segons Royo: “Els russos també ens voldrien fer servir per intentar desestabilitzar la UE: ens conviden a Moscou, o ens envien Russia Today o Sputnik TV perquè ens facin reportatges. En aquest sentit, Catalunya els podria interessar simplement per fer mal a la UE. Si nosaltres hi juguéssim, donaríem senyals contradictòries i perdríem les possibilitats que tenim d’aconseguir una aliança sòlida amb les contraparts amb què volem construir”, la UE.

El joc és d’estratègia i la diplomàcia espanyola també sap fer servir mètodes sibil·lins. El més refinat de tots és possiblement el que intenta donar una nova accepció a conceptes clau en el futur debat sobre la independència de Catalunya, com “integritat territorial” o “marc constitucional”. Aquesta feina està coordinada i es desenvolupa en tots els fronts internacionals als quals Espanya acudeix com a membre: en cimeres internacionals ordinàries o extraordinàries sobre conflictes actuals. Ho explica Albert Royo: “Cada vegada que el Govern espanyol participa en una conferència internacional per abordar un conflicte, com el d’Ucraïna, Síria o Líbia, la diplomàcia espanyola es concentra a aconseguir que les conclusions d’aquesta cimera incloguin alguna referència a “la necessitat de mantenir la integritat territorial d’aquest Estat” o a la “necessitat de respectar el seu marc constitucional”, encara que el país estigui potes enlaire”.

Això, evidentment, té una lectura en clau catalana i les contraparts se n’adonen. Però la voluntat del Govern espanyol no és dissimular sinó fixar aquests elements en la majoria de tractats internacionals per costum, pel dret consuetudinari, que és el que emana dels usos i costums: “Tots aquests esforços per intentar col·locar aquestes conclusions en qualsevol cimera —explica Albert Royo— és diplomàcia preventiva. El que estan intentant és crear una mena de dret consuetudinari, que s’acabi consolidant a força de pràctica: que es consolidi el principi de la integritat territorial i del marc constitucional com a principis bàsics que s’han de respectar”.

De fet, el Ministeri d’Afers Exteriors intenta que l’accepció actual d’aquests conceptes es capgiri i es posi a favor dels interessos del Govern d’Espanya en el cas d’una independència de Catalunya: “En el dret internacional, el principi territorial fa referència principalment a les relacions entre dos estats: dos Estats sobirans han de respectar les seves respectives integritats territorials, les fronteres, però no afecten els processos d’autodeterminació. Això és el que diu el Tribunal Superior de Justícia de l’Haia sobre el tema de Kosovo: que no són il·legals els processos d’autodeterminació”, els quals, òbviament, generen una secessió territorial.

Analitzant només les conclusions aprovades pel Consell d’Europa després de sessions ordinàries i especials dels últims tres anys, EL TEMPS ha localitzat la referència a la “sobirania i integritat territorial” en quatre textos referits a Ucraïna (sessions del 20 i 21 de març de 2014, 16 de juliol de 2014, 30 d’agost de 2014 i 15 de desembre de 2016). L’any 2014 sembla clarament l’inici d’aquesta estratègia dissimulada i tenaç: el 15 d’agost d’aquell any, en plenes converses a Brussel·les sobre com aturar l’expansió de les tropes d’Estat Islàmic (EI) per l’Iraq, el consell de ministres d’Afers Estrangers de la UE va decidir lliurar armes als independentistes kurds de l’Iraq —els únics que semblaven disposats a aturar EI—. En aquell moment, el ministre d’Exteriors, García-Margallo, va defensar públicament que “Espanya ha insistit enormement que aquest lliurament d’armes es faci amb consentiment del Govern central” iraquià i que “s’asseguri la integritat territorial del país”. Per damunt de tot.

Un representant de Letònia a l’última sessió d’aquest Consell d’Europa. A l’hora de consensuar informes sobre conflictes internacionals (Ucraïna, Síria, etc.), la delegació espanyola defensa sovint la incorporació de clàusules que garanteixin “la integritat territorial”.

A hores d’ara és evident que la diplomàcia espanyola està jugant totes les seves cartes amb Catalunya al cap. De manera secreta, discreta i intel·ligent o amb reaccions públiques, descarades i grolleres. Per terra, mar i aire. La qüestió serà quina reacció tindran els tercers països: “L’acció exterior espanyola -—opina Royo— té una clara lectura o interpretació en clau catalana. No s’entendria que s’està fent sense entendre el que està passant aquí a Catalunya. Les contraparts són molt conscients i, per tant, en aquest sentit, estan involuntàriament col·laborant a internacionalitzar la qüestió catalana: amb els seus estirabots, la curiosa agenda del ministre d’Exteriors o la insistència en conceptes molt determinats”. 

En alguns casos, com els dels països bàltics, la col·laboració és tan descaradament interessada que fa pudor de xantatge. “L’aposta interessada per participar en l’operació per garantir la seguretat dels països bàltics —opina Royo— és un element clar d’aquests favors que deuen i que són percebuts per aquells països en la seva justa mesura: ells s’adonen que és massa evidentment interessat, perquè, al mateix temps que Espanya fa això, també deixa que els vaixells russos parin a Ceuta a carregar combustible i menjar”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.